Castell i vilatge de Castellfollit (Vimbodí)

Situació

Castell amb una torre de planta trapezial situat damunt d’una roca al vessant est de la vall de Castellfollit. Al seu costat hi ha restes d’altres construccions. Des d’aquest lloc hi ha una bona panoràmica sobre un sector de la Conca de Barberà, es pot controlar el pas pel camí que segueix el fons de la vall i es pot establir fàcilment una relació visual amb altres indrets de les Muntanyes de Prades.

Mapa: 33-16(417). Situació: 31TCF383804.

Si seguim la carretera local T-700 que va de Poblet a Prades, a poc més de 2 km de l’abadia surt una pista asfaltada que mena a Castellfollit. A poc més d’1 km del trencall, cal travessar el torrent i enfilar-nos pel dret, tot aprofitant en part les obres fetes per a unes pedreres modernes, fins a arribar al cim. (JBM)

Història

Aquest castell, d’història desconeguda, s’ha confós amb d’altres castells homònims de les comarques de l’Anoia, el Bages i la Garrotxa. En la documentació de la Conca de Barberà apareixen alguns personatges amb el cognom de Castellfollit, però semblen més aviat repobladors procedents de Castellfollit de Riubregós (Anoia). Donà nom a una granja del monestir de Poblet que s’organitzà dins el seu terme i que és esmentada per primera vegada com a tal l’any 1221. (EPF-ABC)

Castell

Planta de la torre del castell.

A. Carreras

La torre del castell, anomenada popularment la torre del Moro, és situada a l’extrem oriental d’una penya que té al cim una petita esplanada allargada, de més de 50 m de llarg i una amplada molt més reduïda. A les bandes nord i sud del planell superior hi ha un important espadat natural. La part occidental no és tan abrupta. La torre és situada, en canvi, a l’extrem est d’aquest planell, on la carena s’estreny. En aquest replà superior hi ha, a més, diverses cavitats que poden correspondre a cisternes. Així mateix, al planell superior i a les seves rodalies immediates, hi ha restes d’altres construccions.

Aquesta torre i les construccions que hi ha al seu entorn foren estudiades acuradament per A. Carreras en un treball publicat l’any 1981.

La torre té una planta trapezial; l’angle NE és lleugerament agut, i el del NW, obtús. A l’interior, les mides dels costats nord i sud eren d’uns 2,7 m i les dels costats est i oest de 4 i 3,5 m, respectivament. Avui dia manca tot l’angle SE de la construcció. El gruix de les parets és de 70 cm o de poc més. L’alçada actual dels murs que s’han conservat d’aquesta fortificació oscil·la entre 4,3 m i poc més de 2 m, segons la forma de les roques damunt de les quals es fonamenta l’edifici. La paret oest sembla una mica inclinada per haver estat lleugerament atalussada; es degué fer així perquè fes de contrafort.

Tot i que no es pugui assegurar, cal pensar que per damunt del nivell de la porta encara hi devia haver un trespol, del qual no n’ha quedat cap rastre, i potser un pis superior. Sobre aquest pis hi devia haver una coberta, potser una teulada.

La porta era a la banda oest, a uns 2 m del terra exterior i tenia una amplada d’uns 90 cm. Restava gairebé centrada amb relació al conjunt de la façana. Només es conserva, però, el seu muntant meridional, en una alçada d’uns 70 cm.

Alçat de les quatre cares de la torre, d’interessant estructura, feta amb franges d’encofrat.

A. Carreras

Els murs d’aquesta torre són fets amb pedres i carreus, amb un sistema d’encofrat molt semblant al sistema utilitzat per a fer les tàpies. L’alçada d’aquests blocs de l’encofrat oscil·la entre 90 i 100 cm; llur longitud devia ésser d’uns 2 m o potser de tota la llargada de la paret. Fixem-nos, per exemple, com és la façana nord. Hi podem distingir una base amb una alçada irregular, que s’adapta al relleu del sòl. A un nivell semblant al que és situat la llinda de la porta, hi ha dos traus o obertures, que coincideixen amb la base d’un dels blocs de l’encofrat. Uns 85 cm més amunt hi ha dos traus més, per damunt dels quals comença un altre bloc. I encara uns 75 cm més amunt n’hi ha dos més. Del tercer bloc en manca, però, tota la meitat superior. Cal pensar que encara hi devia haver almenys dos blocs més damunt d’aquest. Aquest sistema constructiu, semblant a l’usat en els murs de tàpia, fa que A. Carreras (1981, pàg. 80) parli de diverses etapes en la construcció de l’obra, fetes evidentment sense solució de continuïtat.

Cal tenir present també que, a causa de les característiques de l’encofrat, cadascuna de les parets és independent de les altres; hi havia una mínima imbricació entre elles als angles. Això provocava una certa feblesa en el conjunt de l’edifici (Carreras, 1981, pàg. 80).

L’encofrat era format per pedres molt poc treballades i de mida no gaire gran (12 cm d’alt × 25 cm de llarg). Cal assenyalar que aquestes pedres tan irregulars normalment no formaven filades. Només foren poc o molt escairats els carreus que es col·locaven als angles, als traus i al muntant de la porta. L’espai que restava entre les pedres era omplert amb morter de calç; entremig del morter hom hi pot veure alguns fragments de terrissa amb un color rogenc.

Els traus, que poden semblar dispositius de guaita, responen a les característiques i a les necessitats d’aquest sistema constructiu i són usuals en els edificis fets amb tàpia. Tenen una alçada d’uns 25 cm i una amplada de sols uns 15 cm.

A l’interior del mur meridional hi ha restes d’un arrebossat que segurament devia recobrir les parets internes (i potser també les externes) de la torre.

Segons assenyala A. Carreras (1981, pàg. 85), al voltant de la torre, dins d’un cercle amb un radi de 100 m, hi podem trobar altres construccions, però molt malmeses pel temps.

En primer lloc cal assenyalar dues cavitats buidades a la roca i situades a 35 i 45 m de la torre, cap a l’oest. La més propera a la torre té una forma ovalada, amb una llargada de 132 cm, una amplada de 72 cm i una profunditat de 55 cm. La més allunyada, amb una forma el·líptica, fa 110 cm de llarg per 55 cm d’ample i només té uns 25 cm de profunditat. Prop seu hi ha altres solcs i forats buidats a la roca. S’ha considerat que aquestes cavitats —totes dues o només una— podien servir com a cisternes (Carreras, 1981, pàg. 86).

A uns 75 m cap a l’est de la torre, hi ha un fragment de mur que segueix la línia de la carena al llarg de 6,8 m. Té un gruix de 170 cm i, actualment, una alçada d’1,5 m; en origen devia ésser una mica més alt. Com diu A. Carreras (1981, pàg. 86), la seva funció sembla que havia de consistir a fer de mur de pas o bé de paret de separació dels dos vessants. És fet amb un aparell constructiu molt irregular: pedres sense treballar i sense cap morter que les uneixi.

A l’oest de la torre, gairebé sota la cavitat més allunyada d’aquesta construcció, hi ha les restes de l’angle d’un mur, que resta ben adossat a la roca natural. De fet, és normal que aquesta banda del planell superior estigués més fortificada perquè, com ja hem assenyalat, és la menys protegida pel relleu. Aquest mur és format per grans pedres, en aquest cas una mica treballades, unides però sense morter.

Aquestes dues construccions semblen demostrar l’existència d’un recinte fortificat, situat al voltant de la torre, i d’una muralla que el completava tot seguint l’aiguavés. (JBM)

Vilatge

Prop del clos de les muralles i dels cingles hi ha un conjunt de restes molt interessants. És molt possible que al voltant d’aquesta petita fortificació hi hagués un establiment humà format per diverses petites cases. En nivells una mica inferiors de la penya on s’alça la fortificació hi ha basaments de murs coberts per la brolla, els esbarzers i la fullaraca. Aquestes parets, segons Carreras, emmarquen recintes de 6 a 10 m2. Potser alguns eren destinats al bestiar, com suposa aquest historiador; la major part, però, devien ésser destinats a les persones i permeten d’assenyalar l’existència en aquest indret d’un vilatge abandonat.

A més, en tot aquest espai que hi ha al voltant de la torre, hi ha diversos graons, regues o forats buidats a la roca que ens fan valorar encara més la importància d’aquest establiment fortificat.

A prop d’on hi ha la torre, d’on trobem les cavitats o d’on s’alçaven els possibles habitatges, tal com assenyala Carreras, hom pot descobrir nombrosos fragments de terrissa. S’hi trobaren fragments de teules planes (amb diverses formes i amb diverses decoracions fetes a llur interior) i corbes. A part aquestes teules, A. Carreras també definí l’existència dels cinc tipus de terrissa següents: una ceràmica de color rogenc amb un gruix d’uns 10 mm i amb nombrosos fragments de desgreixant (la coberta pot ésser una mica més fosca); una terrissa també rogenca i amb un gruix semblant, però amb una pasta més fina; una ceràmica de color bru (argilós), amb una pasta fina i compacta; té un gruix de 7 a 8 mm i la seva superfície exterior és blanquinosa; una terrissa grisa, força prima (uns 5 mm) i amb fragments de quars i amb nombroses bombolles; finalment, un tipus de terrissa de color bru (argilós), amb un to negrós a la cara interna; té molts fragments de quars i s’hi dibuixà una franja a base de protuberàncies en forma de pessics.

Per a acabar hem d’intentar d’establir per què servien les construccions que hi havia en aquest indret i en quina data foren edificades i utilitzades. Antoni Carreras crida l’atenció sobre la “missió de vigilància” que tenia la torre de l’indret amb relació a algun nucli o nuclis habitats. Com assenyala, aquesta “torre responia a una vigilància dels moviments originats al pla de la Conca o de penetració cap a l’interior del sistema de Prades, per alertar nuclis situats en ple massís muntanyenc”. Indica d’una manera especial la possible relació visual amb d’altres fortificacions situades al cim de la Mola dels Quatre Termes, a uns 3 km cap al sud i amb una alçada de 1120 m.

Tot i que assenyala la possible existència d’uns precedents anteriors i el fet que la fortificació de Castellfollit està pensada més aviat per a defensar la serra de Prades, Carreras afirma que potser cal relacionar-la “d’alguna manera amb la presa de Siurana, ja sia com una de les primeres posicions avançades, ja com a un bastió de suport en la conquesta [...].” (1981, pàg. 94).

Abans de tirar endavant, cal assenyalar el paral·lelisme que hi ha entre aquesta mena de construcció i d’altres edificis d’aquestes contrades. Es poden indicar les semblances amb la fortificació de Mont-ravà (Alt Camp) i amb d’altres edificis fets amb tàpia, de les comarques de la Noguera o del Baix Cinca. També convé assenyalar un cert paral·lelisme, pel que fa a l’aspecte constructiu, amb la torre del castell de Siurana, que hem datat al segle XII, no sabem pas si després de la conquesta comtal o bé abans de l’any 1153. Encara que només sigui per la localització, tampoc no podem deixar d’assenyalar unes certes semblances entre aquest lloc i el niu d’àguiles de Prenafeta, en aquesta mateixa comarca de la Conca de Barberà.

Tot i que sense un estudi i una excavació d’aquest jaciment de Castellfollit és impossible deixar de moure’ns del pla de les hipòtesis, creiem que podem intentar d’anar una mica més enllà en els raonaments fets fins ara. En primer lloc, cal assenyalar altra vegada que al cim de la penya segurament no hi havia només una torre de guaita, sinó un veritable castell, amb un recinte al voltant de la torre, la qual defensava precisament l’extrem oriental d’aquest clos fortificat per la natura i les muralles. En segon lloc, podem pensar que en relació amb aquesta fortificació hi havia un petit lloc de poblament. En tercer lloc, creiem, d’acord amb Carreras, que aquest castell es defensava de la gent que podia venir de la Conca i no pas de la gent que vivia a la serra de Prades. De fet, el mateix nom de Castellfollit, ja esmentat l’any 1201, és prou significatiu de la seva antigor. Tots aquests fets, i d’una manera especial el sistema constructiu de la torre mestra, ens fan pensar que aquest lloc fortificat molt probablement era un indret habitat ibastit ja abans de la conquesta comtal de Siurana esdevinguda a mitjan segle XII. (JBM)

Bibliografia

• Els Castells Catalans, 1973, vol. IV, pàg. 398
• Altisent, 1974, pàgs. 25 i 31
• Carreras, 1981, núm. 3, pàgs. 65-99.