Situació
Cantonada nord-oest d’una gran estructura que formava el mur extern d’aquest castell, molt malmès en haver-li adossat edificacions modernes.
ECSA-J. Bolòs
Les ruïnes d’aquest castell s’emplacen en un petit tossal separat per un marcat coll del serrat on hi ha la població de Vilanova de Segrià. Els vestigis de la vella fortalesa es destruïren per edificar en el mateix indret un xalet modern, tot i que encara se’n pot veure algunes restes.
Mapa: 32-14 (359). Situació: 31TCG022207.
S’arriba a Vilanova de Segrià des de Lleida per la carretera LP-9221 que passa per Torre-serona i Benavent de Segrià. En aquest darrer poble cal prendre un trencall que mena a Vilanova. (JRG)
Història
El lloc de Castellnou de Segrià fou fundat pels templers de la comanda de Gardeny, els quals hi bastiren un castell i hi edificaren cases. L’any 1231, per tal d’atreure poblament, Guillem de Castelló, mestre de l’orde, atorgà a l’indret una carta de poblament. Els repobladors de Castellnou procedien de les “torres” de Gilabert, Riudovelles, de n’Amada, de Forcada i de la “torre” de Segrià, que es corresponien amb diferents nuclis de poblament d’origen islàmic. Els nous colonitzadors es comprometeren a edificar una muralla que englobés cases i places amb portals d’accés. Els donadors també es comprometien a concedir a cada família repobladora dues peces de terra en franc alou.
Tot el conjunt de “torres” abans esmentades havien donat lloc a un poble anomenat en els documents Vilanova de Riudovelles. Castellnou de Segrià continuà sota el domini dels templers, i l’any 1317, amb l’extinció de l’orde, passà, com les seves altres senyories de la comarca, als hospitalers (aleshores Vilanova tenia 21 famílies i Castellnou, 5). En el fogatjament de l’any 1381, Castellnou, encara amb 5 focs, pertanyia al ciutadà de Lleida Pere de Santmartí.
Castellnou perdurà, molt probablement, fins al segle XV. Sembla que posteriorment fou absorbit pel poble veí de Vilanova. (MLIR-JRG)
Castell
Encara es pot veure, a desgrat del modern xalet, uns murs perimetrals que descansen directament en la roca de gres, els quals corresponen a les eres que es bastiren durant el segle passat a l’indret. Aquesta estructura sembla que podria correspondre en origen a l’antic castell; a la cantonada nord, es conserva una bona part d’un mur d’1 m d’alçada, el qual és fet de carreus de mides diferents que alternen amb maçoneria; és curiós l’arc de mig punt amb dovelles ben treballades que s’ha construït per a salvar un entrant de la roca i així mantenir la línia recta del mur. Podem anar seguint i observant com tota aquesta paret es va adaptant al perfil geològic del terreny; en general, es conserven solament un parell de filades, fetes de carreus ben treballats.
A l’est sembla que hi ha el basament d’una torre quadrangular, la qual seria la resta més segura que ha pervingut del vell castell; el basament correspon al mur oriental, ja que la resta fou enderrocat fa uns trenta anys pel propietari actual, el qual recorda que era de la forma indicada, que tenia una porta o forat a peu pla per l’oest i que interiorment s’apreciava el ressalt del mur per sostenir l’embigat del primer pis. La part conservada, d’1 m d’alçada i 3 de llargada, és de carreus rectangulars ben cisellats, lligats amb morter de calç.
Es pot recollir en superfície material ceràmic que ens situa en un moment al voltant del segle XIII, per l’existència de terrissa grisa medieval, i una perduració fins al segle XV. Es tracta en conseqüència d’una petita fortalesa construïda després de la conquesta cristiana del lloc, la qual va restar com un satèl·lit defensiu de la moderna població de Vilanova de Segrià. (JRG).
Bibliografia
- Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàg. 205; Els castells catalans, 1979, vol. VI (II), pàgs. 937; González, 1982; 1985, pàgs. 501-516; Rodríguez-González, 1986, pàgs. 191-209; Bolòs, 1993a, pàgs. 45-81; Fuguet, 1995, pàgs. 158-159; García, 1995, pàgs. 199-201.