Situació
Restes de murs de l’antic castell de Tudela, que presideix un ampli sector de ruïnes pertanyents al seu antic vilatge desaparegut.
EFS
El castell, les restes del poble abandonat i l’església de Sant Miquel són al cim de l’extrem d’un serrat que domina una vall lateral de la conca del Sió.
Mapa: 34-14 (361). Situació: 31TCG583213.
Per a arribar-hi cal agafar la carretera de terra que va de Tarroja de Segarra cap a les Oluges. A poc més d’1 km de Tarroja, després d’un marge de pedra llarg, surt a mà esquerra una pista que ens porta (1,5 km) fins a una casa i als camps que hi ha al peu del turó de Tudela, que resta davant nostre. (JBM)
Història
La primera referència del castell de Tudela data del 1045, any en què Guillem, fill d’Elomar, feu donació a la seva muller Ingilberga i a llur fill Hugó del castell del Llor, conjuntament amb els altres castells continguts al seu terme, que eren el Far, Queràs, Tudela i la Prenyanosa. Poc temps després el lloc és mencionat en l’acta de consagració de l’església de Santa Maria de Guissona de l’any 1098; tot i això, són escasses les referències que s’han localitzat sobre el terme de Tudela.
Hom sap que a mitjan segle XII la casa senyorial de Fluvià posseïa béns al castell de Tudela, entre d’altres. Segons el testament de Bernat de Fluvià, datat el 1172, aquest deixà al seu fill Bernat la fortalesa de Tudela, amb tots els béns i drets. L’any 1201 és documentat Guillem de Tudela, que segurament estava relacionat amb el lloc.
El terme de Tudela va estar vinculat històricament al nucli veí de Queràs, i, com indiquen els fogatjaments dels anys 1365-70, ambdós indrets eren senyorejats per Berenguer d’Oluja i tenien 14 focs. Cap al 1381 Tudela pertanyia a Galceran d’Oluja. (CPO-MLIR)
Castell
El castell de Tudela era format per una torre quadrangular i per un recinte. A l’oest hi havia un altre recinte molt més ampli que potser tancava l’espai ocupat pels habitatges.
Les restes de la torre que hi ha al punt més elevat del turó són escasses. S’ha conservat part del mur oest, ara amb una longitud d’uns 4 m i format solament per 3 filades de pedres força grans (poden fer, per exemple, 30 cm d’alt per 150 cm de llarg o bé 25 × 30 cm). Podem suposar que la torre, de planta quadrangular, tenia uns costats que feien de 7 a 10 m. El gruix de les parets era de 175 cm.
Mentre que a l’est de la torre hi havia una mena de vall, en part artificial, que separava aquest espai del de l’església, a l’oest hi havia un recinte reduït del qual es troben restes de murs a uns 6 m de la torre.
A ponent d’aquesta fortificació començava un recinte ampli que s’estenia al llarg d’unes dotzenes de metres, tot baixant per la carena i pel vessant, adaptant-se al pendent. La muralla, que hom veu sobretot a la banda nord i oest, té un gruix de 105 cm i en algun sector es conserva fins a una alçada de més de 2 m. És feta amb carreus rectangulars, col·locats en filades i units amb morter de calç. (JBM-JRG-DRR-JIR-JMT)
Nucli urbà
Per tot aquest pendent occidental i també pel pendent meridional hi ha altres restes de murs, de dimensions més petites, que formen espais rectangulars, els quals segurament corresponen a antics habitatges i als marges o parets de contenció que feren possible la construcció del poble de Tudela.
A més d’aquestes construccions, hi ha altres restes, com uns murs propers a l’església de Sant Miquel o com algunes cases enderrocades situades al vessant meridional, que segurament foren fetes en època més moderna. Amb tot, el mur transversal —en relació amb l’esperó—, que sembla que hi havia al costat de l’església, potser també tingué des d’un moment primerenc un paper en la defensa d’aquest sector oriental, el més vulnerable.
La troballa de ceràmica grisa medieval en aquest indret corrobora el fet que degué ésser habitat durant l’edat mitjana central. Segurament moltes de les restes conservades pertanyen al segle XI, moment en què la frontera del comtat d’Urgell es consolidava a la vall del Sió. Amb tot, cal tenir present la possibilitat que hi hagués en aquest mateix lloc un establiment humà, potser ja fortificat en època islàmica. (JBM-JRG-DRR-JIR-JMT)
Bibliografia
- Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàg. 644 i 693-694; Baraut, 1986, doc. 79, pàgs. 173-176; Turull, 1991, pàgs. 484-485; Llorens, 1992-93, XI, doc. 93, pàgs. 388-389.