Situació
Vista de l’església, molt ampliada al segle XIV i objecte d’una profunda restauració moderna, amb la magnífica portalada al mur de ponent.
ECSA - E. Pablo
El santuari de Santa Maria de Bell-lloc és situat extramurs de l’antic recinte de la vila de Santa Coloma de Queralt, al sud. Actualment gairebé és integrat al nucli urbà.
Mapa: 34-15(390). Situació: 31TCF654989.
Santa Coloma de Queralt és a uns 40 km de Montblanc. Per a arribar-hi des de Montblanc cal prendre la carretera C-241 en direcció a Igualada. (FEB)
Història
El 10 de març de l’any 1220 va dictar el seu testament Arnau de Timor, senyor del castell i la vila de Santa Coloma de Queralt. Aquest noble posseïa gran part dels castells bastits a la conca alta del Gaià i a la Segarra, i els va repartir entre els seus fills. A Pere, el seu hereu, va cedir-li, entre altres, el de Santa Coloma. En el capítol de deixes pietoses, el testador confirmà a l’església de Santa Maria de Bell-lloc els 1 000 sous que ja li havia cedit feia alguns anys. Aquesta indicació és bàsica, ja que no existeix cap esment relatiu a la capella anterior a aquesta data, i per tant, constitueix una referència important per a determinar la datació de l’edifici. Gràcies a la iniciativa i la col·laboració econòmica dels descendents d’Arnau de Timor, el santuari de Bell-lloc fou reformat i es convertí en el panteó familiar dels Timor-Queralt. Fins aleshores els Queralt s’havien fet enterrar a Santes Creus.
Pere II de Queralt, fill d’Arnau de Timor, va testar el 28 de febrer de l’any 1256 i va disposar que el castell i la vila de Santa Coloma passessin al seu fill Pere —el futur Pere III—. Entre les darreres voluntats, no va anotar cap mena de referència al lloc on havien de reposar les seves despulles. Dos anys abans havia dictat el seu testament Ramon de Timor, germà de Pere, i entre les deixes de caràcter pietós, va determinar de cedir 100 morabatins a Santa Maria de Bell-lloc. En testaments de veïns de Santa Coloma de Queralt, del final del segle XIII i mitjan segle XIV, hi ha també nombroses deixes a la capella de Bell-lloc. En aquest moment, a l’església hi devia haver organitzada —d’alguna manera— una petita comunitat de donats, sobre els quals devia exercir la seva autoritat un majoral. La primera notícia documental que permet determinar la presència d’aquest majoral a Bell-lloc correspon a l’any 1260, quan es van suscitar algunes diferències entre ell i el capellà de Santa Coloma.
El mes de juny de l’any 1286 va testar Pere III de Queralt a Portfangós. Ho feu abans d’embarcar cap a Àfrica i Sicília. Va deixar a Santa Maria de Bell-lloc 100 sous. Un net de Pere III, Pere V de Queralt, va ser el responsable de la gran reforma de l’església de mitjan segle XIV. En testar l’any 1348 va deixar 10 000 sous a Bell-lloc per a la construcció d’una nova capçalera a l’església, on volia que es construís un sepulcre on haurien de reposar les seves despulles i les de la seva família. Pere IV va donar 3 000 sous per a la seva obra. Pere V també deixà escrit que es construís, dins el mateix santuari, un altar sota l’advocació de sant Honorat.
Com veiem, les darreres voluntats de Pere V de Queralt afavorien generosament la capella. De fet, el llinatge dels Queralt es veié magnificat per les obres que subvencionaven i emprenien. Santa Maria de Bell-lloc es convertí, aquests anys, en la fundació particular d’aquesta nissaga establerta a Santa Coloma de Queralt. En aquest sentit cal observar que les deixes pietoses dels testaments d’aquesta família són molt més generoses amb Bell-lloc que no pas amb l’església parroquial de l’indret, la qual justament s’estava reedificant aquests anys. Possibilitaren més decididament aquesta tasca les famílies de mercaders establertes a la vila de Santa Coloma de Queralt que no pas la família senyorial, tot i que els Queralt no van oblidar-se tampoc de la nova parròquia en els seus llegats testamentaris.
Durant el govern de Pere V de Queralt s’establí una comunitat mercedària a Bell-lloc, on ja hem assenyalat que originàriament s’havia instal·lat una petita comunitat de donats sota l’autoritat d’un majoral. Els mercedaris construïren, adossats a l’església, un claustre gòtic i altres dependències, ara enderrocades. El convent de mercedaris va tenir vida fins el 1835.
L’hereu de Pere V de Queralt a la senyoria de Santa Coloma va ser Dalmau. Aquest és el membre de la família que sobresurt més pels seus projectes abocats a fer de Santa Coloma una vila que pogués parlar pels seus monuments del poder i la magnificència dels Queralt. A Santa Maria de Bell-lloc contractà l’obra del sepulcre monumental de Pere V de Queralt, que ara es conserva a la capella de Sant Honorat. Aquest personatge testà l’any 1378. La vinculació dels senyors de Santa Coloma amb Bell-lloc va continuar al llarg dels segles XIV i XV, tot i que el seu poder real anava disminuint.
L’edifici va ser declarat monument històrico-artístic l’any 1944. Actualment l’església és un santuari de la parròquia de Santa Coloma de Queralt. (FEB)
Església
Originàriament, l’església de Santa Maria de Bell-lloc era un edifici d’una sola nau, capçat a llevant per un absis semicircular. L’absis primitiu fou substituït posteriorment per l’actual capella presbiteral de planta quadrada. obra del segle XIV, que en la restauració realitzada en la totalitat de l’edifici a partir del 1944 es va refer quasi totalment. Al mur nord es va obrir una capella i, en posteriors processos d’obra, també se’n van obrir dues al mur sud.
La volta de la nau s’estructura amb dos trams de creueria, que apareix encara molt insegura. Les nervadures no són integrades dins de l’obra dels diferents sectors que la componen, i actuen únicament com a reforç extern de l’estructura.
La portada originària es troba als peus de l’església, a ponent. És d’arc de mig punt i cap-i-alçada. Tres arquivoltes semicirculars en gradació, que s’alternen amb ressalts de secció rectangular, arrenquen de sis capitells col·locats sobre columnes, i que se succeeixen, igualment, amb ressalts rectangulars, a banda i banda del portal. Una motllura ressegueix l’arcada més externa de la portada, a manera de guardapols. A l’espai semicircular que configura l’arquivolta interna s’hi ha col·locat un timpà. La portada és totalment ornamentada com es descriurà més endavant. A la zona dels peus de l’edifici, als murs nord i sud, es van obrir dos ulls de bou amb doble esqueixada. La resta d’obertures que hi ha a l’església corresponen a períodes d’obra posteriors.
El mur originari es conserva íntegrament a la part dels peus de l’església i en un llenç a la façana nord de l’edifici. Altrament succeeix a les zones més immediates a la teulada, per damunt l’alçada exterior de les capelles obertes a la nau, i a la totalitat de la volta que cobreix la nau de l’església. L’aparell és constituït per carreus tallats regularment a cops d’escoda i col·locats al mur de manera isòdoma.
A l’interior, els suports de la volta de creueria han configurat dos trams diferenciats de la nau. Els arcs de reforç de la volta arrenquen de pilastres adossades al mur, en les quals hi ha tres columnes, dues de laterals i una de central, que són les que reben directament l’empenta dels nervis de la volta mitjançant capitells sense decoració.
La capella de Santa Maria de Bell-lloc ha estat repetidament estudiada com a romànica fins que fa alguns anys Emma Liaño la va incloure entre les capelles gòtiques de les comarques tarragonines. S’ha inclòs en aquest estudi atès que algunes de les seves parts són romàniques. Evidentment, es tracta d’un edifici tardà, i alguns aspectes discernibles relatius a la restauració han fet que les successives reformes i modificacions que s’hi van dur a terme al llarg del segle XIV i XV no s’evidenciïn com caldria.
Durant les excavacions realitzades paral·lelament a la restauració van aparèixer els fonaments d’un absis semicircular. Aquest fet sembla indicar l’existència d’un pla original que comprendria l’actual façana, la nau coberta amb dos trams de creueria, i un absis semicircular que es va substituir a mitjan segle XIV per l’actual capella presbiteral.
En aquest sentit, s’ha de recordar la deixa testamentària de Pere V de Queralt l’any 1348, en què establí la donació de 10 000 sous per a la construcció d’un panteó familiar, que fou la finalitat que tingué l’església a partir d’aquest moment, a més de servir a la comunitat mercedària.
Si se situa l’edifici a cavall entre el romànic i un gòtic encara insegur, s’hauria de relacionar Bell-lloc amb esglésies com Santa Maria d’Almenar o bé amb la del monestir de Santa Maria de les Franqueses, ambdues a terres de Lleida, que palesen una tipologia similar. (FEB)
Portada
Portalada de la façana de ponent, amb una rica decoració escultòrica.
J. Fuguet
La portada de Santa Maria de Bell-lloc és un conjunt força significatiu de l’escultura que es difongué a la Catalunya Nova durant la primera meitat del segle XIII. El portal és dedicat a la infància de Jesús, il·lustrada amb diferents representacions envoltades d’un important repertori ornamental i heràldic.
El timpà, la superfície del qual és un xic reduïda amb relació al conjunt, és d’una sola llosa de poc gruix. Descansa directament sobre els àbacs dels capitells dels dos muntants de la porta i presenta, en una original disposició, dos temes iconogràfics: una Epifania i una Anunciació. Aquests temes es desenvolupen creant una certa asimetria en l’ordenació de l’espai, ja que la Mare de Déu està descentrada vers l’esquerra a causa del nombre desigual de personatges d’ambdues representacions. Així, a la nostra esquerra, el grup de l’Epifania és compost per la Mare de Déu entronitzada amb l’Infant, que centra el timpà, els tres reis amb els cavalls i la figura de sant Josep a la dreta. El grup de l’Anunciació és format per l’arcàngel, la Mare de Déu repetida i una figura molt borrosa a l’extrem dret.
E. Liaño (1980a, pàg. 42) assenyala en aquest sentit la similitud entre aquesta doble representació de Santa Coloma de Queralt i la que conserva el timpà de la porta de l’Evangeli de la catedral de Tarragona, conjunt posterior que ella atribueix al mestre Bartomeu de Girona i que hauria estat realitzat vers el 1275. En aquest cas, la disposició i el nombre de personatges és molt semblant, encara que a Tarragona l’àngel es troba sobre un arbre, des del qual anuncia la bona nova als pastors. Segons Liaño, aquesta és l’escena que hauria volgut representar l’escultor de Santa Maria, però no l’hi va caber i es limità a esculpir un arbre inclinat a l’extrem dret.
El timpà
Timpà de la portada de l’església presidit per la Mare de Déu amb l’Infant, flanquejada a l’esquerra per l’adoració dels Reis Mags i a la dreta per la figura de sant Josep i l’Anunciació, un grup que forma, junt amb les escenes dels frisos dels dos brancals, un extens cicle de la infància de Crist.
ECSA - I. Domènec
En l’Anunciació, la figura de la Mare de Déu es representa amb cabellera curta, sense corona ni vel, asseguda sostenint el llibre i amb el cap inclinat davant l’àngel, que, dempeus davant d’ella, adapta amb dificultat les ales a l’espai del timpà. L’àngel està de perfil i la Mare de Déu en posició frontal. L’escultor, doncs, no prengué aquí la fórmula siríaca de representació de perfil de les figures l’una davant de l’altra, com és freqüent en la pintura catalana contemporània. Únicament trobem un cas similar en el frontal de Mossoll (MNAC/MAC, núm. inv. 15 788), on la figura de la Mare de Déu és asseguda davant de l’àngel.
En el grup de l’Epifania, la Mare de Déu apareix entronitzada i coronada com l’Infant. Al seu costat, les figures dels reis contrasten amb la solemnitat de la Mare de Déu. El més proper s’agenolla en l’aire, mentre que el del mig aixeca en ofrena una capseta cilíndrica sobre el cap del primer i a l’altura del de la Mare de Déu, mentre es gira per parlar amb el darrer. Tots tres duen gorres frígies. Els cavalls apareixen en l’angle esquerre i, amb una factura molt elemental, se superposen en perspectiva simple.
La figura de sant Josep és entre la de la Mare de Déu i l’àngel. Es recolza sobre el bastó i inclina el cap vers la imatge central de la Verge que es mostra aïllada i solemne, pel fet de donar més importància al seu caràcter monumental, com a figura que presideix l’església a qui està consagrada, que no pas al fet de centrar l’Epifania.
Els frisos esculpits
Frisos esculpits de la portada de l’església amb la representació dels tres reis davant Herodes i la fugida a Egipte de la Sagrada Família, que inicien i culminen respectivament el cicle narratiu de la infància de Crist.
ECSA - E. Pablo
La resta de l’escultura figurada es troba en dos frisos dels brancals exteriors, en alguns capitells dels muntants, en els elements que decoren algunes columnes i en alguns clipis de l’extradós de l’arc que perfila la porta. En tots aquests punts de la portada i malgrat el seu desigual estat de conservació, s’aprecia el treball de diferents artistes, al mateix temps que diverses fonts d’inspiració. Els relleus dels muntants exteriors són els que acullen dos temes íntimament lligats als del timpà: els tres reis davant d’Herodes i la fugida d’Egipte.
El grup de l’esquerra, encara que força malmès, presenta un relleu bastant pla d’una factura molt primitiva. Herodes, assegut, rep els tres reis, el rostre dels quals ha desaparegut. Dos reis porten gorres frígies i l’altre, com Herodes, corona. A la dreta del grup hi ha la imatge de l’àngel, en referència directa a la seva proposta de canvi del camí de tornada suggerit per Herodes. A la part interior del muntant és representat un lleó rampant, figura que s’observa en diversos llocs de la portada i que és el símbol heràldic de Pere II de Queralt, lligat directament a la seva llegenda. Aquest personatge, anomenat “Cor de roure”, heretà la baronia del seu pare l’any 1230, i segons explica la llegenda guanyà la llibertat que havia perdut en guerra contra els sarraïns lluitant amb un lleó, al qual vencé; la gesta valgué als Queralt les armes amb un lleó rampant daurat amb un punyal clavat al pit sobre camper blau (Els castells catalans, 1973, vol. IV pàg. 307).
El fris de la rebranca contrària mostra la fugida d’Egipte. Començant per la part interior del muntant, hi trobem la figura d’un àngel, la Mare de Déu amb l’Infant sobre el burro, un gosset que camina entre les potes de l’animal i tomba el cap, sant Josep i un altre àngel que guia el camí. La repetició de la figura de l’àngel a la part interior es pot deure a la representació de la primera aparició d’aquest, quan anuncia a Josep la necessitat de fugir amb la seva família.
Si en el relleu anterior s’aprecia un important primitivisme que es palesa en una factura senzilla i una figuració hieràtica, en aquest segon s’observa un cert naturalisme. Alguns elements fan que aquesta composició s’allunyi en molts sentits de l’anterior: la figura del gosset, el gest de l’àngel guia, que amb la mà sembla voler accelerar el pas del grup cansat, tret que deduïm de les figures adormides de la Mare de Déu i l’Infant.
Els capitells
Detall dels dos brancals de la portada amb una rica varietat de motius decoratius, que apareixen tant a les Impostes com als capitells i els fusts de les columnes.
ECSA - I. Domènec
Els brancals de la porta són formats per tres parells de columnes amb sengles capitells troncocònics i tres parells de ressalts de secció rectangular amb capitells d’anta. Les dues columnes externes presenten en llurs fusts uns relleus amb elements de cistelleria. Pel que fa a les dues centrals, a la de l’esquerra veiem un relleu amb motius de passamaneria i a la de la dreta un fals escacat. Les columnes més interessants, però, són les dues internes, amb sengles fusts amb sis cubs decorats per les dues cares visibles amb motius heràldics, figurats i ornamentals, alguns dels quals es repeteixen en altres punts del portal.
El cérvol que s’aprecia en el primer cub de la columna esquerra podria ser, segons Cid Priego (1952, pàg. 32), un tema al·lusiu a la família dels Cervelló, les armes dels quals mostren un cérvol blau sobre camper daurat. La baronia dels Cervelló, juntament amb la dels Queralt, fou la més important de la zona des dels temps de la reconquesta i ambdues famílies estaven emparentades des dels orígens de la nissaga dels Queralt. Malgrat tot, també es podria entendre com una pervivència de l’antiga iconografia cristiana. La fulla de figuera de la part interior, tema molt repetit en tota la portada, podria ésser una menció al poble veí de Figuerola, propietat dels Timor, emparentats també amb els Queralt (Cid, 1952, pàg. 33).
El següent dau mostra una àguila atacant un animal, motiu present també en un clipi, mentre que en la part interior s’observa un element floral estilitzat. En el tercer cub, a l’exterior, hi ha un home lluitant amb un lleó, nova al·lusió a Pere II de Queralt. A l’interior apareix una àguila, que podria ser una referència al poble d’Aguiló, domini dels Queralt. El cub següent presenta una estilització fioral-solar i, a l’interior, un ocell en una branca, possible al·lusió al nom de la vila. Al cinquè dau es representen un element floral i un arbre estilitzat. La darrera forma geomètrica duu esculpit un segell de Salomó que encercla una flor i una fulla de figuera a l’interior.
El primer dau de la columna simètrica presenta una estilització vegetal i, a l’interior, un entrellaçat. A l’exterior del següent apareixen novament un lleó rampant i una quadrícula amb quatre escuts repetits perpendicularment. Els escuts amb feixes són de la família Anglesola, emparentada amb els Queralt, i els altres dos mostren faixes llises. A l’interior del següent cub hi ha un Agnus Dei i a l’exterior una estilització geomètrica. La resta representen estilitzacions vegetals i de cistelleria, i també motius flordelisats.
El conjunt dels capitells és coronat per una línia d’impostes en forma de dents de serra. A l’esquerra, el primer capitell mostra tres nivells de fulles planes. El segueix un capitell d’anta amb motius d’entrellaçat i estilitzacions vegetals. A continuació hi ha un capitell amb elements ornamentals en forma de retícula que encercla flors de lis. El proper conserva, encara que està molt erosionada, la figura d’un monjo resant sota d’un arc amb una campana. A l’interior, un altre monjo disposa una capa sobre les espatlles d’un tercer, agenollat davant seu, representant l’escena de presa dels hàbits. A continuació, apareix un personatge en l’angle del capitell, lluitant amb un monstre amb cos d’ocell i cap d’home i amb una cua acabada en sis caps. Aquest tema, repetit als dos costats, podria representar els set pecats capitals que atenallen l’home. El darrer capitell del brancal esquerre mostra dos d’aquests pecats: la gola, mitjançant un ós assegut menjant quelcom que no podem endevinar, i la luxúria a l’interior, com un monstre de quatre potes, una gran cua, ales i cap d’ocell que pren en el bec la figura d’un home nu cap per avall.
Simètricament, tornem a trobar al capitell la figura de Pere II lluitant amb el lleó i, a l’exterior, dos personatges que, mentre s’estiren els cabells, semblen lluitar per quelcom que no podem descriure. Podria tractar-se de la representació de la ira i, al mateix temps, de l’avarícia, dos pecats que contrasten amb les virtuts del senyor de Santa Coloma de Queralt. La resta de capitells són decorats amb elements ornamentals ja presents en l’altre brancal, com ara fulles planes, elements de cistelleria, retícula amb flors de lis i estilitzacions vegetals.
Arquivoltes i arc exterior
El conjunt superior de la portada es pot dividir en les motllures que continuen els fusts dels ressalts, les arquivoltes que coronen les columnes i l’arc exterior amb les cintes entrellaçades i el guardapols. Les arquivoltes repeteixen la decoració de les columnes, llevat del cas de les columnes centrals. D’aquesta manera, la més externa mostra un doble entrellaçat i la segona un entrellaçat triple, mentre que la interior conserva el fust llis amb onze cubs decorats amb motius ornamentals, la majoria dels quals reprenen els dels fusts de les columnes —destaca la presència novament d’un lleó rampant—.
Detall de l’arc exterior que emmarca la portada amb una filera de cercles formats per tanys vegetals que inclouen temes inspirats en els ivoris i teixits orientals.
ECSA - I. Domènec
L’arc exterior és recorregut per un relleu format per vint-i-un cercles creats per una cinta perlada de forma ondulant. El dibuix és molt pla, d’un gran refinament, i s’allarga omplint els espais dels cercles; l’arc és perfilat per una sanefa d’entrellaçat que forma el guardapols i una línia amb puntes de diamant. Malgrat el nombre imparell, els cercles no s’ordenen simètricament al voltant d’un element central. Aquesta disposició comporta l’aparició, al marge dret, d’una estilització vegetal per tal d’omplir l’espai sobrer.
Els tanys vegetals que originen els cercles, clarament inspirats en ivoris i teixits orientals, combinen temes ornamentals i figuratius que ara enumerem seguint la relació de Cid Priego (1952, pàg. 20-28). Començant per l’esquerra: 1, dos felins rampants enfrontats; 2, home amb les extremitats obertes el qual mosseguen dos monstres; 3, lleó coronat i rampant; 4, fulla de figuera; 5, vell barbut que sosté una clau; 6, estilització floral amb elements flordelisats; 7, Adam i Eva dempeus al voltant de l’arbre; 8, felí que clava les urpes en un cèrvid; 9, fulla de figuera; 10, arquer en actitud de disparar; 11, fulla de figuera; 12, dos ocells entrellaçats; 13, flors entrellaçades i flors de lis; 14, fulla de figuera; 15, lluita d’un home amb un felí; 16, dos felins enfrontats; 17, dos ocells sobre un arbre; 18, cérvol; 19, escena amb tres figures, la central femenina, a la qual abraça l’home de la dreta. L’altre home aixeca els braços; 20, dos paons i un arbre; 21, paó.
Interpretació
La portada de Santa Maria de Bell-lloc s’ha inscrit dins l’anomenada escola lleidatana, l’origen de la qual són les portades de la Seu Vella. La historiografia ha assenyalat d’antic la importància del maridatge del gal, representat pels tallers llenguadocians i provençals, i el moresc en la formació d’aquesta estètica del romànic tardà, en la qual es comencen a filtrar alguns elements gòtics. El seu abast comprèn les comarques lleidatanes, algunes de tarragonines i de l’Aragó i també algun cas més llunyà, com ara València. L’estat actual dels estudis fa difícil continuar mantenint la idea d’una escola lleidatana i hom opta per parlar de la difusió de models.
El cas de Santa Maria és un exemple que no s’adscriu plenament a les característiques de les portades lleidatanes. En primer lloc, el conjunt no sobresurt del mur, no té cornisa i presenta timpà, cosa que dins l’àmbit d’influència lleidatana únicament es dona a Peralta de Alcofea (Osca), on també hi ha una Epifania (Dalmases-José, 1985, pàgs. 182-183). Malgrat tot, la presència d’alguns elements ornamentals recorden els models lleidatans, que a Bell-lloc, tot i ser més rics, denoten una factura més senzilla.
Francesca Español va més enllà en aquesta adscripció a l’àmbit lleidatà i apunta la relació d’alguns elements ornamentals de Santa Maria de Bell-lloc amb altres presents als capitells del claustre de la catedral de Tarragona, cosa que li serveix per a presentar una possible relació entre les dues àrees de difusió (Español, 1988, nota 10, pàg. 98).
La clara dependència de l’escola lleidatana, la relació esmentada amb la de Tarragona, els models emprats, l’articulació d’alguns elements decoratius com les cintes ondulants que formen els cercles que els diferencien dels tangencials del sengle XII, el cert naturalisme que despunta en alguns elements com els plecs de les robes i les actituds d’alguns personatges, ens poden ajudar a datar el conjunt. Òbviament, és molt important en aquest sentit la reiterada aparició dels símbols heràldics de Pere II de Queralt. Pensem, doncs, que la portada podria haver-se realitzat durant el segon quart del segle XIII, entre el 1230 i el 1250, però no podem aproximar-nos més a una data concreta per manca de fonts documentals directes. (IDV)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Segura, 1879, pàgs. 122-285; 1971
- Barraquer, 1906, pàgs. 143-149
- Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (I), pàg. 416 i vol. III (II), pàgs. 784 i 891
- Cid, 1954a
- Brodman, 1990, pàgs. 51,90 i 98
- Liaño, 1980a, pàgs. 21-50; 1983, vol. III, pàgs. 14-16
- Español, 1991, pàgs. 273-289.
Bibliografia sobre la portada
- Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III(I), pàg. 416
- Tormo, 1944, fasc. 3-4
- Cid, 1952, 1954a i 1954b
- Puig i Cadafalch, 1954, vol. III
- Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 241-273
- Carbonell, 1974-75, vol. II, pàgs. 78-79
- Liaño, 1980a, núm. 2, pàgs. 21-51
- Dalmases-José, 1985, vol. II, pàgs. 182-183
- Español, 1988, núms. 23-24, pàgs. 81-103, 1991, pàgs. 275-289.