Situació
Vista de l’indret de les Sogues, amb el perímetre reconstruït del basament de l’antic temple i les tombes excavades en el seu interior, que es poden datar d’època medieval i barroca.
ECSA-J.I. Rodríguez
Els vestigis d’aquest antic santuari són en un petit tossal, a poc més de 2 km al nord de Bellvís.
Mapa: 33-16 (360). Situació: 31TCG187177.
S’hi va per un camí que surt de Bellvís i porta a Vallfogona de Balaguer.
Història
Els orígens d’aquest santuari són desconeguts, malgrat la llegenda tradicional que n’explica la fundació. Amb tot, el lloc ja és documentat l’any 1147, en què les turres de Sogas apareixen com a límit de migdia del terme del castell de les Penelles d’Algaeix. La capella devia gaudir de gran devoció al final de l’edat mitjana i durant el segle XVI fins al punt que els trinitaris s’hi establiren el 1595 i hi restaren fins el 1835. El lloc va patir la destrucció durant la guerra de Successió i la guerra del Francès, però la definitiva i més greu fou a conseqüència de la desamortització. A partir del 1840 les seves pedres i altres materials foren espoliats fins al punt que l’indret acabà convertit en un solar erm.
L’any 1977 el pare escolapi Segimon Balagué Salvia inicià la tasca de recuperació i animà els veïns a netejar-lo, excavar-lo i recuperar-lo. En el curs dels treballs va trobar la planta de l’església excavada en la pedra sorrenca, així com diferents tombes i altres construccions complementàries. Els ossos de les sepultures foren colgats l’any 1978 tots plegats en un únic ossari situat vora l’antic presbiteri i sota una monumental i simbòlica creu de ferro. Posteriorment es construí a llevant d’on hi havia hagut el santuari un casal amb forma de barca, segons projecte de l’arquitecte Jordi Mir, finalitzat l’any 1983, on es guarden les poques troballes ceràmiques i epigràfiques recollides. El 5 de maig de 1985 es va constituir el Patronat del Casal de la Mare de Déu de les Sogues, que vetlla per l’històric lloc.
Església
Planta del conjunt de les Sogues, a escala 1:400, amb els vestigis del temple antic i la moderna capella.
J.R. González-J.I. Rodríguez
A la roca sorrenca oligocènica hom pot observar l’empremta de la planta de l’església. Es tractava d’un edifici bàsicament rectangular, format per una única nau amb una capçalera carrada a llevant. La porta s’obria al mig del mur meridional; passat el llindar es baixava mitjançant dos esglaons al nivell de terra, que probablement era enllosat, segons es pot deduir dels retalls conservats al voltant de les boques de les tombes. Aquest possible paviment devia descansar gairebé sobre la roca natural. Al costat de migjorn hi havia dues capelles de planta quadrada que devien estar afegides a l’estructura original. El presbiteri era en una posició més enlairada respecte de la nau, segons es pot deduir d’un esglaó encara existent davant l’espai que ocupava, el qual era bastant gran en proporció a la resta del temple tot i que d’una amplada inferior. Hi ha indicis del basament de l’altar i de les dues escales a banda i banda que permetien l’accés al cambril de la Mare de Déu. De totes maneres, tot això està bastant tapat pel basament del modern casal que en forma de vaixell es va construir al sector de llevant l’any 1983.
Al costat nord del que fou l’església hi ha la planta d’una estructura rectangular que encara conserva part del paviment de rajola. Devia correspondre a la sagristia; també hi ha les restes del basament d’un mur. Dins de l’església es poden intuir els basaments de les pilastres dels arcs que sostenien la coberta; als peus del temple hi ha un forat al bell mig que probablement era el basament per al suport central del cor. En les noves obres d’arranjament de l’indret s’ha resseguit parcialment amb un muret de material prefabricat allò que devia ser la planta de l’església segons els retalls conservats a la roca.
Al sud de l’antic santuari es va localitzar un pou o cisterna que devia ser al mig d’un claustre que servia de porxo d’entrada a l’església. Aquesta cisterna no s’ha acabat d’excavar i avui resta colgada. Al sud-oest hi ha les restes d’un dipòsit rectangular amb dos costats excavats a la roca. A ponent es veuen les escales que servien per a accedir-hi. Els altres dos costats eren fets amb paret, de la qual resten els fonaments. Al nord hi ha un gran celler de planta quadrangular amb tots els seus elements excavats a la roca sorrenca: unes banquetes al costat nord, un cup cilíndric a l’oest vora les deu escales d’accés i, al sud, un altre dipòsit cilíndric, però posat horitzontalment com si fos una bota.
La datació de tot el conjunt va des dels seus orígens, probablement al segle XII o XIII, fins a la desamortització del segle XIX. Resulta evident que una construcció amb una vida tan dilatada ha tingut diverses reformes al llarg del temps. De l’època original deu restar la disposició general de l’església, la qual sembla que tenia un absis rectangular en contra del que va deduir el canonge Barraquer. L’església de les Sogues s’ha de posar amb relació a esglésies del segle XIII com la del monestir de Vinganya, a Seròs, o l’església parroquial de Sunyer, que coexisteixen amb el tipus més habitual d’esglésies d’absis semicircular. Cal pensar que l’arribada dels trinitaris devia modificar bastant tota la vella estructura medieval, tant per a adequar-la als nous gustos del moment com per a adaptar-la a les necessitats d’una comunitat religiosa, encara que fos petita. D’aquest moment deu correspondre la construcció de la sagristia, els fragments de nervis de guix i el celler excavat a la roca.
Necròpoli
Un aspecte de la necròpoli amb dues tombes medievals en primer terme.
ECSA-J.I. Rodríguez
Al subsòl del que fou el santuari i al seu voltant s’ha documentat fins ara un total de disset tombes excavades a la roca i hi ha indicis de tres més. El que més crida l’atenció del visitant són les diferents tombes existents al terra de l’església. N’hi ha de dos tipus: les individuals i les col·lectives (o ossaris). De les primeres n’hi ha nou. Són de forma rectangular i de 50 cm de fondària; la seva orientació és variada ja que dues es troben als peus del temple, situades en posició obliqua i oposada respecte de l’eix principal; una altra és situada al mig de la nau, perpendicular al seu eix. És tallada per la construcció d’una de les tombes col·lectives, cosa que dona una datació relativa als dos tipus de sepultures. Al nord del temple, fora del que fou l’església, n’hi ha una altra, també perpendicular a la nau; més al nord-est n’hi ha encara una altra, col·locada en posició paral·lela a l’eix de la nau, igual que les dues existents al davant de la porta del temple, a migdia. Finalment hi ha dues tombes d’infants, d’extrems arrodonits, molt petites i situades dins de l’església. Són orientades segons la direcció del temple.
Del segon tipus de tombes n’hi ha vuit. Tenen una boca rectangular amb un marcat encaix per a les lloses de cobertura. L’interior té 2 m de fondària i és també de planta rectangular. Segueixen sempre l’eix principal del temple; les parets laterals són rectes en els costats curts i corbades en els llargs. A prop del presbiteri n’hi ha una de més petita, amb la boca quadrada, que probablement és de les més antigues, ja que la construcció d’una sepultura de les més grans a la vora seu, tot i que va respectar la forma corbada de la paret, va originar que es trenqués i que ara es comuniquin ambdues tombes. Probablement la sepultura més curiosa d’aquest tipus és la situada al costat esquerre de la nau, propera al presbiteri, per la seva boca en forma de creu.
Pel que fa a la datació de totes aquestes tombes, direm que les individuals poden correspondre a l’etapa medieval de l’església, mentre que les col·lectives són clarament barroques, cosa demostrada per la troballa d’algun fragment de làpida on es pot llegir la típica fórmula “i dels seus”.
Bibliografia
- Parramon, 1963-65, XXVII-XXVIII, pàgs. 117-137; González, 1978a, 27-28, pàgs. 95-96; 1978b; Balagué, 1986; Altisent, 1993, vol. I, doc. 111, pàgs. 106-107.