El primer esment del castell de Puiggròs és de l’any 1190, en què Guillem de Cervera va prometre al rei Alfons I que no Ii causaria cap mal des de la fortalesa o força que amb el seu consentiment estava construint al castell de Puiggròs, a més de retre-li sagrament i homenatge per l’esmentat castell.
Fins al segle XIV el rei va conservar la jurisdicció del terme de Puiggròs. L’any 1342, Pere III va vendre el mer i mixt imperi de Puiggròs a Guillem Gener de Montblanc. A partir d’aleshores la senyoria passà per diverses mans fins que al segle XV el domini va recaure als Montsuar, llinatge de l’oligarquia de Lleida. Al final del segle XV i l’inici del segle següent Joan Honorat de Montsuar i la seva esposa Joana de Cardona iniciaren les obres que convertiren l’antiga fortalesa medieval en un palau goticorenaixentista. Al començament del segle XVII una filla d’Onofre de Montsuar i de Jerònima Vega es casà amb Onofre de Cubells. El seu fill Gregori de Cubells i de Montsuar heretà el castell de Puiggròs. A mitjan segle XVIII, els seus descendents emparentaren amb els Subies de Tàrrega, que foren senyors de Puiggròs fins al segle XIX. (XEC)
Actualment resta ben visible, a migjorn de la poblado, el castell residencial bastit a cavall dels segles XV i XVI. En la part occidental es construí durant el segle XVIII unes cambres amb volta de mig punt que avui són ensorrades i deixen veure una porta adovellada al nivell del primer pis pertanyent al casal primitiu. La porta principal dóna al Carrer Major, el qual forma part de la primitiva vila closa. (JRG)