Castell de Vallfogona de Riucorb

Situació

Castell d’època templera, avui dia molt malmès i en part reaprofitat per a habitatges moderns.

ECSA - M. Catalán

Les restes d’època romànica del castell de Vallfogona es troben integrades dins del castell actual, al centre del poble, prop de l’església parroquial, que presenta un aspecte de gran casalot, completament modificat.

Mapa: 34-15(390). Situació: 31TCG530030.

Vallfogona és un municipi de la vall del Corb, al límit amb la Segarra, que forma part del rodal colomí adscrit actualment dins els límits comarcals de la Conca de Barberà. Per a arribar-hi des de Santa Coloma de Queralt cal prendre la carretera T-224, que ressegueix la vall del riu Corb i mena al cap de 12 km al poble. (JFS-CPO)

Història

El castell de Vallfogona fou un castell més de la cadena fortificada que protegia les terres de la marca o frontera del comtat de Manresa abans de la conquesta de Lleida i Tortosa. Per tant, els seus orígens són anteriors a l’època en què hi havia una sots-comanda templera. El castell degué ésser construït cap a mitjan segle XI, en el moment en què es conquerí l’indret, encara que no hi ha notícies concretes de la fortalesa fins al segle XII, quan era una possessió dels Oluja. La primera és del 1116. L’any 1191 Gombau d’Oluja (nebot? de Pere I de Queralt-Timor) i la seva esposa concediren als templers el castell i la vila de Vallfogona íntegrament. Aquesta donació fou confirmada el 1196 en ingressar ambdós a l’orde. A poc a poc, els templers aconseguiren el ple domini sobre Vallfogona, Albió i Montargull, i terres i drets considerables a Conesa, Segura i la Sala. Els templers de Barberà crearen al final del segle XII la sotscomanda de Vallfogona per tal d’administrar millor aquestes noves possessions a Vallfogona i el seu rodal. El 1199 s’incrementà el patrimoni de la casa amb la donació del lloc de Palau (terres que actualment són del terme de Vallfogona), feta per Guillem de Montargull, que professà a milícia del Temple. Segurament en aquest moment el castell de Vallfogona es devia adequar a les necessitats d’un convent o casa de l’orde, però desconeixem l’abast de les obres que es dugueren a terme.

La sots-comanda i el castell de Vallfogona van continuar en mans dels templers fins a la dissolució de l’orde l’any 1312 i després passaren als hospitalers, que foren senyors de Vallfogona fins al segle XIX. (JFS)

Castell

Planta de “la sala de les arcades”.

J. Fuguet

Actualment, el castell de Vallfogona és un gran casalot, que mostra a l’exterior algun tros de paret carreuada. En general, però, es troba bastant malmès per les transformacions que li han llevat el seu caràcter. Costa d’imaginar el castell que va descriure R. Corbella al final del segle passat: “completament aislat, amurallat y resguardat per un baluart de difícil accés y coronat de marlets”. A l’interior, a la planta baixa, resta un sector d’edifici força modificat, que sembla d’època templera. És una sala irregular construïda damunt del terrer, a la qual s’accedeix des del carrer per una porta cap-i-alçada. Un petit vestíbul irregular amb una arcada esbiaixada, aparentment paral·lela a la porta, dona entrada a aquesta sala, de 5,5 m de llarg per 3 m d’ample. El costat dret d’aquesta sala és ocupat per una ampla arcada. Ambdues arcades tenen el contorn apuntat, són de pedra i carreguen en capitells esculpits matusserament i columnes adossades molt robustes. Al fons de l’estança hi ha una porta de punt rodó (actualment cegada), amb una creu patent gravada a la manera de grafit profund en una de les dovelles superiors. Les arcades aguanten un sostre de cabirons amb revoltons de guix. És tan irregular el conjunt que, a més del fals escaire que formen entre elles les arcades, les columnes són de mòduls diferents i són plantades a diferents nivells del terra. La factura dels capitells i de la resta d’elements arquitectònics, amb unes proporcions tan poc acurades, denota el treball d’un taller local de picapedrers, la qual cosa en dificulta la datació; amb tot, no deu ser anterior a l’època templera. Probablement és del començament del segle XIII, de quan els frares s’instal·laren al castell.

No sabem quina era la destinació d’aquesta part de l’edifici en època templera, però sí en temps hospitaler. Entre les moltes estances del castell que descriu una visita de “milloraments” del 1534, n’hi ha una a la planta baixa que s’anomena “la sala de les archades”. Per a aquesta sala el comanador Joan de Montsuar havia fet fer “una porta gran de àlber ab forrellat pany e clau” i “en lo sostre (...) hun tros de trevol de guix de huyt passes de larch e quatre de ample” i “en la cuberta havye posat cinch cabirons e molts pals nous”. No cal dir que són moltes les coincidències que s’aprecien entre l’estança descrita en el document i la sala actual: la situació, les arcades, les mides, el sostre. Altres documents diuen que aquesta estança feia funcions de rebost. No podem estar d’acord, doncs, amb R. Corbella, que evidentment no coneixia aquests documents, quan suposava que l’estança en qüestió havia estat la capella del castell. De fet, ni estructuralment ni formalment no té cap de les característiques d’una capella; a més, costa d’imaginar que els hospitalers gosessin “reconvertir” una capella en rebost. Tampoc no sembla correcta l’atribució de F. Español, que confon l’esmentada sala amb la capella de Sant Miquel de l’hospital de la vila, situat al carrer del mateix nom. Ni les visites de milloraments, ni els inventaris, esmenten mai cap capella en els recorreguts que fan pel castell. És inimaginable que un inventari de l’orde de Sant Joan oblidés una capella, ja que precisament acostumen a ser descrites amb tot detall. Per tant, dins del castell de Vallfogona no hi havia cap capella. Els pocs frares templers o hospitalers que en algun moment van residir al castell anaven a resar a la propera església parroquial de Santa Maria, a l’altar o la capella que per aquest motiu hi havien fundat. Quan Gombau d’Oluja, l’any 1191, donà el castell i el lloc de Vallfogona al Temple, entre altres condicions determinà que un cop ell hagués mort, els templers posessin un sacerdot que oficiés missa cada dia a l’església de Santa Maria. Aquesta disposició testamentària, que no és altra cosa que la fundació d’un benefici, implicava l’existència perpètua a l’església parroquial d’un capellà beneficiat nomenat pel comanador i d’una capella, probablement dedicada a sant Llorenç. (JFS)

Capitells

A l’angle cantoner de la paret que clou les antigues dependències del castell de Vallfogona resten, formant part de l’aparell constructiu, dues bases i dos capitells romànics, procedents de les antigues estructures templeres. Les bases són formades per un gran tor central emmarcat per dos bossells petits. La factura d’aquest cos es repeteix amb fidelitat en les bases que són situades a l’única sala de la planta baixa del castell que es pot datar al segle XIII.

Els capitells, de secció gairebé rectangular, estan esculpits per les tres cares i presenten astràgal i un àbac marcat mitjançant una incisió. En el capitell superior, molt desgastat per l’erosió, la decoració s’organitza a partir d’unes tiges simètriques que, naixent a la part central inferior del cistell, es vinclen cap als angles superiors, cargolant els extrems a manera de voluta i unint-se amb la tija de l’altra cara. Sota la unió de les dues tiges i emmarcant-lo, es repeteix, d’una forma més sintètica, el mateix motiu ornamental. En el capitell inferior es disposa la mateixa estructura decorativa que a l’anterior, enriquida amb nous motius. Al bell mig del cistell i a l’espai que resta entre les tiges es representa un cercle que emmarca una flor de quatre pètals. Dels angles de la part superior, surten noves tiges que delimiten el disc floral. Ambdós capitells es basen en la fórmula romànica de marcar el centre i els angles del cistell, seguint una llunyana interpretació del corinti. Aquest tipus de decoració tan senzilla és habitual dins el romànic del segle XII i el podem trobar amb múltiples variants, tant en capitells de Sant Pere de Rodes, Besalú, com en el claustre de la Seu d’Urgell. El fet de remarcar el centre del capitell amb motius vegetals i geomètrics apareix ja al segle XI, tret de repertoris de l’antiguitat, en capitells procedents de la cripta de la canònica d’Çger. (MMG-JLIR)

Dos capitells amb decoració figurativa que coronen les columnes de suport d’un dels arcs de la “sala de les arcades”.

ECSA - M. Catalán i J. Fuguet

A l’interior de l’única dependència del castell que pot ser datada dins el segle XIII, dita la “sala de les arcades”, hi ha dues semicolumnes adossades, de grans tambors, amb bases i capitells esculpits que suporten un arc apuntat. En el capitell septentrional, format per un bloc gairebé rectangular, es representa una escena figurada de difícil interpretació. En l’angle d’una cara lateral es disposa, d’una forma molt matussera, una figura angèlica amb les ales desplegades. A continuació, a la part frontal del cistell, una figura nua i de petites dimensions suporta, amb el braç enlairat, una mena de cistell. Un altre personatge, també nu i de proporcions més grans, amb la mà dreta agafa un objecte llarg que acaba en forma discoidal i amb la mà esquerra es tapa el sexe. A l’angle es disposa una altra figura, frontal i d’iguals proporcions que la veïna, que amb la mà dreta repeteix el gest d’aquella. Totes les figures tenen els rostres amples i aixafats i es caracteritzen per les proporcions desmesurades de les extremitats superiors, la qual cosa denota un primitivisme estilístic accentuat.

La disposició de les figures dins el capitell, concebut a manera de fris seguit, sembla respondre a una voluntat de representar una escena determinada, una escena que, d’altra banda, planteja dificultats interpretatives, ja que no s’han localitzat paral·lels.

En el capitell meridional, d’igual factura i de les mateixes dimensions que el que acabem de descriure, es torna a representar un tema de difícil interpretació. En tot el camp del cistell es disposen representacions animalístiques. A les cares laterals hi ha un gran quadrúpede, per la cara allargada del qual deduïm que es tracta d’un cavall. Al bell mig del tambor, a la part inferior, es representa una parella d’ocells, damunt dels quals se superposen dos bòvids i, al costat, una mena d’àliga amb les ales desplegades. La representació inusual de quatre espècies animals, tres de les quals aparellades, solament es pot entendre si la interpretem com un fragment descontextualitzat d’una escena determinada, concretament l’escena de l’arca de Noè. En aquest sentit, l’ocell del capitell de Vallfogona, l’únic que no està aparellat i que es representa com una àliga, seria el colom portador de l’esperança. Dins el comentari a l’Apocalipsi de Beat de Liébana hi ha la representació de l’arca de Noè dividida en tres registres, un dels quals, el central, correspon al dels animals. Si la nostra interpretació fos certa, l’escultor de Vallfogona hauria representat, d’una manera absolutament lliure i descontextualitzada i extraient-lo d’un llibre il·luminat, un fragment de l’escena de l’arca de Noè.

En els angles dels capitells de l’arcada lateral apuntada es disposen, com a única decoració, dues cares humanes. Els trets facials són amples i aixafats i denoten un primitivisme que s’emparenta amb el dels restants capitells. La representació de cares humanes és usual als segles medievals. Com a elements fonamentalment ornamentals, apareixen en nombrosos conjunts decorant mènsules (Sant Pere de l’Ametlla, Sant Jaume de Moja), capitells, muntants i fins i tot impostes (Sant Pere de les Puelles).

Les bases de les semicolumnes adossades, a l’igual de les reaprofitades a l’exterior de l’edifici, consten d’un gran tor central emmarcat per dos bossellets. Als angles es disposa un gafet a manera de fulla.

La factura dels capitells i les bases denota un artista local de poca qualitat i que resol més còmodament la decoració vegetal que no la figurada. La poca capacitat tècnica a l’hora de solucionar la figura humana infon a la seva obra un primitivisme patent. (MMG-JLIR)

Bibliografia

• Corbella, 1898, pàgs. 31-33
• Miret, 1910, pàgs. 157-158 i 346-347
• Els castells catalans, 1979, pàgs. 757-766
• Sans i Travé, 1980a, II, pàgs. 7-54
• Fuguet, 1989b, 9, pàgs. 24-28
• Español, 1991, pàgs. 341-348.