Situació
Capçalera de l’església de Sant Pere d’Anguera, amb l’absis i un fragment del mur nord, únics elements que es conserven d’aquesta antiga parròquia.
ECSA - E. Pablo
L’església és situada a l’indret de l’antic vilatge d’Anguera ara despoblat, a sud-est del cap del municipi.
Mapa: 34-16(418). Situació: 31TCF544878.
Per a arribar a l’església cal seguir la carretera local TP-2311 que de Sarral va cap al poble de Cabra del Camp, ja fora de la comarca. A uns 2 km, a mà dreta, al peu de la carretera, hom troba les ruïnes del temple de l’antic lloc d’Anguera. (FEB)
Història
El lloc d’Anguera es documenta per primera vegada deixant de banda la documentació falsa— l’any 1076, en què els comtes de Barcelona Ramon Berenguer II i Berenguer Ramon II donaren conjuntament el puig d’Anguera a un personatge anomenat Bonfill Oliba. Anguera se situava al comtat de Barcelona, a l’extrem de la Marca, en un lloc solitari. Posteriorment, el mateix Bonfill Oliba va donar a un personatge anomenat Bernat Guillem la tercera part d’Anguera, per la qual donació Bernat es convertia en vassall de Bonfill. La primera menció de l’església és del 1172, en un testament que manà redactar un cavaller anomenat Pere d’Anguera, segurament un descendent de Bonfill Oliba, el qual deixà a Sant Pere d’Anguera i al clergue encarregat del seu servei la meitat del domini que posseïa a la plana d’Anguera. Aquesta informació no aclareix si Sant Pere ja tenia funcions parroquials. De fet, l’església d’Anguera no apareix com a parròquia fins a la butlla que l’any 1194 el papa Celestí III adreçà a l’arquebisbe de Tarragona, Ramon de Castellterçol, al prepòsit Joan i al capítol de la seu tarragonina en què confirmava les possessions de la seu metropolitana. Segons aquest document, pertanyia a l’esmentat prepòsit Joan. Malgrat l’escassetat de dades sobre l’església, totes de la segona meitat del segle XII, hi ha la possibilitat que la primitiva església —antecessora de l’actual— fos construïda anteriorment a aquestes dates, poc després de la donació de l’any 1076, encara que fos de manera precària, sense assumir funcions parroquials, les quals trigà a tenir per la poca població que devia tenir durant molt temps. Les adquirí abans de l’any 1194, sense poder precisar més. Creiem que inicialment, amb funcions parroquials o no, estigué vinculada al bisbat de Barcelona pel fet que el lloc d’Anguera es trobava situat al comtat de Barcelona i ambdós termes anaren sempre junts. Les funcions parroquials que es dedueixen de la butlla de Celestí III de l’any 1194 es confirmen en la relació de la dècima papal dels anys 1279-80, quan apareix el rector d’Anguera contribuint a la dècima papal dins de l’arquebisbat de Tarragona, al qual seguí vinculada la parròquia fins al seu abandonament i la desaparició de tota classe de culte. (FEB-ABC)
Església
Planta de les estructures conservades o que encara s’endevinen d’aquesta interessant, però malmesa, església.
F. Español
Es tracta d’un edifici d’una sola nau rectangular capçat a llevant per un absis semicircular. Els murs de l’església estan preparats per a rebre el pes d’una volta i aquest fou el sistema amb què es va cobrir l’església. Segurament era una volta de canó lleugerament apuntada. Anava col·locada possiblement sobre arcs torals. A banda i banda dels murs nord i sud originaris de la nau hi havia unes pilastres, les restes d’una de les quals són encara ben visibles. En aquestes pilastres recauria l’empenta dels hipotètics arcs torals. Per sobre les restes de la imposta que originàriament devia recórrer tot el perímetre de la nau encara es veu la seva arrencada.
El portal d’accés originari es devia malmetre quan s’arruïnà l’edifici i ha desaparegut. Es desconeix la seva localització amb exactitud. Hi ha tres finestres en el que ha quedat de l’església, dues a l’absis i una al mur nord: la finestra axial de l’absis mostra petits elements decoratius dins d’un bordó que s’ha buidat en la part dels brancals de la finestra; la peça col·locada sobre el muntant —que marca l’arrodoniment de l’arc— és una llinda retallada que mostra una doble esqueixada. L’altra finestra oberta a l’absis és igualment d’arc de mig punt; és de doble esqueixada i no mostra cap decoració. Al tram immediatament anterior a l’absis, al mur nord, hi ha una altra finestra de mig punt, adovellada. Igualment, mostra doble esqueixada i no s’hi veu cap mena de decoració.
L’església és arruïnada i solament queden drets part del mur nord i l’absis sencer. El material constructiu emprat en aquests murs és el carreu tallat amb escoda i col·locat en el mur a la manera romana. No s’hi veuen marques de picapedrer.
L’edifici romànic es degué bastir cap a mitjan segle XII, segons es desprèn d’una deixa testamentària de l’any 1172. (FEB)
Escultura
Finestra central de l’absis que mostra al perfil exterior diverses cares humanes de caràcter esquemàtic i altres motius decoratius.
ECSA - F.X. de Rueda
La decoració escultòrica de l’església de Sant Pere d’Anguera se centra en les tres finestres d’arc de mig punt i de doble esqueixada, dues d’obertes a l’absis i una al mur nord. N’hi ha una, concretament la disposada cap a la part central de l’absis, que conté diferents motius situats a la zona més externa dels brancals i de la llinda, la qual s’ha buidat per a donar-li un perfil còncau i poder així encabir-hi l’ornamentació escultòrica, que actualment es troba força malmesa.
A la part inferior del brancal dret des del punt de vista de l’espectador hi ha una punta de diamant. Més amunt es troba una cara vista frontalment, on, malgrat el desgast que pateix, encara en són perceptibles els trets fisonomies. Una altra cara, també de front, orna la part superior d’aquest brancal dret. En aquest cas s’ha assenyalat especialment la boca, a través d’una fenedura que va de banda a banda de la cara.
La zona intermèdia del brancal esquerre té un escrostonament, fet que provoca que s’hagi perdut la decoració escultòrica disposada en aquesta zona, en cas que originàriament n’hi hagués hagut. A hores d’ara només es conserven dues puntes de diamant, l’una a la part inferior i l’altra a la superior.
La decoració escultòrica de la llinda és la que ha patit més els efectes de l’erosió. A la part dreta des del punt de vista de l’espectador apareix una cara disposada seguint la curvatura de l’arc de mig punt de la llinda. Li manca la part superior esquerra. Al centre hi ha una forma aproximadament ovalada, força deteriorada, que pot respondre, potser, a una cara disposada horitzontalment. A l’esquerra trobem una protuberància molt erosionada que sembla la representació d’una punta de diamant. Aquest motiu escultòric és un dels que sovintejaren més durant el romànic, sobretot decorant les arquivoltes i configurant una successió repetitiva. La seva funció és evidentment decorativa. És força usual durant aquest període la representació de cares, que es poden disposar en mènsules, permòdols, impostes, capitells, murs, arquivoltes i muntants de les portes o, com a Sant Pere d’Anguera, als brancals i la llinda d’una finestra. Encara que no sempre, solen assolir una funció purament decorativa, com succeeix en el nostre cas. Cronològicament, cal situar aquesta decoració escultòrica de Sant Pere d’Anguera dins del tercer quart del segle XII, en correspondència amb les dates en què es va bastir l’església. (FJRR)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Udina, 1947, doc. 158, pàgs. 159-160
- Liaño, 1983, vol. I, pàgs. 32-33
- Fuguet, 1989e, núms. 42-43
- Español, 1991, pàgs. 87-93, apèndix 3, pàgs. 368-369 i apèndix 12, pàgs. 378-381
- Altisent, 1993, vol. I, doc. 9, pàgs. 28-29.
Bibliografia sobre l’escultura
- Buron, 1980, pàg. 170
- Fuguet, 1989E, núms. 42-43
- Español, 1991, pàgs. 92 i 93 i làm. entre pàgs. 224 i 225.