Situació
Timpà romànic encastat a l’actual església barroca, en què tres arcs aixopluguen la Mare de Déu amb l’Infant i, a banda i banda, dues figures masculines identificades amb sant Joan Evangelista i un profeta.
ECSA - F.X. de Rueda
Les restes de l’antiga església romànica de Santa Maria estan adossades al mur sud de l’actual temple barroc dedicat a Santa Maria i situat al centre de la vila.
Mapa: 34-16(418). Situació: 31TCF537897.
Per a arribar-hi cal seguir el mateix itinerari descrit en la monografia anterior. (FEB)
Història
El lloc de Sarral, dit antigament Saüc, és esmentat per primera vegada l’any 1076 en el document de donació del puig d’Anguera. Entre les afrontacions del terme d’Anguera s’esmenta l’illa de Saüc que aleshores estava atermenant Ramon Arnau, el primer repoblador de Sarral, segurament per encàrrec del comte Ramon Berenguer I. El 1178 el rei Alfons el Cast va signar una convinença amb el seu feudatari al castell de Forès, Berenguer de Fluvià, i amb els castlans d’aquest, i es va retenir en el terme d’aquest castell les viles de Pedrinyà, Saüc i Arenelles amb totes les seves dècimes i pertinences. L’any 1180 el mateix rei va atorgar carta de poblament als habitants de la vila de Sarral, antigament anomenada Saüc.
L’església de Santa Maria va ser construïda molt probablement durant la segona meitat del segle XII, quan tota l’empresa colonitzadora es va anar consolidant. L’any 1194 apareix documentada, per primera vegada, entre la resta d’esglésies de la diòcesi tarragonina que foren confirmades per Celestí III a l’arquebisbe Ramon de Castellterçol.
Sarral és una de les parròquies de la Conca que es consigna en les dècimes papals de 1279-80 i en les de 1354-55, on consta que el rector de Sarral hi contribuí amb 65 sous i que a l’església hi havia instituïdes sis capellanies, de les quals s’assenyalen els titulars i també la quantitat a pagar al recaptador. L’advocació d’aquestes capellanies es coneix per una visita pastoral realitzada a Santa Maria de Sarral l’any 1449. Hi havia culte a sant Jordi, sant Pere, sant Joan Baptista, sant Nicolau, santa Caterina i a tots els sants.
La fàbrica originària fou substituïda per una nova construcció gòtica en ésser totalment enrunat el primitiu temple durant el mes de juliol de l’any 1464, quan els exèrcits de Joan II entraren a la vila. Aquest, posteriorment, ho fou per l’actual edifici barroc bastit al segle XVIII. (FEB)
Església
D’aquesta església romànica no queda sinó el portal d’entrada, d’arc de mig punt, amb el seu timpà, el qual resta adossat al mur sud de la construcció barroca. Fa alguns anys, quan es va modificar, molt adequadament, la rectoria, es va projectar un pati interior que va deixar a la vista aquesta antiga porta de l’església. Avui tothom qui hi estigui interessat pot accedir-hi fàcilment. (FEB)
Portada
Imatge de la Mare de Déu que presideix el timpà.
ECSA - F.X. de Rueda
L’actual església parroquial de Sarral conserva un interessant timpà esculpit d’època romànica encastat al mur sud de l’edifici barroc. Aquest timpà, que va restar amagat durant molt de temps, es va redescobrir al final del segle passat quan mossèn Francesc Bergadà va voler esbrinar què hi havia darrera d’una porta cegada situada en una estança del primer pis de la casa rectoral que aleshores servia de rebost. Fa alguns anys es van fer diverses obres a la rectoria, que van deixar a l’aire lliure l’esmentat timpà, en integrar-se dins d’un pati interior.
El timpà, de forma semicircular, té la vora resseguida per un motiu vegetal format per un brot ondulat i estriat, que n’origina d’altres a les superfícies còncaves que delimita, els quals s’enrotllen en espiral i donen lloc a una fulla tripartida o semipalmeta. D’aquests brots secundaris també en surten d’altres que igualment originen fulles del mateix tipus. La part central del timpà està configurada mitjançant tres arcades cegades. Les quatre columnes que sostenen els arcs, que són apuntats, tenen base i els capitells corresponents estan ornamentats amb grans fulles lanceolades que sorgeixen del collarí i ocupen tota l’alçada del tambor. Els nervis longitudinals han estat assenyalats mitjançant una banda on s’han inclòs tot un seguit de foradets i els folíols a través de nombrosos solcs inclinats cap amunt. Els àbacs no són llisos, sinó motllurats. A l’espai que hi ha entre l’arcada central i les laterals s’hi ha disposat un cercle, que ha estat parcialment buidat i que conforma un motiu quadrilobulat.
A l’interior de l’arcada central trobem la figura de la Verge, vista de front, i asseguda damunt d’un tron ornat per un reticulat incís, els espais del qual són ocupats per un quadrat sobre la punta o un rombe, indicat igualment de manera incisa. Maria vesteix túnica i mantell, i es cobreix el cap amb un vel, damunt del qual s’ha disposat una corona floral. De la zona inferior de la túnica sobresurt el calçat. Amb la mà esquerra sosté el Nen, assegut entre els seus genolls. Encara que actualment no es conserva la mà dreta de la Verge, a les fotografies antigues apareix fent la benedicció(*) tot que sembla que es tracta d’un afegit posterior(*). La figura que representa Jesús es troba bastant malmesa, ja que a hores d’ara li manca el cap i la mà destra, i a més mostra un escrostonament al peu dret. Al principi de segle la figura conservava encara el cap i la corona, similar a la de la Verge, que el tocava (vegeu la nota 2). Vesteix túnica i mantell i, llevat de l’extremitat inferior dreta, està tot ell vist de front. A diferència de la Verge, i com és usual, el Nen mostra els peus nus. Amb la mà esquerra sosté el llibre dels Set Segells, en al·lusió a la seva segona vinguda apocalíptica, i un dels extrems del mantell.
A l’interior de l’arcada lateral dreta des del punt de vista de l’espectador, trobem una figura masculina dempeus, disposada frontalment i vestida amb túnica, mantell i nimbada. Mentre que amb la mà esquerra sosté un dels extrems del mantell, amb la dreta subjecta un rotlle. Potser es tracta de la representació d’un profeta.
Dins de l’arcada lateral esquerra hi ha una altra figura masculina, també dempeus, vista frontalment i vestida amb túnica i mantell. Mentre que amb la mà dreta sosté un llibre tancat i un dels extrems del mantell, amb l’altra es recolza el cap. Deu tractar-se de sant Joan Evangelista.
Les escultures disposades dins d’aquestes arcades són executades en alt relleu, tot i que palesen una qualitat bastant mediocre. Uns caps més aviat amples, amb mandíbules marcades, ulls grossos, nassos que continuen les línies de les celles, llavis serrats i colls robustos són trets que caracteritzen l’artífex d’aquesta obra. La fesomia dels dos personatges masculins que flanquegen la Verge amb el Nen és pràcticament idèntica. Fins i tot en ambdós casos porten llargs cabells amb clenxa al mig, que deixen veure les orelles. La faixa vegetal que envolta bona part de l’hemicicle està molt millor aconseguida amb un efecte de clarobscur força notable i amb un cert gust pel detallisme i la minuciositat. Les figures mostren una certa pesantor i la roba, en ocasions, no cau amb naturalitat, sinó que palesa una rigidesa excessiva, com es percep perfectament en l’extrem del mantell de les dues imatges laterals i també, aquesta mateixa peça, allà on sorgeix el braç dret de la Verge.
F. Español(*) ha relacionat la tipologia d’aquest timpà amb el de la portalada de l’església romànica del Pla de Santa Maria; ambdós casos responen, segons aquesta mateixa autora, al timpà de tradició italiana. Guarda una afinitat compositiva més acusada amb el timpà de la portada meridional de l’església de San Miguel de Foces (Osca), on tot l’hemicicle es troba rodejat per una sanefa vegetal similar a la de Sarral(*). A més, aquí hi ha, com hem vist, una estructura arquitectònica dins de la qual s’han disposat quatre figures, que pensem que configuren un programa iconogràfic lligat a la idea d’encarnació i redempció. La imatge de la Verge entronitzada i amb el Nen a la falda, que té tota una tradició iconogràfica que es remunta al segle V(*), assenyalaria l’encarnació del Senyor a través de la maternitat divina de Maria. També hi ha aquí implícita la idea de contraposició Eva-Ave, en tant que a través de Maria s’aconsegueix esmenar la situació creada per la primera pecadora. Creiem força versemblant que el personatge disposat a la dreta des del punt de vista de l’espectador sigui un profeta, potser Isaïes. Si fos així, és obvi que la seva missió seria anunciar el naixement del Messies. La presència d’un profeta al costat de la Verge amb el Nen apareix en algunes obres; a tall d’exemple esmentem les portades de les esglésies de Pla de Santa Maria(*) i de Covet(*). A l’altre costat trobem un personatge que creiem, amb F. Español, que cal identificar amb sant Joan Evangelista pel gest de recolzar la galta damunt de la mà, que és la manera habitual de representar-lo. Tanmateix, en aquest cas és la mà esquerra la que acompleix aquesta funció, i porta el llibre amb l’altra, quan usualment és a l’inrevés. Aquest gest indica dolor i, per tant, pensem que podria ser un anunci del sacrifici de Crist i, consegüentment, de la redempció i la salvació dels cristians.
La cronologia donada a aquest timpà va des del final del segle XII fins als darrers anys del XIII(*). La faixa vegetal que hi apareix es troba també en diferents portades de l’anomenada escola de Lleida (portada occidental de Santa Maria d’Agramunt, portada dels Fillols de la Seu Vella de Lleida, portada principal de ponent que comunica la nau major amb l’ala est del claustre de la Seu Vella de Lleida... )(*). En l’estil de les escultures del timpà sarralenc es poden percebre alguns punts de relació amb el grup escultòric incorporat a la portada occidental de Santa Maria d’Agramunt l’any 1283, segons consta en la inscripció col·locada sota la figura de la Verge (vegeu Español, 1991, pàg. 402). És per tot això que creiem que el timpà de Sarral s’ha de datar en un moment molt avançat del segle XIII, com un exponent en el qual es barregen les tradicions romàniques amb les innovacions gòtiques. (FJRR)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Capdevila i Miquel, 1934
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 255, pàgs. 275-276 i doc. 258, pàgs. 279-281
- Udina, 1947, doc. 16, pàgs. 19-21
- Font i Rius, 1969-83, vol. I(I), doc. 160, pàgs. 222-223
- Trenchs, 1974, pàgs. 31 i 49
- Español, 1991, pàgs. 307-312, i apèndix 12, pàgs. 378-381.
Bibliografia sobre la portada
- Sedó, 1929, pàg. 16
- Blasi, 1933, figs. pàgs. 206-207
- Capdevila i Miquel, 1934, figs. pàgs. 152-153
- Fuguet, 1980C, pàg. 117
- Liaño, 1980, pàg. 147 i 1983, vol. III, pàg. 33
- Dalmases-José, 1985, vol. II, pàgs. 187 i 188
- Español, 1988, pàg. 101 (notes 48 i 51), 1991, pàgs. 310-312, 401 i 402, i làm. entre pàgs. 224 i 225.