Situació
Tossal on s’alçava aquest antic vilatge, sobre el riberal del Segre, al sud-est d’Aitona.
ECSA-J.Bolòs
El castell i l’antic poble de Carratalà eren situats al cim i al vessant d’un tossal allargat, que s’alça 1 km al sud-oest del centre de la població d’Aitona. Darrere del tossal, cap al nord, hi ha terres de secà; en canvi, sota seu, cap al sud, s’estén el riberal regat del Segre, que forma l’actual partida de terres de Carratalà.
Mapa: 31-16 (415). Situació: 31TBF871962.
Si seguim la carretera que va d’Aitona a Seròs, a 1 km de la primera població, hem de girar a la dreta, on indiqui “Cova del Pare Palau”. Des del final del passeig que hi porta, hem de seguir, cap a la dreta, la pista que duu a l’església de Sant Joan, des d’on, en pocs minuts, serem al cim del tossal del castell. (JBM-JIR)
Història
Restes del mur perimetral de la fortalesa, a la banda meridional del turó.
ECSA-J.Bolòs
L’origen del topònim Carratalà cal cercar-lo en la forma àrab qala, que es refereix a un tipus de fortalesa que té associat un nucli d’hàbitat. La primera menció del castrum de Calaterra data de l’any 1120, amb motiu de la convinença a què arribaren el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV i l’alcaid de Lleida Ibn Hilgl, per la qual aquest darrer concedí diversos castells al comte en canvi de la seguretat del districte andalusí de Lleida.
El 1133 el lloc consta a mans dels Cervera. En el testament sacramental de Guillem Dalmau de Cervera s’establí que [els castells de] Gebut i Carratalà passessin a Guillem. Més tard, Carratalà fou un domini del capítol de la catedral de Lleida.
Entre els anys 1462-72, durant la guerra civil, Mateu de Montcada s’annexionà els castells de Gebut, Carratalà i Soses, que aleshores depenien del prior de la canònica de Lleida. El contenciós es resolgué l’any 1472, moment en què Mateu de Montcada s’avingué amb el capítol de Lleida i li retornà els dominis de Gebut i Carratalà. Durant els segles XV i XVI, el degà de la canònica de Lleida recollia rendes d’aquest lloc. Probablement, el nucli de Carratalà degué restar despoblat després de l’expulsió dels musulmans al començament del segle XVII. (XEC)
Castell
Planta de l’antiga fortalesa, a escala 1:800, amb indicació de les trinxeres que s’hi obriren durant la Guerra Civil Espanyola.
J.Bolòs
A Carratalà hi ha restes d’una fortificació formada bàsicament per un recinte allargat que s’estén pel planell que hi ha al cim del tossal. A l’interior del clos de murs, al costat oest i sobretot entre el castell i l’església, també hi ha restes de diverses construccions que podien ésser habitatges.
Al cim del tossal allargat de Carratalà hi havia un recinte força ampli, amb una longitud de gairebé 150 m i amb una amplada de poc més de 15 m. Actualment, sense fer-hi una acurada excavació, és difícil de definir exactament les característiques d’aquesta notable fortificació andalusina, modificada poc o molt al llarg dels segles i, en una petita part, malmesa, a causa de les diverses trinxeres que s’hi feren durant la Guerra Civil Espanyola.
Malgrat això, en molts sectors del cim del tossal hom pot veure restes d’un possible mur perimetral, amb un gruix de només uns 70 cm, i fins i tot s’ha conservat un mur amb una alçada de 2, 5 m a l’extrem meridional de la façana est. Tot i que ha perdut bona part de les pedres, hom pot veure, a la part inferior, que aquesta possible muralla era bastida amb carreus (que fan 30 cm d’alt per 50 cm de llarg, per exemple) i que sembla com si hagués estat graonada, almenys a la base. No es pot assegurar, però, que totes les construccions que hi ha al cim del tossal siguin de l’etapa islàmica.
A més d’aquest fragment més important, que només és una mostra del recinte, potser de planta quadrangular, que hi havia en aquesta banda meridional, hom troba també algunes restes de mur perimetral al nord-est, a l’oest i al nord, i diverses restes de possibles murs transversals, com per exemple el que hi ha a uns 70 m de l’extrem meridional, prop del punt més alt.
Cal pensar que, en un cert moment, segurament es feren edificacions a l’interior d’aquest recinte ampli. Aquests habitatges, que es podien adossar a la muralla, tenien una planta rectangular, tal com hom pot veure, per exemple, a la banda est, prop del sector més elevat del planell superior, on hi ha una zona mig excavada, segurament d’una manera furtiva. (JBM-JIR)
Nucli urbà
A més de les restes de fortificacions i de possibles cases, conservades al planell superior, clos per aquest mur perimetral, al vessant oest, el menys abrupte, i a uns 7 m de la muralla superior, hi ha diverses restes d’habitatges. Cap al nord, hom pot veure tres cambres adossades a la roca. Uns 30 m més cap a migjorn, hi ha un altre conjunt de tres cambres, una de les quals situada en un nivell inferior, amb unes mides i amb unes característiques semblants a les que tenen les primeres. La datació d’aquestes construccions és difícil, ja que segurament pertanyen a un moment no medieval.
El poble de l’època andalusina sembla que s’estenia més aviat al vessant meridional, entre el castell i l’església de Sant Joan, on trobem disperses algunes restes d’habitatges de planta rectangular.
Sembla que en aquest indret de Carratalà hom trobà també diversos enterraments fets amb lloses. D’altra banda, en una prospecció superficial foren descoberts en aquest tossal fragments de ceràmica d’època musulmana que poden datar dels segles XI i XII, al costat de terrissa més moderna, dels segles XII al XVIII.
A causa de les seves característiques, i també del seu nom, hom pot considerar que aquesta fortificació era un hisn o castell andalusí. Bàsicament era un gran recinte, més gran i encimbellat que altres castells propers. Cal assenyalar un cert paral·lelisme entre aquesta fortificació i el castell refugi de Vilella (o el Castellàs) (Baix Cinca), tot i que actualment, potser a causa dels canvis soferts ja en l’edat mitjana o bé modernament, no hi ha restes de cap cisterna i és difícil de saber si hi havia cap construcció central, possiblement a l’extrem meridional (sector més proper a l’església de Sant Joan, que degué ésser el més transformat després de la conquesta).
A part d’aquest recinte fortificat, cal assenyalar també el fet que hi hagi restes de construccions al seu interior i sobretot que hi hagi testimonis d’haver-hi hagut diversos habitatges al vessant oest i sobretot al vessant sud. (JBM-JIR)
Bibliografia
- Pita, 1958, XXII, pàg. 34; Lladonosa, 1972-74; Els castells catalans, 1979, vol. VI (II), pàgs. 890-891; Rodríguez, 1980; García-Rodríguez, 1992, vol. II, pàgs. 360-368.