Les ruïnes d’aquest castell es troben al capdamunt del tossal allargassat on s’assenta el poble de Montornès, prop de l’església parroquial. En el seu origen formava part de la xarxa de castells del comtat de Manresa o marca del comtat d’Osona. La primera notícia d’aquesta fortalesa es troba en el testament de Ramon Miró de l’any 1079, on consta que aquest posseïa el castro de Montornès. Per un document de l’any 1119 se sap que Ponç Ollemar tenia en aquesta data la quarta part del castell de Montornès. L’any 1133 el castell apareix en mans dels Cervera. Guillem Dalmau de Cervera el llegà al seu nét Guillem, després de la mort de la seva filla i del seu gendre. El domini superior devia restar en mans dels comtes de Barcelona perquè el 1181 Alfons el Cast, estant al castell de Gardeny, féu donació als templers del castell de Montornès, que es vinculà a la propera comanda de Granyena. Aquesta donació es comprova l’any 1250, quan Esteve de Súria, potser el comanador de Granyena, va reconèixer que tenia en feu de Jaume I el castell de Montornès. En extingir-se els templers al principi del segle XIV, el terme passà als hospitalers. La subjecció als hospitalers es prolongà fins a la fi de l’antic règim. (ABR)
Poques restes es conserven del castell de Montornès. Les seves pedres han desaparegut gairebé en la seva totalitat, víctimes de l’espoliació. Aquest fet es pot comprovar en el que resta de la paret interior d’un únic fragment visible del mur septentrional de la fortalesa. Fa per dins 10,40 m, té una alçada de 4,20 m i una amplada de 2,60 m. Però, probablement, allò que més crida l’atenció entre les ruïnes és un angle del mur exterior del recinte amb dos panys, de 3,5 m de llargada el més occidental i de 4,30 m el més oriental. Aquesta estructura està feta mitjançant la construcció de dues parets i un farciment de pedres irregulars lligades amb morter. L’aparell interior és de maçoneria ben lligada amb argamassa, mentre que l’exterior és de carreus amb les juntures cobertes pel morter, el qual, a voltes, arriba a ocultar una gran part de la superfície de les pedres, cosa que recorda gairebé una mena d’arrebossat. La mida dels carreus exteriors és regular. A la base són una mica més grans i més quadrats que a la part alta, on són més rectangulars i d’amplada més petita. És especialment significativa l’existència d’una filada a 1 m d’altura amb els carreus més grans de tot el parament, col·locats al llarg i de través. Aquesta filada està emmarcada per dalt i per baix per sengles filades de carreus especialment allargassats. Es tracta, evidentment, d’una solució més decorativa que funcional i que, probablement, pretenia dotar de personalitat una obra monòtona com pot arribar a ser un pany de muralla. L’existència d’alguna resta de mur per la banda meridional, la recollida en superficie de fragments de ceràmica grisa i la relativa potencia de terra que encara es pot apreciar en algunes zones de l’elevació, són elements que apunten l’interès de realitzar una excavació arqueològica en aquest castell. Una excavació podria aportar dades significatives sobre aquesta desconeguda fortalesa. Cal recordar que és situada en un punt clau de l’avanç de la frontera cristiana en el segle XI. Això ho constata la seva comunicació visual amb les torres dels castells de Verdú i de l’Ametlla, situats als dos extrems del pas natural que controlava el castell de Montornès. Posteriorment, el castell seria objecte d’ampliacions a les quals caldria adscriure el fragment de mur conservat, que no deu ser anterior al final del segle XIII. És fins i tot més probable que sigui de la centúria següent. (JRG-DRR-JIR-JMT)