Situació
Aixecat sobre la Roca Sobirana, aquest castell, situat prop la Seu Vella, domina tota la ciutat.
ECSA-X.Goñi
Aquest castell és situat al punt culminant del turó de la Seu Vella, al lloc anomenat antigament la Roca Sobirana, que serveix de base a l’edifici, a gairebé 100 m sobre el nivell del Segre.
Mapa: 32-15 (388). Situació: 31TCG023103.
Història
Les primeres referències històriques sobre aquest castell són d’època islàmica. Hom sap que vers l’any 883 el cap de la Frontera Superior, Ismā’īl ibn Mgsa, reedificà novament el castell i fortificà tota la ciutat. En conquerir-se Lleida l’any 1149, el castell passà a mans del comte de Barcelona. L’any 1229 es realitzaren en l’edifici els pactes entre Aurembiaix d’Urgell i el rei Jaume I. Aquest monarca fou precisament qui endegà la reforma més important de la construcció, la que li va donar la fesomia que avui encara es pot veure. L’edifici fou seu de la cort amb els reis Alfons I i Jaume II. Al segle XIV Pere el Cerimoniós hi feu reformes. A partir del segle següent el castell es convertí en caserna i magatzem. Això fou la causa que patís les conseqüències de les guerres modernes. Així, l’any 1812 l’explosió del polvorí que allí hi havia destruí la meitat de la construcció. Una tercera part d’allò que restava —gran part de l’ala de ponent— també fou destruït l’any 1936. Després de la Guerra Civil Espanyola, es col·locà al seu pati l’antena de Radio Lérida.
Als anys setanta s’inicià la restauració de la torre cantonera sota la direcció de l’arquitecte Guillem Sáez. Darrerament s’hi han efectuat treballs d’excavació per part del Departament de Cultura de la Generalitat, així com del recentment creat Servei d’Arqueologia de la Paeria. El monument té un ús efímer com a sala d’exposicions temporals i actualment s’utilitza com a magatzem i laboratori dels materials arqueològics trobats a la ciutat.
Castell
Vista general del que resta de l’antic castell reial des del nord del pati interior.
ECSA-J.I. Rodríguez
Tots els historiadors han situat les restes de la fortalesa àrab de Lleida al lloc on avui hi ha el castell del Rei, indret conegut amb el topònim de la Suda. Tanmateix, el que es pot veure avui dia és bàsicament el castell cristià, construït després de la conquesta, a partir de la segona meitat del segle XII. De l’època andalusina s’han trobat restes de cases, dotades d’un pati a la zona nord-est, així com bona part de la muralla nord, que es pot situar entre els segles X i XI.
La construcció realitzada per Ramon Berenguer IV fou bàsicament la que després es va mantenir, amb algunes modificacions. Es tractava d’un edifici de planta trapezoidal allargassada, formada per quatre ales al voltant d’un pati central. Tota la banda nord i l’est s’enderrocaren amb l’explosió del 1812 o potser fins i tot abans, i són, per tant, els costats menys coneguts. Allò que quedava de l’ala occidental patí les conseqüències de la Guerra Civil Espanyola, tot i que hi ha informació gràfica per conèixer-lo una mica millor.
L’entrada al castell s’efectuava pel mig del seu costat oriental, la qual cosa impedeix situar en aquesta ala la capella de la fortalesa, com sostenia J. Lladonosa. A l’ala de ponent hi havia una altra porta, més petita, cosa que va fer pensar que això impedia l’existència del temple del castell en aquest àmbit. Autors com F. de Zamora i J. Finestres, però, situen precisament en aquest costat l’església del castell, la qual tenia a la zona del presbiteri un cimbori octogonal, semblant al de la Seu Vella, que degué ser destruït en l’explosió de l’inici del segle XIX; les dues trompes del costat meridional eren encara visibles en un alçat efectuat l’any 1928.
La porta de ponent era d’arc de mig punt adovellat i sembla, per les fotografies conservades, que estructuralment la bestorre central de l’ala occidental s’hi adossava, per la qual cosa la seva existència és més antiga d’allò que fins ara s’havia cregut. Segons el que s’ha dit, o bé funcionaren alhora durant el segle XIII dues portes, una de més gran a l’est i una altra de més petita a l’oest, o bé la porta oriental va perdre de seguida la seva funció a favor de l’obertura existent a l’oest.
La porta occidental, segons els documents gràfics, era a uns 2 m per sobre del nivell del terra. La seva situació en un punt d’accés estret, protegit per torres, i la diferència d’altura entre l’interior i l’exterior recorden l’accés únic que encara manté el castell de Mequinensa, la part més antiga del qual és de datació i tipologia bastant semblants.
L’ala nord del castell devia tenir originàriament una galeria coberta des d’un principi per una volta, segons indica el gruix dels murs. Probablement fou destruïda durant la guerra dels Segadors, ja que en els plànols del 1796 que F. Español ha estudiat recentment, es pot comprovar que ja no existia i que en aquest costat s’havien construït sis troneres seguides, de les quals encara hi ha testimonis. Això permet pensar que l’explosió del 1812 no va destruir tant com es pensava el vell edifici, ja que parts com l’esmentada galeria nord ja es trobaven ensorrades.
L’ala est i l’anomenada torre dels Jueus, del segle XV i situada a l’angle sud-est, són actualment del tot inexistents. Encara apareixen en els plànols del 1796. Solament alguns indicis arqueològics permeten conèixer quelcom d’una zona que almenys al segle XVIII ja no tenia cap porta.
L’ala sud del castell és l’única que avui resta parcialment sencera. Té 11 m d’alçada i és construïda amb carreus allargassats, posats al llarg i units amb morter. Per la part de fora presenta quatre bestorres de planta rectangular situades a una distància equidistant; la més oriental és arrasada i solament se’n conserva la fonamentació, que mostra les filades esglaonades; la següent fa 10, 70 m per 3, 25 m i modernament s’hi ha obert una porta d’accés a l’interior. Val la pena aclarir que la major part d’obertures d’aquesta façana són conseqüència de l’ús que se’n feu com a caserna en època moderna. L’altra bestorre és una mica més petita, ja que fa 5, 50 m per 2, 70 m. La bestorre angular, de 7, 70 per 5, 50 m, que restà afectada per la voladura del 1936 i que posteriorment va caure, va ser reconstruïda durant els anys setanta, tot i que amb poca fortuna, sobretot pel contrast de color i textura entre el material usat en la restauració i el gres de l’obra medieval. Les bestorres tenien dues plantes, la inferior de volta apuntada i la superior amb sostre de bigues de fusta; si més no, així era la refeta modernament. S’accedia a aquesta torre a nivell pla per una porteta d’arc escarser. La il·luminació s’efectuava mitjançant finestres rectangulars espitllerades a la part inferior, mentre que a la part superior hi havia una finestra d’arc de mig punt de doble esqueixada.
Sota el pati enllosat del castell hi ha una cisterna de planta rectangular amb volta apuntada. El seu eix major té la mateixa orientació que el principal de l’edifici: est-oest. L’aigua era recollida de les cobertes de l’edifici per canonades ceràmiques encastades als murs. Tota la cisterna és feta de carreus ben treballats i té marques de picapedrer; s’ha mantingut en ús fins fa poc temps, però pujant l’aigua artificialment, cosa que ha estat una important font de problemes per a la conservació de les muralles modernes de tot el turó.
La solució constructiva de l’acabat dels murs que emmarquen el pati central és summament interessant, ja que, adossat al mur més antic, hi ha com una mena de galeria d’arcs apuntats sostinguts per pilars de mitja canya fins a uns 2 m del sòl, que després segueixen en forma rectangular. Els arcs del mur occidental són simples, mentre que els de l’ala meridional són dobles, i l’intradós del superior, que és més ample, recolza en l’extradós de l’inferior, que és més estret, una fórmula semblant a la dels arcs, torals i formers, de la mateixa Seu Vella. L’existència d’uns finestrals apuntats, menys a la part central, on s’obria la porta d’arc adovellat de mig punt, devia donar un caire claustral a aquest singular pati, les reformes posteriors del qual, sobretot dels contraforts col·locats als pilars centrals del mur interior, havien despistat la major part d’estudiosos, que havien pensat que aquests contraforts atalussats eren originals, quan de fet són de factura força moderna, ja que, per exemple, no figuren encara en els plànols del 1796, on tots els contraforts són de forma semicircular, lleugerament peraltada. Un fris d’arcs cecs trilobulats recorre a manera de ràfec la part de dalt dels murs de la galeria.
La coberta de la nau meridional, que és la que millor es coneix, no va ser resolta fins l’any 1928 —en què fou desmuntada— amb quatre trams de volta de creueria. A l’ala occidental es conservaren fins al principi del segle XX tres trams de volta de creueria. Aquesta coberta era semblant a la de la veïna seva i tenia unes claus de volta decorades amb motius geomètrics, tal com podem veure als trams dels peus del temple en la propera catedral. Actualment es conserven en el magatzem arqueològic del mateix castell. Les voltes de creueria havien substituït les cobertes de bigues primitives, els forats de les quals s’han trobat als murs.
En resum, i a la llum dels darrers treballs, podem concloure que el castell del Rei (o de la Suda) és bàsicament una construcció pensada a la segona meitat del segle XII i que adquirí el seu aspecte actual a la meitat de la centúria següent, segons indica el mateix Jaume I en la seva Crònica; després, a partir del segle XV, començà la seva decadència, que culminà amb la seva utilització com a caserna i les successives voladures de polvorins que n’afectaren considerablement l’estructura. Es tracta, sens dubte, del monument de la ciutat de Lleida més oblidat, eclipsat per la monumentalitat de la propera Seu Vella.
Bibliografia
- Lladonosa, 1955; Monreal-Riquer, 1955-65, vol. III, pàgs. 287-295; Lara, 1971b, XXXII, pàgs. 19-32; Els castells catalans, 1979, vol. VI(II), pàgs. 857-868; Lladonosa, 1979; Español, 1992, pàgs. 232-235; Markalaín, 1992, pàgs. 66-74; Loriente, 1996, pàgs. 9-37; Ribes-Loriente, 1997, pàgs. 68-71.