Situació
Església de característiques plenament romàniques, construïda, però, els primers anys del segle XIV.
ECSA-J.A. Adell
L’església parroquial de Sant Joan Baptista és a l’extrem de llevant del poble de Vinaixa, en una posició elevada sobre el carrer, al damunt d’un espectacular sòcol construït amb carreus. L’església és totalment envoltada d’edificacions que només deixen visible la seva meitat de ponent.
Mapa: 33-16 (417). Situació: 31TCF308885.
Per Vinaixa, a tocar de la comarca de la Conca de Barberà, hi passen la carretera N-240 i l’autopista A-2. (JAA-CPO)
Història
El topònim Vinaixa té un origen àrab i fa referència a un assentament andalusí vinculat a un antropònim d’arrel vin- (en aquest cas es correspondria al nom propi ibn ‘Ayša). La colonització efectiva de Vinaixa no tingué lloc fins el 1151, en què el comte Ramon Berenguer IV va concedir una carta de poblament als habitants del puig de Vinaixa perquè hi construïssin un castell. En la butlla del papa Anastasi IV del 1154 adreçada a l’església de Tarragona hom esmenta l’església d’Avinaxa. També apareix en la butlla del papa Celestí III de l’any 1194. El rector de Vinaixa contribuí els anys 1279 i 1280 a les dècimes papals amb 86 sous cada any.
L’actual edifici fou construït a l’inici del segle XIV. Vers l’any 1301 els obrers de la parròquia contractaren el mestre d’obres Arnau Colomera per tal de bastir la nova església en set anys i segons el disseny de fra R. de Lebossa. Cap al 1302 Arnau Colomera renuncià a construir l’edifici i els obrers contractaren el picapedrer R. Piquer, de Balaguer. La construcció de l’església es devia paralitzar poc després, perquè el 30 de desembre de 1306 R. Piquer fou obligat a signar un nou contracte pel qual es comprometia a tenir acabats pel juny de l’any següent el portal i la façana i a alçar dues filades de pedra en tot el perímetre de l’edifici. A mitjan 1309 la volta encara no s’havia acabat de construir. L’església no s’enllestí fins el 1318.
Al final del segle XV la parròquia de Vinaixa era de col·lació de l’arquebisbe de Tarragona. Sufragània seva era l’església de Sant Miquel dels Omellons. (XEC-MMFG)
Església
Planta de l’església, de nau i absis semicircular, modificada només per estructures afegides a la part nord.
ECSA-J.A. Adell
És un edifici d’una sola nau, coberta amb una volta de canó de perfil apuntat reforçada per tres arcs torals i Leu capçada a llevant per un absis semicircular precedit d’un estret arc presbiteral. La volta de l’absis i l’arc presbiteral arrenquen, com la volta de la nau i els arcs torals, d’una imposta bisellada que recorre el perímetre de tot l’edifici.
La porta, d’arc de mig punt, s’obre a la façana oest i és emfasitzada per tres arquivoltes profusament motllurades, suportades per tres parells de columnes i extradossades per un guardapols motllurat en punta de diamant que retorna formant l’àbac dels capitells. En aquesta mateixa façana de ponent es conserva un ull de bou circular i al centre de l’absis s’obre una finestra de doble esqueixada.
Les façanes són llises i mancades d’ornamentació, llevat del ràfec, que és suportat per un fris de mènsules llises. Els paraments de les façanes són formats per un aparell de carreus escodats amb nombroses marques de picapedrer, amb la presència de carreus tallantats al sector de la portada.
Porta de l’església, d’arc de mig punt, amb tres arquivoltes profusament motllurades sostingudes per columnes i capitells.
ECSA-J.A. Adell
L’església de Sant Joan de Vinaixa és un dels millors exemples del que podem anomenar romànic d’inèrcia, en què també es podrien incloure les properes esglésies de Fulleda i el Vilosell, ja que la seva estructura i ornamentació corresponen a les formes pròpies del segle XIII, però la presència de carreus escodats i tallantats i sobretot les marques de picapedrer les situen en un marc cronològic més modern. En el cas de Vinaixa les proves documentals situen clarament la construcció de l’edifici a l’inici del segle XIV. (JAA)
Bibliografia
- Rius, 1946, vol. I, pàgs. 153-159; Batlle, 1947-51, vol. I, pàgs. 71-84; Altisent, 1974, pàgs. 194-196; Adell-Español, 1985, vol. I, pàgs. 81-85; Altisent, 1993, I, doc. 141, pàg. 128.