Situació
Anvers i revers d’una de les dinou esteles funeràries procedents de l’antic cementiri parroquial d’aquesta església.
J.M. Miró
L’església parroquial de Sant Cugat és al bell mig del poble d’Ivorra.
Mapa: 34-14 (361). Situació: 31TCG668259.
Per a arribar-hi cal seguir el mateix itinerari que s’ha indicat en la monografia precedent. (MLIR)
Història
La primera referència de l’església de Sant Cugat data del 1055, any en què Guillem, bisbe d’Urgell, acudí al castell d’Ivorra, a precs dels sacerdots Gotmar i Ramon i de tots els fidels del lloc, per tal de consagrar-la. Com a mostra del domini eclesiàstic de l’Església d’Urgell s’establí que es pagaria un cens anual a Santa Maria de la Seu. Usant el condomini que tenia el comte d’Urgell sobre aquest territori i les seves esglésies, el 1076, el comte Ermengol IV i la seva muller Llúcia llegaren a la canònica de Santa Maria de Solsona “ipsam capellaniam Hivorra, id est, ecclesiam Sancti Cucuptati”, situada dins la vila i prop del castell, juntament amb les esglésies de Santa Maria i Sant Protasi. La vinculació amb la canònica de Solsona consta clarament en la butlla que el papa Eugeni III atorgà l’any 1151 a l’esmentada canònica, on entre les propietats que li foren confirmades consta l’església de Sant Cugat d’Ivorra; d’altra banda, també li fou ratificada la possessió d’aquesta església l’any 1163 en l’acta de la tercera consagració de Santa Maria de Solsona.
El 1391, el capellà d’Ivorra contribuí a satisfer la dècima papal recaptada en aquell any a la diòcesi d’Urgell, per la qual pagà la quantitat de vint sous.
L’antiga construcció romànica de Sant Cugat va perdurar fins al segle XVII, que se’n construí una de nova a pocs metres de distància aprofitant les pedres de l’església vella. L’actual edifici és d’estil neoclàssic i fou consagrat pel bisbe Lassala el 1782. (ABR)
Acta de consagració de Sant Cugat d’Ivorra (1055)
"Anno ab incarnatione Domini nostri Ihesu Christi LV post M, veniens quidem venerabilis Guillelmus, gratia Dei episcopus, in castro Ivorra rogitus a populo, id est, Godmar sacer et Raimundo sacer et Arnallus et Guitardus vel cunctum populum certantes in Dei servitio ecclesiam Dei fundatores, rogantes et postulantes Guillelmo, gratia Dei episcopo, ad ecclesiam consecrando in honore sancti Cucufati sicuti et fecit. Prelibatus vero episcopus cum prescriptis sacerdotibus et cum aliïs bonis hominibus constituerunt ut ad Sanctam Mariam Sedis, per anumquemque annum, donarent libras duas de cera ad caput Ieiunii et alias duas ad Pentecosten.
[O]: perdut.
A: Còpia resumida del segle XIII: ACU, Liber dotaliorum ecclesiae Urgellensis, vol. I, doc. 824, foli 240.
a: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies del bisbat d’Urgell (segles IX-XII), “Urgellia” (la Seu d’Urgell), I (1978), doc. 61, pàg. 140.
b: Baraut: Les actes de consagracions d’esglésies de l’antic bisbat d’Urgell (segles IX-XII), la Seu d’Urgell 1986, doc. 64, pàg. 150.
Traducció
"L’any de l’Encarnació de nostre Senyor Jesucrist mil cinquanta-cinc, el molt venerable Guillem, bisbe per la gràcia de Déu, vingué al castell d’Ivorra pregat per la gent de la població, o sigui, Isam, sacerdot, Ramon, sacerdot, Arnau i Guitard, i tot el poble, èmuls en el servei de Déu i fundadors de l’església de Déu, els quals pregaren i suplicaren a Guillem, bisbe per la gràcia de Déu, que consagrés l’església en honor de sant Cugat, com així ho féu. L’esmentat bisbe, junt amb els sobresalts sacerdots i altres bons homes, determinaren que cada any donarien a Santa Maria de la Seu dues lliures de cera en entrar a la Quaresma i dues més per Pentecosta."
(Traducció: JBS)
Escultura
Procedents de l’antic cementiri parroquial de Sant Cugat —que recentment ha estat destruït en rebaixar el terreny amb motiu d’unes obres— es conserven un conjunt de dinou esteles funeràries discoidals, bona part de les quals tenen una datació variada.
Entre tot aquest conjunt d’esteles cal destacar-ne una, que hom pot datar a partir del segle XII, per les seves característiques peculiars. El diàmetre del disc és de 0,44 m i té un gruix de 0,22 m; li manca el peduncle, ja que fou trencat. L’anvers de la peça és constituït per un disc llis, sense orla, escantellat per la part superior, i té incís al seu centre una creu de braços iguals o creu grega. El revers d’aquesta estela, també llis, sense orla i escantellat en la banda superior, és decorat per la representació de dues perdius enfrontades, gravades amb traç fort encara que maldestre.
El tema de l’enfrontament de dos ocells té uns antecedents molt antics, anteriors al cristianisme, i va ser molt emprat en l’art bizantí. (JMMR)
Bibliografia
- Costa, 1959, vol. I, pàg. 103; Riu, 1979, II, pàg. 225; Bertran, 1979, II, pàgs. 299 i 326; Baraut, 1986, doc. 64, pàg. 150.