Situació
Aspecte de l’església des del costat nord-est, amb l’absis del segle XII.
ECSA-E. Pablo
L’església parroquial de Sant Pere és situada al nucli urbà de l’Ametlla, envoltada per l’antic cementiri del poble al nord i l’est i amb l’antiga rectoria adossada al mur sud.
Mapa: 34-15 (390). Situació: 31TCG535043.
Per a arribar-hi cal seguir el mateix itinerari indicat en la monografia precedent. (XSB)
Història
L’església de Sant Pere de l’Ametlla consta per primera vegada en les relacions de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII, amb el nom d’Amenla.
Cal esperar el segle XIII per a tenir altres notícies de l’església. Al seu testament del 1272 Guerau de Jorba feu donació del seu cos a la comanda de l’Hospital de Cervera i establí, entre altres disposicions, que l’orde mantingués un capellà a l’Ametlla que digués una missa diària per la seva ànima.
Sant Pere de l’Ametlla no apareix en les visites pastorals del segle XIV, però sí en la del 1428, on es reconeix que la volta de l’església estava en molt mal estat, potser a conseqüència dels terratrèmols de l’any anterior, tal com s’adverteix en altres esglésies de la Segarra. Si es té això en compte, les reformes que s’observen al primitiu edifici romànic podien ser del segle XV. Com les parròquies veïnes, l’Ametlla va mantenir-se dins la jurisdicció del bisbat de Vic fins al 1957, any en què es vinculà a la diòcesi de Solsona. (ABR)
Església
Planta de l’església, modificada amb capelles laterals i una sagristia.
X. Solé
Sant Pere de l’Ametlla és un edifici que hom pot datar al segle XII, compost per una sola nau, coberta amb volta de canó apuntada, capçada a llevant per un absis sobrealçat de planta semicircular. L’absis és cobert amb volta de quart d’esfera apuntada i s’obre a la nau mitjançant un arc presbiteral en degradació que arrenca de sengles mènsules. Al mur nord, un gran arc former rebaixat que arrenca de cornises motllurades dona pas a dos arcosolis en arc de mig punt que es reprodueixen al mur sud. Al cantó sud de l’arc presbiteral hi ha una porta datada l’any 1633 per la qual s’accedeix a la sagristia, que es comunica amb la rectoria a través d’una porta al seu mur sud. Al cantó de ponent de la nau hi ha una escala que puja al cor, des d’on s’accedeix al campanar. Sota aquesta escala hi ha la pica baptismal de l’església, dins un arcosoli en forma d’absidiola. La porta del temple s’obre a la façana oest. És d’arc de mig punt adovellat amb una arquivolta sostinguda per columnes i capitells refets modernament. Damunt la porta s’obre un ull de bou. A l’angle sud-oest de la façana de ponent s’aixeca el campanar de torre que limita amb la rectoria adossada al temple.
A la façana est, l’absis, amb la coberta més baixa que la nau, és coronat per un fris de mènsules ornades amb boles que suporten una cornisa motllurada sota el ràfec. L’única obertura de l’absis és una finestra d’arc de mig punt monolític que presenta una arquivolta amb impostes i columnetes.
L’aparell de l’església és de carreuó no gaire ben escairat i irregular, disposat en filades amb tendència a la uniformitat a l’absis i els murs de la nau; a la sagristia barroca l’aparell és de carreus i carreuó gens desbastat i disposats desordenadament. Per acabar, l’aparell del campanar és de carreus ben escairats disposats en filades uniformes. (XSB)
Escultura
Estela discoidal amb la representació del calvari.
J.M. Miró
Procedents del fossar d’aquesta església, es conserven al cementiri nou del poble (1928) quatre esteles discoidals. Són col·locades al cim del mur del cementiri, una a cada angle del recinte. Destaca una estela decorada, en una cara, per una orla circular o bordura simple, amb l’interior rebaixat llis. A l’altra cara, sense orla, hi ha representat un calvari. La creu central té un feble relleu, mentre que les dues creus restants, més petites, són el resultat de rebaixar la superfície mitjançant el buidat o l’excisió, utilitzant una eina semblant a un cisell. Al peu d’aquestes tres creus s’insinua un turó (el Gòlgota?). Cal datar aquesta estela a partir del segle XII.
De les esteles restants, dues són anicòniques i la tercera, d’època imprecisa, és decorada en una sola cara. (JMMR)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Miret, 1910, pàgs. 217 i 320; Pladevall, 1971-72, fasc. 113-120, pàgs. 283-304; Vidal-Vilaseca, 1981, pàgs. 229-231.
Bibliografia sobre l’escultura
- Miró, 1986, pàg. 31.