Castell de Barberà de la Conca

Situació

Façana de migdia del castell, seu d’una de les més antigues comandes templeres del país.

J. Fuguet

El castell de Barberà és situat a la part més alta del turó al pendent del qual s’esglaona la població de Barberà de la Conca.

Mapa: 34-16(418). Situació: 31TCF521861.

Per a arribar al poble de Barberà de la Conca partint de Montblanc, cal agafar la carretera C-241 que va en direcció a Santa Coloma de Queralt. Uns quilòmetres abans d’arribar a la vila de Pira, cal desviar-se a mà dreta per la carretera local T-242, que en un recorregut d’uns 3 km porta directament al poble de Barberà de la Conca. (FEB)

Història

El lloc de Barberà es documenta en la primera referència que hom ha localitzat de la Conca de Barberà, Aquesta notícia és de l’any 945, quan el comte Sunyer de Barcelona i la seva muller Riquilda donaren al monestir de Santa Cecília de Montserrat diversos béns, entre els quals es trobava l’església de Sant Pere d’Ambigats amb les terres cultes i ermes del seu voltant i els delmes i les primícies. L’església era situada al campo de Barberano, i entre les afrontacions també se cita el reguer de Barberà. Posteriorment, l’any 1012, Sal·la de Santa Perpètua i la seva muller Quintulo, en una operació fictícia, vengueren al seu oncle, el bisbe Borrell de Vic, el castell de Santa Perpètua, juntament amb el de Barberà.

Durant tot el segle XI el castell de Barberà fou una de les fortaleses més importants de la marca establerta pels comtes de Barcelona i Urgell. Els documents d’aquesta centúria són eloqüents en aquest sentit, i reflecteixen també les dificultats ocasionades per les incursions almoràvits i almohades dels segles XI i XII.

El terme de Barberà es degué abandonar vers la segona dècada del segle XI, però posteriorment, a la segona meitat d’aquesta centúria, el comte Ramon Berenguer I el recuperà. Així, amb data de 25 de març de 1054, l’esmentat comte donà en feu a un cavaller anomenat Arnau Pere de Ponts el puig de Barberà perquè el repoblés i hi construís una fortalesa. Pocs anys més tard, el 1067, el comte Ramon Berenguer II, dins el marc de la colonització de la zona, va cedir en feu el castell de Barberà al comte Ermengol IV d’Urgell, el qual l’infeudà de nou a Arnau Pere de Ponts, mort el 1086 en una escomesa sarraïna que afectà el castell.

El castell de Barberà, que tenia una capella castellera dedicada a sant Joan, fou la segona donació que reberen els templers a Catalunya, els quals el convertiren en seu d’una de les comandes més importants de les nostres terres. L’establiment dels templers a Barberà data de l’any 1132, quan tant el comte Ramon Berenguer III com el comte Ermengol VI d’Urgell els cediren tots els drets i béns que hi posseïen. La donació no fou completa fins l’any 1133, quan el jove comte Ramon Berenguer IV cedí als templers de Barberà el domini que li era propi.

Tanmateix, els templers no hi actuaren immediatament, car a Barberà hi havia un altre propietari, un tal Pere de Puigverd. Aquesta situació comportà certes dificultats fins que un judici celebrat a Lleida l’any 1157 establí el repartiment de Barberà entre els Puigverd i els templers. La política seguida pels templers en el domini del castell fou de bona amistat amb els cosenyors. Sembla que aquesta fou la mateixa política que seguiren els Puigverd, car el 1164, en testar Pere de Puigverd, llegà als templers algunes peces de terra a la vila de Barberà.

Comanadors templers de Barberà de la Conca

Llista dels comanadors templers de Barberà de la Conca entre el 1173 i el 1306, segons Miret i Sans, J.: Les cases de templers y hospitalers en Catalunya (Barcelona 1910, pàgs. 516-517).

Bernat d’Albespí	1173-1176
Berenguer de Mont	1176-1177
Jusbert de Serra	1181-1192
Pere d’Aguda	1196-1197
Guillem Amill	1198
G. d’Abellars	1205
Bernat de Claret	1211-1212
B. de Granyena	1215
Pere de Pertegàs	1226-1233
Guillem de Traiós	1236
Ponç d’Oltrera	1237-1240
Bernat de Montfalcó	1240
Ramon de Villalba	1244
Guillem de Tort	1246
Bernat de Palomar	1248
Ramon del Bac	1255
Ramon de Bagà	1256
Berenguer de Torrefreda	1257
Bernat de Vilafranca	1257
G. d’Anglesola	1258
Pere de Montpalau	1261
Gallard de Josa	1261-1262
Arnau de Timor	1262-1273
Bernat de Rocamora	1280
Guillem d’Abellars	1283-1290
Bernat de Montoliu	1292-1298
Dalmau de Timor	1304-1306

Els dominis de la comanda

L’organització territorial de la comanda de Barberà, que comprenia les possessions de la Conca, la baixa Segarra i el Baix Camp, no començà fins els anys setanta del segle XII. L’encarregat d’iniciar-la fou Bernat d’Albespí, primer comanador de Barberà.

Els pobles que trobaren els templers a la Conca de Barberà eren ja entitats amb les estructures jurídiques bàsiques necessàries per a l’organització de la comunitat, i amb serveis temporals i espirituals. Es tractava d’una situació ben diferent de la de les terres de l’Ebre i del Segre, on l’orde va haver d’assumir totes les tasques, no solament la defensa, sinó també la colonització i, fins i tot, l’organització civil i eclesiàstica.

L’expansió de la comanda es dugué a terme a partir de donacions i operacions tendents a l’ampliació i la concentració del patrimoni, sempre amb vista a una explotació racional dels recursos. La política territorial fou gestionada en dues direccions: adquisició de dominis dins la Conca de Barberà (Pira, Ollers, etc.) i adquisició de dominis més enllà de la Conca —al Camp de Tarragona, a la Segarra i fins i tot al Solsonès—. Com era habitual en l’organització interna de l’orde del Temple, quan algun d’aquesta nuclis, prou allunyat de la casa mare, adquirí importància, esdevingué sots-preceptoria (com és el cas de Vallfogona de Riucorb l’Espluga de Francolí i la Masó).

Els dominis en els llocs oscil·laven entre la simple possessió d’una peça de terra o un altre tipus de benefici, fins a la potestat total sobre un poble. En alguns casos, l’assumpció al ple domini d’un lloc fou una fita cobejada que s’anà configurant amb els anys. A més de les sots-preceptories, posseïren alguns pobles com Ollers, el Pinetell, Pira, Montbrió de la Marca —pobles de la Conca—, els quals segurament a causa de la seva proximitat geogràfica restaren sempre sota el control directe de la comanda de Barberà.

La primera tasca dels templers a Barberà fou la d’organitzar la dominicatura del terme, és a dir, les terres que conrearien directament els frares de la casa amb el concurs de bèsties de treball i esclaus. Paral·lelament establiren a cens la major part de les terres que ells no conrearien directament, alternant aquestes operacions amb altres per a ampliar o concentrar el patrimoni, la majoria realitzades els anys setanta del segle XII.

Fou molt important l’explotació dels recursos hidràulics. Al terme de Barberà hi havia molins importants al riu Anguera i a certs torrents que hi desguassen. Mitjançant una autèntica estratègia, els templers de Barberà aconseguiren el control de tots aquests molins.

L’expansió pels territoris veïns de la comanda de Barberà començà per Ollers. L’any 1175 s’inicià l’adquisició de drets per part dels templers, per compra o per donació. La plena possessió sobre Ollers arribà bastant tard a la casa templera de Barberà; fou aconseguida l’any 1294 en permuta de la ciutat de Tortosa per un conjunt de possessions, entre les quals figurava el lloc d’Ollers.

Els anys noranta continuà l’expansió del territori vers el costat sud-occidental del terme de Barberà cap al Pinetell (actual despoblat del terme de Montblanc). En el decurs dels anys noranta del segle XII, els templers van anar adquirint progressivament la propietat total del Pinetell (terres i un molí) mercès a la magnificència d’un benefactor del Temple, Pere de Granyena.

Els templers havien adquirit drets a Pira a partir de les adquisicions dels molins d’Anguera l’any 1186. A mitjan segle XIII compraren aquest terme a Guillem de Montclús per 3 000 morabatins amb els diners procedents de la venda de la Masó del Rourell.

El lloc de Montbrió de la Marca, el terme del qual pertany al municipi de Sarral, va ésser adquirit més per una casualitat que per una intenció de domini buscat expressament. Aquest fet explica que la intervenció de l’orde a Montbrió fos tardana, a mitjan segle XIII. Després d’un seguit d’incidents derivats de dos testaments contradictoris sobre el lloc, que beneficiaven en un cas els templers de Barberà i en l’altre l’abadia de Santes Creus, l’any 1277, l’orde del Temple esdevingué l’únic propietari del lloc. Quan els templers prengueren possessió de Montbrió, el castell —avui enderrocat— ja devia estar construït. D’altra banda, hom no pot atribuir-los la construcció de l’edifici, car la data de la seva arribada a Montbrió fou tardana.

La comanda de Barberà a partir del segle XIV

L’any 1317, amb la supressió de l’orde del Temple, la comanda de Barberà passà als hospitalers i arribà a ésser a mitjan segle XIV una de les comandes més riques de l’orde a Catalunya. Fou regida des del 1366 i durant trenta anys per Guillem de Guimerà, gran prior de l’orde de l’Hospital, que a més d’ampliar els seus dominis territorials i jurisdiccionals, realitzà grans obres d’engrandiment a l’antiga comanda templera, sobretot a la banda septentrional, coneguda pel Palau Nou del Prior.

Al segle XVI la comanda hospitalera de Barberà anà perdent importància davant l’absentisme dels priors, malgrat que durant els segles XVII i XVIII s’hi feren obres de consolidació i manteniment de l’edifici. La comanda hospitalera subsistí fins a l’inici del segle XIX. Posteriorment, amb la desamortització passà a ésser propietat de l’estat, el qual el 1858 el cedí al municipi, i a partir del 1859 s’hi instal·laren les escoles públiques de la vila, que hi romangueren fins fa pocs anys. (JFS)

Castell

Planta del castell en el seu estat actual, on s’Indica en ratllat la zona excavada i/o subterrània.

F. Díaz

El castell de Barberà, estratègicament situat dalt d’un turó, fou bastit per a controlar un dels camins tradicionals que des de la costa penetraven a l’interior de Catalunya.

La fortalesa ha sofert moltes destruccions i reconstruccions en el decurs dels segles. Tanmateix, sofrí la destrucció més notable al segle passat, quan l’ajuntament va vendre les pedres que formaven les seves muralles i les de bona part dels edificis annexos. Si ha arribat fins avui la part més antiga i forta del conjunt és a causa d’haver estat utilitzat com a escola pública fins fa pocs anys.

El conjunt és format per dos grans edificis junts, un de planta quadrada, que és la torre-habitació, i l’altre rectangular, ocupat per la capella de Sant Joan i una galeria; des d’aquests edificis s’obre vers el nord i l’oest un cinturó emmurallat amb una torre cilíndrica a l’extrem NW.

D’antuvi, cal advertir que els murs d’aquests edificis presenten una gran dificultat a l’hora d’establir una datació. El mur meridional, que és el més llarg i visible, i comú als dos edificis abans esmentats, en tota la seva extensió de 26 m, presenta un variat mosaic de pedres i tipus d’aparell. Fins a uns 5 m d’alçada té uns carreus grans i desiguals que dibuixen filades regulars, desbastats a cops de maceta; a partir d’aquests primers metres, es barregen de manera desigual, formant filades de petits carreus de moler, típics del segle XI, grans carreus aprofitats d’anteriors construccions, i carreus ben escairats, propis dels segles XII-XIII i posteriors. Probablement, part d’aquesta construcció, o si més no la pedra, pertany a edificis antics, potser d’època romana. En qualsevol cas, la disposició dels carreus mostra una complexa superposició de construccions de datació incerta.

La part baixa i la disposició dels murs —interior i exterior— fa pensar en l’existència d’una torre-habitació del segle X o anterior.

La primitiva construcció del castell podria haver evolucionat a partir d’una turre de guaita i defensa, o potser d’una construcció més gran, de planta quadrada i orígens remots, per esdevenir un castrum al segle X. Aquest procés es prolongaria més d’un segle, en veure’s estroncat i afectat per les invasions musulmanes dels segles XI i XII.

La muralla que s’afegí a la primitiva torre tanca un recinte més o menys rectangular de 70 × 30 m. Tant els murs com la torre cilíndrica són obrades amb un gruixut nucli de morter de calç i amb paraments de carreu de moler col·locat en filades trencajuntades, segons la tècnica que al segle XI s’emprava en les construccions considerades més fortes.

Aquestes muralles avui dia estan molt enrunades; el fragment més gran no passa de 3 m d’alçada. Sabem com eren per les referències que es conserven en les visites pastorals dels segles XVI i XVII, on se cita: “…y dit ort esta ab sas murallas de pedra molt altes ab sos merlets tambe de pedra”. El castell de Barberà també figura entre els gravats del famós llibre de Beaulieu, segons el qual tenia un cos molt enlairat amb torres i patis.

La torre-habitació

Angle nord-est del segon cos o edifici del castell, amb la galeria que s’obre a la façana nord.

A. Carreras

Si bé el traçat de les muralles resulta clar, no és tan fàcil reconèixer la torre-habitació en el conjunt del casalot que actualment hom anomena “castell”. Una recent campanya de desenrunament dels soterranis de l’edifici ha posat al descobert murs d’un aparell que sembla del segle XI. La prospecció, de la qual es parlarà després, ha permès dibuixar la planta de la que podria haver estat la torre-habitació primitiva.

Era una edificació de planta quadrada de 9 × 10 m, amb un mur que, al soterrani, oscil·la entre els 2 i els 3 metres de gruix, dividida pel mig en dues parts; una d’aquestes parts conserva la coberta original de volta de canó, obrada amb morter i carreus petits. Probablement tenia almenys tres plantes cobertes amb volta o encavallades de fusta. A més de les característiques apreciades en l’edifici, hi ha documents de l’època en què el castell era domini dels hospitalers, els quals, quan parlen d’aquesta part del castell l’anomenen “torre” i la descriuen amb els noms i les funcions pròpies d’una torre. Així, veiem que és anomenada “torre de la presó”, perquè té al soterrani “la sitja de la presó” (la sala coberta amb volta), i al pis de dalt, “la cambra sobirana de la torre” o la “cambra de la torre”. Fins i tot, de vegades l’edifici sencer és anomenat “la torre del Prior”. Resta el dubte de saber com era i on era l’entrada a aquesta torre, la qual, segons els cànons, havia d’ésser alta i de difícil accés; probablement va desaparèixer en posteriors modificacions.

L’edifici rectangular, adossat a llevant de la torre (al pis superior del qual hi ha la capella), té als baixos murs d’un aparell tan antic i complex com els de la torre. A la façana est (que és també la capçalera de l’església), hi ha una porta antiga, d’arc de mig punt, construïda amb dovelles molt robustes i arcaiques. Davant d’aquesta porta, s’han construït modernament una escala i una rampa per a accedir còmodament al castell. És fàcil d’imaginar que sense aquests elements, l’accés al castell per aquesta porta devia ésser bastant difícil; per això suposem que era l’entrada primitiva al castell, que fou inutilitzada potser en temps del domini dels hospitalers.

Al davant de la porta, per tal de protegir l’entrada, hi havia una barbacana que coneixem molt bé, no solament pels inventaris del segle XIV, sinó també per fotografies del començament de segle. Probablement es construí al mateix moment que la porta que protegia.

El castell de Barberà, abans que fos lliurat als templers, era ja un castrum amb tots els elements que el caracteritzaven: torre, camisa amb una important torre cilíndrica angular, i probablement amb diversos edificis annexos tancats dins un recinte murat. És difícil esbrinar l’amplitud de les reformes que van fer els templers quan instal·laren llur comanda. Sembla segur que les reformes templeres devien afectar l’edifici adossat a llevant de la torre, on, aprofitant els baixos preexistents, construïren, al primer pis, la capella i una porxada lateral i un conjunt d’edificis a llevant i a tramuntana, els quals es disposaven, juntament amb els vells, al voltant d’un pati, inspirant-se possiblement en l’esquema de Miravet. Aleshores, l’antiga torre convenientment eixamplada esdevingué “palau”, amb les peces necessàries per a la comunitat i altres serveis. Els inventaris dels hospitalers anomenen “Palau veyll” la torre, per oposició al “Palau Nou” que els mateixos hospitalers havien construït al segle XV, al costat de tramuntana.

Altres dependències

Construccions del sector nord-oest, en molt mal estat.

ECSA - M. Catalán

Al voltant del pati, al nord i a l’oest, es construïren les cavallerisses i els cellers, i a llevant, les cuines i altres serveis; si més no, aquesta distribució és la que apareix en els inventaris fets sota el domini dels hospitalers.

L’exhaustiva descripció d’un document dels hospitalers del 1661 mostra el castell templer amb modificacions i ampliacions practicades entre els segles XIV i XVII, consistents principalment en el Palau Nou i en unes dependències del costat de ponent. El Palau Nou fou construït, al costat nord del pati, pel gran prior hospitaler fra Guillem de Guimerà, el qual morí mentre residia a Barberà i fou enterrat a la capella de Sant Joan. Les cambres del costat de ponent foren bastides per un dels dos priors hospitalers de la família Requesens que habitaren a Barberà.

Els edificis dels costats oest, nord i est, tant dels templers com dels hospitalers, foren enderrocats des del moment que el castell passà a mans del municipi després de la desamortització. Els successius ajuntaments, amb l’argument del perill que podia ocasionar un edifici mig en ruïnes, procediren a enderrocar-los i a vendre la pedra, com ja s’ha esmentat anteriorment. La darrera etapa d’aquest procés va ésser als anys cinquanta d’aquest segle. A l’inici de l’actual centúria encara restaven en peu bona part dels murs del Palau Nou i una part important de les muralles. Els edificis de migdia es conservaren perquè foren destinats a la ja mencionada escola pública.

D’aquests enderrocs es conserven escuts i fragments de frisos, capitells i elements arquitectònics diversos de difícil datació. Podria ser d’època templera un capitell bastant gran, gairebé cilíndric, que té una creu en una de les quatre cares. (JFS)

Excavació arqueològica

L’any 1986 es va dur a terme al castell de Barberà una excavació arqueològica per part del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, amb el suport de la Diputació de Tarragona. Aquestes excavacions posaren al descobert la delimitació dels murs d’una sala rectangular i les remodelacions efectuades en el primitiu edifici per part dels templers. A la banda septentrional del conjunt, sota l’edifici del Palau Nou, es trobaren restes d’un antic assentament ibèric. (JJMB)

Bibliografia

Bibliografia sobre el castell

• Miret, 1910, pàgs. 297-298 i 1911, pàg. 73
• Palau, 1932, pàg. 31
• Sans i Travé, 1971, pàgs. 111-112
• Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 204-215
• Sans i Travé, 1976-1977, pàgs. 133-201; 1977, pàgs. 9-59; 1977*, pàgs. 33-74; 1980a, pàgs. 7-54 i 1981, pàgs. 177-184
• Benet, 1981, pàgs. 133-154
• Fuguet, 1983
• Plaza, 1990
• Español, 1991, pàgs. 97-102.

Bibliografia sobre l’excavació arqueològica

• Mazaira i altres, 1987, vol. II, pàgs. 207-216.