Una de les primeres mencions documentals de l’església de Santa Maria d’Aguiló data de l’any 1051, en la donació que Alemany Hug de Cervelló, senyor del castell d’Aguiló, i la seva esposa Sicarda feren de l’alou de Lavit (Civit) a un grup de famílies per tal que el repoblessin.
A mitjan segle XII la trobem documentada novament, atès que figura en dues llistes de parròquies del bisbat de Vic elaborades per a determinar la contribució de cada una d’elles durant el sínode diocesà. La subjecció de l’església d’Aguiló al bisbat vigatà, igual com altres del rodal, va ésser discutida en restaurar-se definitivament la seu tarragonina a mitjan segle XII. Per aquesta raó el papa Anastasi IV va adreçar un breu apostòlic al prelat vigatà l’any 1154, pel qual el comminava a retornar al bisbat de Tarragona algunes de les esglésies integrades al bisbat de Vic, entre les quals la d’Aguiló. Malgrat tot, aquesta iniciativa papal no va tenir cap transcendència, ja que les esglésies que es pretenia que passessin a Tarragona van continuar depenent de Vic al llarg de tot el període medieval. Així, la parròquia d’Aguiló apareix documentada entre la resta d’esglésies del deganat de la Segarra, dins el bisbat de Vic, a la darreria del segle XIII, quan els anys 1279-1280 tant Vic com Tarragona contribuïren al pagament de la dècima papal. També la trobem a partir de l’any 1331 en els registres de visites pastorals del bisbat de Vic, al qual estigué vinculat fins el 1957.
L’església romànica de Santa Maria d’Aguiló, molt propera al castell d’Aguiló, al vessant del mateix turó, presidint el poble, fou enderrocada en bastir-se l’església actual, que s’aixeca al mateix indret. (FEB)
Al cementiri vell d’Aguiló, al darrere de l’església parroquial, es conserva una estela funerària discoidal d’època medieval. Es tracta d’una peça de pedra calcària (de 80 cm d’alt, disc de 46 cm i gruix de 20 cm) que mostra a ambdues cares una creu patent de costats rectes dins una orla simple. (JJMB)