Situació
Turó de Gebut, on hi ha les escasses restes del castell (a dalt), i angle sud-est de l’antiga fortificació, que en constitueix el sector més visible.
ECSA-J.I. Rodríguez / ECSA-J.Bolòs
Les ruïnes del castell de Gebut són situades al cim d’un turó que s’alça a uns 300 m al nord-est del tossal on hi ha el poblat ibèric de Gebut. Resta a mig camí dels pobles de Soses i d’Aitona, sobre les terrasses del riberal del riu Segre. El poble de Gebut s’estenia entre el castell i les terrasses fluvials, al límit de les quals segurament devia córrer, ja en època andalusina, una sèquia.
Mapa: 31-15 (387). Situació: 31TBF896993.
Per a anar-hi, cal seguir la carretera que va de Soses a Aitona; al cap d’uns 3 km de la primera població, hem d’agafar una pista que surt a mà dreta i s’enfila cap al nord-est. A uns 700 m hi ha el poblat ibèric, i uns 300 m més enllà, el castell andalusí i l’antic vilatge. (JBM)
Història
La primera referència documental que tenim d’aquest indret planteja no pocs problemes d’interpretació. Sense que es faci explícita la via a través de la qual ha arribat a les seves mans, el comte de Barcelona Ramon Berenguer III encomana, l’any 1118, els castells de Gebut (Labud) i Castelldans a Guillem Dalmau de Cervera. Tres anys després, el 1121, la tantes vegades esmentada versió llatina de la convinença subscrita entre l’alcaid lleidatà Ibn Hīlāl i el comte de Barcelona Ramon Berenguer III esmenta, dins la nòmina de castells que el primer cedia al segon, els de Lebut et Castel de Ases i dues fortificacions que, si hem de creure el primer dels documents esmentats, ja feia alguns anys que es trobaven en mans del comte de Barcelona i dels seus nobles.
Fa la impressió que els barcelonesos podrien haver ocupat aquestes fortificacions arran d’una, fins ara no documentada, expedició cap a terres lleidatanes coetània de la captura de Saragossa (1118), o bé de resultes d’un tractat defensiu subscrit entre els almoràvits i el comte barceloní Ramon Berenguer III per aquestes dates. Alhora, és probable que Ibn Hīlāl fes cessió al comte de Barcelona de quelcom sobre el qual no tenia un domini ferm, atès que les condicions contingudes en el pacte sembla que no es dugueren mai a terme. Sigui com sigui, l’any 1133, en fer testament l’esmentat Guillem Dalmau deixava al seu fill Guillem Castelldans, “Gebut, ut aberet Petrus per illum, et similiter Kalaterra”, una dada de la qual es podria desprendre que llavors els castells es trobaven encara en mans feudals.
Ignorem fins a quin punt aquesta situació es podria haver vist afectada per l’enèrgica reacció almoràvit del 1134 i si llavors es recuperaren les fortificacions ocupades pels nobles barcelonesos. El que sembla segur és que l’any 1148, en vigílies de la doble conquesta de Lleida i Fraga, Gebut es trobava sota domini feudal. Aquell mateix any, quan els comtes Ramon Berenguer IV de Barcelona i Ermengol VI d’Urgell pactin la conquesta i el repartiment de la ciutat de Lleida, establiran que el territori dependent de la ciutat llavors encara andalusina comprenia “de termino de Labud usque ad terminum de Corbins”.
Un cop ocupada la ciutat i assentat el domini feudal sobre la zona, Gebut esdevindrà moneda de canvi en un seguit de transaccions entre els Cervera, els comtes de Barcelona i els d’Urgell, tots tres drethavents sobre l’esmentada fortalesa. La població de l’indret sempre serà majoritàriament musulmana, tot i que ja l’any 1168 sentim parlar de l’existència d’una “ecclesiam de Jabud”, alhora que diversos documents testimonien l’establiment a pobladors cristians de terres que abans havien tingut propietaris andalusins.
En algun moment del segle XIII que no podem determinar a causa de la manca de documentació referent a aquest període i indret, el domini sobre el castell i la població sembla haver passat de la família dels Cervera a la dels Montcada. Cap a la fi del segle XIII Gebut i Utxesa van estar temporalment en mans del monestir de Santes Creus, a causa de certs deutes contrets pels Montcada, i l’any 1304 Guillem de Montcada va fer una permuta amb Berenguer de Cardona, comanador del Temple, en virtut de la qual aquest darrer rebé el “castrum et villam de Jabuto, et loeum de Ortexa”.
El domini templer sobre el lloc no havia de durar gaire, atès que l’orde fou aviat dissolt i els seus béns, inicialment segrestats, foren posteriorment transferits als cavallers de l’Hospital de Sant Joan de Jerusalem, que hi establiren una comanda. La substitució dels monjos templers per un administrador reial, l’any 1307, provocà l’aferrissada oposició dels habitants musulmans de l’indret, els quals es revoltaren obertament contra el nouvingut. Aquest administrador fou substituït per un altre, però que també hagué de passar per un greu tràngol quan un escamot de sarraïns locals va atacar-lo a ell i a la guàrdia que li havia proporcionat el veguer de Lleida, amb el resultat de dos morts i ferits greus entre els seus membres. Temorosos de les represàlies, els musulmans abandonaren Gebut i es traslladaren a les poblacions veïnes que formaven part del senyoriu dels Montcada. Malgrat això, el veguer reial de Lleida, considerant que no es podia deixar sense càstig uns esdeveniments tan greus, aprofità l’absència d’Ot de Montcada per a penetrar en el seu senyoriu, obligar a tornar a Gebut els musulmans nouvinguts i penjar-hi els caps de la revolta.
En prendre possessió del lloc per l’orde de l’Hospital el castellà d’Amposta, fra Martí d’Oros, el 18 de desembre de 1317, els ecos de la revolta ja devien haver-se extingit. Possiblement cal emmarcar en aquests anys difícils el davallament de la població des de l’emplaçament encimbellat del vilatge andalusí cap a l’espai pla que vorejava l’antic camí que des de Lleida portava fins a Escarp i Massalcoreig.
El nou poblat, conegut com les cases de Gebut i alineat al costat del camí esmentat més amunt, fou parcialment excavat durant l’any 1996 per Juli Rius i Josep Tugues. Segons es desprèn de l’estudi fet per aquests autors, el registre ceràmic obliga a circumscriure la datació d’aquest assentament entre els segles XIV i XV. És significativa la preponderància de la vaixella de taula decorada en verd i manganès, mentre que les produccions en blau i blau i reflex són molt minoritàries, cosa que podria apuntar cap al seu gairebé total abandonament amb anterioritat a la segona meitat del segle XV, quan comencen a generalitzar-se aquest tipus de productes.
Gebut no va escapar de les conseqüències de la Pesta Negra. Així, si el fogatjament del 1358 consignava 49 llars, de les quals només quatre eren de cristians, al fogatjament del 1380 només consten 24 famílies.
Durant el segle XV dos factors es combinaren a l’hora de determinar la conversió de Gebut en una partida agrícola sense població estable. D’una banda, els hospitalers abandonaren l’administració directa de la comanda i la substituïren pel lloguer dels beneficis d’aquesta a uns regidors administradors, la deficient gestió dels quals sembla haver contribuït a la fugida dels camperols musulmans cap a les terres veïnes dels Montcada, on devien fruir de millors condicions o, si més no, de més seguretat. D’altra banda, la inestabilitat i les guerres de la segona meitat del segle van col·locar en bàndols oposats els hospitalers i els Montcada, de manera que aquests darrers es van trobar en el costat dels vencedors i en tragueren profit en reivindicar drets pretèrits sobre els termes de Gebut i Utxesa.
Si el 1460 encara quedaven a Gebut quatre o cinc vilatans, l’ocupació per part dels Montcada en finir la guerra de Joan II (1462-72) devia comportar el despoblament definitiu del lloc i el trasllat de la població cap a les veïnes localitats de Serós i Aitona. Quan, l’any 1481 i en virtut d’una sentència dictada per la cort de Ferran I, els hospitalers recuperin les localitats detingudes durant els anys precedents pels Montcada, els llocs de Gebut i Utxesa ja hauran esdevingut completament deserts.
El jaciment de Gebut fou excavat parcialment l’any 1994 per l’empresa PRÒLEG, amb el finançament de la Diputació de Lleida. (JEGB)
Castell
Planta trapezial, a escala 1:400, del castell, visible encara en bona part, que s’adapta plenament al puig rocós que el sosté.
J.Bolòs
Al cim del tossal del castell hi ha notables fragments dels murs d’un hisn (castell) andalusí, que té una planta trapezial. Al seu interior veiem restes de diverses possibles sitges.
Al sud-est de la fortificació, hom pot trobar restes dels murs de diversos habitatges. Uns 50 m més avall, al nivell de la carretera actual, una excavació va permetre descobrir les restes de diverses construccions. Una d’elles ha estat interpretada com una església; prop seu hi havia una important necròpoli. Hom ha suposat que una altra de les restes trobades potser era una mesquita. Moltes d’aquestes restes d’edificis han estat colgades o destruïdes en fer-se la nova carretera. (JBM)
La fortificació presenta, com ja hem dit, una planta trapezial determinada pel contorn de l’aflorament rocós sobre el qual s’assenta. Els seus murs són obrats amb grans carreus de pedra sorrenca i presenten torres cantoneres i altres d’intermèdies als costats més llargs del trapezi. Ignorem, atès que encara no s’hi han dut a terme excavacions, la cronologia inicial de l’assentament musulmà. No obstant això, les característiques constructives del que resta de la fortificació esmentada permeten aventurar que l’establiment podria haver sorgit en consolidar-se la línia del Segre, amb posterioritat a la “refundació” de madīa Lārida que va tenir lloc a la darreria del segle IX.
Planta general de l’excavació d’aquest importantíssim conjunt, on es constata la superposició de poblament al llarg de tota l’edat mitjana.
J.E. García
Gebut constitueix un exemple prototípic de la relació que a les nostres terres s’estableix entre les fortificacions andalusines i els nuclis habitats coetanis. A diferència del que succeeix al llevant peninsular i possiblement a causa del tarannà fronterer de l’àrea lleidatana, el gros del poblament rural acostuma a localitzar-se a redós d’aquestes fortaleses, inclòs dintre de recintes emmurallats que, partint del castell, encerclen el conjunt dels habitatges.
L’excavació de l’indret per on passa actualment la carretera que va d’Aitona a Seròs, situat sota el castell de Gebut, va treure a la llum, entre altres estructures, un edifici de planta rectangular d’uns 84 m2, amb els fonaments del que podrien haver estat dos arcs torals. Aquesta construcció, que interpretem com una petita església, està envoltada per una necròpoli on es documentaren trenta-set enterraments. Una anàlisi antropològica preliminar apunta cap a una alta taxa de mortalitat dintre de la franja d’edat compresa entre la infància i la joventut. La vigència d’aquest tret s’accentua de forma notòria al sector sud-oest de la necròpoli, cosa que ha estat interpretada pels especialistes com un indici d’una mortalitat sobtada i massiva, probablement deguda a una malaltia o a un període de fams cròniques.
Restes d’habitatges apareguts a les excavacions del vilatge d’època medieval.
J.Benseny
Una edificació de planta rectangular, d’aproximadament 150 m2, documentada en el decurs de les excavacions, pot correspondre a l’antiga mesquita. Contribueixen a suposar aquesta identificació l’orientació gairebé canònica de l’edifici (hi ha una desviació de 15° respecte de l’eix est-oest) i el fet que els sostres que devien cobrir-lo estiguessin suportats per columnes cilíndriques separades una de l’altra per 2, 5 m i amb una mitjana de 45 cm de diàmetre.
Mentre que l’església de la qual hem parlat amb anterioritat sembla haver estat enderrocada de forma parcial o total, si hem de jutjar per la suposició d’enterraments sobre un dels seus murs de tanca, la mesquita podria haver-se mantingut dempeus i haver estat transformada en església amb posterioritat a l’edicte de conversió forçosa del 1526.
Sigui com sigui, la partida on es troben les restes excavades, que als capbreus del 1496 i 1560 era coneguda com la Mesquidella, passaria a anomenar-se amb posterioritat l’Esglesieta, topònim que encara avui es conserva en un dels ulls de la sèquia que donen rec a aquesta partida, el de la Pala de l’Esglesieta. (JEGB)
Necròpoli
A Gebut s’han descobert quatre necròpolis. En primer lloc, prop del poblat ibèric de Gebut, l’any 1979 Josep Ribes va localitzar tres tombes de lloses d’atribució cristiana. Les lloses eren fetes de pedres planes de gres col·locades verticalment i que emmarquen tot l’interior. Per fora, tenen com un doble muret que reforça la primera paret, fet de pedres calcàries. La llosa de coberta era monolítica. Les mides eren aproximadament d’1,80 cm de llargada, 50 cm d’amplada i 30 cm de fondària. En segon lloc, també són cristianes les tombes aparegudes al peu nord d’una vil·la romana descoberta a l’indret. En tercer lloc, al vessant septentrional del tossal, prop del castell, es van localitzar tres tombes amb esteles que indicaven el cap i els peus, orientades en direcció nord-sud. I finalment, cal esmentar la necròpoli excavada al costat de la suposada església, apareguda en les obres de la carretera i de la qual s’ha parlat més amunt.
Les tombes esmentades en primer lloc es podrien situar a l’alta edat mitjana, mentre que les situades prop de la vil·la romana podrien relacionar-se directament amb l’assentament romà. El cementiri musulmà devia estar prop del castell, i el morisc, al peu del poblat. Es podria tractar del cementiri cristià creat després de la conquesta per a separar-se els pocs habitants de religió no musulmana d’aquells que la practicaven, i que eren majoria. (JRG)
Bibliografia
- Villanueva, 1851, vol. XVI, pàgs. 159-160, Ap. 1; Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 186, pàg. 196; Font I Rius, 1969-83; Huici, 1970; Lladonosa, 1972-74; González, 1979, 30, pàg. 169; Els Castells Catalans, 1979, vol. VI (II), pàgs. 926-928; Panadés i altres, 1983; Sénac, 1988, XXIV, pàgs. 53-69; Altisent, 1993, vol. I, doc. 82, pàgs. 84-86; Fuguet, 1995, pàg. 195; García, 1995.