Situació
Torre i bestorre que configuren la façana meridional del castell, situat sobre el petit turó que corona el poble d’Aguiló.
ECSA - EECG
Castell situat al cim d’un turó, al vessant del qual hi ha el poble d’Aguiló. Des del turó hi ha una bona panoràmica de tot l’entorn de l’Alta Segarra. Actualment, una part del cimal és ocupat per un repetidor.
Mapa: 34-15(390). Situació: 31TCG683016.
És al costat de la carretera C-241 que va de Santa Coloma de Queralt a Igualada, a dos quilòmetres de la primera població. S’hi pot arribar fàcilment des de la part alta del poble. (JBM)
Història
La primera referència del castell d’Aguiló és del començament del segle XI, moment en què apareix en mans de la família Gurb-Cervelló, que era senyora de molts castells a la vall mitjana i alta del Gaià. Hug de Cervelló, fill d’Ansulf de Gurb, en un acte de repartiment de diverses propietats que feu entre els seus fills l’any 1018, cedí l’esmentada fortalesa a Alemany, que fou el continuador de la nissaga dels Cervelló, senyors del castell fins al segle XIII. Sembla, però, que aquest el degué infeudar a Amat Elderic d’Orís, atès que l’any 1041 aquest darrer el donà a Sicarda, filla dels vescomtes de Cabrera i muller del dit Alemany.
L’entramat de drets senyorials sobre el castell d’Aguiló fa difícil a vegades seguir la seva trajectòria. El domini d’aquest castell estava repartit entre diversos senyors. El 1132 és Alaric de Timor, tal vegada feudatari del castell, el qui donà al seu fill Ramon, entre d’altres fortaleses, la d’Aguiló.
A més dels Cervelló i els Timor, tenien drets sobre la fortalesa el llinatge dels Aguiló —versemblantment castlans del castell—, el primer membre documentat del qual apareix a mitjan segle XII. Així, el 1150 es té notícia de Guillem d’Aguiló, el qual, conjuntament amb la seva muller, cedí als templers unes terres situades dins del terme del castell de Biure. L’any 1170 Guerau Alemany V de Cervelló, senyor del castell, signà una concòrdia sobre el castell d’Aguiló amb Guillem d’Aguiló, Berenguer d’Aguiló, Pere, germà seu, i Arnau. Segons diu l’esmentat document, la concòrdia s’havia fet arran de les guerres i les baralles que hi havia hagut entre els Cervelló i els Aguiló. En testar Pere d’Aguiló, fill de Guillem, l’any 1193 aquest expressà que tenia la castlania de l’esmentada fortalesa, la qual llegà a Pere de Timor i al seu fill Guillem tot l’alou que posseïa dins del terme del dit castell. El mateix any feu testament Guerau Alemany V de Cervelló, el qual deixà al seu nebot, l’esmentat Guillem d’Aguiló, el castell de Talavera.
El domini dels Aguiló sobre aquest castell es faria ben palès al començament del segle XIII, quan en testar el dit Guillem d’Aguiló el deixà al seu fill Guillem, encara que cedí a la seva filla Guilleuma 500 morabatins sobre la part proporcional de l’herència que a ella li pertocava del dit castell. El 1229, abans d’anar cap a la conquesta de Mallorca, Guerau Alemany VI de Cervelló feu testament, en el qual deixà el castell d’Aguiló a la seva filla Felipa i, en cas que aquesta morís sense fills, a Ramon Alemany de Cervelló. Posteriorment, al llarg del segle XIII, els Aguiló apareixen documentats en diverses donacions que fan al monestir de Santes Creus, però que no tenen cap vinculació amb el castell d’Aguiló, i al final d’aquest segle el llinatge entrarà en un procés irreversible d’extinció.
Al segle XIV, segons el fogatjament de 1365-1370, el castell d’Aguiló era propietat de Dalmau de Queralt, senyor de Santa Coloma de Queralt, que era descendent de la família Timor. (EPF)
Castell
Planta dels elements encara subsistents d’aquest castell.
J. Bolòs
D’acord amb el que s’ha conservat, cal pensar que tenia una planta rectangular. Segurament, però, l’element més important era la torre de l’angle sud-est. Actualment, podem veure sencera la façana meridional, amb una torre i una bestorre, i bona part de la façana est. Desgraciadament, només podem intuir per on passaven els murs que possiblement hi havia als costats oest i nord.
A l’angle sud-est de l’edifici es conserven les restes d’una torre d’angle. El diàmetre interior és de 130 cm i el gruix del mur de 140 cm. Actualment, resta mig ensorrada, fet que permet que vegem el reble interior de la paret, format d’un morter força dur i de moltes pedres. L’alçada d’aquesta torre és d’uns 6 m.
A l’oest de la torre, quasi immediatament, hi ha una porta, d’una amplada de 280 cm. Era acabada amb un arc força gran, que s’inicia a uns 150 cm de terra. Com que manquen les dovelles corresponents a l’arc, sembla que es tracti d’un arc de ferradura. Aquesta porta, en època moderna, va ésser segellada amb un mur de pedra.
Més enllà de la porta comença una bestorre de flanqueig, semicircular, amb també una alçada d’uns 6 m. Sembla que també té un espai buit al seu interior, al qual, però, actualment, només es pot accedir des del cim del mur.
D’una forma sorprenent, aquest mur meridional s’acaba a poc més de 3 m més d’aquesta bestorre, amb una forma arrodonida, difícil de justificar. De la cara interior d’aquest acabament semicircular del mur sud, surt una paret cap al nord-oest, de 95 cm de gruix, més prima, per tant, que el mur meridional, que fa uns 160 cm de gruix, i que el mur est.
La paret oriental de la fortificació té una longitud de 21,6 m i un gruix de 170 cm. Creiem que s’acabava, al nord, poc més enllà d’on és ensorrada actualment. Es conserva, parcialment, en una alçada de 4 m.
Als murs d’aquest castell alternen les pedres planes (10 cm d’alt per 25 cm de llarg), amb les pedres verticals (20 cm per 10 cm) o amb algunes de més grosses (25 cm per 30 cm). Els carreus, arrenglerats, són units amb morter de calç.
Al sud d’aquesta fortificació hi ha un mur de pedres que actualment fa de marge. Segurament, o bé era un edifici o bé fou fet amb pedres arrencades de les parets del castell.
Tot i que sigui difícil d’assegurar, cal suposar que aquest castell fou fet al segle XI. És cert, però, que en aquesta època era més usual el castell format per una torre, sovint força alta, i un recinte, fet amb uns materials de més o menys bona qualitat. També és cert que el castell de planta compacta, quadrangular, no es generalitza fins al segle XII i el castell quadrat amb torres als quatre angles, fins a la tretzena centúria. Això no obstant, també hi ha precedents de construccions amb una planta quadrangular i amb una torre o bé amb diverses torres o bestorres d’angle fetes o planificades en una data molt més propera a l’any 1000, tant al costat musulmà com al cristià. Només cal recordar que l’any 1058 el comte de Barcelona va manar que s’ampliés la torre del castell de Tàrrega, que se’n fes una altra d’igual i que es bastissin dues noves bestorres; les quatre torres i bestorres havien d’ésser unides amb murs de pedra i calç (Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 171, pàgs. 180-181).
Aquest projecte no és pas gaire diferent del que possiblement es va voler fer a Aguiló. De fet, però, només una acurada excavació de les restes enderrocades d’aquest castell podria permetre de saber quina fou la planta real de tot el conjunt de la fortificació. (JBM)
Bibliografia
- Pons, 1938, pàgs. 130 i 135
- Udina, 1947, doc. 7, pàgs. 7-8, doc. 36, pàgs. 42-43 i doc. 182, pàg. 184
- Iglésies, 1962, 34, pàg. 82
- Els castells catalans, 1973, vol. IV, pàgs. 300-319
- Benet, 1982, pàg. 47
- Piquer, 1986, IX, pàgs. 9-18
- Español, 1991, pàgs. 63-66
- Altisent, 1993, doc. 376, pàgs. 285-286.