Sagiti (419)
Bisbe de tendència priscil·lanista, relacionat amb la possessió de certs còdexs de contingut màgic i esotèric. Assistí al concili de Tarragona de l’any 419, on fou exculpat, juntament amb el bisbe d’Osca, de l’acusació d’heretgia.
Pere de Lleida (v 519)
Elogiat per sant Isidor a De viris illustribus.
Andreu (540)
Acudí al I concili provincial de Barcelona, l’any 540.
Febrer (546)
En el temps de la seva prelatura se celebrà a Lleida el concili visigòtic de l’any 546.
Ameli (599)
Assistí al concili provincial de Tarragona de l’any 599.
Gomarell (614)
Envià Fructuós com a representant al concili d’Ègara el 614.
Fruitós (633)
Assistí al IV i VI concili de Toledo, els anys 633 i 638, respectivament.
Gaudiolà (o Gardelè) (653)
Envià el diaca Suteric com a representant al VIII concili de Toledo de l’any 653.
Eusend (683-693)
Assistí al XIII, XV i XVI concili de Toledo, els anys 683, 688 i 693, respectivament.
Esteve (v 714-719)
Ocupava la mitra de Lleida en els primers moments de l’ocupació sarraïna.
Guillem Pere de Ravidats (1149-1176)
Fou canonge ardiaca de Roda i bisbe electe el 1143. Acompanyà el comte de Barcelona, Ramon Berenguer IV, en la conquesta de Lleida, l’any 1149. Conquerida la ciutat, hi traslladà immediatament la seu de Roda, amb la qual cosa ambdues diòcesis esdevingueren un sol bisbat. L’any 1168 publicà la constitució fonamental de l’església de Lleida, Ordinatio ecclesiae Ilerdensis. Durant la seva prelatura se celebraren a Lleida dos concilis, l’un l’any 1155 i l’altre el 1173. El bisbe restaurador finà el 17 de desembre de l’any 1176.
Berenguer (1177-1191)
Fill natural del comte de Barcelona i germanastre d’Alfons el Cast. Abans d’ocupar la mitra de Lleida fou monjo i abat de monestir de Montaragón i bisbe de Tarassona. El 1179 assistí al concili III del Laterà. Coneixedor i actiu lluitador contra les heretgies càtares, fou promogut l’any 1191, pocs mesos abans del seu traspàs, a la seu metropolitana de Narbona, diòcesi influïda per les doctrines càtares.
Gombau de Camporrells (1192-1205)
Procedent de la canònica de Roda i ardiaca major de la seu de Lleida en el moment del seu nomenament. En iniciar la seva prelatura, tingué lloc a Lleida un concili provincial que hom ha situat cronològicament entre el 1192 i el 1193 i del qual, malauradament, no se’n conserven les actes. Hàbil negociador, l’any 1195 aconseguí, per butlla de Celestí III, de 2 de novembre del mateix any, subjectar a la jurisdicció de Lleida la canònica de Sant Pere d’Àger i el monestir de Sant Victorià de Sobrarb. Entrà en conflicte amb el bisbe d’Osca, Ricard, per qüestions territorials, ja que aquest pretenia estendre la jurisdicció eclesiàstica fins al riu Cinca, mentre que aquell reclamava els territoris fins a la vora de l’Alcanadre. D’aquesta disputa sorgiren els límits del bisbat de Lleida, segons concòrdia del papa Celestí III, de 27 de maig de l’any 1203. Fou el promotor de la Seu Vella.
Berenguer d’Erill (1205-1235)
Procedent d’una família noble del Pallars. Protector del Cister, introduí la regla en el monestir de Santa Maria de Lavaix i autoritzà els enterraments dels lleidatans que ho desitgessin al monestir de Poblet. Fou també un actiu protector de la Pia Almoina, institució benèfica fundada immediatament després de la conquesta de Lleida. L’any 1229 tingué lloc a Lleida un concili provincial amb la finalitat de procurar la correcta aplicació dels cànons del concili IV del Laterà (1215). El 1232 actualitzà l’Ordinatio ecclesiae Ilerdensis que féu redactar el bisbe Guillem Pere de Ravidats l’any 1168.
Pere d’Albalat (1236-1238)
Home d’empenta i de mentalitat reformista, fou conseller de Jaume I i canonge de la seu de Lleida durant la prelatura de Berenguer d’Erill. Ocupà tan sols dos anys la mitra de Lleida, ja que fou promogut a la seu metropolitana de Tarragona. El 1237 publicà les seves constitucions on es ratificà el nombre de canonges (25), establert en l’Ordinatio eclesiae Ilerdensis. Es reformaren, així mateix, les prepositures, en aplicació del cànon XVII del concili del 1229. El 5 de maig del mateix any 1237, es reuniren a Lleida, en assemblea, els bisbes de la Tarraconense per adoptar mesures per a la repressió del catarisme, arrelat d’antic a les terres de Lleida. El 1244, un cop arquebisbe de Tarragona, convocà un concili en aquella ciutat al qual assistiren els bisbes de Saragossa, Pamplona, Lleida, Tortosa i Barcelona i els procuradors d’altres bisbes de la Tarraconense, per a confirmar novament les constitucions del concili lleidatà del 1229.
Ramon de Siscar (1238-1247)
Fill de família noble, fou monjo de Poblet, abat del monestir reial de Mallorca i canonge sagristà de la seu de Lleida. Féu diferents constitucions, tot ampliant i declarant la fonamental o Ordinatio, del bisbe Guillem Pere de Ravidats. Un any abans de la seva mort, el 1246, es reuní a Lleida una junta de bisbes, clergues i barons, per tal de solucionar una contesa entre el rei Jaume I i el bisbe de Girona, Berenguer de Castellbisbal, que havia comportat l’excomunió del rei. Ramon de Siscar morí a Lió, on comparegué per assistir al concili ecumènic del 1247. Les seves despulles foren traslladades a Poblet.
Guillem de Barberà (1248-1255)
De l’orde dominicà, fou rector de Santa Maria del Mar de Barcelona. Durant la seva prelatura s’esdevingué la secularització del capítol i, mitjançant un sínode —del qual s’ignora l’any—, disposà normatives sobre la residència dels beneficiats i rectors, nomenaments de càrrecs, com també determinades prohibicions que afectaren els signes externs d’ostentació i riquesa dels clergues. Fou sebollit al convent de Santa Caterina de Barcelona.
Berenguer de Peralta (1256)
Fou canonge sagristà de la seu de Lleida, abans de ser elegit bisbe. Morí el 6 de març de 1256 sense haver estat consagrat. Se li tributà culte com a sant, i es posà el nom de porta de Sant Berenguer a la més propera al seu sepulcre, al creuer nord de la catedral.
Guillem de Montcada (1257-1282)
Fill de Guillem Ramon de Montcada i de Constança, filla del rei Pere II. Abans de ser confirmat com a bisbe de Lleida, l’1 de novembre de 1257, fou canonge de la catedral. Assistí en qualitat d’electe a l’assemblea que celebrà a Lleida Jaume I, el 4 d’abril de 1257, per a confirmar a les esglésies tots els seus drets i privilegis, com ja feren anteriorment Ramon Berenguer IV el 1149, Alfons II el 1168 i el mateix Jaume I el 1245. Celebrà dos sínodes i assistí als concilis provincials de Tarragona dels anys 1266, 1273 i 1282. Promulgà constitucions els anys 1261 i 1272. En voler deixar sense efecte una de les clàusules de la carta de poblament de Lleida, concretament la referent a la prohibició dels pobladors de cedir, sota qualsevulla forma jurídica, els béns de la ciutat i dels seus termes, s’enfrontà als prohoms de la ciutat fins al punt que el rei Jaume I hagué d’intervenir, l’any 1267, atorgant certs drets al capítol lleidatà, de caràcter restringit, quant a la possessió dels béns ja donats i, alhora, ratificant la vigència de la clàusula de la carta de poblament. El 30 d’octubre de 1278 consagrà la catedral de Lleida sota l’advocació de Santa Maria. Fou sebollit a la capella familiar, dedicada a sant Pere, situada a l’absis contigu al principal, a la banda de migdia.
Guillem Bernat de Fluvià (1282-1286)
Fou degà de València el 1268 i, en el moment de llur elecció per a ocupar la mitra, detentava els càrrecs d’ardiaca de Ribagorça i de rector de l’església de Benavarri. El 1283 promulgà una constitució que feia referència a l’obligació, per part del capítol, de proveir de vestimenta els clergues.
Guerau d’Àndria (1291-1299)
El 15 de març de 1291 assistí al concili provincial de Tarragona i, en el temps de la seva prelatura, se celebraren a Lleida dos concilis, els anys 1293 i 1294. Fou un bisbe força distingit i apreciat per Jaume II el Just, de qui fou conseller.
Pere de Rei (o Reig) (1299-1308)
D’origen bastard, és considerat germà del bisbe d’Osca, Jaume de Roca o Sarroca. Abans d’ocupar la mitra fou canonge, sagristà i precentor de la seu de Lleida. Celebrà un sínode el 1301, on es disposaren normes per a l’ensenyament del catecisme al poble i es decretà l’obligació de celebrar els sagraments del matrimoni i el baptisme a la catedral de Lleida, per a fomentar-hi la concurrència de fidels, ja que era poc freqüentada pel fet de ser dalt d’un turó. El bisbe finà el 4 de setembre de 1308.