Situació
Important vila que centra la plana del matix nom, al nord de la Segarra.
ECSA-Arxiu Ajuntament de Guissona
La vila de Guissona, al nord de la comarca, centra la plana del mateix nom. Els vestigis de les antigues muralles de la població són al sector nord del nucli antic.
Mapa: 34-14 (361). Situació: 31TCG579275.
Per a arribar a Guissona des de Cervera, cal prendre la carretera L-311 en direcció nord. (CPO)
Història
Els orígens de la vila de Guissona s’han de relacionar amb l’antiga ciutat romana de Iesso, fundada en un indret on ja havia existit un poblament ibèric. Es creu que la ciutat de Guissona fou creada vers els anys 125-75 aC. Segurament en època d’August, la ciutat va adquirir l’estatut de municipium. Els seus habitants foren adscrits a la tribu Galèria. Diverses troballes arqueològiques han confirmat l’existència d’aquesta important ciutat, però sembla que la vila medieval no se sobreposà exactament a l’àrea ocupada pel recinte romà. La ciutat de Guissona va continuar existint durant el Baix Imperi i tota l’època visigòtica fins que fou ocupada pels musulmans al principi del segle VIII. Del domini sarraí no hi ha notícies i sols es pot dir que es va mantenir fins els primers anys del segle XI.
Plànol de la vila medieval, amb indicació del recinte del segle XI i de l’emplaçament de l’antic castell i de la sagrera, fora del recinte murat primitiu.
J. Oliva i J. Ros
Tot i que és possible que Guissona hagués estat ocupada momentàniament abans dels atacs d’al-Mansur, no fou fins el començament del segle XI, que es produí la conquesta cristiana. Al final del segle X, el comtat d’Urgell havia establert els seus límits en el sector del marge dret del riu Llobregós (Torà, Biosca, Sanaüja) i no fou fins el 1010 que s’emprengué una expansió més cap al sud. Entre aquesta data i el 1024 Guissona va caure en mans cristianes. La conquesta fou dirigida bàsicament pel bisbe Ermengol d’Urgell i, segons la documentació, no fou gens fàcil. Per un judici celebrat a Guissona el 1024, en el qual el bisbe Ermengol reclamà unes terres injustament apropiades per Guillem de Lavansa, coneixem quin era el terme de la Gessonam civitatem en aquells moments.
Els límits que es descriuen en aquest document són força imprecisos, però pràcticament ja es defineixen les actuals fronteres comarcals nord-occidentals de la Segarra.
D’aquesta manera, doncs, Guissona quedava incorporada als dominis dels bisbes d’Urgell, circumstància que ja no abandonaria fins a l’extinció de les senyories. L’any 1035, en el testament sacramental del bisbe Ermengol, aquest cedí la ciutat de Guissona, juntament amb una sèrie de castells i alous, a la canònica de Santa Maria de la Seu d’Urgell. L’any següent, el comte Ermengol II i la seva esposa Constança feren donació a la catedral d’Urgell i els seus canonges de la meitat de la ciutat de Guissona. A mitjan segle XI, Guissona començà a ser considerada com un castell. En l’acta de consagració i dotació de la catedral de Santa Maria de la Seu (1040), consta que entre les possessions de l’església i la canònica urgellesa hi ha el castrum (...) Iessona. Segons es comprova en aquest document, el terme de la ciutat i el castell de Guissona, de gran extensió, englobava una gran quantitat de castells de menor categoria o quadres, com Tapioles, Vilamur, Rubiol, la Morana, Concabella, Golonor, les Pallargues, Guarda-si-venes o Fluvià. Molts d’aquests aconseguiren desvincular-se de Guissona, però bona part estigueren sempre subjectes a la jurisdicció superior de la vila i castell de Guissona. En una butlla, el 1099, el papa Urbà II confirmà al bisbe Ot d’Urgell el castell de Guissona.
La canònica de Santa Maria, el segon element que configurà la vila medieval, es devia fundar cap a mitjan segle XI. En el testament del bisbe Eribau del 1040 hom esmenta els “clergues” de Guissona i el 1060 ja es té notícia de l’existència d’un prior i d’una comunitat de canonges perfectament organitzada.
El castell i la ciutat de Guissona són àmpliament documentats durant els segles següents. Eren una de les possessions principals del bisbe i dels canonges d’Urgell. El 31 d’agost de 1106 se signà una convinença entre Pere Ramon de Sanaüja i el seu feudatari Pere Ponç sobre la tinença del castell de Guissona, Sanaüja i Palou, que eren sota l’alt domini del bisbe d’Urgell. L’endemà el bisbe Ot d’Urgell i Pere Ramon de Sanaüja acordaren una convinença, per aquests castells, amb les mateixes condicions que els havien tingut Erimà i Ponç. Pere Ramon havia de donar potestat del castell de Guissona als canonges d’Urgell sempre que li fos demanada. Pere Ponç, castlà menor de Guissona, feu testament el 1116 i deixà al seu fill Arnau els drets que tenia per Pere Ramon de Sanaüja i el bisbe d’Urgell al castell de Guissona. El 1118 es coneix una altra convinença entre el bisbe Ot i Pere Ramon de Sanaüja sobre la infeudació dels castells de Guissona, Sanaüja i Palou, que es diu que s’havia de fer segons els convenis signats entre els seus predecessors Erimà i Ponç i els bisbes Ermengol i Guillem Guifré. Durant el segle XII, apareix documentada per primera vegada una família de castlans cognomenada Guissona, segurament els castlans menors o immediats de la fortalesa, que sempre fou de l’alt domini de l’església d’Urgell. El 1187 Gombau de Guissona instituí hereu el seu fill Pere i li lliurà els castells de Guissona i Guarda-si-venes.
El papa Adrià IV confirmà en una butlla de 1154-59 el castell de Guissona a la canònica i el bisbe d’Urgell i el mateix feu el papa Alexandre III el 1165. Dos anys abans el comte Ermengol VII havia renunciat a apoderar-se dels béns del bisbat d’Urgell així que es moria un bisbe i no s’havia elegit el seu successor. Només en retindria la custòdia de determinades possessions, entre elles el castell de Guissona. L’any 1223 els Fluvià, que tenien la meitat dels drets sobre el castell de Guissona segurament des del segle XI, van vendre’ls a la canònica de Guissona.
Bona prova de la puixança i el creixement de la vila al final del segle XII i durant el segle XIII és la fundació d’hospitals, el primer dels quals ja és documentat el 1176, quan li fou concedida una deixa de tres sous. El 1187 aquest hospital va rebre un llegat d’una bota de vi. Bernat de Santcristòfol, el 1224, feu bastir un nou hospital, on es reservà un lloc per a poder-hi viure i, de comú acord amb el prior de Santa Maria de Guissona i els fidels del terme, nomenaren Andreu Florejacs i la seva muller Maria com a responsables de l’hospital, que era situat al costat del priorat.
En el fogatjament de 1365-70, consta que Guissona era del bisbe d’Urgell i tenia 134 focs; en el del 1381, 70 focs; en el del 1497, 143 focs; en el del 1515, 191 focs, i en el del 1553, 193 focs. Des del 1556, si no abans, l’antic castell situat a l’actual plaça de Capdevila s’utilitzà com a presó. El vetust edifici s’anà ensorrant progressivament fins que l’any 1860 desaparegueren les seves darreres restes. (ABR-CPO)
Nucli urbà
Pany de l’antiga muralla de la població, al sector nord del nucli antic.
ECSA-Arxiu Ajuntament de Guissona
En l’entramat urbà de Guissona hom pot endevinar dos moments de la vila medieval. Un primer nucli fortificat, del segle XI, que s’assentava en el punt més elevat de Guissona, és a dir, a la zona de Capdevila, on hi havia el castell. Aquesta zona havia format part de la ciutat romana. Per altra banda, el nucli entorn de la canònica de Santa Maria i el fossar, que es devien localitzar en aquesta època fora del nucli clos, en un indret on segurament ja existia un culte cristià des d’època baix imperial. La recerca arqueològica al voltant del temple parroquial, a més d’enterraments moderns i medievals, ha permès localitzar una necròpoli baix imperial amb símbols cristians. Posteriorment, pels volts del segle XIV, es devia desenvolupar un nou perímetre urbà més ampli, que aglutinà a l’interior de la vila l’església i la sagrera. D’aquest nou perímetre es podria destacar l’existència de tres torres portal, de les quals se’n conserva una, el portal de l’Àngel, i tres torres sense portal. (JOL-FXRS-JRM-PVP)
Del recinte més exterior de la vila, no es conserva gairebé res més que el sector septentrional. Aquesta part de la muralla és centrada per l’esmentat portal de l’Àngel, que és una construcció realitzada amb carreus encoixinats dels utilitzats en època baix medieval. El costat més occidental és format per un pany de muralla de datació semblant, el qual està molt modificat per obres efectuades en les centúries següents i sobretot en aquest segle. La banda més oriental està probablement més alterada per la construcció d’habitatges que aprofiten completament l’antiga muralla; hi ha, però, un fragment de tres metres d’alçada i tretze de llargada que sembla relativament intacte, ja que ha servit de base per a bastir les modernes edificacions indicades abans; dues portes obertes modernament afecten el costat oest, mentre que la resta permet veure un aparell de carreus regulars amb filades que alternen entre els trenta i els quaranta centímetres. Algunes, però, concretament de la sisena a la vuitena, tenen la peculiaritat de tenir posades les pedres al llarg i de través, mentre que és aquesta posició la col·locació més freqüent de tot el mur. Evidentment, la datació d’aquest tram de muralla es fa molt difícil, perquè tot i coincidir amb el traçat del recinte baixmedieval podria tenir una cronologia més antiga. Pel tipus de carreus i l’aparell fins i tot podria atribuir-se a l’època islàmica; concretament recorda el pany nord del Castell Formós de Balaguer, datat a les acaballes del segle IX i el començament del segle X. No cal tampoc descartar en absolut una cronologia diferent (segles XII-XIII?) en funció d’estudis estratigràfics futurs que permetin més exactitud en la datació d’aquest pany de la muralla medieval de Guissona. (JRG-DRR-JIR-JMT)
Bibliografia
- Camps, 1950, núm. 14, pàgs. 155-193; Sanahuja, 1965; Els castells catalans, 1979, vol. VI (I), pàgs. 636-646; Sangés, 1980, III, pàgs. 195-305; Camps-Santaeulària, 1982, pàssim; Baraut, 1988-89, IX, doc. 1238, pàg. 66, doc. 1239, pàg. 67, doc. 1253, pàgs. 84-85, doc. 1292, pàgs. 119-121, doc. 1311, pàgs. 138-139; 1990-91, X, doc. 1523, pàgs. 36-37, doc. 1560, pàg. 83, doc. 1566, pàgs. 91-92, doc. 1599, pàgs. 123-125, doc. 1682, pàgs. 207-208, doc. 1823, pàg. 327.