Situació
Porta d’arc de mig punt amb arquivoltes, situada a la part nord de l’església de Sant Miquel de la Portella, l’únic element notable d’aquest petit edifici.
ECSA - E. Pablo
L’església es troba situada al llogaret de la Portella, vora la masia de can Torres de la Serra.
Mapa: 34-15(390). Situació: 31TCG675036.
L’església és a 5 km de Santa Coloma de Queralt. Per a arribar-hi cal seguir un camí que surt a mà dreta de la carretera que va de Santa Coloma de Queralt a la Panadella. (FEB)
Història
El lloc de la Portella es trobava dins del terme del castell d’Aguiló. Com a topònim es documenta l’any 976, que el comte Borrell i la seva muller Letgarda vengueren el castell de Queralt, les afrontacions del qual per la banda de cerç anaven des d’Espanya (territori musulmà) i també pel gual de Tàrrega i prosseguien fins a les torres d’Almenara o bé a la Portella. No hi ha dubte que aquest topònim, molt freqüent, és el que es tracta aquí. El nom com a poblat es documenta a partir de l’any 1265, que Guerau d’Aguiló vengué a Bernat de Peramola el seu feu d’Aguiló i els drets que posseïa als llocs de la Portella i d’Almenara. La primera menció de l’església és entre els anys 1293 i 1302, quan en un manual notarial de testaments de Santa Coloma de Queralt consten diverses deixes pietoses a l’església de Sant Miquel de la Portella. L’any 1325 va testar Pere Miró, senyor de Sant Pere d’Aguiló o de les Roques, i determinà donar quinze sous per les obres de Sant Miquel de la Portella. El mateix personatge, l’any 1348 testà novament i establí deixar 5 sous a la capella de Sant Miquel. I el mateix any 1348, any de la Pesta Negra, testà el senyor de Santa Coloma de Queralt, Pere V de Queralt, el qual deixà 220 sous a l’església de la Portella. Actualment, l’església de la Portella resta dempeus però sense culte i en un progressiu deteriorament. (FEB-ABC)
Església
Planta de l’església, amb els contraforts fets per a pal·liar el seu profund clivellament.
F. Español
L’edifici consta d’una sola nau en la qual no es marca la part del santuari. La nau és coberta amb una volta de canó, lleugerament apuntada, que arrenca directament dels murs.
El portal d’entrada a l’església s’obre en el mur nord. És de mig punt i lleugerament cap-i-alçat. Dues arquivoltes conformen l’arcada i reposen sobre una imposta. Els muntants de la porta no tenen correspondència amb cap pilastra o columna. Una motllura, a la manera de guardapols, recorre exteriorment l’arc de mig punt.
A sota es va esculpir el sant titular de l’església. En el mur oest, posteriorment, es va obrir una finestra.
Els murs originaris es conserven íntegrament. L’aparell és molt irregular, petit i tallat a cops de maceta. A l’estructura, exteriorment, se li ha afegit uns contraforts que contraresten l’empenta de la volta que anava obrint escletxes en el mur. (FEB)
Portada
Relleu de l’arquivolta exterior de la portada amb un interessant motiu iconogràfic: sant Miquel pesant les ànimes i lluitant contra el dimoni.
Arxiu Gavín
La porta que s’obre a la façana nord presenta esculpit en relleu a la part alta un interessant motiu iconogràfic: l’arcàngel sant Miquel pesant les ànimes amb unes balances. Es tracta d’una variant del tema de la psicòstasi.
La porta és coronada per un arc de mig punt format per tres arquivoltes, les dues primeres de bossell enllaçades per una mitjacanya, i l’exterior de perfil carrat; el conjunt és perfilat per un guardapols. És precisament en l’arquivolta exterior i l’espai que hi ha entre aquesta i el guardapols que es troba esculpit el tema de la psicòstasi. El relleu destaca més per la singularitat del tema que per la seva factura, un xic barroera llevat potser de la figura de sant Miquel.
L’escena mostra sant Miquel aguantant unes balances amb les quals pesa les ànimes, mentre que al mateix temps punxa un dels dos dimonis que intenta desequilibrar els plats. La iconografia és particularment interessant perquè sintetitza dues representacions habituals de l’arcàngel en l’art medieval, d’una banda, la seva lluita contra el dimoni, i de l’altra, l’escena del pes de les ànimes. La primera queda palesa gràcies a la llança que l’arcàngel branda, i la segona, excepcional en les portades romàniques dedicades a l’arcàngel, s’evidencia per l’ús de les balances. Així doncs, la psicòstasi cobra a Sant Miquel de la Portella un doble significat: l’arcàngel vencedor del dimoni, i altrament el del pes de les ànimes relacionat amb el Judici Final.
Dins l’àmbit català es poden localitzar paral·lels tant en el camp de l’escultura com de la pintura sobre taula. En primer lloc, cal esmentar l’escena de la psicòstasi del capitell del claustre de Santa Maria de l’Estany, que s’integra dins un programa que abasta des de la creació i el pecat original fins al Judici Final simbolitzat precisament per la psicòstasi. Però el paral·lel més immediat a la portada de la Portella és un retaule procedent de Roda d’Isàvena conservat actualment al Musée des Arts Decoratifs de París; el frontal d’altar mostra en el carrer central l’arcàngel amb la llança i les balances, tal com succeeix a la portada de la Portella. El simbolisme de les dues escenes és el mateix, la qual cosa evidencia l’existència d’una iconografia que devia ésser habitual al segle XIII i de la qual dissortadament només resten els dos exemples esmentats.
L’originalitat de la portada de Sant Miquel de la Portella, com també del retaule de Roda d’Isàvena, radica, per tant, en la síntesi del tema que troba el seu significat en les dues facetes que tradicionalment s’havien atribuït a l’arcàngel.
Els precedents de la iconografia s’han de buscar, però, en la pintura romànica de fusta i sobretot els retaules catalans que desenvoluparen el cicle hagiogràfic de l’arcàngel, entre les escenes del qual hi havia tant la lluita contra el dimoni com la psicòstasi. Hem d’esmentar com a exemples la taula lateral d’un altar procedent de Toses, el frontal de Soriguerola, i els pal·lis conservats al Museu Episcopal de Vic i al Museu Nacional d’Art de Catalunya. (FEB)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Español, 1991, pàgs. 219-224.
Bibliografia sobre la portada
- Español, 1980b, pàgs. 94-101; 1991, pàgs. 221-224.