Situació
Vista parcial de la muralla sud d’aquest castell, on s’establí el 1186 una important comanda hospitalera.
ECSA-J.I. Rodríguez
Les escasses restes del castell i convent d’Alguaire coronen un tossal situat a ponent de la població del mateix nom.
Mapa: 32-14 (359). Situació: 31TBG988237.
S’arriba a Alguaire des de Lleida per la carretera N-230 en direcció nord. Un cop al poble, per a arribar al cim del tossal on hi ha les ruïnes del castell i el convent cal agafar una pista senyalitzada. S’hi arriba després d’uns 2 km. (JRG)
Història
Com el seu topònim indica, Alguaire devia constituir originàriament un assentament musulmà. El primer esment del castell és molt primerenc, de l’any 1083, en què el rei Sanç Ramírez, en el seu avenç per terres de Montsó i la Llitera, atorgà a Ramon Berenguer de Siscar i a Pere Bernat de Monesma l’almunia de Tabaz situada “in termino Elerda, subtus ipsa sponda prope ipso castello de Alguadra”. Tot i la precocitat d’aquesta donació, no sembla que la conquesta del castell d’Alguaire es fes fins poc abans de la conquesta definitiva de Lleida, l’any 1149; el discutit document dels Termini antiqui civitatis Ilerde inclou el terme d’Alguaire en el terme hipotètic de la ciutat de Lleida poc abans de la conquesta feudal.
En una data inconcreta però propera a la conquesta de Lleida, el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV atorgà una carta de poblament a quaranta famílies perquè colonitzessin el castell d’Alguadera, aquest fet és conegut gràcies a una confirmació posterior d’aquest mateix document feta per Alfons I l’any 1174. Segons aquests documents, tant el castell com la vila d’Alguaire foren en un primer moment de domini reial, fins que l’any 1186 el rei Alfons I atorgà als hospitalers la senyoria del castell i el terme d’Alguaire. (XEC)
La comanda hospitalera d’Alguaire
A partir de l’any 1186 s’establí al castell d’Alguaire una important comanda hospitalera, a la qual el 1194 el comte Ermengol VIII d’Urgell i la seva esposa confirmaren les antigues donacions dels llocs i els castells de Pedrís i la Portella.
Més endavant, l’any 1250, els hospitalers cediren la senyoria a les monges hospitaleres de la comanda de Cervera, que passaren a tenir el domini del terme fins al segle XIX. La fundació del convent fou aprovada per una butlla papal de l’any 1262, en la qual també li foren confirmades les possessions i s’establí que devien regir-se per la regla de sant Agustí. Fou a partir de llavors que realment el castell es convertí en un convent de monges santjoanistes governat per una priora. Segons J. Lladonosa, aquest castell convent devia integrar diversos àmbits, entre els quals hi havia una capella castral.
La comanda d’Alguaire, després cap d’una baronia del mateix nom, estigué integrada pels llocs i castells d’Alguaire, Vilanova de Segrià, Ratera, Gatmullat, Tabac, Pedrís, la Portella, Casals, Corregó i l’Alzinar.
Amb la guerra dels Segadors, les monges hagueren de traslladar-se provisionalment al palau del bisbe de Lleida i després a Barcelona. En tornar l’any 1653, es trobaren amb el monestir i castell en molt mal estat. Això les obligà a traslladar-se a Barcelona definitivament l’any 1699. D’aleshores ençà, la degradació del recinte s’accelerà. L’any 1787, Francisco de Zamora descriu les ruïnes del castell convent: “Sobre el cerro, a cuyo pie se dijo está situado la población, se ven los restos de un antiguo y fuerte castillo, y en la subida se perciben los restos de un monasterio.” (XEC-POP)
Castell
Del conjunt format per l’antic castell i el monestir santjoanista resten escassos vestigis que, a més, són difícils de veure perquè ara, a l’indret, hi ha un camp de conreu de cereals. Hom hi veu una part del mur de tanca, el qual està fet de tàpia sobre dues filades de pedra de gres; a la paret són visibles les tapiades amb els forats per a col·locar els pals que devien sostenir la fusta, amb una alçada de 90 cm, mida semblant a altres obres d’aquestes contrades, com per exemple la de la torre del Pilaret de Santa Quitèria (Fraga). La muralla és bàsicament de tàpia, la qual es conserva en diferents trams a l’oest i al nord en més de 3 m d’alçada i amb un gruix d’1, 60 m. Destaca l’existència d’una torre quadrada al sud, de 3 m × 5 m, de característiques semblants però massissa. Té a la part inferior un muret de pedra d’1 m d’alçada aproximadament, el qual està fet per tres o quatre filades de carreus rectangulars, si bé n’hi ha també de gairebé quadrats, però que no sobrepassen els 30 cm d’alçada; alguns són encoixinats. Els carreus en bona part han estat espoliats i han deixat a la vista la maçoneria central del mur de basament, el qual està sobrepassat pel mur de tàpia superior.
El gruix de la muralla dels trams conservats al nord sembla indicar que en aquesta part, que tenia ja una forta defensa natural, no arribaven a tenir més que 80 cm de gruix, en contra de la doble amplada que mostrava a l’oest, la qual era la part més vulnerable i que a més segurament devia tenir algun tipus de fossat, com sembla provar-ho el desnivell d’un metre existent actualment entre l’interior més alt i l’exterior del recinte.
Al sud no hi ha indicis del mur, mentre que a l’est hi ha una paret de més de 2 m d’alçada feta d’encofrat i de carreus horitzontals, que devia correspondre al mur absidal de l’església del monestir, dedicada a Santa Maria; està perfectament orientat a l’est i té una estructura poligonal amb contraforts a les quatre cantonades. L’espoli ha estat molt gran, si bé la part inferior del tram central presenta encara la motllura que enganxava amb el sòcol de basament. Al tram absidal del sud-est s’aprecia una filada de base corbada, corresponent a l’absis semicircular de l’església romànica, que després degué ser substituïda per la capçalera gòtica poligonal que avui es pot apreciar parcialment. Per a acabar, cal indicar que també a la banda oriental hi ha restes d’un mur, a una cota més baixa; en aquest cas l’obra està feta d’un nucli de morter amb maçoneria i a l’exterior per carreus de mida irregular que semblen correspondre ja a un moment postmedieval de l’obra.
Al mig del recinte s’ha localitzat la boca de la cisterna, la qual sembla que està intacta sota l’actual camp de cereals.
D’altra banda, el material ceràmic recollit és força abundant, i proporciona una datació que va des del segle XIII fins al segle XVII.
En el plànol i gravat del conjunt que realitzà Beaulieu l’any 1640 són visibles, entre les fortificacions d’estrella de l’època, l’existència d’una muralla amb porta central i cinc torres rectangulars a cada banda, que devien correspondre a la fortificació medieval, de la qual hi ha les restes indicades. (JRG)
Bibliografia
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (II), pàgs. 814-821; Lladonosa, 1981; Giralt, 1986, pàgs. 175-193; Rubio, González, Markalaín, 1989, 13, pàgs. 195-205.