Situació
Església singular formada per dues naus paral leles, capçades a llevant per sengles absis semicirculars.
ECSA-M. Catalán
L’església parroquial de Sant Pere és situada dins el nucli de població de Talteüll, prop de l’antic castell.
Mapa: 34-14 (361). Situació: 31TCG613312.
Per a arribar-hi cal seguir l’itinerari indicat en la monografia precedent. (XSB)
Història
Una de les primeres mencions documentals d’aquesta antiga parròquia del bisbat d’Urgell data del 1065, any en què al testament sacramental d’Ermengarda, jurat sobre l’altar de Sant Protasi d’Ivorra, s’especifica que la testadora, entre altres deixes, llegà una peça de terra a l’església de Sancti Petri Taltevolio. Deu anys després, el 1075, el comte urgellenc Ermengol IV féu donació a la canònica de Santa Maria de Solsona de l’església de Talteüll, juntament amb el mas d’Agerall i una coromina situada prop dels termes de Vicfred i Sant Guim. L’any 1077 l’església fou consagrada pel bisbe Amat d’Oloron, llegat pontifici; en l’acta de consagració es féu constar que Sant Pere i Santa Maria de Talteüll havia de satisfer cada any set lliures de cera a Santa Maria de la Seu.
La dependència de l’església de Talteüll de la canònica de Solsona a partir de la donació del comte Ermengol IV, és corroborada per la butlla del papa Urbà II de l’any 1097 i en la del papa Eugeni III de l’any 1151; així mateix, consta com a possessió de Santa Maria de Solsona en l’acta de la tercera consagració d’aquesta església l’any 1163 i en butlles papals posteriors.
A la darreria del segle XIII, l’església de Talteüll figura en la relació d’esglésies i parròquies que contribuïren els anys 1279 i 1280 a la dècima papal recaptada a la diòcesi d’Urgell, i també en la dècima de la mateixa diòcesi corresponent al 1391. Aquest any era rector de Talteüll Joan Vilella, el qual també gaudia d’un benefici a l’església parroquial de Santa Maria de Guissona.
Sant Pere de Talteüll va romandre al bisbat d’Urgell fins a la creació de la diòcesi de Solsona a la darreria del segle XVI. La parròquia havia estat proveïda fins llavors pel paborde de Solsona. A la darreria del segle XIX, el bisbe de Solsona va resoldre convertir Talteüll en sufragània de Sant Salvador de Massoteres, amb la qual cosa l’església de Talteüll va perdre el seu rang parroquial. (ABR-MLIR)
Església
Planta de l’església formada per dues naus paral·leles, on es fa patent la singularitat del transsepte.
J.A. Adell
L’església de Sant Pere de Talteüll és un edifici que, en el seu conjunt, s’adscriu plenament a les formulacions de l’arquitectura llombarda, però resulta extremament singular per la seva estructura i tipologia, que fan d’aquest un edifici totalment excepcional en el context de l’arquitectura catalana del seu temps.
La seva estructura és de dues naus paral·leles, cobertes per voltes de canó de perfil semicircular, reforçades per un arc toral cadascuna; aquestes naus són separades per dos arcs formers que arrenquen de pilars rectangulars adossats als murs perimetrals, i d’un únic pilar cruciforme, situat al bell mig de l’espai de les dues naus de l’església. Les voltes i els arcs arrenquen d’impostes bisellades, excepte l’extrem de llevant dels arcs formers, on la imposta és de cavet, amb una senzilla motllura.
Les naus són capçades a llevant per dos absis semicirculars, tot i que cap d’aquests no arriba al semicercle; el del costat nord presenta un arc sensiblement més petit i excèntric que el del costat sud. Ambdós absis s’obren mitjançant sengles arcs presbiterals, molt estrets, i el del costat sud presenta una unió irregular amb el pilar de l’arc former central, que genera una mena de pilastra sense acabament ni continuïtat superior.
Interior de la nau dreta de l’església, amb els arcs formers que la comuniquen amb l’altra nau i amb el braç sud del transsepte.
ECSA-M. Catalán
Immediatament abans de l’obertura dels arcs preabsidals s’obren, en els murs nord i sud de la nau, els braços d’un singular transsepte, molt allargat, cobert amb volta de canó de perfil semicircular i directriu perpendicular a les voltes de les naus. Com aquestes, la volta de la part nord del transsepte arrenca d’una imposta bisellada, mentre que en la part sud d’aquest mateix transsepte, és substituïda per una banqueta; tanmateix, les profundes alteracions que pateix aquest braç del transsepte no permeten precisar si existia la imposta, o bé si la volta arrencava ja d’origen en aquesta banqueta i no disposava d’imposta, al contrari dels arcs, que obren els braços del transsepte. Per altra banda, al braç nord, el brancal del costat de llevant és integrat al mur, i no té pilar com els altres brancals dels arcs, però, com aquests, també té una imposta encastada al mur.
Al centre de cada absis s’obre una finestra de doble esqueixada; la de l’absis nord presenta les dovelles de l’arc interior extradossades per una filada de lloses planes, la qual cosa és una aplicació constructiva força comuna, però totalment estranya en la part interior d’una finestra.
Simètricament a aquestes dues finestres, al mur de ponent de cada nau, s’obre una finestra d’una sola esqueixada, emfasitzada exteriorment i internament per una arquirvolta recta, molt ample en el parament exterior del mur.
Al tester sud del transsepte s’obre una finestra de doble esqueixada, amb l’arc exterior extradossat per una filada de lloses planes, en el més pur estil de les formes constructives llombardes. A la façana de llevant d’aquest mateix braç sud del transsepte s’obre la porta d’accés al temple, feta amb un arc de mig punt de grosses dovelles extradossades per una motllura, que forma un guardapols. La factura d’aquesta porta és clarament gòtica, dels segles XV o XVI, de la mateixa època del cor que es construí en aquest braç del transsepte. Segurament cal relacionar l’obertura de la porta (que no sembla que substitueixi la porta primitiva) amb la construcció del cor i una operació de capgirament de l’orientació del temple, que consistí a tancar l’arc d’obertura del transsepte nord, on, en un nínxol, es col·locà l’altar, i a transformar els absis primitius en capelles laterals, amb la nau orientada de nord a sud.
El transsepte del costat nord ha estat recuperat recentment, en el curs de les obres de restauració efectuades a l’església. Al tester nord es troba la porta original d’entrada al temple; aquesta portada és feta amb un arc de mig punt, molt restaurat externament, i situada en un nivell més alt respecte de l’interior, on apareix la roca retallada per l’assentament del paviment, de forma molt irregular. L’estat actual del monument no permet aclarir com es resolia aquest desnivell, però és probable que existís alguna estructura que formés la graonada, potser de materials lleugers. D’altra banda, aquest desnivell de la porta s’explica perquè se situa exteriorment al nivell del terreny i s’orienta, clarament, de cara al castell, amb el qual devia tenir una estreta relació. A més de la porta, aquest braç del transsepte no té altres obertures originals.
La singularitat del transsepte de Sant Pere de Talteüll rau en la desconnexió de l’estructura de la capçalera i en la presència de la porta principal del temple, tant l’original, com la que fou oberta al segle XVI. Aquesta composició irregular provoca una distribució de l’espai extraordinàriament anòmala, que ha donat peu a la creença, equivocada, que el conjunt de l’església de Talteüll era format per dos temples altmedievals, de processos constructius diferents, els quals correspondrien al braç sud del transsepte, com a edifici originari, curiosament orientat de nord a sud, que hauria estat modificat per la implantació de l’església de dues naus. El descobriment i la dignificació del transsepte nord trenquen aquesta hipòtesi, i posen en evidència que l’edifici de Sant Pere de Talteüll és una obra unitària, tot i que respon a un procés de construcció força complex.
Interiorment, no s’aprecia clarament aquesta complexitat i, malgrat les irregularitats esmentades, es manté una clara unitat en la concepció i execució de l’edifici. En canvi, a l’exterior les disfuncions estructurals i ornamentals fan evident un procés constructiu força complex que no afecta, però, la unitat del projecte inicial.
Façana de ponent de l’església, amb les dues finestres que il·luminen les respectives naus.
ECSA-M. Catalán
Així, les façanes són totalment llises i mancades d’ornamentació, llevat dels semicilindres absidals, que presenten una decoració amb els característics motius llombards del fris d’arcuacions sota el ràfec, organitzat en sèries entre lesenes verticals. A part la irregularitat de la seva composició, les mutilacions i refaccions han alterat profundament aquests elements decoratius, però, amb tot, encara es pot veure el ritme: de nord a sud, cap arc (potser desapareguts) al primer plafó, tres arcuacions més una de desapareguda al plafó central, i dues arcuacions al plafó extrem de l’absis nord, una arcuació en l’estret primer plafó de l’absis sud, tres arcuacions en el segon, cap en el següent, que conté la finestra, i dues arcuacions, més una de desapareguda, al plafó extrem. Els extrems de les composicions no tenen la lesena final, com de fet resulta comú, i fa la impressió que els braços del transsepte fossin construïts tardanament i mutilessin els extrems de les decoracions absidals. L’estat actual de les estructures interiors no abona aquesta hipòtesi i reafirma la unitat constructiva de tot l’edifici. D’altra banda, aquesta irregularitat dels extrems de la composició també es repeteix en la unió dels dos absis, on també manquen les lesenes extremes de les dues composicions. En aquest mateix sentit també cal assenyalar que les arcuacions presenten una factura diferent als dos absis; de lloses primes i de poc relleu a l’absis nord, i de lloses més gruixudes i de més relleu a l’absis sud.
Aquesta diferència no es manifesta, però, en l’estructura del parament de les façanes, que presenta un aparell, en algunes zones, alterat però força uniforme; és fet de carreuó, quasi quadrat com llambordes, molt restaurat al tester nord. que esdevé més acurat i polit cap a ponent, on ja gairebé es poden considerar com a petits carreus, polits i finament treballats. Interiorment aquesta diferència no hi és, i l’aparell és força més uniforme, amb presència de juntes encintades en alguns sectors del transsepte sud; l’evolució constructiva només es manifesta en la tipologia i la construcció de les finestres absidals i les de la façana de ponent.
En aquestes condicions, i amb el coneixement que tenim avui de l’edifici, sembla clar que ens trobem davant d’una obra unitària, de concepció extremament singular, i executada per equips diversos, probablement correlatius, que no dominaven els sistemes compositius de les formes llombardes, però que coneixien perfectament els seus recursos constructius.
L’evolució de l’edifici permet de situar la construcció en un moment que coincideix amb l’esgotament expressiu de les formes llombardes, els últims anys del segle XI. (JAA)
Bibliografia
- Rius, 1946, vol. I, pàgs. 187 i 205; Costa, 1959, vol. I, pàg. 103; Bertran, 1979, II, pàgs. 301 i 325; Els castells catalans, 1979, vol.VI (I), pàg. 654; Riu, 1979, II, pàg. 237; Buron, 1980, pàg. 302; Vidal-Vilaseca, 1981, pàgs. 282-286; Baraut, 1983, VI, doc. 773, pàgs. 141-142; 1986, doc. 73, pàgs. 158-159.