La vila de l’Espluga de Francolí és situada a la dreta del Francolí, riu que neix en una font que hi ha al nord-oest del poble, la Font Major. Malgrat que a la zona de l’Espluga de Francolí hi ha testimonis de poblament prehistòric, cal cercar l’origen de la vila en època medieval. Probablement aquest origen se situa l’any 1079, quan els comtes de Barcelona Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II feren donació a Ponç (I) Hug de Cervera d’un honor erm, anomenat Espluga de Franculi, amb la condició de construir-hi casals, molins i, a més, una fortalesa; també, segons l’escriptura, els esmentats comtes donaren permís per a celebrar-hi un mercat i protegir la població per mitjà de treves.
Vers mitjan segle XII la vila es dividí en dos nuclis diferenciats, l’Espluga Sobirana, que estigué sota la jurisdicció de Ponç (II) de Cervera, i l’Espluga Jussana, sota el domini de Ramon de Cervera. Aquests dos germans, fills de Ponç (I) Hug de Cervera, es repartiren la senyoria de la vila un xic després de la mort de llur pare, esdevinguda vers el 1130.
La vila de l’Espluga disposà a l’edat mitjana d’una església parroquial, dedicada a sant Miquel, de la qual han pervingut diverses referències documentals i que sembla que servia el culte als espluguins d’ambdós nuclis poblacionals. N’hi ha testimoni indirecte des de l’any 1152, quan Ramon de Cervera, senyor de l’Espluga Jussana, i la seva esposa Ponceta atorgaren a Pere, capellà de Pinós, les capellanies i esglésies del Tallat, Passanant, Albarca i també “ipsas ecclesias de Espulga de Francoli”, amb tots els seus termes. El 1166 hi ha notícia que un cert Martí ocupava el càrrec de “capellanus de Spelunca”. Posteriorment, en el testament de Ramon de Cervera, atorgat el 19 d’octubre de 1172, es fa menció d’una deixa a Sancti Michaeli de Espulga, consistent en una vinya que el testador tenia dins el terme de la vila.
A la darreria del segle XII, concretament l’any 1194, l’“ecclesiam de Expulga” és citada entre les possessions confirmades en la butlla que el papa Celestí III concedí a l’església de Tarragona. Gairebé un segle més tard, en la relació de parròquies que satisferen la dècima recaptada a l’arxidiòcesi tarragonina els anys 1279 i 1280, consta que el rector de l’“ecclesie de Spelunca de Francolino”, pagà per cadascun dels anys esmentats la quantitat de 130 sous.
Hom suposa que l’església parroquial romànica de l’Espluga, a la qual corresponen les notícies documentals que s’acaben de mencionar, fou enderrocada, i que en el solar que ocupava es bastí a partir de l’any 1294 un nou temple d’estil gòtic, dit actualment l’Església Vella, també dedicada a sant Miquel, que és situada a la banda nord de la plaça de l’Església. Es tracta d’un edifici d’una sola nau, dividida en tres trams, capçada a llevant per un absis poligonal amb capelles radials. A la façana de ponent hi ha la portalada, lleugerament apuntada amb complicats feixos de motllures que formen els brancals i les arquivoltes. A la darreria del segle XV, aquesta església era de col·lació de l’arquebisbe de Tarragona.
Durant la tercera guerra Carlina l’interior del temple restà molt malmès. Entre els anys 1920 i 1950 es dugueren a terme dues campanyes de restauració i l’any 1923 fou declarada monument històrico-artístic. Fa relativament pocs anys que la Generalitat de Catalunya reparà el campanar.
El creixement de la vila al segle XIX tingué com a conseqüència la construcció d’una nova església parroquial, car el temple gòtic es quedà petit per a acollir-hi la feligresia. Així, just al davant de l’església gòtica, se’n bastí una altra entre els anys 1860 i 1888 sota la mateixa advocació, la qual fou consagrada el 1871. Aquesta església és anomenada Església Nova en contraposició a la gòtica. L’altar major fou construït el 1868 per l’escultor Fèlix Ferré i daurat el 1907 per Marcel·lí Carner. Aquest altar, junt amb els altres que hi havia a l’interior, foren destruïts l’any 1936, a l’inici de la guerra civil.