Antic monestir cistercenc situat a la dreta del Segre, poc abans de la seva unió amb el riu Cinca, a l’extrem de l’anomenat pla d’Escarp. El seu conjunt és format per l’església i altres dependències, tot refet als segles XVII i XVIII. Ara és en ruïnes, que en part s’han començat a consolidar o restaurar. Inicialment el lloc es trobava dins l’almúnia sarraïna d’Escarp, documentada des del 1082, i dins el terme del castell del mateix nom, a l’actual municipi veí de la Granja d’Escarp. L’any 1212 el rei Pere I, dit el Catòlic, cedí el lloc a l’abat Arnau II de Citeaux perquè hi fundés un monestir filial seu. Aquest es va fundar tot seguit i estigué sempre sota la filiació i tutela de la casa mare de Citeaux. L’any 1223 el seu abat i la comunitat de monjos d’Escarp intervingueren en l’erecció en monestir cistercenc de l’aleshores monestir canonical de Lavaix. El 1243 l’abat d’Escarp, junt amb el de Fontclara, féu d’àrbitre en les dissensions sobre els drets de pastura a la Cerdanya i al Berguedà entre els monestirs de Poblet i Santes Creus. Vers el 1266, l’abat d’Escarp cedí el domini de Coratxà, a la tinença de Benifaçà, a l’abat de Poblet contra el pagament de 15 000 sous. El patrimoni d’Escarp era situat bàsicament entorn seu. Creà la granja d’Escarp, esdevinguda un poble cap d’un municipi modern, i també posseí la granja de Santa Susanna de Maella. Al llarg del segle XV experimentà una forta davallada i el seu càrrec abacial, per descurança de Citeaux, fou proveït en forma de comenda.
Els reis de Castella i Aragó, a partir de Ferran II, intentaren reformar els monestirs cistercencs afavorint la creació d’una Congregació d’Aragó, cosa que s’aconseguí el 1616; abans, però, d’acord amb l’abat de Poblet, ja feren visitar Escarp i hi introduïren normes de reforma a partir del 1558. El 1583 consta que la comunitat d’Escarp estava integrada per quatre monjos de Poblet. Facilità el redreçament del monestir el fet que el 1591, gràcies a les instàncies de l’abat de Poblet, F. Oliver de Boteller, el papa cedís al rei Felip II el patronat reial sobre Escarp, amb el dret de nomenar l’abat. Per aquest temps, la comunitat estava formada per cinc i sis monjos pobletans i es diu que el monestir es trobava en un estat ruïnós. A partir de llavors els abats que regiren la casa, a vegades només amb el títol o categoria de priors, foren monjos de Poblet. Els darrers segles Santa Maria d’Escarp es mantingué amb una comunitat reduïda, bé que subsistí fins a l’exclaustració del 1835.