Els orígens de l’església parroquial de la Fuliola es remunten al final del segle XI, en el moment de la repoblació del lloc. El 1080 el comte d’Urgell Ermengol IV cedí a Guillem Isarn la quadra de la Fuliola, al pla del Mascançà, més enllà del castell d’Almenara. El comte encarregà a Guillem Isarn que, a la quadra, hi bastís una fortificació per a la defensa dels habitants contra els sarraïns, i es reservà la meitat dels delmes. Segurament Guillem Isarn aixecà també l’església del lloc, vinculada al bisbat d’Urgell. En el seu testament del 1093, llegà la meitat dels seus béns a la seva família i l’altra meitat la repartí entre les canòniques d’Urgell i de Solsona. Santa Maria de Solsona es veié afavorida amb el castell de la Fuliola. Fou llavors que la parròquia de la Fuliola devia passar a dependre d’aquesta canònica. L’església de la Fuliola fou confirmada a Solsona en la butlla atorgada el 1151 pel papa Eugeni III. El 1163 se signà una concòrdia entre el bisbe i els canonges d’Urgell, d’una banda, i el paborde i els canonges de Santa Maria de Solsona, de l’altra, en la qual, entre altres acords, s’establí que des d’aleshores les esglésies de Linyola, la Fuliola, Bellestar i Vallfogona serien tingudes en indivís entre l’església de Balaguer (Santa Maria d’Almatà) i la canònica de Solsona.
L’actual església parroquial no conserva restes de l’antic edifici romànic a causa de les nombroses modificacions i ampliacions que s’han succeït al temple, l’última de les quals tingué lloc el 1934. Tampoc no sembla pas que el seu actual titular sigui l’originari.