Situació
Guixeria islàmica apareguda al barri del Canyeret i ara conservada al fons arqueològic de l’Institut d’Estudis llerdencs.
ECSA-J.I. Rodríguez
El barri del Canyeret s’estenia pel vessant meridional del turó de la Seu Vella, entre la muralla exterior de la caserna, al nord, i l’eix Carrer Major-carrer Magdalena, al sud. Els vestigis d’aquest barri corresponents a l’època altmedieval van ser descoberts en ser enderrocat i abandonat ara fa vint-i-cinc anys i durant les obres d’urbanització del seu solar, el 1983.
Mapa: 32-15 (388).
Història
Abans de la seva destrucció el Canyeret era un barri habitat per classes populars que el denominaven popularment la Costa, de manera genèrica, amb motiu del fort pendent de la trama dels carrers, els quals prenien segons les zones el nom específic de Costa de Sant Andreu, Costa de Sant Joan o bé Costa de Magdalena. Les cases, però, eren de factura moderna, bé que senzilla i precària, construïdes pels pagesos de Lleida amb toves i canyissos; això devia originar el topònim. El barri es va reedificar bàsicament al segle XVIII i es consolidà durant el segle XIX. Durant l’edat mitjana el Canyeret fou una zona amb habitatges més nobles, però va patir molt els efectes de les guerres i els setges de la ciutat posteriors, sobretot els quatre de la guerra dels Segadors. El barri es recuperà a partir de la guerra de Successió, aprofitant allò que restava de les velles cases i sobretot la xarxa de carrerons, la qual era el principal atractiu abans de la destrucció del barri.
L’any 1970 es va prendre una solució dràstica a causa del deteriorament que patien les cases: l’enderrocament total. En nom de la seguretat es va realitzar allò que s’anomenà eufemísticament la destrucció constructiva del Canyeret. Aquesta operació obligà a desallotjar de les cases tota la població de la barriada i a instal·lar-la provisionalment a la vella presó de Lleida primer i en barracons prefabricats després. El solar on hi hagué el barri, però, no es reedificà tot seguit sinó que va restar abandonat més de deu anys sense fer-s’hi res. L’any 1983 s’endegà la seva definitiva recuperació, per la qual cosa es realitzaren unes cales per part del Servei d’Arqueologia de la Generalitat per comprovar l’existència de possibles restes iberoromanes, però malauradament no es van tenir en compte les estructures medievals visibles encara ni les que aparegueren en realitzar els treballs d’habilitació de la zona per a l’execució del nou projecte, que bàsicament ha consistit en la singular construcció d’una torre ascensor i de l’edifici dels jutjats.
Es coneixen una sèrie de projectes per al Canyeret anteriors al 1983, com el de J. Bergós del 1921, el de J. Porqueres del 1929 o l’elaborat l’any 1956 per l’Oficina Tècnica de la Paeria que reordenava els accessos del barri.
Jaciment arqueològic
La destrucció del barri del Canyeret va suposar una irrecuperable pèrdua per al patrimoni històric de la ciutat. La seva trama urbana tenia una vàlua important, amb la laberíntica irregularitat que mantenia un clar record del seu origen medieval, i era d’un interès singular per a conèixer l’urbanisme islamicocristià. J. Lladonosa defensà inútilment el seu manteniment. Els paviments eren normalment de còdols i de vegades se superposaven, la qual cosa assenyalava la llarga història de molts carrers. Carrers com el de la Vileta, per exemple, recordaven l’existència en algun període d’un nucli relativament aïllat de la trama urbana. Aquest topònim es repeteix a la zona més antiga de pobles veïns com Artesa de Lleida o Alfés, on arriba a ser sinònim de vila closa. Però a més hi havia altres elements que per si sols valia la pena conservar o si més no estudiar.
L’enderrocament de les cases va deixar al descobert una mena d’hàbitats semitroglodítics d’origen clarament medieval, però que van continuar existint fins al segle XVIII, segons consta en la documentació. Es tractava d’habitacions buidades a la roca de gres o, sobretot, a les margues de la muntanya per tal d’ampliar l’espai útil habitable de la casa. Aquestes balmes en alguns casos podien arribar a doblar la superfície exterior de la casa. Veritablement era una manera de construir no exclusiva de la ciutat de Lleida, bé que sí molt peculiar, que trobem també en altres zones de la vall de l’Ebre, com per exemple a la Rioja, o també en altres indrets peninsulars com al Tajo mitjà o a la zona de Granada. Ens preguntem si no era potser una aplicació urbana del costum rural islàmic de construir refugis subterranis, com per exemple el localitzat als Castellots de la Portella, refugis que són citats en les fonts documentals islàmiques.
Abans de les obres d’adequació de la zona on hi havia hagut el vell barri del Canyeret, es podien contemplar restes de cases nobles, concretament la paret del darrere o costat nord, que es podien datar entre el segle XIII i XIV. Eren les parets que recolzaven a la muntanya, fetes de carreus rectangulars lligats amb morter.
Dues de les cases encara guardaven voltes d’arcs apuntats, de dovelles ben treballades, que cobrien algunes de les cambres conservades. Una era al darrere de l’actual edifici del Banc Vitalici, mentre que l’altra era a sobre de l’església de Sant Joan, a l’antic carrer del Guitarrer, i constituïa la construcció més complexa perquè tenia dos pisos sostinguts per voltes apuntades; la inferior tenia una llum d’uns 5 m, mentre que a les dues superiors era d’uns 3 m. Tant el parament com les cambres estaven molt desfigurades pels afegitons i les subdivisions realitzades posteriorment, però deixaven veure un mur de carreus de gres i les dovelles de l’arc. Al costat occidental hi havia una quarta volta, també apuntada, però que en aquest cas ja era feta de guix i per tant d’època més moderna.
Integrat en una moderna construcció del carrer del Paer Rufes, es conservava un gran arc apuntat, conegut com del Gabelo, que corresponia a una de les cases velles de la parròquia de Sant Joan, probablement dels Navès. Va ser enderrocat no fa més de deu anys, juntament amb altres elements. L’arc era de forma apuntada i fet amb carreus i dovelles de gres. Per sobre encara hi havia la part superior d’un pilar circular que era coronat per un capitell troncocònic llis. Totes aquestes restes es podrien situar perfectament al segle XIII.
També van aparèixer al Canyeret cellers excavats al subsol i coberts per voltes apuntades, els quals majoritàriament eren d’època postmedieval; igualment es documentaren també cups cilíndrics recoberts de cairons i amb canelles de pedra.
A l’àmbit de l’antic barri del Canyeret s’han descobert diferents sitges, algunes buides i d’altres plenes de runa i materials. En una d’elles, situada sota l’actual col·legi Cervantes, es va recuperar una guixeria amb restes de pintura, que es descriu més avall. L’any 1985 es van descobrir dues sitges més durant una excavació d’urgència per tal de documentar la muralla de Portaferrissa o de Nolius, a la part oriental del barri del Canyeret; a la part inferior del mur defensiu, sobre l’actual edifici de la Caixa, es van trobar les dues sitges, de mides grans.
La més occidental era tallada pel camí que separava el pendent de la Seu Vella de la nova construcció bancària; això permetia accedir al seu interior, que estava parcialment reblert, i observar que es tractava d’un dipòsit de forma acampanada que encara mantenia la llosa que tancava la boca d’accés. Les seves característiques eren semblants a la de l’altra sitja situada uns 20 m més a l’est, a l’altra banda o part exterior de l’antiga muralla. Aquesta sitja, per la seva situació propera a la muralla objecte de l’excavació, va poder ser estudiada més exhaustivament. Es tractava d’un dipòsit que feia uns 400 anys com a mínim que restava a l’exterior del recinte murat. Tenia forma troncocònica o de campana i era excavat a les capes oligocèniques que formen el terreny natural del turó de la Seu Vella. Feia 4 m de fondo i tenia una amplada de 170 cm a la boca i de 450 cm al fons. L’excavació de la sitja va permetre recuperar un conjunt de material ceràmic, tant de cocció oxidant com reductora, que responia a una tipologia variada i que es trobava dispers pels diferents nivells del rebliment. Hi havia recipients d’emmagatzematge, com tenalles i gerros; de cuina, com olles, tapadores, cassoles i gibrells; d’il·luminació, com llànties; de taula, com plats, safes, plates, gerretes, gerres i pitxers; i objectes diversos, com suports de terrissaire. Hi ha des de material d’influència islàmica, com les decoracions degradades de corda seca parcial, fins a la típica grisa medieval. L’absència de materials del tipus verd i manganès, típics de la segona meitat del. segle XIV, permet considerar l’amortització del dipòsit a la primera meitat d’aquesta centúria, la qual per la relativa unitat dels materials sembla que es va produir bastant ràpidament. Es podria considerar també de les acaballes del XIII el moment d’amortització de la sitja. Sembla segur que la seva construcció i utilització es feu durant aquesta centúria per part de la nova comunitat cristiana que s’establí a Lleida després de la conquesta de l’any 1149.
Escultura
Probablement, el material més significatiu de tot el localitzat a les obres d’adequació del solar del Canyeret a la fisonomia actual fou una guixeria islàmica. La peça forma part del fons arqueològic de l’Institut d’Estudis Ilerdencs i ha romàs gairebé inèdita, si bé darrerament, en posició equivocada, n’ha estat publicada una fotografia (Diversos Autors, 1996, pàg. 77). Fou R. Vilalta qui l’any 1983 feu la troballa de la guixeria, el qual va ser un excel·lent vigilant dels treballs que s’efectuaren sense cap control oficial. La guixeria va aparèixer durant les obres del sector més occidental del barri, vora l’edifici del Seminari Vell i sota l’actual col·legi Cervantes. Aparentment les màquines havien desfet una sitja i escampat els materials, entre els quals hi havia la peça de guix. Es tracta de la meitat esquerra d’una llinda decorativa que fa 50 cm de llargada, 30 cm d’alçada i 10 cm de gruix; té un extradós en angle recte, per tal d’ajustar-se a la finestra o portella que devia cobrir. L’intradós és la part més decorada, ja que és format per dos arquets lobulats ultrapassats i la meitat d’un tercer, a la part superior, la qual cosa permet pensar que la llinda presentava un arc polilobulat que devia estar sostingut per uns muntants de pedra d’uns 15 cm d’amplada. La cara interior no té cap tipus de decoració, mentre que l’exterior presenta un filet a l’extradós dels arquets que mata l’aresta. Des d’un punt de vista decoratiu destaca l’existència d’un baix relleu al carcanyol format per una roda de sis arcs radials de ferradura amb capitells i columnes que s’uneixen per la base al centre del cercle que els inscriu; el fons de la roda manté la pintura de color vermell, mentre que la resta de la guixeria l’ha perduda.
Es tracta d’una peça singular que no té paral·lels coneguts, ja que el que més se li assembla són les guixeries de l’Aljafería de Saragossa o del Castell Formós de Balaguer (vegeu el volum XVII, pàgs. 232-238, de la present obra), si bé en aquests dos casos són elements especialment sumptuosos relacionats amb una construcció palatina. En el cas de Lleida, la guixeria és un element més senzill, de caire més popular, que tant podria correspondre a un habitatge com a una mesquita de la medīna Lārida del segle XI.
Bibliografia
- Lladonosa, 1955, vol. I, pàgs. 60-61; 1961-79, vols. I, II, III; 1972-74, vol. I, pàgs. 560-564; Catllar-Armengol, 1987; García, Markalaín, González, 1987, pàgs. 460-468; Diversos autors, 1996, pàg. 77.