Situació
Vista general del monestir, format per un conjunt d’edificacions que van del segle XIII al XVIII.
ECSA-J.I.Rodríguez
A poca distància al sud-oest del poble de Seròs hi ha l’antic monestir de Vinganya, format per l’església, el claustre i les edificacions residencials i d’explotació agropecuària. Actualment és la seu del Centre d’Arqueologia de Vinganya de la Fundació Pública Institut d’Estudis Ilerdencs.
Mapa: 31-16 (415). Situació: 31TBF821922.
S’hi accedeix per la carretera LP-7041 que va de Seròs a la Granja d’Escarp, transcorreguts 2 km. (JXS-JRG)
Història
Tot i que no es pot afirmar, sembla que al segle XI, en aquest indret hi havia una “torre” islàmica propietat del capitost almoràvit Yahya Ibn Gangy?. L’any 1149, en ser conquerides la ciutat i les terres del voltant de Lleida per Ramon Berenguer IV, el lloc de Vinganya passà a mans de Pere de Bellvís, el qual fou fet captiu pels àrabs del regne islàmic de València a la darreria del segle XII. Un cop alliberat gràcies a la intercessió dels trinitaris, Pere de Bellvís feu donació l’any 1201 a fra Joan, ministre de l’orde dels trinitaris, de la “torre” de Vinganya, juntament amb altres béns que tenia al terme del castell d’Aitona, per fundar un convent del seu orde. A continuació presentem la traducció d’aquest document:
“Sàpiga tothom que jo, Pere de Bellvís, amb el consentiment, la voluntat del meu senyor el rei Pere d’Aragó, per remei de la meva ànima i la dels meus pares, dono, lloo i concedeixo perpètuament al Senyor Déu, a la santa casa de la Trinitat i a fra Joan, ministre de la mateixa casa i als seus successors la meva torre de Vinganya, íntegrament, amb els seus termes i pertinences, terres de conreu i erms, amb les seves entrades i eixides i amb les aigües i pastures. Igualment dono i concedeixo a la mateixa casa i als seus frares tot el domini que tinc i he de tenir al terme del castell d’Aitona, això és, les meves vinyes i terres en les quals estan plantades; a excepció de la vinya que fou d’Avinagrell i dos camps, dels quals un s’anomena de Carabassada i l’altre que es troba sota el roquissar, amb les seves entrades i eixides. Tot això tal com més amunt s’ha expressat, ho dono i concedeixo a Déu, a l’esmentada casa i als frares de la mateixa casa, perquè ho tinguin i posseeixin perpètuament, de la millor manera que ho pugui dir i entendre a favor vostre, i del meu dret i potestat ho passo al vostre domini i possessió, sense cap retenció per part meva ni dels meus; amb la condició, però, que els frares de la dita casa de la santa Trinitat tinguin sempre en la dita torre de Vinganya dos frares sacerdots, que facin sempre l’ofici diví en la seva església. Es va fer això l’últim dia de novembre de l’era mil dos-cents trenta-nou. Sig+natura de Pere de Bellvís que això lloo i signo. Sig+natura de Pere, rei d’Aragó i comte de Barcelona. Jo, Guillema de Cortesa, que signo com a testimoni. Sig+natura de la senyora Catalana. Sig+natura de Bertran d’Olivella. Jo, Guillem, bisbe d’Osca, que vaig intervenir en la donació i hi faig aquest senyal +. Sig+natura de Guillem de Corró, que ho ha escrit amb lletres sobreposades a la línia setena, el dia i era abans esmentats. Sig+natura d’Ermessenda de Castellar, que dono totes les coses abans escrites, ho lloo i concedeixo i demano als testimonis que ho signin. Sig+natura de Gombau de Ribelles. Sig+natura de Pere d’Aragó. Sig+natura de fra Bernat de Moracuc.
Sanç, que va presentar els esmentats testimonis per manament d’Ermessenda, ha escrit la seva confirmació i hi ha posat aquest senyal +.”
Aquesta fou la primera fundació trinitària de la Península Ibèrica, ja que l’orde de la santa Trinitat havia estat fundat a França l’any 1198. L’èxit redemptorista de l’orde trinitari li va originar una forta crisi econòmica i la casa de Vinganya va haver de ser abandonada a la primera meitat del segle XIII. Per a buscar una solució al problema es va cedir Vinganya a Constança de Montcada, senyora d’Aitona i Seròs, pel seu matrimoni amb Guillem Ramon de Montcada i germanastra de Jaume I el Conqueridor. Aquesta no prengué possessió del monestir fins l’any 1250, un cop vídua; aleshores es convertí en la fundadora del primer monestir trinitari femení que tindrà l’orde a la Península. En aquesta època el monestir estigué sota la protecció de la poderosa família dels Montcada, els quals faran de l’església del monestir el seu propi panteó, per la qual cosa hi realitzaran importants modificacions.
Al final del segle XVI, el monestir entrà en una nova crisi, ja que la seva comunitat es veié reduïda a dues monges, la qual cosa obligarà a replantejar-se el seu destí. L’opció decidida per l’orde trinitari permetrà encetar una nova etapa, mitjançant la instal·lació d’una comunitat masculina que construirà un noviciat i començarà a reformar l’edifici per adaptar-lo a les noves necessitats i als nous gustos constructius.
No són gaire conegudes les conseqüències a Vinganya de les guerres d’aquesta època que assolaren Catalunya però, si més no, hi ha constància de la destrucció que patí el monestir durant la guerra del Francès al començament del segle XIX. La recuperació no durà gaire perquè el decret de desamortització de Mendizábal afectà plenament el monestir de Vinganya, el qual passà a mans particulars a partir del 1835.
Les conseqüències de la desamortització foren nefastes per a la conservació del conjunt monàstic, el qual a poc a poc restarà abandonat, i l’església, convertida en cort. La ruïna serà un fet i l’espoliació, una constant que escamparà arreu les venerables pedres fora del seu emplaçament original. En podem trobar al poble de Seròs, a les torres veïnes o, fins i tot, a llocs més llunyans. Potser la pèrdua més sentida fou, fa només uns vint anys, la d’unes columnes estriades que emmarcaven la porta barroca. L’any 1986 la Diputació de Lleida i la Generalitat de Catalunya iniciaren el procés de recuperació del vell monestir. De moment s’ha rehabilitat el temple i les parts nord i oest del claustre. Paral·lelament, el Servei d’Arqueologia de l’Institut d’Estudis Ilerdencs va desenvolupar el projecte de recerca arqueològica del monument, el qual ha permès conèixer millor la seva trajectòria històrica, i ha elaborat el projecte museològic i museogràfic del temple.
Al novembre del 1996, la Junta Rectora de l’IEI constituïa formalment el Centre d’Arqueologia de Vinganya, el qual està adscrit al Servei d’Arqueologia de la Fundació, amb seu al vell monestir. Des de feia quatre anys, però, ja s’havien desenvolupat de manera experimental la majoria de les funcions previstes per al centre, les quals giren entorn de l’objectiu de divulgar l’activitat arqueològica i permeten considerar el centre com una autèntica escola d’arqueologia. Com a complement ideal aquest centre també promociona la visita de l’entorn arqueològic de Vinganya, que inclou un ampli ventall de jaciments que van des del neolític fins a l’actualitat. (JXS-JRG-APF)
Església
Planta de l’església del monestir, amb indicació del perímetre del temple primitiu.
ECSA-J.I. Rodríguez
El conjunt arquitectònic de Vinganya té dues parts ben diferenciades, tant funcionalment com estilísticament. D’una banda, tenim el sector religiós situat al nord, format per l’església pròpiament dita i el campanar. D’altra banda, tenim el sector residencial de la comunitat religiosa, situat al sud i format per tres ales d’edificacions al voltant d’un claustre. Així com a la zona del temple hi ha una barreja constructiva que va des del segle XIII fins al XVIII, a la part del claustre hi ha una unitat estilística, ja que correspon bàsicament tot als segles XVII i XVIII. Solament a l’extrem septentrional de l’ala est hi ha una estructura més antiga que podria estar relacionada amb una construcció islàmica, si bé encara no es pot confirmar. Aquesta estructura és de planta rectangular tot i que no coneixem la part de ponent que se situa sota el claustre. Està feta de carreus regulars de mida gran, d’1 m gairebé de gruix, i que van de 70-50 cm de llargada a 45-50 cm d’amplada, i són units amb un fort morter. Al nord hi ha tres filades de mur fins a una alçada de 3 m, mentre que a l’est són nou filades que arriben als 5 m; a partir d’allí, el mur era de tàpia i al segle XVIII fou substituïda per una obra de maçoneria arrebossada. La paret oest que actualment dona al claustre és obra del segle XIV, la qual és clarament posterior a la probable estructura islàmica, però esdevé la part més antiga del sector residencial. La paret meridional solament s’aprecia bé per dins, ja que exteriorment va ser tapada pel refectori que es va construir al segle XVIII. Les mides generals de l’aparent torre són de 9, 10 m de llargada per al mur de llevant i 6, 80 m per al septentrional. Cal pensar que encara que no coneixem el mur occidental, les seves mides no es devien allunyar gaire d’un rectangle de 9 × 7 m. Al nord, el mur té els carreus més grossos a la base, els quals s’adapten al perfil de la roca calcària, i fins i tot, la filada inferior sobresurt uns 10 cm del pla vertical de la paret. Per contra, a la paret est ens trobem que les tres filades inferiors són les de mida més reduïda, ja que no superen els 30 cm d’alçada, i a partir de la quarta hi ha les filades més grosses, per a després tornar-se a aprimar en les superiors. Aquesta manera d’edificar atípica fa dubtar de la datació islàmica sospitada per a la construcció que s’ha esmentat, la qual és, però, una de les estructures més antigues del monestir. Podria tractar-se d’una torre d’origen andalusí que fou modificada en època cristiana, o refeta aprofitant les mateixes pedres, però amb una altra disposició. Quan finalitzin les excavacions arqueològiques de la zona es podrà saber amb exactitud l’evolució d’aquest element singular.
Els dos sectors del monestir estan íntimament units però clarament diferenciats, ja que a més, l’eix principal del temple no és perpendicular al del claustre, amb la qual cosa es produeix un desajust a la regularitat de la planta, aspecte sorprenent per a una obra nova. Probablement, aquesta peculiaritat és conseqüència de l’adaptació del temple a les estructures de la construcció islàmica, les quals van desaparèixer pràcticament sota l’obra del segle XVII. En el seu estat actual, el temple de Vinganya és un complex edifici amb diverses construccions que daten des del començament del segle XIII, passant per la part més espectacular del segle XIV i XV, fins al segle XIX, en un llarg procés de construccions i reconstruccions sobre el nucli inicial.
El temple és un edifici molt senzill, d’una nau única de planta rectangular; el presbiteri, orientat a l’est, es cobreix per una volta apuntada; mentre que la resta del temple ho fa amb una coberta més senzilla de doble vessant. Els elements de sosteniment eren determinats per un arc triomfal, situat en el punt d’unió entre el presbiteri i la nau, i dos arcs de diafragma equidistants en el cos d’aquesta. Exteriorment, el presbiteri tenia una coberta de lloses posades a doble vessant, mentre que la resta de la nau devia ser de teules sobre un embigat de fusta. En la part meridional de la capçalera va ser localitzat, en enderrocar l’escala barroca d’accés al primer pis del claustre, el ràfec sostingut per mènsules llises que alternen simplement la motllura de la gola i de taló com a única decoració. Les cantonades eren reforçades per sengles parelles de pilars a cada costat, dels quals es conserven els dos del sud-est i el del mur est, ja que el septentrional fou repicat al segle XVIII per a fer una possible hostatgeria. Aquests contraforts són coronats per elements semipiramidals, cosa que recorda els contraforts de la galeria oest del claustre de la Seu Vella de Lleida, els quals es poden datar al segle XIII. En resum, podem dir que els quatre contraforts absidals tenen una aparença més massissa que els altres sis que servien per a donar força als tres arcs interiors, tant el triomfal com els de diafragma, la major part dels quals estan amagats per les construccions posteriors. Per aquesta raó, solament podem saber que tenien una mena de sòcol, igual que els absidals, i que el darrer terç era més prim que el nucli inferior.
Interior de l’església, amb l’antic presbiteri al fons i l’actual volta de creueria.
ECSA-J.I. Rodríguez
Quant a la il·luminació de l’interior, hi havia almenys cinc finestres d’arc de mig punt i d’una sola esqueixada, situades totes a l’absis. Tres d’elles al mur de llevant, una de central a la part superior i dues de laterals a un nivell més baix; mentre que les altres dues finestres eren situades una a cada banda dels murs laterals del presbiteri, una al mur nord i l’altra al mur sud. No sabem res de les possibles finestres que hi podia haver al llarg de la nau, ja que no són visibles les parets originals. Una cornisa motllurada marcava la línia d’impostes, posteriorment repicada per les obres realitzades al segle XVIII. Per sota d’aquest element els murs eren decorats amb pintures murals al fresc, de tipus geomètric i de gust clarament àrab, que testimonien la forta presència cultural islàmica en aquesta subcomarca del Baix Segre, en la qual hi va haver moriscos fins al segle XVII. Actualment es pot veure encara restes d’aquestes pintures murals sota les tres capes d’arrebossats que recobrien totalment el temple en època postmedieval.
En el punt de separació entre el presbiteri i la nau central hi devia haver un arc presbiteral, sostingut per dos capitells de grans dimensions, un d’ells troncocònic i l’altre antropomorf, trobats en el curs de l’excavació del temple i que en la reforma del segle XIV s’utilitzaren com a basament de la capella gòtica meridional.
Al mig del mur sud s’obria una petita porta, d’arc adovellat i apuntat, que permetia la comunicació entre el temple i les dependències del monestir. En el primer tram de la nau hi ha dues petites capelles d’arc apuntat, corresponents també a aquesta època; la que hi ha al mur nord serveix d’accés al campanar. La porta principal, oberta al mur de ponent, es també d’arc apuntat i adovellada; per fora hi ha un guardapols i per damunt d’aquest hi ha tres mènsules, que podrien haver aguantat un possible porxo.
Durant la segona meitat del segle XIII es construí una capella de volta apuntada al costat nord del temple i que tindrà per primer cop l’heràldica dels Montcada, formada per sis besants d’or. Però els canvis més destacats es feren al segle XIV, de la mà de Berenguera de Montcada, neta o besneta de Constança, fundadora del convent femení de Vinganya, mitjançant la construcció de les dues capelles gòtiques. La més gran, al nord, dedicada posteriorment a Nostra Senyora del Remei, esdevé una autèntica església dins de la primitiva construcció, en la qual hi havia les tombes de diferents membres de la família Montcada. En aquesta capella apareixia l’escut de la família, en alternança amb la creu trinitària. La capella més petita, davant de l’anterior, va estar dedicada en època moderna al Sant Crist i va ser originalment el panteó de Berenguera i del seu marit Bernat Jordà d’Illa.
Les obres realitzades en aquesta època obligaren a desmuntar la part del davant del presbiteri i, per tant, l’arc triomfal, amb els seus elements escultòrics, els quals, com ja hem dit, s’aprofiten com a fonamentació de la capella del Sant Crist, situació en la qual es poden veure actualment. El projecte, certament, pretenia convertir tot el vell temple en una església gòtica, però no es va portar a terme.
Bona part de la imatge actual de Vinganya correspon als segles XVII i XVIII, moment de retorn dels monjos al monestir. Al segle XVII es construí el campanar, el claustre i els diferents edificis de la zona residencial. En el temple i, concretament en allò que afecta els dos primers trams de la nau central, s’acabà el vell projecte gòtic l’any 1690. Es feu, però, amb materials menys nobles que els emprats en l’edat mitjana, és a dir, amb maons i guix en lloc de carreus de pedra. També es construí una nova capella al sud i es modificà l’existent al nord. De tota manera, els canvis més importants es realitzaren en modificar el sentit de l’església; es posà l’altar tapant l’antiga porta de ponent, i se n’obrí una de nova, de gust barroc, al mig de l’absis de llevant. Tot el tram del presbiteri es cobrí amb un cor. Es tapià també la porta meridional de comunicació amb les dependències monacals i se n’obrí una de nova al mur de la capella del Sant Crist. Finalment, i segons els gustos de l’època, tota l’església fou arrebossada per tal de donar una imatge unitària.
Cal pensar que l’obra de l’església devia començar després de la donació de Pere de Bellvís, si bé no sabem la data exacta de la consagració del temple. Hi ha un document en què apareix la data de consagració del 25 de novembre de 1202, però no n’és del tot segura l’autenticitat, ja que sembla que es tracta d’un dels molts documents que va subministrar a l’orde trinitari el tristament cèlebre Lupián Zapata, famós per les seves falsificacions documentals, que va morir essent capellà d’Eivissa el mes de juny del 1667. Els annals de l’orde de la Santíssima Trinitat escrits per Lupián es conserven, en cinc toms, a la Biblioteca Nacional de Madrid. Evidentment, un any sembla poc temps per a fer tot el primer temple de Vinganya. De tota manera, a favor d’aquella data de consagració de l’església es podria pensar que estava acabada solament la capçalera i que la resta de la nau devia ser posterior.
Antiga capçalera del’església, on s’obrí al segle XVII la nova porta d’entrada al temple.
ECSA-J.I.Rodríguez
El temple primitiu de Vinganya és una construcció senzilla de transició del romànic al gòtic. Té una capçalera plana, com és relativament freqüent en moltes construccions del segle XIII, com la mateixa església del monestir cistercenc de Santes Creus, per a esmentar l’exemple més conegut, o el de la parròquia de Sunyer, ja que és el més proper. Cal datar, almenys, el presbiteri al primer terç de la centúria, ja que els arcs de diafragma poden considerar-se de mitjan segle XIII o fins i tot del darrer quart d’aquest segle. J. Fuguet estudia una evolució dels arcs de diafragma i situa en la segona meitat del segle XIII els que descansen en pilars i que tenen una imposta diferenciada; en aquest segon estadi evolutiu dels arcs de diafragma l’elevació del punt d’arrencada dels arcs obliga a disposar de contraforts exteriors. Com podem veure, els arcs de Vinganya s’ajusten totalment al model descrit per J. Fuguet i, per tant, segons ell s’haurien de datar quan el monestir va passar a ser femení. Particularment, creiem que la unitat de la part conservada de la primitiva església és absoluta, tant en el tipus d’aparell com en el material emprat. Únicament, el canvi conceptual i econòmic de deixar de fer una volta apuntada per una coberta amb arcs de diafragma marcaria una possible diferència temporal, la qual probablement solament és conseqüència de la diacronia constructiva de l’església. És a dir, tenint en compte l’austeritat de la regla trinitària, sembla lògic pensar que el temple fos concebut com ara el coneixem, la major part amb la senzillesa de la solució que donen els arcs de diafragma. L’esforç constructiu i decoratiu es devia reservar per a la part més noble o el presbiteri, sobretot si recordem que és la primera fundació de l’orde al sud dels Pirineus. (JXS-JRG-APF)
Excavacions arqueològiques
Paral·lelament a l’inici de la restauració del temple de Vinganya, l’any 1986, es començà el projecte arqueològic de recerca del monestir, el qual preveia en primer lloc la investigació d’aquells punts que afectaven l’obra arquitectònica. D’aquesta manera, es va procedir a excavar tot el subsol del temple. Això va permetre confirmar la hipòtesi de M. Escolà sobre l’estructura original del temple, el qual gràcies als materials ceràmics trobats a la rasa de fonamentació se situava també en la primera meitat del segle XIII.
Tot l’interior del temple era ocupat per diferents enterraments en fossa dels segles XVII i XVIII. Del mateix moment devia ser la cripta que hi havia al mig de la capella nord, la qual tallava, igual que la mateixa fonamentació gòtica, diferents enterraments de fossa que segurament corresponien al cementiri del segle XIII, situat al nord del temple.
Ja del segle XIX era l’ossari del mig de la nau, el qual devia servir per a sebollir dignament les restes profanades durant la guerra del Francès.
Una cala efectuada a l’exterior de la capçalera indica que la zona no va ser ocupada per una necròpoli, mentre que a l’oest es localitzà el cementiri que es va fer allí en tancar la porta original d’accés al temple i al claustre al llarg del segle XVII.
D’altres excavacions realitzades per la zona del claustre no han permès documentar cap resta que ajudi a conèixer les dependències monacals de Vinganya. Unes escasses estructures muràries a l’ala oest i una gran fossa d’enterrament davant de la porteta de pas al temple són els únics indicis de l’ocupació medieval de l’indret.
Finalment, cal esmentar que l’any 1986 es va canalitzar la sèquia que passa per sota de Vinganya. Les obres permeteren documentar restes d’una construcció i una sitja de carreus ben posats, que eren tallats per la sèquia, la qual cosa demostra una certa modernor d’aquest conducte hidrogràfic que per la documentació sabem que el rei Pere I autoritzà a fer a partir del 1205. (JXS-JRG)
Pintura
Restes de pintures murals al fresc d’influència islàmica, possiblement del segle XIII, situades als murs del presbiteri de l’església.
ECSA-J.I. Rodríguez
Als tres murs que integren el presbiteri de l’església es realitzaren pintures murals al fresc de gust totalment islàmic, ja que formaven autèntics ataurics. Als murs laterals, la pintura començava a partir de la imposta cap avall, però a la paret absidal puja més fins a emmarcar la finestra superior.
El motiu de la decoració és habitualment monòton, però aconsegueix un gran efecte plàstic. A la part de dalt, emmarcada per dues filades paral·leles de pedres, hi ha una sèrie d’arquets de ferradura, sostinguts per columnes, amb capitells i bases. Segueix una nova sèrie de rosetes, una nova filada de perles i, després, el conjunt d’entrellaçats de 2 m d’alçada, que deixen estrelles de vuit puntes, les quals tenen al mig un cercle de color groc. Aquesta figura decorativa alterna amb una altra que està formada per un octògon que ocupa el poc espai lliure que hi ha entre els encreuaments dels llaços.
Evidentment es tracta d’una representació de gust totalment islàmic. Recordem que la societat de la zona continuà professant la seva religió fins ben entrada l’època moderna.
Les pintures de Vinganya sembla que són contemporànies a l’obra del primitiu temple, és a dir, al segle XIII, i se salvaren en part quan la construcció del cor al segle XVIII ocultà aquesta mostra decorativa, ja que en altres indrets foren repicades. (JXS-JRG)
Bibliografia
- Sainz de Baranda, 1850, vol. XLVII; Villanueva, 1851, vol. XVII; Barraquer, 1906 vol. I, pàgs. 363-368; Asunción, 1915; Lladonosa, 1972-74; Carbonell, 1974-75, vol. II, pàg. 78; Esteve, 1979; Lara, 1979; Escolà, 1985; Dalmases-José, 1985, vol. II, pàgs. 125-126; Español-Escolà, 1987, pàgs. 147-182; González-Xandri, 1989, 3, pàgs. 281-286; Xandri-González, 1989, 2, pàgs. 173-180; Medina-Xandri. 1990; Xandri-González, 1990; Xandri, González, Serra, 1992; Xandri, 1992, pàgs. 615-624; Xandri-González, 1995; González, 1997, pàgs. 78-81.