Aquesta església era situada a la partida de Ratera, a l’extrem nord-est del terme d’Alguaire, sobre el vessant que davalla de l’altiplà de Ratera fins a la Noguera Ribagorçana. Les primeres mencions del lloc de Ratera parlen de villa de Ratera o Villaratera, segurament referint-se al que hauria estat un nucli d’hàbitat de certa magnitud i possiblement existent durant el període andalusí. Si més no, la menció en el document de l’Ordinatio ecclesiae Ilerdensis de l’església de villa Ratera l’any 1168 indica la importància d’aquest nucli en el procés de colonització del Segrià estricte. En la confirmació de la carta de població d’Alguaire (1174) s’esmenten els “hominibus Villaratera”, cosa que deixa constància de la importància de la seva comunitat.
Les “ecclesiis de villa de Ratera, de Rasmat et de Sancti Salvatoris de llerda” s’incloïen inicialment a la prepositura d’“ecclesia Sancti lohannis de Segria”. La proximitat de Ratera als dominis dels hospitalers d’Alguaire afavorí, però, la integració de Ratera i la seva església en aquesta senyoria. L’any 1171, Alfons I féu donació a l’orde de l’Hospital de Jerusalem del lloc de Ratera. Això portà a la llarga a un conflicte entre hospitalers i el bisbat de Lleida pels drets de l’església de Ratera. El papa Alexandre III concedí als hospitalers el patronat de l’església, amb l’oposició del bisbe de Lleida, que veia els seus drets trepitjats. En la visita pastoral celebrada l’any 1361 s’esmenta l’altar de Sant Miquel, que estava sota el patronat de “dominam priorissa de Alguayra”, de la comanda de l’Hospital establerta a Alguaire a mitjan segle XIII.
Des del segle XVII, el lloc de Ratera restà despoblat, però la seva església mantingué encara el seu culte com a ermita. De fet, fa pocs anys encara es podien observar les ruïnes de l’edifici, juntament amb altres estructures pertanyents al nucli antic. L’any 1977 un tractor n’esborrà finalment les antigues traces. (XEC)
Fins a aquell moment s’havien conservat part dels basaments dels seus murs. Aquests deixaven entreveure que es tractava d’un edifici d’una sola nau, capçada per un absis semicircular, sense que puguem fer més precisions sobre la seva estructura tipològica. La part més vistent de les restes conservades corresponia al nucli central del mur absidal, fet d’argamassa de calç i reble, molt compacte, que havia estat espoliat dels carreus que formaven els seus paraments. Aquests només eren visibles a la part baixa dels murs, on s’apreciaven uns carreus ben tallats i polits, que molt bé poden correspondre a les formes constructives de l’“escola de Lleida”. (JAA)