Situació
Capella situada al clos del cementiri de Santa Perpètua de Gaià, ampliada sobre un edifici preromànic.
ECSA - E. Pablo
L’església de Santa Susanna és situada dins el clos del cementiri del poble de Santa Perpètua de Gaià, avui abandonat.
Mapa: 34-16(418). Situació: 31TCF659916.
Per a arribar a Santa Perpètua de Gaià cal seguir el mateix itinerari que s’ha indicat en la monografia precedent.
Història
L’església de Santa Susanna és documentada al segle XI, concretament l’any 1012; és esmentada en un judici celebrat a Santa Perpètua de Gaià, en el qual es determinà a qui pertanyia la jurisdicció del castell de Selmella que es disputaven dos personatges; un d’ells al·legava que els drets li pervenien d’un germà seu que l’havia fet alçar. Les parts litigants del plet es reuniren a Santa Perpètua, i pel caràcter sagrat que es conferí a la declaració dels testimonis, van haver de jurar en un lloc sagrat; l’escriptura especifica que aquest jurament va tenir lloc “super altare Sancte Susanne, ciuis ecclesie sita est iuxta predictum castrum de Sancta Perpetua”. Aquest document fa possible determinar la cronologia de l’edifici i establir la seva funció; com que no era esmentada pròpiament com a capella castral —fins ben entrat el segle XII no es bastiria la capella de Santa Maria dins el recinte del castell—, havia de correspondre a altres necessitats, qui sap si a una antiga tradició eremítica o a les d’un hipotètic grup humà establert a redós del castell en una data ja anterior al 1012.
Quan va tenir lloc aquest judici, senyorejava el castell un tal Sal·la, nebot del bisbe Borrel de Vic (1010-18), personatge que també assistí al judici, i el qual hom troba un any després adquirint del seu nebot els castells de Santa Perpètua i Barberà. La seva presència a la zona del Gaià es podria relacionar amb l’erecció, a Santa Perpètua, de l’església de Santa Susanna, iniciativa que podria provenir també de Sal·la.
Molt probablement l’església de Santa Susanna va patir les conseqüències de les invasions sarraïnes dels anys 1107, 1108 i 1115, i el seu edifici restà malmès; posteriorment, amb el govern del comte Ramon Berenguer III, moment en què s’estabilitzà la frontera de la marca del comtat de Barcelona, l’església de Santa Susanna fou refeta.
Al segle XIV l’església de Santa Susanna fou modificada, segons indicava una làpida que estava encastada als murs d’aquest temple i que avui dia ha desaparegut. Per les transcripcions que feren d’aquesta làpida dos sacerdots al segle XIX, tot i que entre elles difereixen en alguns detalls, hom sap que l’any 1348 va morir Bernat de Grau, rector de la parròquia de Vallespinosa, el qual havia construït la capella de Santa Susanna de Santa Perpètua de Gaià, capella del cementiri del lloc, on ell fou soterrat. Cal pensar, doncs, que si el 1348 el sacerdot que l’havia fet bastir ja era mort, les obres que es feren a la capella serien anteriors a aquesta data; per tant, dins la primera meitat del segle XIV. Les obres consistiren, entre d’altres, en l’obertura de dues capelles laterals, a banda i banda de la nau.
L’esglesiola de Santa Susanna depengué de la parròquia de Santa Maria de Santa Perpètua de Gaià, inclosa dins l’arxidiòcesi de Tarragona.
Església
Planta de l’església, amb indicació de les tres etapes de construcció bàsiques.
F. Español
L’església de Santa Susanna és un edifici preromànic de nau rectangular, i possiblement sense presbiteri diferenciat, al qual es va afegir un sistema d’arcs formers, immediats al mur originari, durant el període romànic. En aquestes arcades es va fer recaure l’empenta de la volta que es bastí en substitució de la coberta de fusta primitiva.
En l’època romànica es bastí una volta de mig punt sobre tres arcs torals que arrenquen directament del mur (possiblement es va construir sobre una cinta de canyes juxtaposades). El material de la volta és del mateix tipus que el que s’emprà en els arcs formers de la nau. La seva pobresa obligà a un arrebossat posterior.
El presbiteri, obrat a mitjan segle XIV, és cobert amb una volta de canó apuntat.
La porta construïda durant el període romànic es conserva inutilitzada en el mur sud de l’església. Es va tapiar en modificar-se el presbiteri durant el segle XIV; aleshores es bastí segurament als peus de l’edifici el portal actual d’accés.
La porta originària és d’arc de mig punt i adovellada. Els carreus es van tallar en saldó; el color de la pedra ressalta sobre el llenç de mur preromànic. Aquest parament, bastit amb material molt pobre, anava totalment arrebossat i, per tant, l’obra final resultaria uniforme. La presència d’aquesta porta feta amb carreus de color vermell és quasi decorativa malgrat que no hi aparegui cap element ornamental. Únicament ressalta del mur de fons el volum de la imposta d’on arrenca l’arc. No s’ha conservat cap altra obertura d’aquest període constructiu.
Interior de l’església, vers la capçalera, amb els arcs de reforçament i la volta romànica.
ECSA - E. Pablo
A l’església es conserven els murs primitius preromànics i també hi ha els paraments gòtics de la reforma posterior empresa en la zona del presbiteri. Els murs romànics es redueixen, doncs, a aquests arcs formers que trobem en la nau immediats al mur originari i a la volta. El material constructiu és irregular i és tallat a cops de maceta. La pedra emprada és d’un tipus de calcària fòssil molt porosa que es devia tallar amb dificultat.
En l’edifici es poden trobar en la seva estructura almenys tres moments importants d’obres. El primer, que correspondria a la construcció de la fàbrica originària, al final del segle X. Aleshores sospitem que era una església construïda per una sola nau en la qual no es diferenciaria la zona cultual de la dels fidels ni a l’exterior ni a l’interior, i que anava coberta per un encavallat de fusta.
Hom pot pensar que després de les ja esmentades invasions sarraïnes es reformà l’església. L’empresa important que es va dur a terme aleshores fou la construcció d’una volta de canó, per tant la seva datació es concretaria en la primera meitat de segle XII. A més de la volta de canó es pot determinar que fou oberta una porta d’arc de mig punt d’accés a l’església en el mur sud, la qual fou inutilitzada al segle XIV quan es reformà el presbiteri. Finalment, al mateix segle XIV es crearen dues capelles a banda i banda de la nau i una capella presbiteral plana.
Bibliografia- Iglésies, 1963b, pàgs. 19 i segs.
- Español, 1991, pàgs. 291-306.