Un territori ric i divers
“El termino de Çaragoça parte con el termino de Lerida e yaze [el terme de Lleida] contra el setentrio de Tarragona e contra el sol levante de Cordova e yaze sobre el rrio de Segura [Segre], e sale este rrio de la sierra de Segura. E quando fundaron la villa, fallaron este rio en el termino de Pillares [Pallars]. Este rrio entre en Hura [Ebre], un castillo que ha nombre Mineçe [Mequinensa]. En este rrio sacan oro fino. E entra en este rrio otro rrio que ha nombre Bocario [Noguera], e este e los otros rrios entran en el rrio de Salvias [“riu de les Oliveres” = Cinca] que llaman” (Catalán-Andrés, 1975, pàg. 43).
Amb aquesta descripció de la xarxa hidrogràfica comença el conjunt de paràgrafs dedicats al territori aquí estudiat de la Cronica General del 1344, la qual, al seu torn, els tradueix de la desapareguda Descripción de España del geògraf Ahmad al-Ràzï (887-955). Es tracta de la primera descripció més o menys coherent de la relació existent entre els diferents cursos d’aigua que solquen les terres lleidatanes, una visió molt més completa que la continguda en qualsevol dels textos de caràcter geogràfic sortits de la ploma d’autors romans o grecs que hagin arribat fins als nostres dies.
A banda de les imprecisions que hi conté, com ara la dada que el Segre neix a terres pallareses, que es podria deure a una confusió entre aquest riu i la Noguera Pallaresa, aquesta descripció revela el fet que el Segre era considerat un afluent del Cinca, el Wädï al-Zaytün o “riu de les Oliveres”, com en deien els àrabs. Una altra prova del paper preeminent concedit al Cinca és la denominació Miknäsa al-Zaytün, amb què el compilador biogràfic Ibn al-Abbàr (t 1238) designava aleshores la vila de Mequinensa, situada a l’aiguabarreig entre el riu que avui considerem el Segre i l’Ebre.
Fins a tal punt va arribar a calar el paper principal concedit al Cinca en la xarxa hidràulica lleidatana que un autor normalment ben informat com és al-Idrisï (t 1164-1165) escriví sobre això: “Ella [Lleida] és situada als marges del riu dit de les Oliveres (...), el qual, tenint l’origen als Pirineus, passa a llevant de Djaca [Jaca], banya la zona oriental dels murs de Lleida i arriba a Mequinensa, on s’uneix amb l’Ebre (...) de manera que Mequinensa és situada entre els dos rius”.
Un altre geògraf àrab, al-Zuhrī (segle XII) fa encara una aportació suplementària a aquest estat de confusió en declarar que: “A continuació, aquell riu [l’Ebre] segueix fins a Mequinensa (Miknàsa) on s’ajunta amb el [riu] de Lleida, en el qual hi ha molt d’or...”. Si tenim en compte que tots els autors que esmenten aquestes explotacions auríferes les situen clarament al riu Segre, quin és aquest wädï Làrida al qual es refereix al-Zuhrī, i que passa al peu de Mequinensa? El Cinca o el Segre? Mentre que el Cinca és considerat sempre com un riu fertilitzador del territori que rega, el Segre, anomenat amb les formes ‘Sïqar, ‘Siqr, ‘Suqr, ‘Sanfïr o ‘Sanbürà segons diverses fonts, estigué indissolublement lligat a un fet excepcional i, com a tal, especialment preuat pels geògrafs àrabs: l’explotació de les seves sorres amb la finalitat d’obtenir-ne or. Aquesta activitat és constatada ja per al-Räzï (‘‘En este rrio sacan oro fino” — Catalán-Andrés, 1975, pàg. 43—), i els ecos més tardans ens els transmet un Anselm Turmeda ja convertit a l’islam, quan rememora els seus anys d’alumne de l’Estudi General de Lleida. En l’endemig, la major part dels autors àrabs que tracten l’àrea lleidatana recullen la dada, tot i que sense aportar matisacions que s’allunyin substancialment del que ja havia estat enunciat per al-Ràzï. Només Ibn Hazm, i escrivint no com a geògraf sinó com a polemista o censor moral, aporta alguna cosa que se surt del solc traçat i seguit per la resta d’autors. Des d’una posició extremament crítica envers la línia política i econòmica practicada pels sobirans taifes, considera que l’única transacció lícita de totes les que tenien lloc llavors a Al-Andalus (primera meitat del segle XI) era el bescanvi que es produïa entre els miners que extreien l’or del Segre i els camperols que obtenien aquest en canvi de proporcionar-los queviures.
Contrast entre les terres de l’horta i les de secà, en un paisatge típic entre les comarques de la Noguera i el Segrià.
ECSA-X. Goñi
Siguin quins siguin el paper i la prelació concedits als diferents rius, el que cal retenir és la importància que els autors àrabs atorguen a la xarxa fluvial en si mateixa i a les possibilitats agrícoles que la seva existència oferia als habitants de la zona. Així, amb anterioritat a la seva mort, esdevinguda el 955, el ja esmentat al-Ràzï parla de la presència de zones irrigades a Fraga, Alcolea de Cinca i Montsó (Catalán-Andrés, 1975, pàg. 44). Aquesta lloa de la fertilitat agrícola de la zona només és recollida posteriorment per al-Himyarī (primera meitat del segle XV), concretant-la novament al voltant del Cinca i, especialment, al voltant de la ciutat de Fraga (Lévi-Provençal, 1938, pàg. 31). A la ploma d’aquest autor devem també una de les escasses descripcions elogioses de la fertilitat de les terres regades pel Segre en general i en especial de les de la ciutat de Lleida, sobre la qual diu que posseïa nombrosos horts i arbres fruiters en abundància. Al-Idrïsï, per la seva banda, diu de Lleida que era una ciutat de grandària mitjana, però amb molts recursos (Jauber, 1975, pàg. 235). El fet que aquest tipus de valoracions no sovintegin per a les terres directament regades pel Segre no cal entendre-ho com a efecte d’una menor riquesa agrícola, sinó com a resultat de la preferència de les fonts àrabs per allò que és excepcional o meravellós, cas de l’explotació aurífera de les seves sorres.
Per bé que la major part de les fonts àrabs no van més enllà de la visió de fertilitat luxuriant, una d’elles, el Kitāb al-Rawd d’al-Himyarī ens recorda encertadament que “la ciutat de Lleida té un territori fèrtil, per bé que el sòl de la regió veïna sigui estèril” (Lévi-Provençal, 1938, pàg. 202). Efectivament, el caire semidesèrtic d’una bona part de les planes que, sobrealçades, envolten el llit dels rius lleidatans representava un contrast agut entre l’alt potencial agrícola dels espais perifluvials i els minsos rendiments que hom obtenia de la major part d’aquestes àrees fins a la introducció del rec durant la segona meitat del segle passat.
El concepte d’horta, entès com un espai extens dotat d’una més o menys complexa xarxa hidràulica artificial i en el qual es practica una agricultura de tipus intensiu, constitueix un dels llegats més importants que la cultura andalusina ens ha fet. Com ho testimonia al-Himyarī, la seva incorporació al paisatge lleidatà contribuí a accentuar la diferència existent entre espais més o menys humits: desapareixeran bona part dels terrenys palustres de ribera, els quals, juntament amb les terrasses fluvials més baixes, es convertiran en espais agrícoles altament valorats pel fet que el grau d’humitat dels seus sòls podrà ésser controlat mitjançant el drenatge i el rec.
Enfront d’aquestes àrees que es beneficiaven d’una aportació regulada d’aigua i a les quals aquell autor musulmà concedeix el qualificatiu hasïbà (fèrtils, generoses), es troben d’altres on la presència del líquid element depèn en major mesura de l’atzar climatològic i per a les quals es reserva l’adjectiu ‘gudüb (ermes, seques, estèrils, àrides). En definitiva, del que ens està parlant al-Himyarī és de l’aparició del binomi horta-secà i de les diferents formes de vida que sobre l’un i l’altre espai s’hi han desenvolupat fins a l’actualitat.
L’estructuració del territori
Mapa del districte andalusí de Lleida, on s’assenyala l’estratègica xarxa de les medines i les fortaleses.
J.E. García
Lleida, en tant que una de les ciutats més importants de la Marca Superior, encapçala un extens territori que en depèn des d’un punt de vista administratiu i fiscal, fins al punt d’arribar a esdevenir en algun moment una entitat política (mamlaka = regne de taifes) independent. Aquest districte (küra, camal o iqlïm són alguns dels termes emprats per a designar-lo) estaria limitat a ponent per la vall del Cinca, a septentrió per la serra del Montsec, a migdia per la vall de l’Ebre i a llevant per la serra del Montsant (Sénac, 1988, pàg. 65), encara que en algun moment Barbastre i la seva àrea semblen haver estat vinculats a madïna Làrida.
Doblement fronterera pel nord i per l’est amb els comtats carolingis que donaran origen a Catalunya i amb el regne d’Aragó, aquesta àrea veurà desenvolupar-se al seu interior una densa i complexa xarxa de poblament al capdavant de la qual hi ha, en un primer moment, la ciutat de Lleida i tot un seguit de fortaleses que en depenen. Després de l’empenta que per a aquesta zona representa la segona meitat del segle IX, s’aprecia un accelerat creixement d’algunes de les fortificacions més rellevants, que les durà a transformar-se, ja al segle X, en veritables ciutats. Aquestes es constituiran llavors en pols secundaris que, tot i mantenir-se subjectes a la capital administrativa, bastiran al seu voltant petites xarxes de fortificacions que els permetran estructurar llurs propis territoris, cada cop més diferenciats dintre de l’originàriament unitari districte de Làrida. En aquest fenomen degué tenir certa incidència el fet que, contràriament al que succeeix en bona part del Llevant peninsular, a les terres baixes lleidatanes no sembla donar-s’hi el model de castell refugi aïllat (Bazzana I Altres, 1988, pàgs. 114-119), sinó que hi predominen les fortificacions amb hàbitats associats de diversa grandària. Fou possiblement a partir d’aquest model primigeni de fortalesa amb poblament annex que aquells castells evolucionaren fins a esdevenir veritables nuclis urbans, on l’element defensiu cedí el protagonisme a una creixent estructuració del component residencial.
Consignada per al-Ràzï com una de les fortaleses que depenien de Lleida, Ifräga (Fraga) és el nucli que més avançà en aquest procés, fins al punt que fou tinguda per ciutat a l’obra d’Ibn Gàlib (Vallvé, 1975, pàg. 375), alhora que alguns geògrafs tardans, com al-Idrïsï, l’anònim autor del Dikr Biläd, Qazwïnï i al-Himyarī, la consideraren com a cap d’un districte plenament diferenciat del de Lleida. El mateix es pot dir de Mequinensa, que de castell a l’obra d’al-Rāzī passarà a ser considerada medina tant per al-Zuhrī com per al-Idrïsï, que la descriu com “una petita vila que es pot comptar entre moltes altres places fortes, i que serveix per a defensar la frontera d’Al-Andalus” (Jauber, 1975, pàg. 235).
Que al segle XII aquestes dues ciutats tenien governador propi ho podria provar el fet que, en el pacte subscrit l’any 1121 pel comte de Barcelona Ramon Berenguer III i l’al-qä’id (governador militar) de Lleida, Ibn Hiläl, aquest darrer disposi el lliurament al primer de la pràctica totalitat de les fortaleses de la zona, entre les quals hi ha les molt properes d’Escarp, Saidí o Xalamera, però també que en cap moment s’esmentin Mequinensa o Fraga. D’aquesta darrera ciutat sabem que, el 1134, n’era governador Sacd ibn Mardanï’s, el pare d’aquell Muhammad ibn Mardanl’s a qui les fonts cristianes coneixen com el “rey Lobo” de Murcia, i que el 1136 recuperà Mequinensa i els castells que l’envoltaven, prèviament ocupats per Alfons el Bataller.
Enfront de la incontestable promoció a la categoria urbana dels nuclis abans esmentats, els castells de Corbins i Montsó, també esmentats per al-Rāzī, presenten algunes diferències. Pel que fa al primer cas, Ibn Galib (Vallvé, 1975, pàg. 375) la qualifica com a ciutat, tot i que cap font llatina posterior no se’n fa ressò, d’aquesta percepció. Justament el contrari és el que succeeix amb Montsó, un castell i una població dels quals mai no es diu explícitament que hagin arribat a ser tinguts per nuclis urbans, tot i que una notícia referida a l’any 919-920 esmenta l’existència de ravals fora de les seves muralles (Granja, 1967, pàg. 489). Paradoxalment, és entre les fonts llatines del final del segle XI que trobem expressions com ara “in castro vel civitas que dicitur Montson” o “in illa civitate de Montson” (García, 1995, pàg. 193, núm. 322), que tradueixen la percepció feudal d’haver capturat alguna cosa més que una simple fortalesa.
És en les descripcions geogràfiques d’alguns geògrafs àrabs que trobem, si no la clau, almenys un dels factors clau que determinen que aquests i no altres castells arribin a esdevenir nuclis urbans: es troben en una posició geogràfica que els permet gestionar de manera òptima uns espais agrícoles estretament vinculats als rius que travessen la zona. Això resta molt clar si llegim les paraules que dedica a aquesta zona Ibn Galib: “…dimita amb ella la ciutat de Lleida, que va ser construïda sobre el riu Segre. (...) Entre les seves ciutats hi ha Corbins (Qarabïn), sobre el riu Noguera Ribagorçana (Nuqïra); Balaguer (Balagï), a la riba del Segre, i Fraga (Ifräga), sobre el riu Cinca (al-Zaytün).” (Vallvé, 1975, pàg. 375).
Aquest autor estableix una correspondència molt clara entre la presència del riu i la de la ciutat, de manera que a cada curs fluvial li correspon un assentament urbà (Noguera Ribagorçana / Corbins, Cinca / Fraga), tret del Segre, al qual en pertoquen dos, Lleida i Balaguer. La font d’aquest darrer fragment d’Ibn Galib no pot ser altra que el ja esmentat al-Räzï, en l’obra geogràfica del qual trobem consignada una relació semblant entre cursos fluvials i nuclis de població, tot i que la categoria assignada a aquests no és tan uniforme com la continguda en l’obra més tardana d’aquell altre autor: “E Lerida ha villas e castillos en su termino, las cuales es Carabinas [Corbins]. E Carabinas yaze sobre el rrio de Bocaria [Noguera]. El otro es un castillo que ha nonbre Belcayre [Balaguer]. E Belcayre yaze sobre el rrio de Segura. E el otro es Faraga [Fraga]. E Faraga yaze sobre el rrio de las Olivas [Cinca]...” (Catalán-Andrés, 1975, pàg. 45).
Per sota d’aquest conjunt de nuclis que passen de la categoria castral a la urbana en trobem d’altres que mantindran la seva funció com a castells (hisn, plural husün) fins que arribi la conquesta feudal i, en alguns casos, més enllà d’aquesta. La proliferació de fortificacions en aquesta zona és un tret present en la literatura geogràfica des de l’obra d’al-Rāzī, el qual posa al costat de Lleida uns altres vuit nuclis de certa importància entre ciutats i castells, per sobre de la mitjana del que aquell mateix autor consignava per a la major part dels districtes en què dividia Al-Andalus. Altres escriptors, com ara Yàqut (segles XII-XIII), criden l’atenció sobre les nombroses ciutats i castells existents en aquesta àrea (“Su cora (küra) comprende cierto número de ciudades (mudün) y de castillos (husün) que se mencionaran en el lugar correspondiente” — ’Abd Al-Karïm, 1974, pàgs. 266-267—), i Ibn Galib remarca també que aquesta àrea “té molts castells” (Vallvé, 1975, pàg. 375).
Tenint en compte el caire fronterer d’aquest territori, resulta comprensible que la major part de les anàlisis dels seus patrons de població hagin estat empreses des de l’òptica castral, d’altra banda l’element més visible tant des d’un punt de vista arqueològic com documental. Així, P. Scales (1985 i 1990) i P. Sénac (1988) han estudiat les relacions espacials existents entre nuclis urbans i castells, arribant a un seguit de conclusions gairebé comunes: centralitat de madïna Lärida, d’una banda, i, de l’altra, imbricació de dues xarxes castrals diferenciades, una que segueix el curs dels rius que davallen en sentit N-S, i un seguit de sistemes perpendiculars a aquell i paral·lels entre ells, que s’esglaonen des del peu de les serralades prepirinenques fins a arribar als voltants de la ciutat de Lleida. La xarxa horitzontal —el nivell més baix de la qual se situa a la corba de nivell de 400 m, i integra castells com ara Tamarit o Albelda— tenia una funció estrictament defensiva enfront dels perills provinents de més enllà del Montsec, mentre que la xarxa vertical que segueix els cursos fluvials havia de servir com a suport a les vies de comunicació i per a l’enquadrament d’un. poblament agrícola relativament dens. Els autors esmentats posen l’accent sobre la regularitat amb la qual es distribueixen les fortificacions al llarg d’aquesta darrera estructura, amb un espaiament d’aproximadament 14 km corresponent a mitja jornada de marxa (Sénac, 1988, pàg. 65; Scales, 1990, pàgs. 10 i 51).
Ara bé, si situem sobre un mapa les referències més antigues a castells, contingudes en les fonts àrabs recollides per P. Sénac (1988, pàg. 64), i hi afegim els corresponents als darrers moments de presència musulmana que són consignats en el tractat signat l’any 1121 entre l’alcaid de Lleida Ibn Hilal i Ramon Berenguer III (VILLANUEVA, 1851, vol. XVI, ap. I, pàgs. 159-160), podrem comprovar que la pretesa regularitat resulta qüestionable i que el panorama resultant és un conjunt d’àrees on es concentren les fortificacions i d’altres on aquestes manquen gairebé del tot.
Si encetem el comentari d’aquesta figura per les àrees mancades de fortificacions, el primer que sobta és la inexistència al marge esquerre del Segre de cap mena de fortalesa, tret de la certament important de Castelldans / Qalca al-Hamïr. També al voltant de madïna Làrida s’aprecia un cert buit, de manera que, si tracéssim el ja esmentat cercle de 14 km de diàmetre corresponent a mitja jornada de marxa, només hi trobaríem el castell de Corbins, ja documentat per al-Rāzī a la primera meitat del segle IX, i el de Montagut, del qual només tenim notícia a través de l’esmentat pacte entre Ibn Hilal i Ramon Berenguer III. Un altre sector on també manquen establiments de tipus castral és el corresponent a les costes de la Llitera, que s’estenen a ponent de les terrasses baixes del riu Segre i fins a les del Cinca, i on trobem la ciutat de Fraga i el castell de Saidí.
Per contra, existeix una forta concentració de fortaleses al tram final del riu Segre, especialment des de Soses fins a Seròs, on a banda d’aquests dos hi ha tres castells més (Gebut, Aitona i Carratalà) arrenglerats sobre la terrassa fluvial en un tram d’uns 10,5 km. Aigües avall i abans d’arribar a l’aiguabarreig amb l’Ebre, que en dista 14,5 km, encara trobarem dues fortificacions més: Mequinensa, que algunes fonts tardanes qualifiquen de madïna, i el castell d’Escarp (Ballestín, 1995, pàg. 494).
Deixant de banda la concentració anteriorment esmentada, només trobarem altres grups equiparables de fortaleses, encara que una mica menys densos, controlant les terrasses baixes del Cinca i la Noguera Ribagorçana. Sobre el primer curs fluvial, i entre la ciutat de Fraga i el castell de Montsó, s’hi esglaonen les fortaleses de Saidí, Xalamera i Alcolea de Cinca, mentre que al tram final de la Noguera Ribagorçana comprès entre Pinyana i Corbins hi trobem, a banda d’aquesta darrera fortificació, les d’Albesa i Infesta / Epfesta (localitat no identificada, però que devia ser propera a Pinyana).
En una posició lleugerament enretirada respecte d’aquest curs fluvial, però dominant sobre la plana, trobaríem encara el castell d’Almenar, esmentat per primer cop en ser restaurat pel Cid durant la seva campanya per terres lleidatanes del 1085 (“...ui restaurarent et munirent castrum antiquum qui dicitur Almanara” — Menéndez Pidal, 1969, vol. II, pàg. 927—), i el d’Alguaire, la notícia més antiga del qual data del 1093 i està relacionada amb l’avanç aragonès per aquelles terres (“prope ipso castello de Alguadra” — Miret, 1911-12, pàgs. 49-50—). Existeixen, malgrat tot, algunes problemàtiques que podrien tenir a veure amb l’existència d’aquest castell en moments anteriors, com la continguda en el Bayän d’Ibn ‘Idärï, on es relata que l’any 908 el senyor d’Osca, Muhammad al-Tawïl, feu una expedició pel Pallars en el transcurs de la qual ocupà uns castells anomenats Galtaïr i Algaïrän, que han estat identificats amb Gualter i Alguaire, tot i la incoherència geogràfica que això significa.
L’establiment del poblament rural: sèquies i castells
Com ja hem tingut ocasió de comentar en parlar dels nuclis urbans, la proximitat als cursos fluvials sembla haver estat un factor clau a l’hora d’escollir l’emplaçament on havia d’aixecar-se una fortificació. Contràriament al que sembla succeir al comtat de Barcelona, on hi ha una marcada tendència cap a la distribució uniforme de les fortaleses feudals sobre el conjunt del territori (Batet, 1993, pàg. 264), al costat andalusí no sembla existir aquesta voluntat de control castral sobre la globalitat de l’espai. De fet, sembla que només interessi protegir mitjançant fortificacions els espais d’òptima rendibilitat agrícola.
Si exceptuem els casos de Castelldans i d’alguns castells de l’esmentat sistema horitzontal de peu de serra, com Albelda i Tamarit, la totalitat dels husün del districte lleidatà se situen a la vora dels rius. Tot i això, llur distribució al llarg dels cursos fluvials no segueix una pauta regular, sinó que sembla trobar-se condicionada per la presència d’espais d’horta, amb els quals s’estableix una estreta relació. Així, de la mateixa manera que no hi ha cap ciutat a la zona sense una o unes quantes hortes que la sustentin, tampoc no es coneix cap cas de castell que no tingui espai irrigat propi o el comparteixi amb d’altres fortaleses.
La ciutat andalusina de Làrida tenia dues grans hortes d’existència provada amb anterioritat a la conquesta feudal. L’una era la regada per la sèquia de Fontanet, la qual, prenent aigües entre els actuals pobles de Térmens i Vilanova de la Barca, davallava, i encara ho fa, per la riba esquerra del Segre fins a desguassar al rierol de la Femosa, a poc més de 17 km de distància respecte de l’assut inicial. Després d’un tram inicial d’uns 7 km, al llarg del qual es rega una franja molt estreta compresa entre el riu i la sèquia, aquesta es comença a separar del Segre per tal de donar aigua a les partides de Granyena i Fontanet, aquestes darreres considerades sempre com les més productives de l’horta de Lleida. Cap fortificació no s’instal·là sobre el tram “productiu” del seu traçat, i només tenim notícies de l’existència de tres possibles nuclis menors de població andalusina, les almúnies d’Avinvenue o Avinverme (Granyena), la d’Albarès (tossal del Gabeló, la Bordeta) i la de Coniachara, situada a uns cinc minuts aigües avall del Cappont, segons Lladonosa (1972-74, vol. I, pàg. 177).
Durant els anys immediatament posteriors a la conquesta feudal trobarem diverses referències a l’existència d’una sèquia o sèquies que ja llavors eren considerades antigues dintre d’aquesta xarxa hidràulica. La primera notícia data del 1172 (Altisent, 1993, vol. I, doc. 432, pàgs. 324-325) i parla de la donació feta per Ramon de Puigverd al monestir de Poblet d’una peça de terra situada “ad ipsam Villam Novam qui est in termino Ylerde”, és a dir, a la Vilanova de Fontanet, avui coneguda com la Bordeta. L’esmentada parcel·la afrontava per un dels seus costats amb una cequia vetula, fet que ens porta inevitablement a pensar que n’existia una altra de més nova i a qüestionar-nos, en definitiva, no tant l’antiguitat del canal al qual es fa referència, molt probablement andalusí, com la de la sèquia innominada. L’any 1182, el bisbe Berenguer de Lleida donava a Miró Torbaví un camp “in territorio Ilerde, ultra flumen Sicoris, videlicet inter Valeanovam [la Bordeta] et Palacium [Palau del Bisbe, a l’actual Pla de Vilanoveta]”, que afrontava cap a llevant “in illa cequia veteri” (Teira, 1977, pàg. 84, nota 123). Aquell mateix any es produïa una donació entre particulars que tenia com a objecte una vinya situada “in territorio Dalbares” i que afrontava “ex una parte in via que tendit ad Albatarre, de alia in cequia vetera”. Semblantment, el 1191, el capítol catedralici va establir una vinya “in territorio Ilerde, ad Albares”, la qual afrontava novament “in cequia vetula (...) et in carraria de Albatarre” (Castillón, 1993, pàgs. 147 i 160). La referència a l’encara existent camí vell d’Albatàrrec, que surt de Lleida cap al sud vorejant la sèquia de Torres, permet apuntar la hipòtesi que la sèquia vella de la qual es parla no és altra que la de Fontanet, al seu pas per l’anomenat Sot de Fontanet, sèquia que devia constituir el límit septentrional de les peces de terra de les quals es parla. La sèquia innominada i que està justament a la banda sud del camí d’Albatàrrec és la de Torres, que s’hauria de considerar com una infraestructura hidràulica nova per contrast amb la de Fontanet.
D’altra banda, l’avui desapareguda sèquia d’Alcarràs regava l’altra gran horta de madïna Làrida, la que es trobava a la riba dreta del Segre. La presa d’aigua tenia lloc vora Lleida, entre la Mitjana i la desembocadura del Noguerola, potser a l’alçada de l’antiga font de Sant Jeroni, mentre que el seu desguàs es devia trobar en algun punt indeterminat del terme d’Alcarràs, localitat de la qual pren el nom. A diferència del cas de Fontanet, on la infraestructura hidràulica tenia una funció exclusivament agrícola, el tram inicial de sèquia d’Alcarràs estava dedicat al subministrament d’aigua per a la part baixa de la ciutat, on es concentraven bona part dels seus molins, banys, carniceries i indústries. De fet, la construcció d’aquesta sèquia podria haver estat duta a terme, almenys parcialment, en funció del creixement que la ciutat hauria experimentat amb posterioritat a la seva “refundació” del 884, quan les circumstàncies econòmiques i polítiques afavoriren l’extensió de l’àrea urbanitzada fins a omplir l’espai existent entre el turó de la Suda i la riba del Segre (García, 1995, pàgs. 85-86). Pel que fa al tram agrícola d’aquesta infraestructura hidràulica, cal dir que per sobre del seu traçat s’hi trobaven la torre de Rufea, que va conservar població musulmana després de la conquesta, i l’almúnia de Graminella (Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàgs. 218-220).
A aquestes encara caldria afegir la torre de Pichato mauro, de la qual sabem, a través d’un document del 1147, que era al terme d’Alcarràs. Aquesta era la localitat més important del traçat de la sèquia, un nucli que no apareix consignat com a castell en època andalusina i que, a jutjar pel seu topònim, hauria de correspondre a una entitat menor de població.
Sèquia major o de Pinyana, amb una sínia moderna, al terme de Rosselló de Segrià.
ECSA-X. Goñi
La construcció de la gran sèquia del Segrià durant el regnat d’Alfons I significà una reestructuració important del rec existent a la riba dreta del Segre. La nova presa construïda a Pinyana permetia portar l’aigua fins a cotes prou altes per incloure, dins del nou i extens perímetre irrigat, tot un seguit d’hortes preexistents i també torrents, el curs dels quals restava així regularitzat i permetia un millor aprofitament agrícola del seu cabal. Entre les hortes incorporades hi havia la d’Alcarràs, que a partir d’aquesta època es connectà amb els braçals de la nova sèquia. La definició de drets feta l’any 1229 per Nicolaua, filla de Pere Çavasèquia, permet albirar que la connexió era efectiva des de temps enrere, ja que es diu que la sèquia del Segrià “fluit a Noguera usque ad terminum de Alcarraç, et usque ad Sicorim”. En endegar-se aquest procés aniran caient en desús tant l’antiga peixera com el tram que transcorria pel peu de la ciutat, definitivament amortitzat per les reformes dutes a terme a mitjan segle XV a la façana urbana que donava al riu.
Un altre dels perímetres irrigats que degueren quedar incorporats als nous recs del Segrià hauria estat l’esmentat en un document del 1152 i del qual no posseïm altra referència geogràfica sinó que es trobava “in Sigriano”. En aquella data, una dècada abans que comencem a sentir parlar de les sèquies noves a la zona, són objecte de transacció un “casalem molendinorum qui fuit de illo mauro nomine Frezcha” i unes terres annexes, les quals afrontaven “de una parte in penna que vadit de passo de cequia supra molinum de Frezcha usque ad honorem Arnaldi de Ponts, et de alia parte in sponam supradictam, et de tercia parte in cequia supradicta, et de quarta in pont arcemvoltum qui est in cequia supradicta et transit quareria de Albelda” (Altisent, 1993, vol. I, doc. 151, pàgs. 135-136). També, l’any 1175 i a l’actual llogaret d’Alcanís, es parla d’uns “molinos vetulos de Alcanicia”, dada de la qual es pot inferir l’existència d’alguna mena d’infraestructura hidràulica anterior a la conquesta i que és reforçada per l’existència d’un braçal en aquesta població que, l’any 1185, era considerat com a nou, deixant la porta oberta a l’existència d’altres de més antics amb els quals era comparat. En aquest mateix grup de regadius de reduïdes dimensions i vinculats a nuclis de poblament menors situats dintre de l’àrea d’influència directa de la medina, podríem situar la referència continguda en sengles documents dels anys 1252, 1255 i 1256 a un “brazallo vetulo de Vallcalent” (Castillón, 1986, docs. 70-72, pàgs. 363-367), encara que el segle transcorregut entre la conquesta de Lleida i les esmentades notícies conviden a tenir certa prudència a l’hora de pensar que puguin estar-se referint a un precedent andalusí.
També foren subsumides dintre dels nous recs altres sèquies que no es vinculaven a nuclis menors directament dependents de madina Làrida, sinó que estaven lligades als castells que dominaven la riba dreta del trajecte de la Noguera Ribagorçana pel Segrià. El mateix podríem dir d’Almenar, on l’existència d’una horta pròpia i anterior a la creació de la sèquia del Segrià ha estat una de les bases jurídiques en les quals ha fonamentat aquesta població la defensa dels seus drets enfront de Lleida. La pretensió que aquesta sèquia era d’origen islàmic consta ja en el plantejament que es fa de la posició d’aquesta vila arran d’un litigi vist l’any 1601 (Teira, 1977, pàg. 118). Tot i això, enfront de les evidències documentals de què disposem hom haurà de mantenir un cert grau de reserva sobre aquesta afirmació; tot el que tenim és un privilegi del 1151 a través del qual Ramon Berenguer IV donà als habitants d’Almenar “ipsa cechia de vestro termino”, especificant unes línies més avall “quod vos primus feceritis cechiam et mittetis aquam” (Lladonosa, 1972-74, vol. I, làm. XLIV). El to d’aquesta darrera afirmació, “primer feu la sèquia i (llavors) introduïu-hi l’aigua”, fa pensar en una obra feta de nou més que en una de preexistent.
El castell o la quasi ciutat de Corbins, que s’aixeca per damunt de l’aiguabarreig entre la Noguera Ribagorçana i el Segre, va posseir, probablement, un parell d’hortes: l’Horta de Baix, que s’estén des d’aquesta població fins al torrent de Picabaix i sobre la qual no podem aportar dades documentals (això no significa que no existeixin), i l’Horta de Dellà, així anomenada pel fet de trobar-se a la banda de riu oposada a la del castell. Efectivament, el caràcter escarpat de la riba dreta de la Noguera aigües amunt de Corbins i el paper predominant a l’àrea exercit per aquesta fortalesa van ocasionar l’aparició d’una horta que en depenia a l’altra banda de riu, on es troba el castell també andalusí d’Albesa. Els pobladors andalusins de Corbins degueren promoure la construcció d’una sèquia, arribant a acords que n’asseguressin la correcta gestió i el manteniment amb els habitants d’Albesa, localitat on es trobaven tant l’assut com bona part del canal. Aquest paper promotor de Corbins en l’esmentada sèquia resultava encara molt clar quan, l’any 1160, el comte Ermengol VII va donar als cavallers del Temple l’assut o, millor, el dret de prendre aigua dins del terme d’Albesa i que, segons es fa constar, servia “ad rigandum Corbinis terras”. Fa la impressió que la sèquia que avui anomenem d’Albesa, de Torrelameu o del Molí, segons el tram a què fem referència, era coneguda al segle XII com a sèquia de Corbins, fent expressa la seva titularitat eminent. Coetàniament degué existir una altra sèquia dita d’Albesa que devia córrer més o menys paral·lela a l’anterior. La llargària d’aquest espai irrigat és de poc més de 13,5 km, mentre que la de l’Horta de Baix, més modesta, és d’uns 5 km.
Assut o peixera, sobre el Segre, de la sèquia de Remolins.
ECSA-X. Goñi
Detall de l’inici de la sèquia de Remolins, amb la peixera o assut al fons.
ECSA-J.I. Rodríguez
Si abandonem les terres altes del Segrià i posem l’atenció més enllà de les terres incloses dins del perímetre de la sèquia d’Alcarràs, un rec de caràcter urbà que ocupava la riba dreta del Segre, trobem la sèquia de Remolins. L’assut, encara avui en ús, coincideix amb el punt on el torrent de la Comajuncosa desguassa al Segre, alhora que la seva canalització passa, encara molt propera al riu, per sota del nucli d’Alcarràs. S’anirà separant progressivament del riu i passarà al peu dels assentaments andalusins de Remolins i, potser, de l’Almussara, fins que assoleix la màxima separació d’aquest en arribar al límit oriental del nucli de Soses, el castell i la població a la qual dóna servei per excel·lència. Un cop deixat enrere aquest nucli habitat, la sèquia continuarà allunyantse del Segre per vessar les aigües dins del barranc de la Clamor, al peu del despoblat andalusí i morisc de Gebut. L’espai irrigat així definit té una llargada d’aproximadament 8,5 km.
Tot i que fa la impressió que la sèquia d’Alcarràs deu ser anterior a la de Remolins atenent al fet que aquesta té el seu assut dintre del perímetre irrigat de l’anterior, la seva filiació andalusina sembla no deixar lloc per a dubtes. Un document del 1153, relatiu a certa peça de terra situada dins de la part del terme de Torres de Segre que es troba a la banda dreta del Segre, esmenta entre les afrontacions de la susdita parcel·la “de una parte flumen Secoris, et de secunda parte in alod de Remolins, et in tercia parte in brazal, et in quarta vero parte in cequia vetula” (Altisent, 1993, vol. I, doc. 157, pàg. 140). Tenint en compte que l’alou i la sèquia als quals es fa referència deuen ser adjacents, creiem versemblant identificar aquest canal de rec amb la sèquia de Remolins, a la qual s’estaria qualificant d’antiga potser prenent com a element de comparació alguna altra de més recent que devia haver-hi per aquella zona.
Resulta curiós el fet que el valí almoràvit Ibn Hiläl, quan el 1121 pactà amb Ramon Berenguer III l’entrega de la major part de les fortaleses que defensaven Lleida, es reservés “Soses per suum alodium”, afegint a aquesta propietat altres alous i uns molins a Lleida (Villanueva, 1851, vol. XVI, ap. I, pàgs. 159-160). És, potser, una casualitat que el nom de Remolins que els conqueridors feudals atorgaren al llogaret i a la sèquia que rega les terres del castell de Soses tingui també a veure amb la molineria? Les fonts llatines del moment de la conquesta documenten l’existència d’una forta densitat d’establiments moliners a la rodalia de la ciutat de Lleida, fruit probablement de l’interès que les classes urbanes benestants manifestaren per aquest negoci. Fins i tot alguns dels sobirans de la taifa lleidatana, com ara Yüsuf al-Muzaffar, invertiren esforços i capital en aquesta activitat, com ho prova l’existència a Balaguer l’any 1167 d’uns “molendinos vetulos qui fuerunt de Almudafar” (Altisent, 1993, vol. I, doc. 311, pàg. 241).
Sèquia de Seròs o d’Aitona al seu pas per Vinganya, que talla unes estructures de l’antic convent de l’orde trinitari.
ECSA-J.I. Rodríguez
Anant Segre avall, el següent perímetre irrigat és el delimitat per l’anomenada sèquia d’Aitona, una xarxa hidràulica que té l’assut a l’alçada de Torres de Segre i que, després d’uns 14 km de recorregut al llarg dels quals rega els territoris dels castells o husün andalusins de Gebut (parcialment), Aitona, Carratalà i Seròs, i també els de les almúnies de Vinganya (no confondre amb l’altra del mateix nom que hi ha entre Alcarràs i Soses) i l’Algorfa, lliura aigües al Segre a l’alçada del tossal de Bellavista.
Aquesta sèquia difereix de les precedents a causa del seu component poblacional, per la multiplicitat de castells molt propers entre ells que gestionen conjuntament la major part de la superfície agrícola. Contràriament al que succeeix a la sèquia de Corbins, on aquest nucli fortificat predomina en detriment del d’Albesa, en aquest cas i a jutjar per la repartició de les tandes de rec cap castell no sembla sobresortir excessivament per sobre dels altres, encara que el fet que la sèquia porti el nom d’Aitona podria indicar certa preeminència d’aquesta població respecte de la resta de nuclis. Altrament, aquesta suposada principalitat podria venir-li de la seva posició central dintre del sistema hidràulic.
La construcció d’aquest extens sistema hidràulic demostraria que no solament les ciutats i la iniciativa estatal podien generar grans hortes, cas de les d’Alcarràs i Fontanet, sinó que també les agrupacions de comunitats camperoles podrien haver creat aquest tipus d’espais i, el que és més important, haver-se dotat d’uns procediments operatius acceptats pel conjunt de regants que n’han assegurat la perdurabilitat i el correcte funcionament fins als nostres dies. A les hortes urbanes, en canvi, la continuïtat dels procediments de gestió ja es degué veure seriosament afectada pel trànsit entre el govern del sgib al-saqiya andalusí i el del savasèquia d’època feudal.
D’altra banda, voldríem cridar l’atenció sobre el fet que les almúnies de Vinganya i l’Algorfa es troben sobre el tram final de la sèquia, literalment adossades a aquesta, mentre que els castells ocupen l’inici i el centre del sistema, alhora que s’emplacen al capdamunt de la terrassa oligocènica (García-Rodríguez, 1992, pàgs. 361-362). Aquesta diferència d’emplaçament no és banal. Ben al contrari, està relacionada amb les orientacions productives diferenciades d’ambdós tipus d’assentaments.
La comunitat camperola que viu a redós de les fortificacions, versemblantment anteriors a les almúnies, practica un tipus d’economia on es combinen l’explotació de l’horta amb la del secà, les pràctiques agrícoles amb les ramaderes. La pressió demogràfica o les necessitats de diversificació productiva semblen haver forçat alguna comunitat d’aquesta zona, com ara Gebut, a segmentar la seva població i a assentar-ne una part al secà de la riba esquerra del Segre, on devien donar lloc al nucli de Burgebut (burg ‘Gabüt) o “torre de Gebut” (García-Rodríguez, 1992, pàg. 368).
Les almúnies aquí estudiades, per contra, orienten la seva activitat vers l’horta i no sembla que mantinguin gaire relació amb les terres del secà, explotades des dels husün (castells) i de les quals estan separades per l’antic camí que vertebra la zona. Un altre tret característic d’aquestes almúnies és la seva pertinença a individus que integraven les classes urbanes benestants o l’administració de l’Estat. El cas de les almúnies de Vinganya i Algorfa resulta prou aclaridor. És possible que haguessin format part del patrimoni d’algun personatge important, i que, en desaparèixer la taifa, fossin concedides als Banü Gàniya, membres d’una puixant branca de la família emiral almoràvit, que tingué un paper molt rellevant en el darrer mig segle de la història andalusina en aquestes terres, i dels quals prendrien el nom les esmentades almúnies. D’altra banda, el terme gurfa (graner, cambra alta d’una casa amb terrat), que es troba rere el topònim de l’Algorfa, podria arribar a aplicar-se a assentaments propis de les hortes periurbanes, com ara els reals/riyàd, els característics jardins o finques d’esbarjo dels sectors més acomodats de la població urbana.
La presència a les hortes d’aquest tipus d’assentaments reflecteix la pressió a la qual es devien veure sotmeses les hortes per part d’uns grups de terratinents o inversors urbans atrets pels beneficis que proporcionava l’agricultura intensiva que s’hi practicava o, especialment, l’explotació dels molins. Malgrat això, les comunitats camperoles haurien reeixit a evitar que les almúnies s’interposessin entre els seus assentaments i els millors sectors de l’horta, relegant aquest tipus d’explotacions als trams finals de les sèquies, més exposats a la manca d’aigua en períodes de sequera. Aquest fenomen, que és molt clar a la sèquia d’Aitona, també es dóna a les sèquies urbanes d’Alcarràs (almúnies de Graminella, Vinganya i, potser, Almussara) i Fontanet (almúnies d’Albarès i Conjaguera).
La situació a les sèquies del Cinca i, en especial, la incidència de la intervenció que hi menaren els ordes religiosomilitars del Temple i de l’Hospital de Jerusalem han estat analitzades des de la perspectiva que atorguen els fons documentals referents a aquesta zona conservats als arxius Històric Nacional de Madrid i al Capitular de Lleida, alhora que hom ha analitzat el funcionament d’alguna xarxa concreta, com ara la d’Albalat de Cinca, durant els darrers segles de l’edat mitjana. Manca, però, un estudi global del poblament andalusí a la zona, així com un reconeixement sobre el terreny de les xarxes de rec.
En aquesta zona, s’hi donen hortes de característiques i dimensions semblants o majors encara que les que hem tingut ocasió de descriure a la vall del Segre. Així, a la sèquia de Fraga, entre l’assut de Vilella de Cinca i el desguàs dintre de l’actual terme de Torrent de Cinca hi ha prop de 21 km de distància, una llargada que ultrapassa àmpliament la de les sèquies urbanes d’Alcarràs i Fontanet. Un element fonamental dintre d’aquest sistema és la necessària presència del pont a Fraga, ja que una bona part dels seus regants residien en aquesta medina i necessitaven l’esmentada infraestructura viària per tal de poder traslladar-se als camps de conreu. Que el seu origen era andalusí resta prou clar en llegir la donació que, d’aquest viaducte, en fa, l’any 1189, el rei Alfons I: l’objecte donat és l’“alchariam [= vila; més endavant corregeix aquest error per alchantarem = pont] seu pontem de Fraga”, respecte de la qual es diu que deu ser mantinguda amb tot allò que “habuit vel habere debuit in tempore sarracenorum seu xristianorum” (Salarrullana, 1918, pàg. 171).
Les fortaleses més rellevants que poblen les ribes del Cinca desenvoluparen al seu voltant altres tants perímetres irrigats. Aquest és el cas de la sèquia d’Alcolea, de la de la Ribera, a Albalat de Cinca, o de la de Saidí, on la presència d’un petit llogaret anomenat Almudafar ens fa pensar que es devia tractar d’alguna almúnia o conjunt de molins com el que el rei taifa lleidatà, Yüsuf al-Muzaffar, posseí a la rodalia de Balaguer.
Però no solament els castells andalusins donaren lloc al desenvolupament de xarxes de rec en aquesta zona, també el petit nucli de plana que és Massalcoreig en desenvolupà una de gens menyspreable, més encara si tenim en compte la mida del nucli que l’explotava. El topònim amb què coneixem aquesta població prové de manzil Qurayx, això és, “lloc d’assentament, concessió territorial o parador viari dels Banü Qurayx”, la més rellevant d’origen nordaràbic.
Enfront de la densitat de castells i hortes associades que poblen els llits fluvials del territori que depenia de la ciutat andalusina de Lleida, tant els plans de la Llitera que s’estenien entre les valls del Segre i el Cinca com, especialment, els de l’Urgell i la Segarra apareixen pràcticament desproveïts d’aquest tipus de trets. Mentre que, a les zones a les quals al-Himyari dedica el qualificatiu de fèrtils, el poblament s’estructura al voltant del trinomi ciutat-castellalmúnia, en aquestes altres, que mereixerien, en paraules d’aquell autor magribí, l’apel latiu de desèrtiques, hi manquen les fortificacions majors, i el poblament rural es concreta en uns nuclis reduïts i dispersos, caracteritzats per la presència d’algun tipus de construcció defensiva.
Pel que fa a la protecció d’un territori com aquest, fronterer amb els infidels, no podem interpretar la gairebé absoluta absència de fortificacions andalusines existent a llevant del riu Segre com la conseqüència del seu reduït potencial econòmic. O, si més no, no l’hem de considerar com l’única causa que l’explicaria.
Altres zones que tampoc són gaire aptes per a l’obtenció dels rendiments òptims que proporciona l’agricultura de regadiu, com ara les estretes valls que davallen de la serralada del Montsec, veuen, en canvi, establir-s’hi una densa malla de fortificacions. Aquests castells, que acostumen a emplaçar-se en llocs abruptes des dels quals es pot controlar l’arribada dex l’enemic, configuren una veritable frontera lineal davant la potencial amenaça que comporta el veïnatge amb les terres pallareses i de l’Alt Urgell (Sénac, 1988, pàgs. 65-66).
Per estrany que sembli, res d’això no sembla tenir lloc entre la ciutat de Lleida i les serralades que separen les actuals comarques de l’Urgell, la Segarra i les Garrigues de les de l’Anoia i la Conca de Barberà. Aquest territori, fronterer amb els comtats de Barcelona i Urgell, i també amb el de Cerdanya, apareix completament mancat de fortificacions andalusines, a excepció de Castelldans. En altres nuclis potencialment aptes per al desenvolupament d’aquest tipus de funcions no es bastiren fortificacions fins que foren conquerits pels feudals. Aquest seria, possiblement, el cas de Cervera o de Tàrrega, on els primers establiments fets per Ramon Berenguer i amb posterioritat a la seva conquesta remarquen amb insistència la necessitat de millorar els magres elements defensius amb els quals estaria dotat el nucli en època andalusina (Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 171, pàgs. 180-181).
Com ja hem apuntat, l’única fortalesa andalusina existent a la zona digna d’aquest qualificatiu era Castelldans, el caràcter fronterer de la qual resta perfectament il·lustrada pel relat que Ibn al-Kardabüs fa dels orígens de Mubasir, el darrer rei taifa de Mallorca que va morir lluitant contra l’expedició pisano-genovesa-catalana que atacà l’illa l’any 1114-15. Segons indica el relat, Mubasir era originari de Qalca al-Hamïr (la fortalesa dels Ases) de la jurisdicció de Lleida (Ibn Al-Kardabüs, 1986, pàgs. 148-149). L’excepcionalitat de l’esmentada fortalesa dintre d’aquest territori és palesa a través de les delimitacions d’algunes de les places més rellevants que els feudals capturaren al llarg de la frontera, les quals l’esmenten com a única afrontació cap a ponent. Aquest és el cas de Montclar, el primer castell dels que s’aixecaven a les serralades que dominaven les planes lleidatanes, el qual, l’any 1033, és dotat amb un terme projectat cap a terres musulmanes de forma explícita. La delimitació del seu territori no es limita a les expressions formulàries del tipus infinibus marchiarum o in nostra marchia contra sarracenos sinó que recorre a l’esment de les ciutats o fortificacions andalusines cap a les quals tendeix el procés de conquesta, que en aquest cas eren Lleida i Castelldans. D’altra banda, sembla que el territori conegut com a Pla del Mascançà, que apareix en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Guissona, i del qual al-Himyarī en feu una descripció acurada, s’estructurava a partir de Castelldans.
A parer nostre, aquest territori degué haver estat colonitzat en època califal mitjançant la implantació d’una xarxa de poblament caracteritzada per la proliferació de petites explotacions agropecuàries (dayca, plural diyac; d’on ve “aldea”) mancades del suport castral que caldria esperar en una zona exposada als atacs de l’enemic. Creiem que només en un moment com aquest, en què la superioritat militar andalusina era aclaparadora, es podria haver plantejat un fenomen de colonització agrícola de les característiques esmentades (García, 1995, pàgs. 91-92).
L’esfondrament del califat va provocar la reactivació de les ofensives feudals en aquesta frontera, una situació per a la qual la zona no estava defensivament preparada. Davant d’aquesta situació els governants de la taifa lleidatana adoptaren un seguit de mesures tendents a incrementar, amb els mitjans disponibles, la seguretat de la zona. En lloc de seguir una política de concentració de poblament i de creació de nuclis majors fortificats o de la construcció de castells refugi compartits per grups d’assentaments, l’opció adoptada consistí, tal com ens ho mostra al-Himyarī, en la fortificació de tots i cadascun dels petits nuclis oberts de població disseminats pel Mascançà mitjançant una torre o un refugi subterrani (sirdäb). Es preservava, en no allunyar el lloc d’hàbitat respecte dels conreus, una relació rendible entre l’esforç esmerçat a accedir a l’àrea de treball i els rendiments obtinguts en aquesta; a més a més, el manteniment de la dispersió del poblament obligava l’hipotètic enemic a dividir les seves forces per atacar alhora diversos indrets i obtenir guanys que fessin profitós el risc de penetrar en territori enemic. Actuant d’aquesta manera afavoria la seva localització i destrucció per part de les tropes andalusines.
El procediment seguit per tal de finançar aquest projecte de refortificació global, però alhora restringit als nuclis menors preexistents, sembla haver estat el desviament d’una quota determinada sobre impostos percebuts en concepte de drets successoris (al-wasätä) i d’almoina legal (as-sadaqät), un recurs d’altra banda força usual en els territoris fronterers.
Tot i que la reacció taifa pugui haver estat més o menys efectiva, la pregunta que es planteja és per què la taifa lleidatana no va endegar una veritable política de defensa estàtica, no solament amb la millora dels punts fortificats preexistents, sinó també amb l’organització d’una frontera lineal de base castral que mai no va existir en aquesta zona. La resposta s’ha de cercar en un dels recursos emprats pels mulük al-tawa’if andalusins per tal de fer front a la pressió feudal: el pagament de tributs i la constitució del que ha estat definit com una “frontera de paries”.
L’opció de la compra de pau i protecció significava renunciar a la possibilitat de desenvolupar, paral·lelament, una política d’oberta autodefensa. Difícilment haurien consentit els sobtadament enriquits estats feudals que les taifes, de les quals obtenien tants beneficis, fortifiquessin les seves fronteres o es rearmessin per sobre d’uns nivells que arribessin a comprometre el cobrament dels tributs. I és que tenir una “frontera de paries” equival a no tenir-ne cap i a restar a mercè d’un enemic que, quan no hi hagi amb què apaivagar la seva cobdícia, començarà a plantejar-se la inutilitat de mantenir amb vida el deutor. (JEGB)