Les restes d’aquest castell són a la part alta del poble de Rubinat, que és a la riba esquerra del riu d’Ondara, al vessant sud d’un turó relativament aïllat. Els seus orígens s’han de cercar a mitjan segle XI, època en què fou organitzada la repoblació de la rodalia de Cervera. La primera notícia directa de Rubinat l’aporta la donació que feren, l’any 1059, els comtes Ramon Berenguer I i la seva esposa Almodis del puig de Vilagrassa, en la qual s’esmenta el termino de Rabinad. Els Òdena foren els primers senyors del castell de Rubinat. La primera notícia directa del castell és de l’any 1067, en què se signà una convinença entre Guillem Bernat d’Òdena i la seva esposa Ermengarda, per una banda, i Guillem Ramon de Cervera, per l’altra, sobre els castells d’Òdena i de Rubinat. El 1085 Alamany Onofred, feudatari de Guillem Ramon d’Òdena, féu testament i deixà la seva honor de Rubinat, Montfalcó i Sant Guim al seu fill Umbert. Durant el segle XII comencen a aparèixer moltes vegades en documents referents a la família Òdena una nissaga cognomenada Rubinat que pot correspondre al llinatge de castlans del castell. També durant aquest segle es documenta que el castell era a mans dels Cervera, com a feudataris dels Òdena. Molts membres de les diferents branques del llinatge dels Cervera hi tingueren drets, a vegades al mateix moment. Guillem Dalmau de Cervera establí en el seu testament del 1133 que després de la mort de la seva filla el castell de Rubinat passés al seu nét Guerau [de Jorba], de tal manera que Guillem de Pujalt el tingués per ell. L’any 1142 es pactà una convinença sobre el castell de Rubinat entre Ramon Guillem d’Òdena i Guerau de Jorba. El 1172 Ramon I de Cervera, germà de Ponç II de Cervera, de la branca dels vescomtes de Bas, deixà en el seu testament el castell de Rubinat al seu fill Guillem. El 1182 el deixarà a la seva filla Berenguera. El 1173 Guillem III de Cervera, de l’altra branca de la família, llegà el castell de Rubinat al seu fill Guillem IV de Cervera.
Malgrat la presència dels Cervera, el domini superior dels Òdena sobre Rubinat es mantingué fins al segle XIII. En el testament sacramental de Ramon Guillem d’Òdena del 1158 aquest deixà al seu fill Pere el castell de Rubinat. Hi ha documentades convinences sobre el castell de Rubinat l’any 1187, entre Ramon I d’Òdena i Guerau de Jorba, i el 1191, entre Ramon I d’Òdena i Guillem I de Cardona, el qual llegà al seu fill Guillem entre d’altres castells el de Rubinat.
En disgregar-se el patrimoni dels Òdena al començament del segle XIII, el terme anà a raure a mans dels Caercí de Cervera. En aquesta època es produïren nombrosos enfrontaments entre els Caercí i els senyors del castell de Llindars, que van perdurar fins el 1304, en què el monestir de Poblet ja havia esdevingut senyor de Rubinat. Entre el 1295 i el 1300 aproximadament els Caercí van vendre Rubinat a Santa Maria de Poblet, i pocs anys després, cap al 1318, l’abat de Poblet permutà el castell de Rubinat pel de Boldú amb Pere Gener. Al segle XIV consta que el terme canvià de senyor diverses vegades. El 1358 pertanyia a Guillem d’Alenyà i Guillem de Prat; en 1365-70 era dels Castellet, ciutadans de Barcelona.
A mitjan segle XV els Aimeric, que ja dominaven altres termes veïns, apareixen com a senyors de Rubinat. Després d’acabar-se la guerra civil contra Joan II, aquest mateix rei premià la fidelitat de Joan Aimeric amb la creació de la baronia de Rubinat. Al segle XVI els Aimeric s’emparentaren amb Joan d’Erill i de Requesens. Els comtes d’Erill dominaren l’indret fins a l’abolició dels senyorius al segle XIX. (ABR-ABC)
Del primitiu castell resta solament part de l’angle nord de la construcció. El costat nord-oest és amagat sota la vegetació existent en aquesta zona ombrívola i es fa difícil distingir els 4 m de llargada que encara són visibles de la paret exterior del castell. Sortosament el costat nord-est, que té les mateixes característiques constructives, és molt més visible i té a més unes dimensions més grans. El fragment de paret vertical que s’hi conserva és de forma trapezoidal; té una llargada a la base de 12,90 m i a la part alta de 8 m, amb una altura màxima de gairebé 4 m. L’aparell és de carreus no gaire grans, de forma rectangular o quadrada, que tenen tendència a formar filades, de mida més ampla a la part baixa i més estreta a la més alta. La distribució general dels carreus, però, és més aviat irregular, sobretot per l’existència de zones amb lloses que trenquen l’horizontalitat i regularitat que en principi hi podria haver en tot el pany. Les pedres són lligades amb morter i és visible el reble interior del mur en alguna zona on la paret exterior ha caigut. Els dos fragments de murs conservats poden correspondre a la base de l’edifici principal o a la muralla de tancament, però com que no es coneix el seu gruix ni la seva secció es fa difícil de concretar realment a què corresponen. Molt probablement, aquests murs devien actuar com un folre del terreny natural.
Les ruïnes del castell quedaren molt afectades per la construcció d’un dipòsit d’aigua i per l’ús de les antigues construccions com a pedrera. És interessant observar la potent capa de runa existent en el tall del camí que voreja l’elevació pel nord-oest, i sobre la qual han crescut alguns arbres força vells que testimonien l’antiguitat en la formació del nivell d’enderroc. Les restes conservades del castell de Rubinat són difícils de datar, tot i que per la seva aparença no semblen pertànyer a un moment anterior al segle XIII. Molt probablement són d’època baixmedieval. (JRG-DRR-JIR-JMT)