Situació
Torre de planta rectangular, situada a la part alta de la població, l’únic element conservat d’aquest castell que sembla que era envoltat d’un clos murat, avui dia desaparegut.
A. Carreras
El castell és situat a la part alta del poble de Glorieta. Aquest poble fou construït damunt de la fondalada del torrent de Glorieta, a l’extrem nord del Pla d’en Candela.
Mapa: 34-15(390). Situació: 31TCF503982.
Per a anar a Glorieta cal agafar la carretera local T-222, que va de Sarral cap a Passanant, i aproximadament 1 km abans d’arribar-hi, surt a mà esquerra una pista asfaltada que mena directament a aquest poble. (JBM)
Història
El lloc de Glorieta és esmentat a la darreria del segle XI, en un document datat entre els anys 1079 i 1080, pel qual el comte de Barcelona Ramon Berenguer II feu donació a Bernat Amat de la quadra de Poal, situada dins el terme del castell de Forès; entre les afrontacions territorials consta que la mencionada quadra limitava per la banda de ponent amb el termino Glorieta.
A mitjan segle XII es troba la primera notícia documental de la quadra de Glorieta, concretament l’any 1163, en què fou donada per Ramon de Cervera —el qual la tenia en feu pels comtes de Barcelona— i la seva família a Carbonell de Vilagrassa i a la seva muller Ermessenda, tot i que els mateixos donadors se’n reservaven uns certs drets en favor de Bertran de Montpaó; segons l’escriptura, la cessió comportava obligatòriament la construcció d’una fortalesa (fortitudinem) dins el terme de la quadra objecte de donació.
Uns quants anys més tard, el 1197, Carbonell de Vilagrassa i la seva esposa Ermessenda feren donació del castell de Glorieta a Bernat de Montpaó, germà de la donadora. La possessió d’aquesta fortalesa per part de Bernat de Montpaó com a castlà originà un llarg litigi amb Guillem de Guardiolada, senyor eminent del castell, però la sentència d’aquest plet, dictada l’any 1205, confirmà el gaudi de la castlania en favor de Bernat de Montpaó.
Els Montpaó continuaren sent feudataris del castell de Glorieta. Així, l’any 1247 posseïa aquesta fortalesa Berenguera de Montpaó, filla d’Elisenda i del difunt Bernat de Montpaó, la qual, amb el consentiment de la seva mare i dels seus oncles Bremon de Montpaó, Gombau d’Oluja i Agnès de Guimerà, va contreure matrimoni amb Ramon Ramon, ciutadà de Lleida, al qual va cedir en concepte d’esponsalici, castrum meum et villam de Glorieta, amb tots els seus drets. Succeí per herència en la senyoria del castell de Glorieta la filla de Ramon Ramon i Berenguera de Montpaó, dita Sibil·la, la qual es maridà amb Guillem Moliner; aquests foren els pares de Bremon Moliner.
Guillem de Guardiolada, fill de Ramon de Cervera i senyor eminent de la fortalesa de Glorieta, pel seu testament datat l’any 1234, llegà a la seva filla Mateua l’esmentat castell, i morta aquesta, el domini passà a la seva germana Gueraua i a llur mare. Marquesa, les quals eren religioses del convent d’Alguaire, i feren donació dels drets que posseïen al lloc i castell de Glorieta a l’orde de l’Hospital.
A l’inici del segle XIV, el 1310, els hospitalers compraren els drets que sobre la fortalesa de Glorieta tenia el seu feudatari, l’esmentat Bremon Moliner, net de Berenguera de Montpaó, pel preu de 14 000 sous barcelonesos; finalment, l’any 1380, el gran prior de Catalunya, Guillem de Guimerà, comprà a l’infant Joan, entre d’altres, tota la jurisdicció del lloc de Glorieta, que la mantingueren com a part integrant de la comanda de l’Espluga de Francolí fins a l’extinció de les senyories al segle passat. (EPF)
Castell
L’edifici principal d’aquest castell és una torre de planta rectangular. A l’exterior, la façana nord fa 5,55 m de llarg i la façana oriental té una longitud de 7,40 m. El gruix del mur, segons Buron (1989: pàg. 122), és de 150 cm. L’alçada de l’edifici és d’uns 16 m; d’acord amb el que diu la gent del lloc, sembla que antigament encara era una mica més alt.
A l’interior de l’edifici almenys hi ha dues voltes destinades a separar els diversos compartiments interiors. Al cim de tot, encara hi ha els muntants d’uns arcs ensorrats que devien aguantar un altre trespol. Per passar del primer pis al segon hi ha una escala que va per dins de la paret.
A uns 5 m de terra, coincidint amb el primer pis, hi ha, a la façana septentrional, una porta. Té una amplada d’uns 90 cm i és acabada a dalt amb una llinda monolítica amb forma triangular i a baix amb un gran llindar. En aquest mur nord, més amunt hi ha una espitllera i, al cim de tot, una finestreta. A les façanes est i a la sud, al mateix nivell de la porta, hi ha dos rengles d’espitlleres; amb sis espitlleres al rengle inferior i quatre al superior. A la façana oest s’adossa una construcció posterior.
Els murs són formats per carreus lleugerament treballats, de mida mitjana (n’hi ha de 15 cm d’alt × 30 cm de llarg, però també de 20 cm × 10 cm), col·locats en filades i units per morter de calç.
A la banda meridional de la torre, en un mur continuació de la paret sud d’aquest edifici, hi ha un portal, que té una amplada de 120 cm. És situat a peu pla i acabat amb un arc de mig punt format per vuit dovelles amb 45 cm de radi. Cal pensar que aquesta porta permetia accedir a un clos o a un edifici adossat per la banda de ponent a la torre principal. Entre el mur on s’obre aquesta porta i el mur sud de la torre hi ha un tros actualment ocupat per un edifici fet modernament. Amb tot, potser els fonaments d’aquesta construcció moderna corresponen a un edifici més antic.
Aquest castell bàsicament devia ésser compost d’una torre i d’un clos annex, potser edificat. En principi, el podem datar cap al final del segle XII o al segle XIII. Podem assenyalar, d’una banda, el seu bon estat de conservació i, de l’altra, l’existència d’aquesta escala buidada dins dels murs laterals de la torre, que trobem també en d’altres construccions defensives, com ara la torre de guaita de planta circular de Sant Llorenç de la Muga (Alt Empordà). (JBM)
Bibliografia
- Morera, 1897, vol. I, doc. 11, pàgs. VIII-IX
- Miret, 1910, pàgs. 287-288, 295 i 481
- Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 281-282
- Buron, 1989, pàg. 122.