Culminació i obsolescència comtal
En encetar-se el darrer quart del segle XI, els comtes de Barcelona i d’Urgell, alhora que adeqüen els moviments militars a la frontera segons els tractes diplomàtics amb les taifes —sobretot pels pactes amb Lleida i l’arribada de les suculentes paries—, competeixen mútuament pel que fa a la seva expansió. Abocats a la plana mascançana —la planura estèril amb l’ocupació densificada en la centúria precedent per la societat andalusina mitjançant establiments agropecuaris—, la confrontació de les respectives expansions defineix, en l’antepenúltima dècada del segle, la separació entre el comtat d’Urgell —amb Linyola, Ivars i Barbens com a fites meridionals— i, al sud, els dominis del comte de Barcelona dins la demarcació d’Osona-Manresa. Aquesta, decididament allargassada per a aturar l’avenç urgellenc, s’estira fins a Sidamon, tot defugint, més avall, les posicions occidentals massa properes a les defenses islàmiques. La presa de Balaguer, el 1105, i la caiguda de tota la zona d’Os de Balaguer i Castelló de Farfanya, el 1116, permeten acabar de perfilar el comtat d’Urgell, aviat estirat fins a la Portella, Menàrguens, Térmens i Bellvís, mentre que la demarcació de Manresa encabeix Arbeca i troba la seva fita meridional extrema a Tarrés. Les dues dècades d’inestable fluctuació en la frontera urgellenca, derivades de la batalla de Corbins (1126), no alteren aquest definitiu perfil d’uns comtats catalans que aquí culminen el continuat eixamplament territorial desenvolupat des del moment en què, al llunyà segle VIII, foren dissenyats com a unitats d’administració i de govern.
Aquest mateix engrandiment els ha buidat de contingut: cap nucli no és capaç d’aglutinar, ni socioeconòmicament ni políticament, els nous conjunts, els quals són escenari alhora de la dinàmica feudal manllevadora de capacitat als comtes i de les puixances de grups aristocràtics i eclesiàstics bastides, precisament, amb les riqueses de la frontera. En coherència, no sols la població urgellenca distingeix en el comtat la Muntanya i la Marca i n’esmenta els diferents indrets d’acord amb les subdivisions sorgides per les evolucions jurisdiccionals i socioeconòmiques, sinó que a les terres més occidentals del comtat de Manresa sovint s’oblida aquesta adscripció i fins i tot, a voltes, s’identifiquen els espais directament amb el seu titular, el comte de Barcelona.
Aquesta certificació de l’obsolescència del sistema comtal explica que les terres incorporades en la darrera embranzida sobre la capital islàmica, entre el 1147 i el 1149, defugin l’indicatiu comtal. És tractarà d’encertar una definició pròpia per a un territori que fou cobejat per Aragó i que ha estat conquerit per un comte de Barcelona que alhora és príncep aragonès i que ha requerit l’ajut —pactat— del comte urgellenc. La solució no és el marquesat de Lleida, títol merament honorífic i personal. L’adient descripció dels nous territoris de seguida es percep que sols s’assolirà amb l’assumpció de la feudalitat que es va imposant i des de la capitalitat de la mateixa ciutat de Lleida, directament expandida a través de l’eix fluvial i de l’articulació territorial d’un espai d’intensa projecció, tant sobre la immediata plana nord-occidental —el Segrià, estès fins a l’almúnia de Tabaz pel nord i, per l’oest, “in plano sub via que vadit de Ilerda ad Monte Accutum”— com en l’allargassat domini fins a trobar el territorio Siurane. Aquest reté l’espai entre Vinaixa i la serra de la Llena fins “quando siat de cristianos Siurana” i, acomplerta aquesta fita, entre el 1153 i el 1154, en serva l’esment durant una dècada per a caracteritzar l’encontorn de Cérvoles i, ja més cenyit, entrarà al segle XIII com a montaneam Siurane.
Els nous vectors socioeconòmics del segle XII, arrelats en les capitalitats urbanes, cerquen en aquest dinamisme la superació de la vella denominació comtal, que sols es manté en l’àmbit d’Urgell com a indicatiu de la singularització jurisdiccional dins del conjunt territorial cohesionat com a Catalunya, des de la mateixa dotzena centúria, sota la presidència del sobirà barcelonès. Del trasbals que enterbolirà l’entitat urgellenca entre el 1208 i el 1281, convertit el propi conflicte dinàstic en caixa de ressonància de la tensió entre el monarca i els poders nobiliaris, en surt un comtat meridional, remodelat segons les singularitzacions regionals i el desmembrament baronial. Per això, la consideració comtal ja no es manté ni a Barbens ni a Ivars, imbricats respectivament en la jurisdicció templera i episcopal, mentre que Bellvís, el Poal, Vallverd i Montalé no afermen la identificació urgellenca fins a superar, definitivament el 1309, el plet entre el comte i el monarca entorn de la seva adscripció jurisdiccional. La significació individualitzada de cada indret remet a la base de l’estructura jurisdiccional, cenyida a la consideració castral.
L’estructura territorial: castells termenats, quadres i torres
Mapa on es representen les jurisdiccions feudals més importants als territoris situats entorn de Lleida a la darreria del segle XII.
X. Eritja
La incorporació de noves terres a les unitats comtals s’entrelliga des del primer moment, ja en encetar el segle X, mitjançant una estreta i completa xarxa de castells termenats, que esdevé el principal exponent en l’estructuració d’un territori externament obert als perills de frontera i internament abocat a un creixent control feudal de l’espai i dels seus habitants. Aplicar aquest model a les contrades occidentals, a la fi del segle XI i al XII, comporta la voluntat d’ignorar, en general, els ordenaments territorials previs i, alhora, imposa la dificultat de reinterpretar amb nous esquemes un conjunt densament antropitzat mitjançant un aprofitament dels recursos agropecuaris que ara es volen continuar servant. Les unitats de poblament musulmanes, alhora defensives i productives —torre i almúnia esdevenen sinònims a Vallcalent, Grealó, Vinganya, etc.—, no sols són reaprofitades sinó assumides com a eix referencial, acceptant la seva identitat termenada i identificant-les amb la torre que les caracteritza i que permet als ocupants establir analogies amb els sinònims feudalitzants d’altres contrades. Per això, hom delimita l’espai amb torres al Mascançà —Sogues, Safareig, etc.—, a les zones d’Almenar —Mir Arnau, Caicela, etc.— i d’Artesa —Fenosell, Oromir, etc.—, ben a prop de Lleida —Montoliu, Butsènit, Cucullada, etc.— o, sobretot, al Segrià —una diversa pluralitat acompanyant esments emblemàtics com la torre de Segrià—, assumint en els diferents indrets una identificació descriptiva —torre Rubrica, turre Alba, etc.—, o una més freqüent denominació d’acord amb els nous estadants o possessors —torres de Berenger Arnau, Gislabert, Miró, Ramon de Montcada, Ramon Roig i un llarg etcètera que passa, per Castelldans, amb la torre de Pere Berenguer—, no defugint aplegar topònim i antropònim —com “ad turrem de Rivo doveles in Segriano”, amb Petret de Rivodoveles—. En tots els casos el caire termenat que les caracteritza en dificulta una percepció globalitzada superior, com bé s’evidencia en les ubicacions i descripcions del segle XII, alhora que permet avançar en un esmicolat compartiment de l’espai segons els diferents drets i rendes definits in termine de cada una de les unitats. La mateixa antropització i la manca de contundents barreres físiques distorsiona la inicial visió del model castral: encara el 1111 el castell termenat de Montsuar es presenta repetidament com el de Seoseola et Montsosar et Fula Grossa, el qual encabeix els tres nuclis del mateix districte en dubtar en la seva jerarquia interna. És més, els referents físics i humans substitueixen, en els primers moments, uns indicatius castrals encara difícils de percebre: el 1153, per exemple, en atorgar Bell-lloc, s’ubica sense haver de remetre’s a cap estructuració castral, i simplement es defineix l’indret entre els termes d’Avinavita, Pedrillons i Vensilló.
No obstant tot això, el territori, segons l’esquema feudal dels ocupants, sols encerta una lectura adient, d’acord amb l’aplicació de jurisdicció i l’extracció de rendes, mitjançant la fórmula dels castells termenats, erigits amb extensió diversa segons l’orografia, els recursos encabits i la capacitat del seu detentor. Coherentment, el comtat d’Urgell endreça, només ocupar les terres ara configurades dins de la comarca del Pla d’Urgell, els castells termenats d’Aguilella, Barbens, Montalé, Ivars, Montsuar, Vallverd i Linyola, als quals s’afegirà el de Bellvís. Immediatament al sud, al comtat de Manresa, la iniciativa baronial dels Anglesola homogenitza el domini fins a Sidamon, per bé que l’evolució de la mateixa ocupació converteix i consolida, traspassat mitjan segle XII, les torres de Mollerussa i de Palau en castells termenats, com també succeeix amb Utxafava, Fondarella i Miralcamp, als quals se sumarà el Castellnou, inicialment generat, el 1179, dins dels límits de Seana.
El castell de Sarroca de Lleida, una de les poques fortaleses relativament ben conservades de la contrada.
ECSA-M. Catalán
La caiguda de Lleida, el 1149, imposa la necessitat d’estructurar tot l’espai estirat des dels límits dels comtats. La xarxa castral, partint d’Alfarràs i d’Almenar —incorporats el 1147— i dels represos Corbins i Alcoletge, a més de Castellpagès i d’Aguilar, s’estén per l’oest amb la Portella, Alguaire, la Saida, Castellblanc de Llitera (Malpartit), Sucs, Raïmat, Gimenells, Vallmanya i Montagut; aquesta xarxa aviat és completada amb Almacelles, mentre que per l’est se situen Torregrossa, Juneda, Puiggròs, Arbeca i Castellots, a més de Bell-lloc i de les inicials definicions castrals dels Alamús i Almenarilla, alhora que la singularització termenal i senyorial permet un tracte castral a la torre de Vensilló. Semblantment, l’espai meridional s’estructura amb els castells termenats d’Alcarràs, Sudanell, Vinfaro, Artesa, Remolins, Soses, Torres, Sunyer, Alfés, Aspa, Gebut, Sarroca, Alcanó, el Cogul, Granyena, Torrebesses, Aitona, Carratalà, Seròs, Massalcoreig, Llardecans i Maials. En aquest mateix primer moment tot el sector sud-oriental resta encabit en els inicialment extensos termes de Castelldans, Granadella i Vinaixa —aquest darrer limita amb els àmbits castrals de l’Espluga Calba i de Tarrés—, extrem comtal encara no prou endreçat. Evidentment, la mateixa definició és atorgada a la ciutat de Lleida, amb un terminum Ilerde estabilitzat, després de superar cap al 1155 les inicials dubitacions, en uns 180 km2 entre els castells esmentats, que no té res a veure amb els suposats termini antiqui Ilerde, una recreació tardana curiosament respectada —i àdhuc justificada— per la historiografia fins al present.
La ràpida conquesta de Lleida imposa la immediata organització dels territoris estesos entre la ciutat i les línies extremes dels comtats, dins d’una dinàmica d’afermament del poblament que en realitat s’estén fins a la costa tarragonina. Ben aviat, als anys seixanta del segle XII, les grans unitats sud-orientals es fragmenten a l’entorn d’uns nous nuclis castrals: d’Arbeca sorgeix els Omellons, dels Castellots s’escindeix Borges i de Vinaixa se separen els castells termenats del Vilosell i de l’Albi. D’aquest es diferencia Cérvoles tot seguit, havent, en canvi, d’apropar-se a la fi del segle per a consolidar la singularització castral de Puigverd, procedent de Castelldans, mentre que Margalef, ben aviat individualitzat dins de Castelldans, és inicialment ubicat al terme del castell de Puigverd. L’especificitat física i l’evolució en el domini faciliten aquestes dinàmiques, com s’evidencia en la presència de Poblet a Cérvoles. Aquests mateixos elements poden remodelar un terme de dimensions excessives per la capacitat real del centre rector, com esdevé en l’escissió respecte de Castelldans, ja encetat el segle XIII, de Juncosa i de l’Albagés. En canvi, la manca de vitalitat socioeconómica i la identificació senyorial estronquen la via propia de Montmeneu i la dilueixen dins del terme castral de Seròs. També és la unitat senyorial el que cohesiona la villa Ratera dins del terme castral d’Alguaire després d’haver viscut disputes entre ambdues poblacions pel que fa a l’establiment dels seus límits.
En els mateixos moments, la densificado de l’ocupació i de l’extracció de rendes comporta noves tensions, engruixides a l’entorn de Lleida amb la immediata embranzida com a capital sobre el territori. D’antuvi, l’empenta urbana col·lideix ara en dos sectors per la definició territorial. Per l’est no sols el terme de la ciutat s’imposa al d’Artesa als llocs de Grealó i Vinatesa, sinó que es pretenen diluir les definicions castrals d’Almenarilla i dels Alamús, tot i l’endreça termenal atorgada al primer des dels inicis pels Vall-llebrera en rebre l’indret del comte Ramon Berenguer IV imalgrat la ben estesa percepció popular de la identitat pròpia dels Alamús com a entitat territorial consolidada. Mentre que aquesta discrepància es clou formalment el 1200 en definir-se ambdós indrets dins del terme de Lleida, la solució és més complexa en l’altra zona conflictiva, la pròpiament segrianenca, on la demarcació urbana s’estenia inicialment fins a incloure la torre de Tabac. En aquest sector nord-occidental, l’espai, afitat pels termes de les successives torres, es percep no en funció de la ciutat sinó segons el “termino de ipsa turre”, alhora que el particularisme assolit per cadascuna a través del propi tractament dels drets i de les rendes s’acreix, tant per la cohesió impregnada en els seus habitants —els parrochiani turris poden parlar col·lectivament: “nos, populatores et habitatores Turris Ferrere”, per exemple— com per la capacitat dels seus possessors, entre els quals es compten des dels templers —senyors d’Alcanyís, Torrefarrera i, des de 1176, de Rosselló— a cases comtals —Pallars a Torre Pallaresa—, passant per puixants patrimonis urbans. En aquest context, les reiterades dificultats en les definicions espacials, que en comptes d’emprar el referent ciutadà poden, per exemple, esmentar el “castellum et villam que vocatur Gralleram in Segriano” per a referir-se a la “turri que dicitur de la Grallera, in territorio Ilerde”, reflecteixen la generalització d’equiparacions al tractament castral, ja a la fi del segle XII, palesada de manera feble a Riudovelles i de forma ben nítida a Alcanyís, Rosselló, Torrefarrera, Torre Grallera, Torre-serona, Benavent i Alpicat, a més de Tabac, que s’imbricarà formalment el 1318, juntament amb Alguaire. Aquests nuclis eixamplen el propi terme en encabir altres indrets menors, com fa Benavent amb Alendir o Torrefarrera amb les torres del Bru i Vallseguer, afegint-s’hi encara les de Pujalt i Oromir en una dinàmica progressiva que atrau, ja al segle XIV, la torre de Grallera. En aquestes centúries immediates, les particulars vies senyorials i topades amb la ciutat de Lleida, com succeeix sobretot per raó de l’aprofitament de l’aigua, culminen ben aviat la nítida distinció respecte del terme lleidatà malgrat les funcions inherents a la capitalitat urbana. En aquests moments, i amb uns extrems del terme molt singularitzats a través dels diferents patrimonis i d’evolucions particulars —d’una banda, els nuclis de Vilanova de Fontanet, el Palau, Albatàrrec, Albarés, Rufea i la Cogullada, més els Alamús i també Almenarilla, i de l’altra, els termes de l’Astor, Grealó, Femosa, Vinatesa i Pedrós, a vegades apropant-se a consideracions castrals, com a Torres de Sanui— el govern de la ciutat cerca altres fórmules de control del territori, més enllà de la mera definició termenal.
En realitat, el segle XIII, amb la seva dinàmica socioeconòmica expansiva i amb l’aparició de noves vies de possessió i inversió, no sols incentiva el creixement d’àmbits rurals sinó la seva individualització. En aquests moments, assolir la consideració castral comporta el reconeixement de la singularització d’un domini senyorial o una estructuració més adient sota un mateix senyor. El primer consolida la separació, respecte de Puigverd, no sols de Margalef sinó també de Vinferri, alhora que va segregant Miravall de Castelldans i prepara la mateixa via per a les Besses, ja a la segona meitat de la tretzena centúria amb una individualització plenament assolida al segle XIV. El segon s’aprecia, dins del domini dels Anglesola, en l’atorgament del tracte castral als termes, ja perfilats des de la segona meitat del segle XII, de Vilanova de Bellpuig i de Golmés. Combinant ambdues línies, el desenvolupament de la torre de Montoliu aferma una definició castral diferenciada de Sudanell ja en el tombant del segle XII al XIII, que es consolida en aconseguir una diversa pertinença senyorial. En alguns casos, el nou castell termenat emergeix mentre l’entitat matriu decau, com és el cas d’Utxesa, ara segregat de Gebut. La dinàmica que fomenta els nuclis de poblament concentrat assumeix el mateix plantejament castral, com és clar el 1231, any en què el Temple agrupa la població procedent del terme de quatre torres —torre Amata, torre Forcada, torre de Belfort i torre de Riudovelles— a Vilanova de Segrià, la qual, significativament, és ideada com a “villam vocetur Castrumnovum”. També la Vilanova de Corbins assumeix una definició castral concordant amb la seva identitat, per bé que absorbint les unitats d’Aguilar i Castellpagès, amb totes les conseqüències institucionals i exactores que se’n derivaran. El desenvolupament de més d’un nucli sota una mateixa senyoria permet no esberlar la primigènia unitat, com demostra el manteniment del terme de Juncosa sobre els Torms i el Soleràs, tot i que, en el cas de l’Albi, Cervià no espera a la segregació jurisdiccional, esdevinguda al començament del segle XV, per assolir un tracte castral diferenciat, el qual és consolidat abans de mitjan segle XIV. En altres ocasions la nova empenta senyorial no altera pròpiament els límits castrals però sí la definició, com a l’Escarp, on el domini abacial a partir de la donació reial del 1213 anirà imposant-se a la primitiva denominació derivada del castell de Massalcoreig. En la catorzena centúria, les evolucions en el domini encara hi afegiran noves alteracions, com en la singularització castral de Carrego, a l’extrem meridional de la Portella, semblant a la viscuda dins del mateix comtat d’Urgell als Arcs i al Poal amb relació a Bellvís i no gaire diferent dels casos d’Adar i de la Manresana respecte de Llardecans i de Juneda. La condició de castell termenat atorgada a aquests i altres indrets rurals menors, com Carratalà i Vensilló, serà modificada posteriorment d’acord amb una decreixent empenta socioeconòmica.
Ja en el model originari, la delimitació exacta dels castells termenats mitjançant “signos et cruces” persegueix la precisió inherent a les conseqüències en jurisdicció i renda derivades de la possessió. Tanmateix, hi faran acte de presència disputes entorn dels termes. El fitament de grans dominis ja introdueix topades significatives en el mateix segle XII, com succeeix entre els Cervera i els templers arran del límit territorial entre Margalef i Vensilló. Les fragmentacions d’unitats castrals afavoriran un major nombre de divergències. Les propietats dels Timor propiciaran la discussió entorn del límit entre l’Albi i Cérvoles, clos en l’arbitratge del 1192, de manera similar a com dos escindits de Castelldans, l’Albagés i Juncosa disputaran per la Sisquella el 1226, adscrita finalment al segon malgrat el poblament efectuat el 1197 des del primer. Més enrenou encara assoliran les diferències en la delimitació entre el Vilosell i l’Albi, que arribaran a les corts reial i pontifícia. L’evolució en els dominis senyorials també promou, cap al 1206, la partió del terme de Castellots, del qual s’extreu la part que passa a engruixir la primera dotació termenal de Borges.
Els castells termenats de l’onzena centúria solien estructurarse internament en quadres, enteses com a partions —unes quatre per castell, en general— que permeten cohesionar i controlar més estretament un espai obert a la frontera i sovint esgarrapat a l’ordenació social considerada enemiga. En realitat, ultra el perill inherent a l’expansió territorial, aquest model respon a la dinàmica social feudal, com és prou evident en reprendre’s quan ja no existeix la frontera. Després de la caiguda de Lleida, els darrers extrems comtals reben l’endreça que encara els calia. Aquest és el moment en què, paradigmàticament, Tarrés és estructurat en quatre quadres. El 1149 el comte Ramon Berenguer IV cedí a Ramon de Boixadors el castell termenat de Tarrés, sota la consigna que “ipsum castrum siat poblatum”, indicació que el receptor aplica amb l’establiment, entre el 1151 i el 1156, de quatre quadres —Vall Quadros, l’Espluga Roja, Torrelles i Fulleda— atorgades a petits barons —Guillem de Ventoses, Guillem d’Abadal i Arnau de Corregó, Pere de Malacara i Bertran de Santmartí respectivament—, perquè hi articulin el poblament i l’extracció de renda erigint l’oportuna fortificació, cosa que faran tot prolongant la cadena feudal. Amb el temps, l’evolució de cada una d’aquestes unitats menors serà ben diferent: Fulleda no sols aferma el propi pas sinó que de seguida aconsegueix una definició castral pròpia, equiparant-se a Tarrés, mentre que, en canvi, els altres s’aniran diluint, com ja és perceptible en la cessió de l’Espluga Roja, el 1171, on es mantenen els drets però no es fa insistència en la condició de quadra.
Torres i almúnies, amb la seva definició cum termino, i amb la seva inicial funció alhora defensiva i agropecuària, són ben fàcilment assimilables a les quadres. Moltes són revestides amb les tasques i els drets i deures propis de les quadres. Després que el comte Ramon Berenguer IV ofereixi el castell termenat d’Alcarràs a Guerau de Jorba, aquest, dins del terme rebut, atorga “ipsam turrem que fuit de Pichato Mauro” —la torre de Ferran— sota els mateixos deures i amb els mateixos continguts propis de les quadres, coincidint amb el que també farà, en el castell termenat de Sudanell, a la torre de Montoliu. Els segles posteriors, quan el concepte de quadra identifica tota mena d’indrets amb trets jurisdiccionals singularitzats dins d’un terme castral, la similitud es manté i per això, a Alcarràs, hom podrà esmentar explícitament com a quadra la mateixa torre de Ferran.
Un territori altament ocupat i explotat comporta, encara, noms descriptius de l’espai, extrets de la percepció física o d’un antropònim inicial —com el terme de Rocabruna a Miralcamp— sovint arrelats entorn d’un petit nucli, com el Bullidor, dins del terme de Barbens, bé que sense generar singularitzacions jurisdiccionals. La forta antropització de l’encontorn de Lleida es presta a aquestes especificacions: “in termino civitatis Ilerdae” es pot distingir, per exemple, “quadam vineam in territorio Ilerde in termino de Boxados”.
Senyors, castlans i pobladors
Mapa dels castells i les edificacions militars del Segrià, les Garrigues i el Pla d’Urgell anteriors al 1300.
J. Salvadó
Sobre les noves terres convergeixen, si més no, els interessos d’un poder comtal que vol presidir la cúspide social, d’un poder baronial que aferma i estén les seves bases i d’una pagesia que pretén protegir les pròpies llibertats i rendes de la seva voracitat. El nou conjunt territorial esdevé, doncs, exponent de l’engranatge feudal que caracteritza la societat dels segles XI i XII. El sistema permet imposar un esquema piramidal, sota una preeminència comtal que pretén consolidar la posició mitjançant l’afermament d’atribucions exclusives i la imposició dels lligams de fidelitat per tal d’aparèixer com a únic detentor de la plenitud jurisdiccional, la qual, en general, sols és cedida als súbdits parcialment i, com es reitera arran dels darrers episodis bèl·lics, en funció del“servicium quem ad me fecistes in presone de Lerida”. El caràcter militar de l’última fase expansiva ha situat entre aquests beneficiaris un estament baronial arrelat als espais guanyats a la frontera entre la segona meitat del segle X i la primera del segle XI. Aquests reben, sota fidelitat feudal, les diferents unitats castrals, les quals posen en funcionament mitjançant el repartiment piramidal de les responsabilitats i el repartiment fragmentari de les rendes, tot allargant l’escala feudal; així, l’atorgament de Tarrés pel comte Ramon Berenguer IV a Ramon de Boixadors, afavoreix que aquest cedeixi, el 1156, la quadra de Fulleda a Bertran de Santmartí, el qual, onze mesos després, instal·la sota seu a Ponç Madrad. De manera semblant, Guillem de Cervera, després de rebre el castell de l’Albi sota la potestat d’Alfons I, en fa oferiment, el 1166, a Guillem de Timor, que, dos anys després, cedeix a Ferrer de Llindars el mateix castell. El caràcter piramidal i l’exigència de fidelitat presideixen arreu el procés d’ocupació i explotació de l’espai: després que el bisbe d’Urgell, com a senyor de Montsuar, hagi infeudat el castell a Ramon Arnau de Rialb, aquest, el 1111, cedeix unes parellades de terra a Arnau de Vídues, com també es farà amb Guitard Boldú el 1139, essent aquests els qui, sobre aquestes terres, instal·laran una nova població pagesa en benefici de tota la piràmide. Semblantment, quan el 1167 Pere Ferré cedeix la quadra de Fulleda a Bernat de Fulleda hi inclou vint-i-tres parellades de terra, una quantitat equivalent al nombre de famílies, cosa que permet esperar-ne una posterior distribució.
Les relacions entre senyors i feudataris són especificades en les convenientiae acordades entre ambdues parts. El feudatari garanteix la seva fidelitat al senyor, el qual socorrerà quan aquest ho requereixi, compartint les rendes en un percentatge que a la darreria del segle XI i al llarg del XII sol consistir en la meitat dels beneficis. En alguns casos, es pot afegir a més la cessió d’un terç de la dominicatura, o, menys freqüentment i sovint centrat en l’àmbit del sobirà, cedir globalment dues terceres parts, com en la convinença establerta entre Alfons I i Guillem de Cervera, el 1179, pels castells de Castelldans, l’Albi, el Vilosell i Gebut, coincidint amb el que els Anglesola havien rebut de Ramon Berenguer III, el 1118, sobre uns Corbins i Alcoletge esgarrapats a la frontera. D’altra banda, no és estrany que el senyor ofereixi íntegrament l’estatge i que, diferentment, a partir de mitjan segle XII, retingui o situï en tractes concrets la quèstia. Aquestes mateixes fórmules s’apliquen a les quadres, a les quals, també en la dotzena centúria, a vegades s’afegeixen clàusules per a afermar el vincle entre ambdós indrets, fins i tot garantint la dependència parroquial de la quadra, com es fa el 1151 a Tarrés sobre Torrelles.
Cada castell resta sota la custòdia del castlà, que l’ha de mantenir en condret i acudir en auxili del senyor quan és requerit, amb un nombre de cavallers armats estable —“habeatis cavaleros quomodo homines extimarant que abere poscatis in nostro servicio”, s’estableix a Barbens el 1088— segons el tracte inicial. El sotsestabliment dels deures i drets rere una mateixa obligació genèrica imposa en cada unitat castral una pluralitat de castlans i castlanies, identificant, en tot cas, el feudatari com a castlà major i els altres com a vestris castellanis, com diu la seu urgellesa a Arnau Berenguer d’Anglesola el 1134 a Ivars. Coherentment, cada castell assumeix un nombre propi de castlans: en el cas d’Ivars, sota els Anglesola hi ha tres castlanies, com també se’n compten tres a Montagut i a Juneda. En tots els casos la renda corresponent s’acorda proporcionalment al nombre de cavalls armats assumits, segons el càlcul generalment establert en cavalleries o porcions del delme. Aquest, a manera d’exacció sobre la producció agropecuària dins del terme —i a voltes amb les primícies incorporades o, en casos més escadussers, deslligades— esdevé la percepció pròpiament castlana, a la qual es poden afegir censos basats en la propietat del castell i una certa diversitat local de drets. Aquests varien segons l’evolució de cada castlania en les dinàmiques encetades al mateix segle XII pel desig dels castlans de participar en les noves exaccions, la qual cosa dóna lloc a situacions ben diverses: al Vilosell la castlania dels Besora reté els drets sobre la forja mentre que a Ivars la castlania homònima manté el dret exclusiu sobre el forn, alhora que en diferents indrets l’exigència de la lleuda és unida a una castlania concreta.
La pagesia, pel fet de sostenir la piràmide social, ha viscut exigències diverses. A la fi del segle XI a la plana mascançana és usual la imposició de l’usaticum i el directum, a més d’host i cavalcada. Al primer quart de segle XII, a les zones més extremes de la frontera, les demandes se centren en el quart, a més del delme i censos —gallines, fogasses i barquera—, tal com encara s’exigeix a Tarrés el 1126. A la segona meitat de la mateixa centúria, s’estén ràpidament la demanda de la novena, calculada en una novena part de tota la producció i aviat convertida en la percepció més exigida. Coetàniament s’imposen una àmplia gamma d’exaccions, sovint primerenques a la zona urgellenca i ràpidament presents a l’espai garriguenc: estatge, plets i usatges de manera generalitzada, però igualment trobes, toltes, fòrcies, tragines, joves, tasques, districte, manament, firmaments, homicidis, i encara, en diferents indrets, justícies i senioràtics afegint-se a les usuals guaites i operas, a més de les generalitzades prestacions per host i cavalcada. També es tracta de reconduir vers el control senyorial l’ús de forns, a més de la farga, alhora que es regulen els pasturatges d’igual manera que l’accés al bosc i la cacera —quarterium caceriis servorum, s’especifica a l’Albi el 1166—. Els anys seixanta de la dotzena centúria, comencen a ser habituals arreu les eixorquies i esdevé molt significativa i estesa la quèstia a tot arreu, llevat bàsicament de l’entorn urbà. De fet, ultra les exigències feudals, la novena, la quèstia i l’eixorquia configuren la tríade usual en l’espai garriguenc, i en diferents indrets sovinteja, alhora, la cugucia. La imposició dels mals usos —intestia, eixorquia i cugucia bàsicament— està força generalitzada tant a l’àmbit garriguenc com a l’urgellenc fins a tocar el Segre des de l’antepenúltima dècada del segle XII —tot i la persistència de llocs sota una situació tradicional recolzada sobretot en “hosts et cavalgadas et corts et placitos” i en la percepció del quart— i sols exempcions especials n’eviten l’exigència tant en aquest segle com en el següent. El lloçol afegeix encara noves càrregues sobre determinats indrets. Alhora, la imbricació amb el medi productiu va afermant lligams: en establir una concessió a Poblet, el 1182, Ramon de Boixadors especifica que hi concedeix un home —Bernat de Sadaon d’Agremontel— amb tot el que té “in terra et in honore”.
Als termes castrals propers a Lleida —pel sud entre Aspa, Gebut i Aitona, aproximadament— es prolonga més una exigència reduïda a plets, hosts i cavalcades i justícies o cort, a més de l’estatge i la quèstia. Coetàniament, en aquestes mateixes terres i, sobretot, al terme de Lleida —cas de Fontanet, Albatàrrec, Segrià — des del mateix segle XII els establiments insisteixen bàsicament —ultra els delmes i les primícies, els drets d’entrada, algun usaticum i quarts en determinades vinyes— en els tractes censuáis, ja sigui en una proporció de la collita, que molt sovint és la meitat, o, de manera predominant, en quantitats de moneda “annuatum de illa meliori moneta que in Ylerda cucurrerit”. Al segle XII s’accentuen a tot arreu els censos amb una major presència de pernils i amb un creixent caràcter monetari, si de cas acompanyant el gra i les fogasses, i a voltes desplaçant els usuals oferiments de gallines.
En aquest context, en entrar a la tretzena centúria, un indret com Golmés eximeix dels mals usos per atreure poblament, però inclou l’exigència de joves, guaita, tragina i batuda. Entorn del primer terç del segle XIII s’estén l’onzè com a prestació feudal sobre una onzena part de la collita —pa, vi, cànem i lli en les demandes més usuals a l’actual zona garriguenca—, que a mesura que avança la centúria ha d’alternar amb una creixent presència del vuitè. Quan el 1281 a l’Albi el senyor accepta canviar la quèstia per un cens, s’està avançant cap a una reinterpretació tant de la quèstia com de la cena, les quals, al tombant del segle XIV, es redefineixen dins un context municipal, sense deixar, però, d’exigir-se en indrets nous i menors com Adar.
L’augment de la pressió exactiva recolza en un prolongat creixement de l’espai agrari; a Montsuar, el Palau i Barbens es negocien terres derivades d’aprisions una centúria després de l’ocupació de la zona, mentre que a l’antic territori de Siurana, a la darrera dècada del segle XII, encara entren en joc possessions obtingudes per aprisionem i a Juncosa, el 1225, l’abat de Poblet i senyor de l’indret es refereix a la terra “quam de novo excolveritis et arrabaçaveritis”.
La ciutat i els ravals de Lleida l’any 1563, segons el magnífic dibuix d’A. van den Wijngaerde.
Fons de la Fundació 700 Aniversari de la Universitat de Lleida
L’evident relació entre l’augment de la població i l’increment de les rendes i exaccions amb què sostenir la piràmide feudal incentiva les actuacions per atreure poblament mitjançant pactes entre el senyor i els pobladors. Els pactes, divulgats historiogràficament com a cartes de poblament, garanteixen el règim exactor que el senyor exercirà sobre els habitants de les seves terres, les quals els ofereix perquè les tinguin i les poblin (“ut habeatis et populetis”). Tot i brindar-se, en general, el mateix tracte als “qui vobiscum et sine vobis venirent a populare”, els pactes frueixen de l’acord entre dues parts molt concretes, podent fins i tot especificar amb noms i cognoms els habitatores: són el comte de Barcelona i “hominibus centum de Balager” a Almenar el 1147; el mateix comte i “Porcel de Cervera meo baiulo” amb quatre acompanyants a l’Espluga Calba el 1148; ell mateix i “omnibus hominibus de Tarrega qui eritis populatores et statores in podio de Avinaxa” el 1151 Com a incentiu de l’ocupació, molt sovint no es tracta d’indrets buits, com ho reflecteixen Bernat d’Anglesola i la seva esposa en pactar l’estada a Golmés, el 1204, amb “omnibus populatoribus et habitatoribus sive statoribus ville Golmers”. Com a estratègia per a poblar el territori, l’oferiment pot ser pactat pel mateix senyor o pel seu feudatari o per ambdós alhora, com fan Alfons I i Pere de Besora al Vilosell el 1184. Els habitants assumeixen l’obligació de poblar i, sovint, fortificar l’indret i solen rebre una parellada de terra per família, per bé que en alguns casos s’imposen diferències entre ells, ja que s’atorguen a determinats pobladors dues o tres parellades —com es fa a Castellnou de Seana el 1179—, xifra que només se supera excepcionalment. En el pacte solen precisar-se els continguts censuals, alhora que s’estableixen unes exaccions en què, ultra el particularisme propi, destaquen les percepcions coetàniament acceptades —com la novena al segle XII— i solen ser foragitats els mals usos, els quals només sobreviuen en alguns casos —com les eixorquies de Vensilló el 1161—, atès que la tendència n’imposa l’exclusió fins i tot allà on ja s’aplicaven, com reconeix l’abat de Poblet a Juncosa, el 1225, en deslliurar-los de “multas malas consuetudines que super vos constitute erant”. Els pactes establerts a la zona propera a Lleida —Almacelles, Castellblanc de Llitera— o dins del terme mateix —a Rufea—, així com els cohesionadors del domini dels Anglesola sobre l’antiga plana mascançana —Castellnou de Seana, Golmés —, es combinen amb l’articulació d’espais més allunyats —Tarrés, Vinaixa, l’Espluga Calba, el Vilosell, l’Albi, la Sisquella, l’Albagés, Cervià i amb actuacions similars en dominis concrets —“illam nostram hereditatem quam nos habemus in Castro de Assinos” diuen els representants del Temple, el 1152—, contribuint a cohesionar la pròpia identitat en casos com el de Vensilló. Tot plegat densifica i lliga el territori, formant part d’una dinàmica global estesa fins a la costa. En entrar al segle XIII, en canvi, les dues línies que s’entrecreuen en aquesta estratègia apunten o bé vers la intensificació de l’explotació dels recursos de les zones favorables entre un paisatge una mica esquerp, millorant si cal anteriors tractes —les Besses, Juncosa, els Torms, el Soleràs, Vall-de-reig, l’Albagés, Granyena, Vallseca, Cérvoles, la Fumada— o bé a participar d’una empenta vers la concentració de poblament —Vilanova de Corbins (de la Barca), Vilanova de Segrià.
Aquesta situació, en realitat, s’emmarca dins d’una sinèrgia general en la societat catalana de la segona meitat del segle XII i l’inici del XIII, immersa en una intensa dinàmica de concentració de poblament, sota els signes de la feudalitat, la millora en el control i l’extracció de la renda, l’afany defensiu i la recerca de fórmules de solidaritat col·lectives i, a més, de millores en el funcionament socioeconòmic. Els nuclis de poblament concentrat es valoren en si mateixos i, tot adoptant la denominació de vila, es reconeixen al costat de la definició castral: castrum et villam de Seros o castrum et villam de Turribus, per exemple. No pas casualment el plantejament és coetani a l’endegament de nuclis entorn de la capital, com en la paradigmàtica villam novam de Fontaneto. En aquests moments, el mateix poder reial pot empènyer noves poblacions, fins i tot amb la intenció de competir amb nuclis baronials propers, com en part batega rere el foment d’Almacelles el 1260, on els privilegis eximeixen les percepcions que ja comencen a assolir una significació urbana, la quèstia i la cena, en certa manera reprenent la línia encetada a Almenar en la centúria anterior —el 1147— en deslliurar-hi “in foro usatici nec teloneum”. Alhora, i com a la resta del país, és l’àmbit baronial el que perllonga aquests esforços fins al segle XIV, com aquí palesen els Entença en fomentar Almatret dins del terme castral de Seròs, el 1301, i l’abadia de Poblet en impulsar la Pobla de Cérvoles, el 1314.
La riquesa generada per aquest sistema és acumulativa, de tal manera que el poder feudal és fragmentari; es basa en la possessió d’una dispersada munió de drets i rendes variades en diferents indrets, sota diversos dominis i, també, demarcacions. En les primeres concessions comtals es constata la mal·leabilitat derivada dels tractes personals entre el grup social dominant, ben entrelligat a través dels nombrosos vincles personals i àdhuc familiars. No sols s’articulen nous dominis sinó que es cohesiona el nucli dirigent que els deté. S’afermen els llinatges enfortits per la mateixa frontera una centúria abans, alhora que es fonamenten derivacions —com en la relació entre els Ponts i els Puigverd—, s’accentuen lligams —com entre els Cervera i els Jorba o entre aquests i els Puigverd— o se’n creen de nous, com en la filiació dels Alcarràs en els Jorba.
Immerses en aquesta dinàmica, destaquen, en primer lloc, les grans famílies, imbricades directament amb la figura comtal i possessores d’amplis dominis: els Anglesola, amb la seva projecció sobre l’espai mascançà des de l’ocupació al segle XI, comptant-hi, dins de l’actual comarca del Pla d’Urgell, Utxafava, Castellnou de Seana, Vilanova de Bellpuig, el Palau, Fondarella, Mollerussa i Sidamon, així com Miralcamp —centre d’una branca familiar pròpia al tombant del segle XIII—, a més de la presència a Corbins i a Alcoletge i dels drets assolits a Ivars; els Cervera, receptors de la important castlania urgellesa de Lleida i màxims beneficiats sobre els nous espais del comte barceloní en sumar Castelldans —de Juncosa a Margalef—, Juneda, Gebut, Torrebesses, Sunyer, el Cogul, Puiggròs, Torregrossa, el Vilosell, Torres, Granadella i l’Albi i afegir, encara, drets castlans a Castellots; els Jorba, una branca dels Cervera, que obtenen Montagut, Alcarràs i Raïmat, a més de Sudanell i de Vallmanya, i hi inclouen drets a Vinaixa i Torres, així com la castlania immediata sota els Montcada a Lleida i nombro ses propietats; els Bellvís, amb el condomini de la Portella fins a la donació als hospitalers i el control de l’indret homònim, a més dels béns gaudits a Lleida i en diversos llocs, com Aitona; els Ribelles, presents a Artesa, servant propietats i drets a partir de la primerenca presència a Alcarràs, a part de possessions a la zona mascançana; els Boixadors, amb Tarrés, inicialment amb Fulleda, afegida a les propietats a la ciutat; i encara els Erill, integrats al sèquit comtal de Barcelona i amb Pere Ramon d’Erill ja situat per Ramon Berenguer IV a Almenar, el 1147. També gaudien d’una preeminència social i proximitat al comte barceloní els Pujalt —amb significatius béns a Lleida, com la torre homònima al Segrià—, els Montpaó —receptors de Vinfaro i possessors de drets a Puigverd— i els Torroja —amb notoris drets a Arbeca, Gimenells i Montalé i importants dominis en indrets com Carratalà—; així mateix era elevada la posició dels Santafè —beneficiats tant al Segrià com a Arbeca— i creixent la dels Puigverd, afavorits amb la possessió de Sudanell i Vinaixa i amb l’arrelament al domini homònim, amb Vinferri; també era ben destacada la posició dels Bell-lloc, arrelats a l’indret del seu nom, i molt important dins de la ciutat la figura dels Ponts. Alhora, entre els receptors de béns a Lleida o els encontorns es troben els personatges coetàniament presents a la cort comtal, com Ramon de Vilademuls o Ramon de Munells.
Els nombrosos guanys derivats de la incorporació del territori aporten noves rendes a moltes famílies d’origen castlà, com els Rialb —aviat presents a Montsuar—, els Concabella, els Estaràs, els Montpalau, els Sedó o els Miravé. En molts casos, els nous espais permeten reproduir lligams ja establerts en terres interiors, com fan els Ribelles a Artesa amb els castlans homònims, o com succeeix quan els Timor i els Oluges són beneficiats pels Cervera a l’Albi i al Vilosell, o també quan són els Pujalt, a Juneda, els afavorits pels Cervera. El mateix esquema es reprèn amb els nous llinatges castlans, com prou palesen els Montagut en rebre castlanies en tres castells posseïts pels Jorba: Alcarràs, Montagut i Sudanell. En realitat, són nombrosos els llinatges castlans ara generats, sovint identificats amb el topònim inicial on retenen una castlania que sol ocupar, dins de la corrua castlana, una posició mitjana i en molts casos inferior: els Raïmat, els Fulleda, els Albagés, els Alcoletge, els Tarrés Tots ells aviat protagonitzen acumulacions —segons fan els Aspa, castlans a Aspa i a Gebut—, delerosos de sumar drets i propietats; els Cérvoles, per exemple, aviat afegeixen, a la castlania homònima, béns a Vimbodí que fàcilment perfilen dispersions geogràfiques, com és el cas dels Castelldans, que gaudeixen de la castlania homònima al costat de possessions a Vallmanya, dels Cervià, que no defugen la propietat a Aitona, o dels Albagés, que obtenen guanys a Lleida. Dominis com la quadra de Fulleda, tinguda pels Santmartí, seran la base des d’on grimparan famílies que assoliran una gran significació posterior. Tot i aquesta dinàmica, o combinant amb ella, la possessió de drets castlans per part de famílies alhora arrelades al mateix indret, mitjançant propietats i una permanent presència, genera importants poders locals, com els assolits pels Arnau a la zona de Barbens, prolongada sobre Seana i Montsuar o, encara més, com fan els Barrufell i els seus successors, els Falconera, al Palau.
En tot aquest repartiment de riquesa, l’Església no és absent.
La seu de Lleida esdevé des d’un bon començament receptora de castells termenats com Alfés, Alcanó o Aspa, a més de Gimenells. Semblantment, la seu urgellesa rebrà Ivars a partir del testament de Guillem Arnau del 1096, alhora que afermarà la seva presència a Montalé. Ben destacada és la posició dels hospitalers, amb Alguaire i la Portella —rebuda parcialment del comte d’Urgell el 1173—, i molt significatives seran les possessions dels templers, amb Gardeny, Barbens i Corbins —controlant directament la Vilanova i Torrelameu— com a bases d’un patrimoni que s’estén per indrets com Torrefarrera, Rosselló, Malpartit o Castelldans. S’hi afegirà ben aviat Poblet, que ja només néixer, a mitjan segle XII, és beneficiada per Guerau de Jorba a Vinganya d Alcarràs i aviat es projectarà en els espais més propers al cenobi.
Dins de la feudalitat, tant la mateixa dinàmica dels llinatges com les cobejances i la manca de definició en drets i rendes faciliten la presència de tibantors i enfrontaments. Les formes feudals embolcallen i fins i tot regulen les topades: s’empra una convinença per a escatir, a mitjan segle XII, els termes en què els Puigverd ajudaran —“per bona fe senes engan de ista guerra aut de guerres tro a fi e acord ne sia vinguds”— als Bellvís en la seva guerra contra el comte d’Urgell. El fet de plantejar la relació social segons un seguit d’acords i deures mutus facilita les acusacions d’incompliments, expressades en reculls de queixes o querimoniae, ja entre senyors, ja entre aquests i vassalls o viceversa. En aquest marc, la mateixa dinàmica acumulativa i constantment fluctuant de la riquesa feudal hi fa reiterar l’acusació, per part del senyor, que el feudatari ha usat com a propis drets i rendes que gaudia en feu, cosa que provoca depredaciones multas, segons es queixa, el 1162, el comte Ramon Berenguer IV respecte de Bernat d’Anglesola; al mateix temps, però, aquest pot acusar el seu senyor de no haverlo correspost en moments de necessitat. En tot cas, el recurs intimidatori a la força, sovint sobre la pagesia a la qual s’augmenten les exaccions, pot motivar les queixes d’aquesta, de vegades tractant de fer-se escoltar pel senyor en contra del feudatari o dels castlans. A la vegada, els mateixos lligams de fidelitat i els vincles de solidaritat accentuen les topades entre poblacions, com succeeix entre Ivars i Anglesola durant els conflictes entre els respectius senyors. Són precisament les poblacions sota domini templer de Torrefarrera, Riudovelles, Alcanyís i Rosselló les que s’enfronten, al segle XIII, contra l’hospitalera Alguaire.
A la dotzena centúria, les topades entre senyors i castlans creixen amb l’augment de l’exigència exactiva, ja que aquests no volen restar-ne al marge o bé imposen prestacions sense un consentiment del senyor. Les variades solucions adoptades en cada indret esdevenen la raó bàsica de la diversitat en els drets que completen el delme i els censos en la renda castlana. Precisament, la divulgació de la quèstia a la segona meitat del segle XII hi perfila enfrontaments ben consistents, com succeeix amb els castlans d’Ivars. La subdivisió d’unitats castrals inicials comporta el manteniment de drets castlans en els nous castells, com és clar al Vilosell i a l’Albi respecte de Vinaixa o en els drets castlans dels Cervera a Juncosa, prolongats fins al segle XIV a partir de la matriu de Castelldans. La definició i preservació d’aquests drets, però, esdevé motiu de diverses tensions des del mateix segle XII, com és clar a Juncosa, on les diferències amb els Sacicera, a partir de la seva condició castlana a Castelldans, perduren fins a l’avinença establerta el 1254 amb el monestir de Poblet com a senyor del lloc. En altres casos, el canvi de senyoria afavoreix l’esclat de tensions més o menys latents, com al Vilosell, on el pas al domini pobletà, el 1218, accentua els diversos conflictes al voltant de la castlania dels Besora, que menaran al tens enfrontament del 1244 entre el cenobi i els Paganell com a hereus de Pere de Besora.
La prolongació i allargassament d’aquestes qüestions es reiteren en senyories eclesiàstiques, sobretot si el feudatari és poderós. Esdevé força paradigmàtica la tensió viscuda a Ivars entre la seu urgellenca i els Anglesola, que no pot ser resolta en la convinença del 1134 i viu moments violents tot requerint intervencions superiors el 1173 i una nova convinença el 1177, completada el 1187 amb els acords entre el bisbe i els tres castlans que segueixen els Anglesola —les castlanies dels Mont-ros, Vilamajor i Ivars—.
Alhora, els grans senyors eclesiàstics malden en dues línies complementàries. D’una banda, combinen donacions i compres per a engruixir localment els seus patrimonis, amb moments centrals, com fan els templers a Barbens entre el 1172 i el 1181 o la seu urgellesa, gairebé coetàniament, amb l’“alodio episcopi Urgellensi” a Montalé; i de l’altra, cerquen l’exempció en les exaccions sobre els propis dominis, començant sobretot pel delme. Per això, més enllà de concessions globals —els hospitalers reben Alguaire de Ramon Berenguer IV ja deslliurat de delme— els grans senyors eclesiàstics negociaran amb el castlà de cada castell, entrant en un particularisme que, de fet, ja ve predisposat pels mateixos castlans, els quals utilitzen drets de castlania per a afers personals com garantia en crèdits —els Argençola a Barbens, per exemple— o directament en transaccions, com Pere de Besora en desprendre’s el 1206, al Vilosell, d’uns drets sobre un molí inicialment unit a la castlania. La dinàmica, portada amb constància tant pel monestir de Poblet —tots els dominis actualment garriguencs— com per la seu urgellenca —Montalé, Montsuar — o els templers —el Palau, com a bon paradigma—, rep suports globals com l’oferiment testamentan de Bernat d’Anglesola el 1182 o l’aprovació papal del 1255 a Poblet sobre els delmes de Fulleda, i s’esdevé un llarg i continuat degoteig de cessió de drets castlans.
Els propietaris poderosos cerquen, molt més moderadament, el mateix recurs, i el particularisme imposat comporta diferents enrenous, com la tensió viscuda a Juncosa, el 1252, per l’exempció del delme en els dominis dels Ballester. De fet, la dinàmica aixecarà malfiances senyorials i, sobretot, del monarca, que vers el tombant del segle XIV, tractarà de procedir contra els seus castlans perquè entén que han disposat en propi benefici de rendes reials i han defraudat en cada transacció, si més no, el lluïsme reial.
El delme es troba a la base del conflicte dels Anglesola amb els templers de la comanda de Corbins, a la segona meitat del segle XII, i rau també en els grans litigis que “fuerunt inter domnum milicie Templi et ecclesiam Urgellensem super territorio et decimis de Barbenç”. En realitat, s’avança vers la confusió, en alguns casos intencionada, entre el delme eclesiàstic i el delme feudal, corresponent al decimum laborationis pertanyent als castlans, alhora que dins del conjunt eclesial es viu l’enfrontament entre l’església episcopal i la monàstica respecte a l’accés d’aquesta al delme. La decidida actuació de les seus episcopals les enfronta a nombrosos castlans, tant en l’àmbit urgellenc —amb el contenciós amb els Puigverd per Montalé, amb els Ribelles per Barbens i Montsuar, amb els Torroja per Barbens — com encara més en el lleidatà —amb significatius fronts oberts a Montagut, Alcarràs, Sudanell, Vallmanya, Juneda, Torres, Gebut, Soses, Aitona, Carratalà, Castellots, Castelldans, etc.— i implica a castlans de poder efectiu tan divers com els Montagut o els Montcada i els Cervera. Sovint aquests conflictes es conclouen amb la claudicació dels castlans, que reconeixen gaudir dels dominis “iniuste et sine ratione”, per bé que els litigis no poques vegades es compliquen entorn del patrimoni i la jurisdicció —és el cas de la contentio entre els canonges de la seu urgellesa i Miró Guillem de Puigverd entorn de la meitat del castell de Montalé— tot requerint intervencions superiors, com les reiterades apel·lacions a la cort arquebisbal de Tarragona, per on passen els Cervera, el 1173, enfrontats amb la seu de Lleida, o els Ribelles, el 1187, oposats a la seu urgellesa. La mateixa barreja, amb el delme com a excipient i amb nombrosos indrets afectats, es reprèn quan les seus episcopals deneguen als religiosos l’accés al delme, motiu pel qual s’inicien importants enfrontaments amb els ordes militars, com es viu entre la seu lleidatana i els templers, abocats, però, a la recerca de solució mitjançant un arbitratge, l’any 1192.
Vegeu: Castells i edificacions militars del Segrià, les Garrigues i el Pla d’Urgell anteriors al 1300
Territori i poder vers la baixa edat mitjana
La incorporació sobtada del que havien estat els territoris musulmans de Tortosa i Lleida als dominis del comte de Barcelona esdevé una directriu que, al mateix segle XII, enlaira el sobirà com a receptor dels diferents vectors de la cohesió de Catalunya. La preeminència política interna, la projecció exterior i la força socioeconòmica es combinen per enfortir i fixar el poder del mateix comte, tal com des de la cort de Ramon Berenguer IV es diu a Bernat d’Anglesola: “omnium iniuste opressore in terris sua cura comitem de iure spectat”. Aquesta posició superior és reblada amb l’assoliment del títol reial en rebre la corona d’Aragó. Alfons I de Catalunya-Aragó s’adreça a tots els seus súbdits, tant a Guillem de Cervera el 1179 com als habitants dels Castellots el 1180, com a ego, Ildefonsus rex o, encara més senzill, com a ego, rex, i tant l’un com els altres el veuen no pas com a comte, sinó com a domino suo regi. Coherentment, en establir el 1187 la convinença sobre la ciutat de Lleida entre el titular de Barcelona i el comte d’Urgell, no es fa pas des d’una igualtat sinó entre el comite Urgellensis i el rex Aragon.
Les bases del sobirà són sempre dues: l’exercici jurisdiccional i la percepció de rendes. En el primer aspecte, el monarca tractarà no sols de mantenir una imatge superior que faci desitjable la seva jurisdicció i protecció, com expressen el 1180 els habitants dels Castellots, sinó que pretén servar una capacitat superior i uns àmbits propis, auxiliat, des de la mateixa dotzena centúria, per les noves argumentacions romanistes i per l’acceptació de l’ús d’aquestes prerrogatives, segons pot demostrar en autoritzar fires i mercat en zones alienes al seu domini directe, com és el cas de Vilanova de Corbins, el 1213. Pel que fa a les rendes, les noves terres occidentals esdevenen idònies per a engruixir un erari que viu un manifest afany organitzatiu per part d’Alfons I, del qual és ressò l’establiment de batlles a Almenar i a Seròs. Dins d’aquesta dinàmica, a la penúltima dècada del segle XII, s’imposa la figura del batlle de Lleida —al marge de la recuperació, ja entrat el segle XIII, dels batlles locals, començant pel d’Almenar—, que centra les rendes de la ciutat juntament amb les de Seròs, Gebut, Castelldans, Almenar i Almacelles, a més de les de Camarasa, Montgai i Cubells, conjunt d’on el 1181 derivaven 4 600 morabatins d’or per a l’erari reial, al qual encara caldrà afegir el bovatge que s’articularà des de la mateixa batllia. La ciutat de Lleida, amb els diversos drets i rendes reials —cases, forns i propietats sota cens, els drets de la caldera, de la faneca del blat, de la faneca de l’herba, de la casa de l’oli, de la casa del sabó i de les lleudes—, a més dels tributs sobre les comunitats jueva i musulmana, forneix un important gruix a la corona, mitjançant la percepció arrendada practicada al llarg del segle XIII. Aquestes rendes converteixen els diferents indrets en base directa per a les actuacions del monarca, tot barrejant, com és propi en l’època, les actuacions privades i les públiques; així, el 1171 Alfons I pot oferir Castelldans a la seva esposa in sponsalicium, de la mateixa manera que els 140 morabatins concedits a Santes Creus el 1181 hauran de sortir de les rendes de Seròs. És el comportament general: el comte d’Urgell, per exemple, també basa la donació a Santes Creus en les rendes de Linyola.
Al segle XII, el comte d’Urgell serva una plena capacitat sobre els seus dominis i gaudeix del suport de cavallers significatius com els Ribelles, els Ponts o els Llobera; però malgrat tot això, accepta la superioritat del rei, de tal manera que Ermengol VIII assisteix a la cort reial per atorgar al sobirà diligenti consilio, tal com fan els principals barons del país. També com aquests rep propietats sota el domini del comte de Barcelona al terme de Lleida i al seu voltant, i la seva actuació s’evidencia no solament a Castellblanc de Llitera (Malpartit), sinó també a Almacelles, Raïmat, Benavent i la Saida, a més de ser present a Corbins i, amb dominis ocasionals, a Seròs i a Aitona. De manera més cenyida, també el comte de Pallars obté guanys sota feu del comte de Barcelona, segons que consta a Torre Pallaresa i en altres indrets del terme de Lleida, com les Pardinyes. En realitat, gran part dels homes propers al comte gaudeixen d’una posició arrelada en la tinença de rendes en les terres occidentals incorporades al segle XII. De la mateixa manera que Ramon Berenguer IV gaudia de la companyia dels Jorba, els Cervera, els Boixadors, els Anglesola i encara els Torroja, els Pujalt i els Montpaó, Alfons I era acompanyat pels Anglesola —Berenguer, Bernat i Guillem—, els Cervera —Guillem, ben per davant de Ramon—, els Boixadors, els Jorba —Guerau i, amb ben menor pes, Marc— i els Bellvís. Aquesta posició preeminent no deslliura el monarca d’enfrontaments per la possessió de drets i rendes en diferents indrets, com és clar a l’Espluga Calba, on el 1193 entra en discussió amb el vescomte de Cardona.
De seguida, però, es fa evident que les rendes dels diversos llocs no són suficients per a cobrir les necessitats del sobirà. Precisa del crèdit dels súbdits, i en aquests casos, el patrimoni territorial és ofert in pignore als creditors, tal com el 1209 Gombau de Ribelles rep el Vilosell, l’Espluga Calba i Vinaixa, i com Guillem de Cervera controla temporalment indrets com Gimenells, Sucs i Massalcoreig.
Els Montcada, barons d’Aitona.
AFE
La riquesa dels barons que poden prestar diners al sobirà també frueix, òbviament, del domini d’aquest espai. El patrimoni obtingut i les rendes de què gaudeixen els envigoreixen, cosa que fa possible que, al segle XIII, discuteixin la capacitat de poder amb la corona, aprofitant sobretot les dificultats dels primers anys del regnat de Jaume I. La puixança baronial del segle XIII es concreta amb l’afermament dels Anglesola tant a Bellpuig com a Miralcamp, i també amb la presència dels Montcada des del 1212 a Seròs i Aitona, per dret d’esponsalici; així mateix, amb la consolidació del vescomte de Cardona no solament a Arbeca sinó als Castellots, i amb l’arrelament de llinatges de procedència exterior, com els Pallars, que ara obtenen la jurisdicció sobre el Cogul.
Les formes del poder feudal no solament atreuen els barons. Des de l’inici del segle XIII —de manera nítida des del 1217— Poblet assumeix obertament el mateix model d’extracció de renda, preferible a haver de conduir directament les propietats i la mà d’obra. En conseqüència, no sols aferma els seus dominis a la granja de Cérvoles i manté la dinàmica de concentració de propietats i obtenció de l’exempció del delme —compra als castlans Alentorn el lloc de Tarrés, el 1270, i als Anglesola, el 1297, els castells de Vinaixa, els Omellons i Castellnou—, sinó que accentua la tinença d’indrets: la possessió de Cérvoles des del 1162 s’incrementa amb Montsuar el 1190, Vinaixa entre el 1198 i el 1204, els Omellons el 1204, el Vilosell el 1217, Juncosa amb els Torms i el Soleràs el 1224, Vallverd el 1237, Tarrés el 1247, Fulleda definitivament el 1253, el Cogul el 1306 i l’Albagés el 1314, a més de la breu tinença d’Aspa, dispersa ja el 1238. La dinàmica, que no es pot veure separada de l’incentiu del poblament a Cérvoles el 1262 i el 1271, es complementa amb l’afany de reunir els drets dispersos per la majoria d’aquests llocs —com paradigmàticament desenvolupa a Juncosa amb els drets dels Sacirera i els Cervera— i suma adquisicions de propietats en molts d’aquests mateixos indrets i en d’altres com Barbens —la granja afermada en els tractes amb la canònica solsonina i amb la comanda templera— i Lleida mateix, amb Rufea. Semblantment, tant l’església urgellesa com la lleidatana serven els seus dominis, mentre que un cenobi com Santa Maria de Vallbona aconsegueix, el 1251, l’Espluga Calba i sovinteja la presència inicial d’altres monestirs, cosa que provoca alguna incidència local, com s’esdevé a la fi del segle XIII, quan les necessitats dels Montcada imposen la retenció momentània de Gebut i Utxesa a mans de Santes Creus.
D’una manera més consistent, els ordes militars amplien els dominis assolits en aquest espai en els moments inicials, acostant-se amb facilitat a l’àmbit del rei, el qual aviat es refia dels seus crèdits, sobretot del Temple, tal com succeeix el 1169, quan Seròs resta in pignore dels templers. La recepció, per part d’aquests, del castell termenat de Torres, el 1289, afavoreix la immediata organització de la comanda homònima —encabint possessions com la de Carratalà—, consideració de què ja gaudia Sudanell dins de l’Hospital. En tots els casos, en obtenir els nous dominis també es reiteren les maniobres per a recuperar drets dispersos, inclosos els d’àmbit castlà, com practiquen els mateixos hospitalers a Sudanell. L’impuls rebut a Alguaire amb la fundació de la casa femenina de l’orde, el 1250, contribueix a accentuar el domini sobre la Portella, Ratera, Corregó, Pedrís i Gatmullat, conjunt que s’afermarà al segle següent, incloent-hi Tabac i, el 1330, Vilanova de Segrià, procedent de la desfeta templera. Alhora, el favor dels Anglesola no solament afavoreix la presència de l’orde de Santiago en aquestes contrades, sinó que el 1282 li cedeix Utxafava i el Palau, que s’afegeixen a la possessió de Sidamon des del 1230.
Gatmullat havia arribat als hospitalers de mans del lleidatà Hug de Cervià, de la mateixa manera que Guillem Ramon de Montcada disposava de Malpartit pels templers, i en morir, el 1250, la vídua cedí el domini al ciutadà de Lleida Guillem Moliner. Aquesta ciutat comprenia una població beneficiada immediatament per la conquesta —com palesaren els repartiments de torres al mateix terme—, que duu a terme una actuació permanentment imbricada amb els nous dominis i no dubta a barrejar-se amb els barons en l’ordenació i el poblament de les noves terres, com assumeixen, sota confiança d’Alfons I i Guillem de Cervera, Arnau Domènec i els Moliner a la Granadella, i com repetiran els Marimon a les Borges. Alhora arrelaran les bases de la pròpia fortuna a les terres immediates. Per als inversors de l’emergent burgesia tots els ingredients feudals tenen el mateix valor que altres elements generadors de riquesa, com l’adquisició de propietats, la concessió de censals morts o la instal·lació de molins drapers a la molt important xarxa hidrològica construïda de seguida per la nova societat de Lleida de la segona meitat del XII. Per això, no sols adquiriran propietats als voltants de la ciutat —el conegut jurista Guillem Botet, per exemple, en gaudeix a Corregó— sinó que entraran en la dinàmica d’adquirir drets castlans i la mateixa possessió dels indrets. Els Montsuar gaudiran de Torregrossa i d’una castlania al mateix lloc, com els Castelló a Torres. De fet, tot l’espai es converteix en una suma de projeccions de famílies urbanes, i no és pas casualitat que mentre els Cervera pateixen problemes econòmics vers el tombant del segle XIII i, en aquesta mateixa centúria, alguns llinatges castlans viuen greus dificultats i han de vendre els seus drets i possessions, el signe econòmic sigui més positiu per als burgesos, que els compren els béns. La cessió de Torres, l’any 1227, per part de Ramon de Cervera a tres mercaders lleidatans —Hug de Blumat, Pere Clavell i Guillem Hug de Tolosa— esdevé un element indicatiu de la dinàmica que es va imposant, bo i més si es té en compte que tot seguit aquesta mateixa població passà per mans ben diverses sense sortir de la burgesia lleidatana i sense deixar d’evidenciar, alhora, la complexitat de l’espai tretzentista, ja que encara reservava lloc per als Montcada i per clergues imbricats amb el món urbà, com el conegut Jaume Sarroca. Molts altres indrets esdevenen una renda en mans urbanes: Benavent, al llarg del segle XIII, passa per la senyoria dels Benavent, Colona, Lanzavil, Tarassona, Boixó i Cardona, mentre que Vinfaro passa dels Guiu als Cardona i encara arribarà als Sacosta, i Alcanó circula entre els Tolosa, els Sanaüja i els Sescomes. Transaccions i acumulacions formen part del sistema; els Sassala gestionen Massalcoreig fins a la permuta amb el rei, el 1213, que els porta al Vilosell, i passen després, el 1254, a posseir Bell-lloc tot sumant-hi les castlanies adquirides a Golmés i a l’Albi, i els Ramon Pere reben l’Albi succeint els Timor, el 1236, tot gaudint de castlanies a Golmés i a Almacelles. És la mateixa dinàmica que porta Tarrés als Santmartí, la Granadella als Moliner, o Llardecans als Santcliment, els quals des del 1248 dominen Alcarràs i Montagut, rebuts de Guillem de Cardona. La dinàmica del segle XIII consolida una capacitat burgesa que ja era prou evident a la fi de la centúria precedent, quan el lleidatà Esteve de Marimon és un dels creditors del monarca, a qui ha avançat 5 000 masmudines el 1200, les quals, incrementades, tractaran de ser cobertes amb les rendes reials de Seròs.
L’afany per fer rendibles les inversions reitera, en arribar aquests dominis a mans burgeses, actuacions tendents a concentrar i controlar els drets dispersos, fins i tot adquirint castlanies i recercant drets que poden haver-se esmicolat, com és el cas de molins i forns, tal com es viu, per exemple, a Torres o com farà Pere Sassala a la segona dècada del segle XII només rebre el Vilosell. Alhora, com també es visqué a Torres, sovint es procura estimular i augmentar el control sobre la producció agrària mitjançant una renovació dels contractes emfitèutics.
L’activitat vilatana inherent als grups urbans ha consolidat la funció central de la ciutat des del primer moment, tractada com a capital de serveis i referència de tot moviment. No pas casualment els tractes establerts el 1180 als Castellots s’especifiquen a “mensuram Ilerde”, i aquí mateix el rei acull la població i s’adreça “meo vicario et baiulo et hominibus Ilerde”. Lleida defineix tot l’espai occidental d’aquesta Catalunya acabada de configurar amb les incorporacions del segle XII. Significativament, Alfons I descriurà Catalunya, el 1173, estirada “a Salsis usque ad Dertusam et Ilerdam cum finibus suis”. La mateixa puixança de la ciutat i les funcions axials inherents l’erigeixen en únic centre de referència superior. La vella significació de Castelldans, per exemple, hereva de moments anteriors i encara objecte d’estades reials sota Alfons I, com el 1175, restarà en l’oblit ja que no pot assumir ni tan sols una posició mitjana. Altres poblacions, com Seròs, aconseguiran un cert ressò local que en realitat s’encadena, com a graó regional, a una única unitat teixida des de la capital.
La presència de les inversions i les propietats de burgesos de la ciutat consolida aquest radi d’influència, estès en proporció a la puixança de la ciutat. Per això, no sols els Marimon ja són a Borges el 1206 —on afegiran la part reial dels Castellots, aviat traspassada als Sanaüja, els mateixos que sumen drets ja gaudits sobre Sunyer, Alcanó i Alfés, a més de l’Albagés—, sinó que els Sassala detenen interessos a Vallclara, just en uns moments en què el mateix cenobi de Poblet evidencia la seva atracció vers Lleida.
Els extrems de totes les capitalitats, però, comporten una col·lisió natural amb centralitats oposades. És el que succeeix amb l’emergència, al segle XIII, de Montblanc. Significativament, en aquesta mateixa centúria, mentre als Castellots es manté el sistema de mesures de Lleida, a Senan s’aplica el propi de Montblanc. L’empenta de Montblanc imposarà zones de confluència, raó per la qual al segle XIV les inversions i les possessions de vilatans montblanquins es creuaran amb les de ciutadans lleidatans fins i tot en indrets com Puiggròs i Miravall.
Els lligams socioeconòmics establerts entre la ciutat i la regió, entre els ciutadans i el poblament rural, cerquen una traducció jurisdiccional, que serà aconseguida en definir la demarcació pròpia de l’oficial reial del districte, el veguer. La puixança de la ciutat consolida tant un reconeixement de la participació en els mecanismes d’actuació del veguer i cort, tal com se sanciona i regula el 1300, com una concordança del districte jurisdiccional i l’àmbit socioeconòmic. Amb aquests paràmetres, la vegueria del segle XIII s’estén per l’oest fins a trobar el límit amb la demarcació ribagorçana a la clamor d’Almacelles, resseguint-la fins al Cinca, per a encabir tota la Ribera de Cinca, amb l’extens terme de Fraga, i arriba fins a Mequinença, ara també inclosa, alhora que més avall no inclou Flix, que resta dins de la demarcació tortosina. Pel sud-est, els radis de capitalitat de Lleida i Montblanc estableixen el límit de la vegueria de Lleida a Juncosa, Castelldans, les Borges, els Castellots i Arbeca, deixant els espais més orientals per a Montblanc. En aquests moments, els dominis dels Anglesola se situen dins de la demarcació de Tàrrega, els indrets més extrems de la qual són Miralcamp, Mollerussa, Fondarella, Sidamon i el Palau. Pel nord, el límit real de la demarcació lleidatana concorda amb la delimitació jurisdiccional amb el comtat d’Urgell. En tocar el segle XIV el rei Jaume II, en voler emprar la xarxa vicarial com a indicatiu d’un poder reial estès sobre el conjunt de tot Catalunya, imposa una definició de la vegueria de Lleida que penetra dins de l’àmbit urgellenc, fins a coincidir amb la demarcació de Camarasa, encabint per a Lleida una línia que va del “monestir de Tragó entrossús ab tot son terme e va entro al terme de Castelló d’Ager e torna a Albesa e passa entre Manargues e Curbins entrossús a Bellvís que comprèn”. Aquesta situació no té cap conseqüència pràctica, en tant que l’exercici jurisdiccional dins del comtat pertany al comte i el veguer lleidatà es guarda prou d’entrar-hi. Però el plantejament concorda amb el fet que molts lleidatans ja projecten les seves inversions dins del comtat d’Urgell, per bé que, en mancar de capacitat d’aplicació jurisdiccional, la definició només es trobarà, dècades després, com a element de consolidació del discurs del poder reial.
En realitat, al segle XIV es prolongaran les línies encetades a la tretzena centúria. El govern de la ciutat de Lleida perfeccionarà les seves vies de control sobre l’actuació del veguer, a la vegada que encertarà la manera d’estrènyer el lligam amb les poblacions de la regió a través del carreratge, que caracteritzarà Bell-lloc i les Borges des del 1320 i el 1344, i que tot seguit assolirà un important ressò entreteixint altres indrets. També el poder baronial s’aferma amb un major arrelament, com palesen els Anglesola en assegurar-se, ja sota Jaume II, la plena jurisdicció a Castellnou, Golmés i Vilanova, juntament amb altres llocs de fora de l’actual Pla d’Urgell. En avançar el segle, les necessitats econòmiques de la corona fan augmentar les cessions jurisdiccionals, encara que siguin a carta de gràcia. Aquí es beneficiaran tant els nobles —els Centelles obtindran el 1342 la plena jurisdicció sobre l’Albi i Cervià— com els eclesiàstics —Poblet fa el mateix el 1334 amb el Vilosell i la Pobla de Cérvoles i ho repetirà el 1367 sobre els Omellons, l’Albagès, Juncosa, els Torms i el Soleràs— i els ciutadans. Aquests assoleixen així la seva projecció culminant sobre el territori, tal com palesen ben aviat els Sanaüja en obtenir, el 1338, la plena jurisdicció sobre les Borges i els Castellots, els Carcassona el 1350 a l’Espluga Calba, els Santcliment el 1357 a Alcarràs i Sarroca o els Moliner el 1359 a Granadella, Granyena i Torrebesses, obrint així via a un llarg etcètera paral·lel a la consolidació de les possessions de drets i rendes de totes les famílies significatives a la ciutat: els Icart, Gralla, Gallard, Montsuar, etc. Entremig, el monarca tractarà de consolidar la seva posició, tant preocupant-se per l’evolució de les rendes castlanes —el 1317, perseguirà les exempcions del delme en les propietats de Poblet a l’Albagés i a la Sisquella “et quarumdam aliorum locorum” perquè s’han realitzat sense respectar el lluïsme del sobirà, atenció que restarà oberta sobre la vegueria lleidatana al llarg de tot el segle— com cercant el prestigi superior —el 1314 protegirà Poblet en les seves disputes amb els Anglesola per la granja de Barbens— i, sobretot, pretenent imposar el reconeixement d’una plena preeminència, tal com, principalment traspassat mitjan segle, recalcarà sobre un comte d’Urgell que des del 1314 forma part de la nissaga reial. En el conjunt, no hi faltaran les disputes arran dels diferents dominis, com la forta tibantor entre els Anglesola i l’orde de Santiago al primer quart del segle. El creixent encreuament de totes aquestes línies reflectirà la col·lisió de poders baronials i municipals entorn del monarca, amb la sensació, exposada el 1360 pel comanador major de Santiago parlant de la seva possessió del Palau, que tot sembla travat per la respectiva força “de poderosas personas e de la universitat de la ciutat de Lérida”. (FSC)