Són dotze els concilis provincials de Lleida coneguts entre l’any 546 i el 1460, celebrats en aquesta ciutat per raó de la seva situació geopolítica en ésser el centre geogràfic de la metròpoli Tarraconense. Tots ells foren presidits per legats de la Santa Seu o per l’arquebisbe de Tarragona, amb l’assistència dels bisbes pertanyents a aquesta província eclesiàstica.
Concili del 546
Fou el primer concili provincial visigòtic ilerdense que se celebrà a l’església de Santa Eulàlia, i el de més transcendència en ésser recollides algunes de les seves disposicions al concili IV de Toledo, al Decretum de Gracià i en ésser sol·licitades les seves actes pel papa Gregori XIII. Els assistents foren vuit bisbes, més un apoderat del bisbe de Girona, Estafilí, que no hi assistí personalment. Com a costum establert, l’assemblea fou presidida per Sergi, arquebisbe de Tarragona. No tots diuen d’on eren, però sabem que així pertanyeren: Febrer, a Lleida; Just, a Urgell; Caronci, a Empúries; Joan, a Saragossa; Patern, a Barcelona; Maurili, a Tortosa; Tauro, a Ègara (Terrassa), i Grat, prevere en representació d’Estafilí, bisbe de Girona.
Les actes d’aquest concili donen molta llum sobre l’època, tant pel que fa als eclesiàstics com al poble cristià. Els disset cànons que es promulgaren fan referència a la disciplina dels clergues i del poble cristià, als sagraments, a la paraula de Déu i al patrimoni eclesiàstic. Pel que fa als clergues, hi ha la preocupació perquè tinguin una forma de vida diferent a la dels seglars i es destaquen una sèrie d’impediments per tal d’eliminar tota classe d’indignitat en el sacerdoci, per això, se’ls prohibeix l’ús d’armes i el comerç, i s’insisteix sobre la continència. Respecte als monjos, prescriu que s’observin els cànons dels concilis d’Agde o d’Orleans, tot procurant impedir que assumeixin les funcions pròpies dels clergues i que els monestirs es converteixin en residències de laics. Pel que fa al poble cristià, el concili insisteix en la seva disciplina. Es condemnen els pecats més comuns en aquella època: l’avortament i l’infanticidi, així com l’incest, els rebatejats, l’heretgia, l’esperit de venjança portat fins al jurament sacríleg i infame, i l’estupre amb vídua penitent o verge religiosa. El dret d’asil s’imposa en els temples i en altres llocs privilegiats, com ara els cementiris i els claustres dels monestirs. Els sagraments fonamenten les seves bases en aquest concili. El patrimoni eclesiàstic augmenta considerablement amb l’expansió del cristianisme i amb l’augment de conversions i, a la vegada, del nombre d’esglésies i monestirs, paral·lelament es generà la necessitat de protecció.
Concili del 1155
Primer concili després de la conquesta de la ciutat de Lleida i de l’organització eclesiàstica. F. Valls i Taberner el donà a conèixer l’any 1926 i, segons el seu estudi, a Lleida, l’any 1155, pels volts de l’1 de maig, hi feren estada Ramon Berenguer IV, l’abat i tres monjos del monestir de Sant Joan de la Penya, el prior de Luna, l’abat de Sada o Sabada, l’arquebisbe de Tarragona, Bernat Tord, els bisbes de Barcelona, Saragossa i Lleida, i alguns clergues i laics. Tots ells subscriviren un document que venia a tancar certes diferències que mantenien els monestirs de Luna i Tauste respecte a llurs possessions. Se celebrà a la catedral de Santa Maria l’Antiga, i hi assistí el cardenal Jacint Bobone, legat apostòlic i futur papa Celestí III. Els temes a tractar foren diverses prescripcions canòniques decretades pels concilis I i II del Laterà i pels concilis de Clermont i Reims, presidits tots ells pel papa Innocenci II. Legislà sobre la promoció a l’ofici clerical pels bisbes i estableix que cap d’aquests no gosi promoure a l’ofici del clergat cap servent d’altres bisbes, i, sobre el tema de la castedat clerical, estableix que cap clergue no pot tenir serventa laica en qualitat de l’anomenada vicaria.
Concili del 1173
Concili per a l’aplicació de les normes dels concilis I i II del Laterà dels anys 1123 i 1139, respectivament. La documentació que fa referència a aquest concili fou donada a conèixer per Sainz de Baranda l’any 1850 a España Sagrada, extreta d’un manuscrit de la Reial Acadèmia de la Història. Se celebrà el 6 de febrer de 1173 a l’església catedral i fou presidit pel cardenal Jacint Bobone a instàncies del bisbe Guillem Pere de Ravidats. En la còpia del manuscrit no figuren els noms dels bisbes assistents, però sí que hi consta l’assistència del metropolità de Tarragona, D. Guillem de Torroja. Dels pares conciliars, Zurita ens dona una llista dels bisbes tarraconenses d’aquella època, els quals assistiren a Saragossa el 18 de gener de 1174 al casori del rei Alfons II d’Aragó amb Sança, filla d’Alfons VII de Castella; aquests assistents foren: Jacint, cardenal diaca de Santa Maria en Cosmedín, legat de la Seu Apostòlica; D. Guillem de Torroja, arquebisbe de Tarragona, que també era legat; D. Arnal de Perexens, bisbe d’Urgell; D. Pere, bisbe de Pamplona; D. Ponç, bisbe de Tortosa; D. Pere, bisbe d’Osona; D. Joan Frontín, bisbe de Tarassona; D. Guillem, bisbe de Girona; D. Bernat, bisbe de Barcelona, i D. Guillem, bisbe de Lleida.
Els vint-i-sis cànons d’aquest concili són més severs que els del concili visigòtic del 546. Aquesta severitat pot estar justificada per l’aparició de les doctrines càtares a mans dels repobladors de les terres ilerdenses provinents de les regions del sud francès. Les seves disposicions adapten les conclusions dels concilis I i II del Laterà a les necessitats i als problemes de la província eclesiàstica Tarraconense. Són un bon testimoni de la història interna de Lleida i de Catalunya, ja que recullen els mals, abusos, defectes i vicis que existien en les terres catalanoaragoneses referents als sagraments, a la disciplina del clergat i del poble cristià, en un intent clar d’educació d’aquest, i la prevenció de la dispersió del patrimoni eclesiàstic.
Concili del 1190/1191-1192
Concili per a l’aplicació de les normes del concili III del Laterà del 1179 amb l’objectiu de combatre l’heretgia de les terres ilerdenses. No es coneixen les actes d’aquest concili, però sí la data de celebració, que, com es demostra documentalment és incerta (fou celebrat entre el mes de setembre del 1191 i passat l’any 1192), i també el president i els bisbes assistents, informació que ens arribat de la mà del seu descobridor, el mestre Argaiz, que, en la seva obra, parla del bisbe de Lleida, D. Gombau de Camporrells, i diu: “Trobo la seva memòria l’any 1190, en la qual Gregori, cardenal de Sant Àngel, legat a Espanya per Celestí III, celebrà un concili a Lleida. Assistiren: D. Berenguer, arquebisbe de Tarragona; D. Garcia, de Calahorra; D. Gombau, de Lleida; D. Raimon de Castellezuelo de Saragossa; D. Joan Frontín de Tarasona; D. Ramon Orusal de Girona; D. Ramon de Castro Terciolo de Vique; D. Arnald de Perengens d’Urgell, i D. Ponç de Monells de Tortosa.” La celebració fou a la catedral, antiga mesquita, anomenada Santa Maria l’Antiga, a la Suda.
En no existir les actes d’aquest concili, l’al·lusió als temes sobre els quals tractaren els pares conciliars és aproximada, basant-nos en hipòtesis documentades en fets històrics. Fou el fidel reflex del concili III del Laterà, amb dedicació en els seus últims cànons als heretges i als seus protectors. Això ens permet creure en la necessitat existent en tot el regne de Catalunya i Aragó de donar solució al problema càtar.
Concili del 1229
Concili per a l’aplicació de les normes canòniques al Dret de Lleida. Tenim constància de les actes d’aquest concili perquè estan recollides en onze manuscrits d’origen divers i en les Constitucions sinodals de Catalunya. Els seus documents seran tant o més importants que les Consuetudines ilerdenses per arribar a conèixer la vida íntima de la ciutat. Fou presidit pel legat de la Santa Seu, Jean d’Abbeville; el lloc de la celebració fou l’antiga mesquita catedral anomenada Santa Maria l’Antiga, i els assistents foren, a més del metropolità Aspàreg de la Barca, els bisbes sufraganis Guillem de Cabanelles de Girona, Berenguer de Palou de Barcelona, Guillem de Tavertet de Vic, Pere de Puigverd de la Seu d’Urgell, Berenguer d’Erill de Lleida, Ponç de Torroella de Tortosa i Garcia de Gúdal d’Osca, a més d’alguns abats i altres prelats de la província eclesiàstica Tarraconense.
Es promulgaren les constitucions amb trenta-set cànons que tracten de corregir els abusos i desordres del clergat, i els principals pecats del poble cristià. Aquests cànons tracten de la predicació i prescriuen l’obligatorietat en cada església parroquial de tenir el seu propi rector de manera estable, amb la qual cosa la parròquia es converteix en un punt de referència a efectes civils. Pel que fa als sagraments, s’estableix la gratuïtat en la seva administració, i al clergat se li prescriu la neteja de sang amb un examen previ a la seva entrada, el celibat, l’obligatorietat de l’aprenentatge de la llengua llatina i la formació en les seves escoles, i es prescriuen normes sobre la regularització de la vida, hàbits i costums. També estableix normes relatives a la indumentària dels canonges i clergues al servei dels convents. Una de les principals preocupacions fou la diferenciació dels clergues catòlics respecte dels jueus ja que ambdós portaven capes tancades, la qual cosa donava lloc a confusió entre el poble cristià.
Concili del 1237
Concili per a l’estudi de l’organització del Tribunal de la Inquisició a Lleida. Coneixem poc d’aquest concili, i la informació es deu a un monjo benedictí de la congregació de Sant Maur que escriví la Historia General del Languedoc, d’on Sainz de Baranda extragué algunes dades procedents d’un diploma de l’any 1237 que Guillem de Montgrí, arquebisbe electe de Tarragona, dirigí a Roger de Foix, vescomte de Castellbó, en què l’informava de l’acord pres en un recent concili celebrat aquell mateix any a la ciutat de Lleida, pel qual se’l facultava a empresonar els heretges albigesos. L’únic objectiu d’aquest concili fou l’estudi de l’organització del Tribunal de la Inquisició, creat uns anys més tard per Raimon de Penyafort. La celebració fou el 5 de març de 1237 i el lloc la Seu catedral, ja que entre els anys 1220 i 1240 les seves naus ja estaven cobertes. Els assistents foren: D. Guillem de Montgrí, arquebisbe electe de Tarragona, que presidí el concili; el bisbe de Lleida, Pere d’Albalat, i els altres bisbes de la província eclesiàstica Tarraconense.
Concili del 1246
Fou una reunió mixta de bisbes, clergues, prohoms i poble, que, reunits a Lleida l’octubre del 1246, a l’església dels frares menors de Lleida, tractaren exclusivament de donar solució a un afer existent entre el rei Jaume I i el bisbe de Girona, Berenguer de Castellbisbal, el seu confessor. De la celebració d’aquesta assemblea conciliar només es coneix el motiu, que fou l’aixecament de la pena d’excomunió a la qual estava sotmès el rei Jaume I pel fet d’haver fet tallar la llengua al seu confessor, fra Berenguer de Castellbisbal, bisbe de Girona, suposadament pel fet de violar el secret de confessió en revelar el matrimoni secret del monarca amb Teresa Gil de Vidaure. El papa Innocenci IV excomunicà Jaume I i posa els seus regnes en entredit.
Manrique, autor dels Annals del Cister, troba set documents dipositats al monestir de la seva orde a Benifassà, diòcesi de Tortosa. D’acord amb aquests documents, concloem que els assistents a l’acte foren l’arquebisbe de Tarragona, Pere d’Albalat; els bisbes de Saragossa, amb Vicenç de Saragossa, Urgell, Osca amb Vidal de Canelles, i Elna; a més de religiosos barons i laics. Jaume I es declarà culpable i, en satisfacció de l’ofensa, donà 200 marcs d’argent per acabar el monestir de Benifassà, i fundà una nova capellania a la catedral de Girona. Una vegada complides aquestes satisfaccions, el papa li aixecà l’excomunió.
Concili del 1257
Aquest concili fou una assemblea episcopal que acollia una reunió de Corts del regne presidides pel rei Jaume I. Aquest fet es dedueix del pergamí trobat al monestir de Ripoll per Pere de Marca. No tractà qüestions pròpiament conciliars sinó només la ratificació dels drets tradicionals de l’Església de Lleida, d’ençà de la conquesta del 1149; drets confirmats posteriorment pel rei Alfons el Cast el 1168, pel legat pontifici Jacint Bobone, el 1173 i, posteriorment, pel mateix Jaume I, el 1245. L’assemblea, celebrada el 4 d’abril de 1257 a l’església catedral, comptà amb l’assistència de la majoria de bisbes, abats i representants de la província eclesiàstica Tarraconense. Aquests foren: Benet de Rocabertí, arquebisbe de Tarragona; els bisbes d’Elna, Pamplona, Saragossa, Vic, Osca, Barcelona i Girona; els electes de Lleida i Tortosa; els mestres del Temple i de l’Hospital de Sant Joan a Aragó i Catalunya; els abats de Ripoll, Poblet, Cuixà, Mont Aragó i Sant Joan de la Penya, així com el prepòsit de Tarragona, juntament amb altres clergues regulars i seculars. El rei només concedí un document solemne que ratificava el respecte pels privilegis, les llibertats i les immunitats aconseguides des de feia temps pels clergues i les esglésies de Lleida; s’obligava personalment a fer-ho i també obligava els governants inferiors a jurar davant el bisbe l’observança d’allò que s’havia prescrit al decret.
Concili del 1293
En tenim noticia per Les Constitucions Conciliars Tarraconenses. Fou presidit per l’arquebisbe de Tarragona, Roderic Tello, el dia 1 d’agost de 1239 a la Seu de Lleida, amb l’assistència de bisbes i apoderats o vicaris d’ells de Barcelona, Vic, Tortosa, Lleida i Girona per Catalunya; els de Saragossa, Osca i Tarassona per Aragó, a més de l’ardiaca de València i el procurador de Calahorra i de la Calzada, amb religiosos barons, abats, prepòsits, priors, ardiaques i degans de la regió i de regions properes.
Només consta de tres cànons, que tractaren sobre el privilegium fori dels clergues, pel qual es prohibia que el clergat fos jutjat per un tribunal civil, tant per les causes criminals, com per les civils, temporals o espirituals, sota pena d’excomunió; del pagament dels delmes, cànon dirigit contra el costum d’exigir una menjada als clergues quan els agricultors anaven a delmar els seus fruits de la collita al graner de l’església, i sobre les mesures per a evitar els subterfugis que utilitzaven moros i cristians per a evitar el pagament de delmes i primícies als quals eren sotmesos.
Concili del 1294
De les actes d’aquest concili es conserva un text amb el proemi i sis cànons dins Les Constitucions Conciliars Tarraconenses. Fou celebrat a Lleida, el dimecres 11 d’agost de 1294 a la Seu, i fou presidit per l’arquebisbe de Tarragona, Roderic Tello, amb l’assistència dels bisbes fra Benet de Barcelona, Pietro de Tarassona, Ademir d’Osca, Guerau de Lleida i Benet de Girona. També hi assistiren Galcerà de Vegis, ardiaca de l’Església d’Urgell i vicari del Capítol de la mateixa seu vacant, el mestre Berenguer, l’ardiaca de l’Església de València i vicari fra Ramon Despont, bisbe de la mateixa seu. Excusaren la seva assistència Miquel Pérez de Legaria, bisbe de Pamplona, i Almorrà de Calahorra i la Calzada, enviant els seus vicaris, el nom dels quals figuren al final de l’acta. Hi participaren els procuradors dels capítols de les esglésies catedrals i col·legiates, dels monestirs i d’altres superiors de la província eclesiàstica Tarraconense.
Fou un dels concilis més autòctons i originals de l’època. Els temes tractats tenen per objecte garantir les immunitats i llibertats de l’Església, així com imposar el càstig als invasors i raptors dels béns eclesiàstics, i a aquells que atemptaren contra els prelats i les persones religioses. Al mateix temps, es declinà corregir certs abusos de menjar i beure que implicaven extralimitacions reprensibles. Els pecats del clergat que intentà corregir són els relatius a l’ambició, l’avarícia, la traïció, la rancúnia i la indisciplina en el compliment de la normativa eclesiàstica. Referent a la disciplina del poble cristià, prescriu sobre els abusos contra les persones i els béns de l’Església que els senyors feudals perpetraven utilitzant la força de les seves hosts, i disposa contra aquells que posaren mans violentes o d’alguna manera fessin mal a un canonge, president o comanador de l’orde del Temple o de Sant Joan de Jerusalem.
Concili del 1418
Passà més d’un segle per tornar a trobar la convocatòria d’un concili a Lleida. Més que un concili, fou una assemblea eclesiàstica o concili judicial, ja que no es donà cap constitució ni es promulgaren tampoc cànons. Fou presidit pel cardenal legat Alamán Adinaro, enviat pel papa Martí V un cop es constituí el concili de Constança el 22 d’abril de 1418, amb l’únic objectiu de despatxar amb el rei d’Aragó, Alfons el Magnànim, sobre els mitjans d’apagar completament el Cisma d’Occident que fomentava encara el papa Pero de Luna a Peníscola. Convençut el legat que el rei no pogué fer-hi res, convocà a Lleida una assemblea eclesiàstica, i el dilluns 10 d’octubre es feu la primera de les sessions, que continuaren quasi diàriament fins el dimecres 23 de novembre, dia destinat per anar tots a acomiadar-se del legat i presentar apel·lació d’allò tractat. El concili se celebrà a l’antiga capella de Santa Maria, dita de l’Almoina, en el claustre de la Seu.
Concili del 1460
Fou convocat el 24 d’octubre amb el motiu de continuar les deliberacions relatives a la importància del pagament dels censals a la Cambra Apostòlica i a la dels creditors, segons es recull en dues cartes que l’arquebisbe de Tarragona, Pere d’Urrea, manà expedir des de la vila de Fraga, dirigides al bisbe de Barcelona i als prelats i capítols de les catedrals de Girona, Elna, Lleida, Urgell, Tortosa, Vic i València. L’assemblea eclesiàstica es constituí el divendres 15 de novembre a la seu del Capítol de la Seu de Lleida. Fou presidida per l’arquebisbe de Tarragona, Pere d’Urrea, i els seus assistents foren el bisbe de Vic; l’abat Antoni de Cardona com a apoderat del prelat d’Urgell; el canonge valencià Jaume Exarc, representant del bisbe i Capítol de València, i Giner pel bisbe de Girona; Bernat de Casasajà, degà i canonge de la seu barcelonesa, pel prelat de Barcelona, i Joan Andreu Sorts, representant autoritzat del Capítol de Barcelona. Endemés de Blai Ram, per la diòcesi de Lleida, seu vacant; Miquel Peris, canonge de Lleida pel Capítol Ilerdense; Pere de Vilarasa, degà i canonge de València; Joan Torres, pel Capítol de Vic; Joan Rabins, canonge de Lleida pel Capítol d’Urgell, i Francesc Lacera, canonge pel Capítol de la seu de Tortosa. Hi assistiren altres personalitats eclesiàstiques, com fra Jofre Sort, paborde de Palau, en nombre i representació de l’abat de Sant Cugat del Vallès; fra Raimon Guerau Estrader, cambrer de l’esmentat monestir, com a delegat dels abats de San Benet de Bages i Sant Llorenç de Munt.
A part de tractar sobre la reducció o alliberació del pagament dels censals onerosos per a les diverses corporacions eclesiàstiques, també es tractà dels mitjans d’arbitratge per a la dignificació del culte cristià.
Bibliografia
- Els Concilis Ilerdenses de la Província Eclesiàstica Tarraconense a l’Edat Mitjana (546-1460). Estudis 52. Fundació Noguera Ed. Pagès Editors, Lleida, 2009. ISBN: 978-84-9779-843-3.
- Los Concilios Ilerdenses de la Provincia Eclesiástica Tarraconense en la Edad Media (a. 546-1460). (Extracto tesis doctoral), Ed. Universidad Pontificia de Salamanca, Facultad de Derecho Canónico, Salamanca, 2002. Depósito legal L-91-2001.
- “Los Concilios Ilerdenses de la Provincia Eclesiástica Tarraconense en la Edad Media (a. 546-1460)”. Territori i Societat a l’Edat Mitjana, Història, arqueologia, documentació, vol. III, ed. J. Bolós-J. J. Busqueta, Universitat de Lleida, Lleida, 1999-2000, p. 377-437. ISBN: 84-8409-091-4.
- “Temps de l’Església. Concilis Ilerdenses celebrats a la Seu Vella de Lleida”. Seu Vella. L’esplendor retrobada. Ed. Generalitat de Catalunya, Departament de Cultura, Lleida, 2003, p. 90-97. ISBN: 84-393-6126-2 i ISBN: 84-7664-815-4.
- “Significació i transcendència dels primers concilis ilerdenses (546-1200)”. Seu Vella. L’esplendor retrobada. Bisbat de Lleida i Pagès Editors, Lleida, 2008, vol. I, p. 267-286. ISBN: 978-84-9779-645-3.
- “Els Concilis de Lleida de 1200 a 1460”. Arrels Cristianes. Presència i Significació del Cristianisme en la Història i en la Societat de Lleida. Bisbat de Lleida i Pagès Editors, Lleida, 2008, vol. II, p. 55-76. ISBN: 978-84-9779-694-1.
- “Los Concilios Ilerdenses de 1229, 1234 y 1246, y su relación con la Orden Franciscana”. Asociación Hispánica de Estudios Franciscanos: III Congreso Internacional sobre el Franciscanismo en la Península Ibérica, vol. II, Ciudad Rodrigo, Salamanca, 15-17 octubre de 2009, p. 319-336. ISBN: 978-84-938148-0-9.
- “Los Concilios Ilerdenses de la Provincia Eclesiástica Tarraconense en la Edad Media (a. 546-1460)”. Monumenta Iuris Canonici, Series C: Subsidia vol. 13: Proceedings of the Twelfth International Congress of Medieval Canon Law, Washington, D. C. 1-7 august, 2004, Città del Vaticano, Biblioteca Apostólica Vaticana, 2008, p. 29-55. ISBN: 978-88-210-0844-3.
- “Concilio Visigótico Ilerdense de 546 de la Província Eclesiàstica Tarraconense”. Monumenta Iuris Canonici, Series C: Subsidia vol. 14: Proceedings of the Twelfth International Congress of Medieval Canon Law, Ertzegon, Budapest, 3-8 agosto 2008, Città del Vaticano, Biblioteca Apostólica Vaticana, 2010, p. 227-260. ISBN: 978-88-210-0871-9.