Situació
Base de la torre d’aquest castell, que es troba a la part més alta de la població de Talteüll.
EFS
Les ruïnes d’aquest antic castell, conegut popularment com la “torre dels Moros”, es drecen al punt més alt del poble de Talteüll, que s’emplaça en un airós tossal de 481 m d’altitud a la dreta del Llobregós.
Mapa: 34-14 (361). Situació: 31TCG613312.
Per a arribar a Talteüll des de Guissona, cal agafar la carretera LV-3113 en direcció a Biosca, i entre els quilòmetres 4 i 5, cal desviar-se per un trencall a mà dreta que mena directament al poble de Talteüll. (JRG-DRR-JIR-JMT)
Història
Els orígens del castell de Talteüll s’han de situar al principi del segle XI, quan els comtes i bisbes d’Urgell emprengueren la conquesta d’aquest sector proper a Guissona. El lloc de Talteüll apareix repetidament documentat des dels primers anys de l’onzena centúria; en aquest sentit, Talteuul consta l’any 1024 com un dels termes de Guissona en un judici celebrat en aquesta ciutat pel qual el bisbe Ermengol d’Urgell reclamà a Guillem de Lavansa les terres que li havia pres injustament en els termes de Guissona.
Una de les primeres mencions documentals del castell de Talteüll data de l’any 1065, en el testament sacramental d’Ermengarda, el qual fou jurat pels testimonis a l’altar de Sant Protasi d’Ivorra; segons explicita aquesta escriptura, la testadora deixà al seu fill Ponç unes cases, un colomer, unes coromines i unes vinyes i un cup, situades suptus ipso kastello de Taltevolio.
El domini eminent del terme i castell de Talteüll correspongué als comtes d’Urgell, tot i que des del darrer quart del segle XI degué ser infeudat; així, Arnau Guillem, bisbe electe d’Urgell, en el seu testament, datat el 1093, deixava al seu germà Tedball el castrum de Talemtevolo amb totes les seves pertinences, el qual el tenia per Ramon Guerau. Cal suposar, doncs, segons el contingut d’aquest testament, que Ramon Guerau era aleshores castlà o feudatari de la fortalesa de Talteüll per mà del comte d’Urgell. Les diverses famílies de feudataris i castlans durant el segle XII són poc conegudes. El 1129 hi tenia un alou, i potser la castlania, Guillem Dalmau de Cervera. Dos anys més tard, el 1131, el comte Ermengol VI d’Urgell infeudà a Galceran de Pinós i al seu fill Galceran els castells de Lavansa i Talteüll, i n’establí unes determinades condicions.
L’any 1167, en el testament del comte Ermengol VII d’Urgell redactat a Ciudad Rodrigo, es disposava que el castell de Talteüll, entre altres moltes fortaleses, fos llegat al seu fill Ermengol VIII.
A l’inici del segle XIII, aquest castell era infeudat a Ramon de la Guàrdia, el qual el 1205, en testar, deixà el castrum de Taltavul al seu fill Guillem.
A causa de les lluites que s’esdevingueren durant l’època de Jaume I en el comtat d’Urgell, el rei es feu càrrec del terme de Talteüll i el cedí a Galceran de Pinós el Vell, el qual en el seu testament del 1277 deixava l’esmentada fortalesa a la seva filla Berenguera, casada amb Ramon de Cervera. Els barons de Pinós mantingueren la senyoria dels Talteüll fins el 1377; aquest any Pere Galceran de Pinós va vendre per 80 000 sous barcelonins el castell de Talteüll a Arnau d’Erill. En aquesta venda es reconeixia que els Pinós havien posseït el terme en feu pels comtes d’Urgell, que en conservaven l’alt domini.
Vers el 1381 el castell de Talteüll congregava uns 26 focs i pertanyia a la vegueria de Cervera. Al segle XV consta que la fortalesa ja no era dels Erill sinó que havia passat als Camporrells, senyors de Biosca (1487). Poc abans de l’abolició de les senyories jurisdiccionals, el 1831, eren senyors del lloc de Talteüll, que comprenia també Massoteres i Palou, Felip de Buxons i N. Martí. (ABR-MLIR)
Castell
Planta i secció de la torre, únic element conservat del castell.
EFS
De la fortalesa de Talteüll es conserva la part inferior d’una torre cilíndrica fins a una altura màxima d’uns 5 m. Aquesta part correspondria a un nivell situat per sota de l’accés elevat que es devia trobar una mica més amunt. Actualment, destaca poc de les construccions de la població, si bé serveix com a emplaçament privilegiat per a una antena de televisió. Segons sembla, al final del segle passat tenia una altura de prop de 10 m, però primer en va caure una meitat i després l’altra fins a arribar a l’estat actual.
L’interior és totalment ple de terra i difícilment s’hi pot mesurar el gruix del mur. Exteriorment és mig tapada per la construcció de dos coberts que es recolzen en la seva estructura i que solament deixen lliure, i per tant visible, un petit espai d’uns dos metres d’amplada per l’oest. Les parts nord i est són també visibles actualment, ja que l’edifici que allí s’havia construït fou enderrocat; no obstant això, resta el testimoni dels caps de biga que afecten tota una filada del parament situada a una alçada de 4 m.
L’aparell és de carreus rectangulars lligats amb argamassa, que formen filades regulars. Les filades inferiors són de mida més gran que les situades a partir dels 2 m. El perfil de la construcció té un lleuger atalussament, si bé destaca l’existència d’un petit esglaonament a les filades més baixes que formen així una mena de banqueta, la qual reforça la base de la torre. En la part baixa de la banda nord s’han espoliat els carreus de la paret exterior. Això permet veure el tipus de reble del mur, fet de maçoneria petita que forma filades irregulars separades per capes gruixudes de morter. A la banda septentrional, hi ha un mur atalussat que s’ajusta a la roca natural, el qual podria correspondre a un recinte exterior d’aquesta fortificació. També es conserva en aquest àmbit un mur recolzat directament a la torre, fet de carreus units amb argamassa. Aquest mur té una antiga aparença i podria suggerir una muralla feta, per adequar la torre a funcions més residencials, en una època ja allunyada del moment de la construcció original de la fortificació, a la primera meitat del segle XI, quan la frontera cristiana superà el riu Llobregós. (JRG-DRR-JIR-JMT)
Bibliografia
- Serra i Vilaró, 1930-50, vol. I, pàgs. 101, 135, 144 i 193; Corredera, 1973, pàg. 156; Els castells catalans, 1979, vol VI (I), pàgs. 654-656; Sangés, 1980, III, doc. 2, pàg. 227-230; Baraut, 1982, V, doc. 491, pàgs. 29-30; 1983, VI, doc. 773, pàgs. 141-142; 1986-87, VIII, doc. 1107, pàgs. 30-34; 1990-91, X, doc. 1621, pàgs. 143-145; 1992-93, XI, doc. 11, pàgs. 83-84.