Situació
Restes de l’antic poblat, descobert l’any 1966 al tossal del Vilot.
ECSA-J.I. Rodríguez
L’antic poblat del Vilot, que correspon al primitiu nucli de Sucs, és situat dalt d’un turó a llevant de l’actual poble de Sucs, el qual és situat a ponent de Lleida, molt proper a la Clamor Salada.
Mapa: 31-14 (358). Situació: 31TCG851202.
Per a arribar a Sucs des de Lleida cal agafar la carretera N-240 en direcció a Almacelles, i un cop fets uns 12 km cal desviar-se per una carretera local a mà esquerra, que al cap de 6 km deixa al poble de Sucs, el qual fou bastit al final dels anys quaranta per l’Instituto Nacional de Colonización. Al vilatge o poblat del Vilot s’accedeix per un desviament senyalitzat de la carretera, a mà dreta, abans d’entrar a Sucs. (JRG)
Història
El lloc que ocupà l’antic poble de Sucs sembla que fou poblat des d’èpoques molt remotes. Subes és esmentat en la documentació l’any 1092, en la delimitació del castell de Montsó feta pel rei aragonès Pere I. Un cop conquerit als musulmans a mitjan segle XII, el terme restà sota el domini reial. Tot indica que la colonització del lloc fou ràpida, si més no això és el que fa suposar el fet que la seva església, dedicada a sant Miquel, s’esmenti el 1168 en l’Ordinatio ecclesiae Ilerdensis.
La primera referència del castell de Sucs data del 1226, amb motiu de la venda que en feu Pelegrí a Ponç de Castelló per 600 morabatins alfonsins. L’any 1235 fou venut de nou al procurador de Jaume I, i aquest ho tornà a vendre l’any 1242 a Tomàs de Santcliment, el qual, al seu torn, ho revengué tres anys després al mateix rei. Tot i això, a partir del 1274 fou novament propietat de la família Santcliment, sota la senyoria de la qual s’inicià una etapa d’estabilitat que durà fins l’any 1320, en què passà a Pere de Montanyana.
L’any 1401 el capítol de la catedral de Lleida comprà la jurisdicció de Gimenells, Sucs, Raïmat i Benavent.
El lloc de Sucs inicià la seva decadència als segles XIV i XV. Aquesta tendència fou constant entre el 1365 i el 1497, ja que el nombre d’habitants passà de 53 a 9. La davallada continuà durant els segles posteriors, i culminà amb la destrucció i l’abandonament del lloc després de la guerra dels Segadors, al segle XVII. Això explica que en les actes de la visita pastoral de l’any 1696, Sucs consti com a lloc despoblat. (JRG-XEC)
Nucli urbà
Planta d’aquest antic poblat.
J.R. González-J.I. Rodríguez
L’any 1966, durant els treballs de repoblació forestal que endegà l’Instituto Nacional de Colonización al tossal del Vilot, es localitzaren les restes de l’antic poblat, les quals, malauradament, foren excavades amb més il·lusió que mètode. Les restes localitzades són de tres tipus clarament diferenciats: la fortalesa, l’església i l’àrea dels habitatges. A la part més alta del tossal hi ha allò que s’identifica amb el castell, si bé actualment no és més que la part inferior d’una possible torre rectangular, la qual va ser habilitada com a cisterna. L’espai interior de la torre fa 4 × 2 m; és cobert amb volta de mig canó, lleugerament aplanada, i té les parets de dins obertes cap a fora a mesura que guanyen alçada, totalment arrebossades. Exteriorment, a la torre, no hi ha cap rastre del mur, ja que els carreus foren espoliats i solament ha restat el morter. A llevant hi ha una doble escala paral·lela per a accedir a l’interior del dipòsit, el qual té 3 m d’alçada, ja que la meitat inferior ha estat excavada en la roca de gres que servia de base a la fortificació. L’estat actual de l’estructura dificulta la seva interpretació i datació, si bé formalment sembla una obra tardana que podria correspondre a l’època dels Santcliment, a les acaballes del segle XIII o primers anys del XIV; amb tot, no s’ha de descartar la possibilitat que hagués estat reaprofitada d’una fortificació més antiga.
En el pla sud-oriental d’on hi ha les restes de la fortalesa apareixen els vestigis de la seva església, dedicada a sant Miquel. Era un temple d’una única nau, orientat est-oest, i amb la capçalera semicircular; al bell mig de l’àmbit de la nau encara s’aprecia una tomba excavada a la roca de tipus banyera, paral·lela als murs nord i sud del temple.
Tot el nucli de poblament s’estenia pel vessant meridional del tossal. Tanmateix, dels habitatges solament es conserven tres sitges de forma acampanada, de boca estreta excavada a la roca, de 50 cm de diàmetre i 30 de gruix, i el dipòsit pròpiament dit, que s’excavà en les capes margoses i les mides del qual van des de la màxima fondària de 2, 30 m fins a la mínima d’1, 25 m. El material localitzat ens indica un hàbitat de l’edat del bronze anterior a l’assentament medieval. (JRG)
Bibliografia
- Els castells catalans, 1979, vol.VI (II), pàgs. 902, 905 i 943; González, 1991, pàgs. 12-23; Visa, 1991, pàgs. 24-45.