Situació
Torre i fragments de muralla, que tot i algunes reformes posteriors són els elements més antics d’aquest castell.
ECSA-J. Bolòs
La localitat de Castellnou d’Oluja i les restes del seu castell es troben a la riba esquerra del Sió, prop dels nuclis de la Prenyanosa i Malgrat.
Mapa: 34-14 (361). Situació: 31TCG585184.
Per a arribar a Castellnou d’Oluja des de Cervera cal seguir la carretera L-311, que mena a Guissona. Superats 4 km, hi ha una cruïlla on caldrà prendre el camí de la dreta. Després d’1 km s’arriba al poble de Castellnou d’Oluja. (JRG-DRR-JIR-JMT)
Història
La vila de Castellnou s’originà al voltant del castell del mateix nom, el qual és documentat per primera vegada al segle XI, temps en què formava part del comtat de Berga a la marca del comtat de Cerdanya. El primer feudatari o castlà conegut fou Ramon Miró (1076). Per raons desconegudes, potser pel casament d’Estefania —descendent de Ramon Miró (?)— amb el vescomte Guerau II Ponç de Cabrera, el castell de Castellnou s’incorporà als dominis dels vescomtes d’Àger i Cabrera. Cap al 1090, Guerau II Ponç prestà jurament de fidelitat als comtes de Cerdanya per aquest castell i d’altres senyories que tenia a la marca de Berga (la Manresana, Brufaganya i Oluja). Ferrer, fill del vescomte Guerau II Ponç de Cabrera, llegà en el seu testament de l’any 1105, la meitat del castell de Castellnou a la canònica de Santa Maria de la Seu, i l’altra meitat a Santa Maria de Solsona, tot seguint la voluntat expressada per la seva mare.
El 1138, en un conveni referent a Malgrat, signa com a testimoni Arnau de Castellnou, llinatge documentat tot al llarg del segle XII. Durant un temps fou domini dels Cervera, ja que l’any 1172 Ramon de Cervera cedí en el seu testament el castrum de Castello novo i altres fortaleses al seu fill Guillem. Els Cervera no van mantenir la seva presència al lloc ja que el 1242 la senyoria consta com a possessió de Pere de Tarascó. Des de la darreria del segle XIII o el començament del XIV el terme passà als Oluja, senyors del castell de l’Oluja Sobirana. L’any 1358 el castell, amb 23 focs, pertanyia a Arnau d’Oluja, tot i que poc després, en els fogatjaments de 1365-70, el lloc de Castellnou Duluja era de Francesca, vídua de Francesc de Falcons, als quals devia haver infeudat l’indret l’esmentat Arnau d’Oluja. Tanmateix, l’any 1381 Castellnou pertanyia a Pere d’Oluja, donzell. Els habitants del terme participaren al final del segle XIV en les lluites contra el call de Cervera, que el rei protegia en la revolta general del 1391. Durant la guerra civil del segle XV, Joan II donà el senyoriu de Castellnou a Rodrigo de Bobadilla, capità de les seves hosts.
El senyoriu de Castellnou corresponia el 1831, poc abans de l’abolició de les jurisdiccions feudals, al marquès de Cerdanyola. (ABR-CPO)
Nucli urbà
La vila de Castellnou, tot i que actualment és difícil veure-ho, probablement formava un nucli tancat amb un carrer central situat a mig pendent del turó on s’assenta; les parets del darrere de les cases devien tancar exteriorment la zona habitada, a la qual s’accedia per un portal adovellat que s’obre a ponent, i que encara es conserva al mig de l’actual població, vora Can Bergic. En la direcció oposada hi devia haver una altra porta d’entrada, si bé aquesta no era pas necessària, ja que n’hi devia haver prou amb un únic accés. Per les característiques del portal conservat, bàsicament pel tipus de carreus dels muntants i les dovelles de l’arc, sembla que el conjunt es pot datar en un moment baixmedieval, tot i que no es pot descartar que l’origen de la vila closa sigui molt més antic. (JRG-DRR-JIR-JMT)
Castell
L’estructura del castell està força alterada per l’adequació d’habitatges moderns i per la construcció del dipòsit d’aigua de la població. Les restes del mur perimetral a l’oest i, sobretot, al nord, són el que resta més clar de la vella fortalesa, la qual, tot sigui dit, es va modificar molt al segle XVI.
De la primitiva construcció medieval solament resta part del pany septentrional, el qual té adossada una torre de planta rectangular que recolza directament sobre la roca calcària. La torre, de 8 m d’alçada, és sens dubte l’element més interessant de la fortificació. La meitat inferior, de 3,5 m d’alçada, té un aparell singular ja que està constituït per una alternança de filades de carreus rectangulars de mida diferent: una són blocs gairebé quadrats de 40 cm d’alçada i l’altra són molt més rectangulars, els quals no sobrepassen els 20 cm d’alt. Aquesta combinació fa un efecte plàstic força singular al castell, sobretot en contrastar-lo amb el més habitual que constitueix la meitat superior de la torre, formada en aquest cas solament per filades de carreus rectangulars. Aquest aparell es troba també en els panys de la muralla antiga, conservats a cada costat de la torre, sobretot al més occidental, tapat parcialment per una construcció més moderna. A la torre s’observen tres filades de forats per col·locar la bastida en el cos inferior, els quals corresponen sempre a les filades més petites. Per sobre, ja en el cos superior, hi ha dues espitlleres força allargassades, que arriben a 1 m d’alçària, i cinc més es conserven en el fragment de pany antic del mur situat a ponent. Més amunt, encara n’hi ha una altra de més ampla, amb més aparença de finestreta. Actualment, la torre té una coberta inclinada cap enfora.
La torre i els fragments de la muralla més immediats són les restes més antigues del primitiu castell de Castellnou d’Oluja, ja que es veu clarament com incideixen en aquests paraments les reformes muràries dels segles XVI i XVII. Per tant, és lògic pensar que la part indicada de la fortalesa correspon a un moment medieval avançat. Si més no, la part superior es podria datar al segle XIII, ja que si bé l’aparell pot recordar l’habitual del segle XI, tant per la seva mida superior com per la forma rectangular de la bestorre, ens inclinem per unes centúries posteriors. El sector inferior, sense descartar la possibilitat que sigui coetani al superior, sembla més adequat considerar-lo d’un moment anterior. Això ens portaria a una datació força antiga i, fins i tot, a un moment de domini islàmic de la zona, hipòtesi que la investigació futura haurà de confirmar o de contradir. (JRG-DRR-JIR-JMT)
Bibliografia
- Duran, 1977; Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 687-689; Fité, 1985.