Situació
Fragment de la torre mestra, únic vestigi del castell.
ECSA-I. Estany
Les restes de l’antic castell d’Amorós són incloses en el perímetre d’una de les cases que formen la població d’Amorós, la qual s’emplaça a llevant del terme i domina l’entrada a una de les valls que enllacen amb la rasa de la Coma, la qual s’obre a l’Anoia.
Mapa: 34-15 (390). Situació: 31TCG690126.
Per a accedir a Amorós, cal prendre una pista que parteix del sud-est del poble de Sant Guim de Freixenet. El pany de paret que s’ha conservat del castell es troba en un pati que hi ha entre les cases anomenades Seneca i Rabasser, al qual només es pot accedir des de la segona d’elles, de la qual forma part. (IEM)
Història
La primera referència del castell d’Amorós data del 1064, any en què Ramon de Boixadors i la seva esposa Ermessenda l’infeudaren a Ramon de Castellar. L’any següent, el 1065, el terme de Moror és esmentat com a límit occidental del castell de Copons, en la venda que feu d’aquest castell Guillem, bisbe de Vic, al comte Ramon Berenguer I de Barcelona. Vint anys més tard, el 1085, Galceran Miró i la seva muller Adelaida, filla dels vescomtes de Cardona, van vendre la meitat del castell d’Amorós a Guifré Bonfill i a la seva esposa Ricarda pel preu de 1400 mancusos; l’altre senyor del castell fou Bernat Ricolf, el qual, conjuntament amb la seva muller Ermessenda i llur fill Ramon Bernat, en el mateix any, feren una convinença amb els esmentats Guifré Bonfill i Ricarda, per tal de quedar-se l’altra meitat de la fortalesa, en canvi, de 400 mancusos. Segons es pot inferir d’aquests documents, el castell d’Amorós era situat dins el comtat de Manresa, al terme de Copons, i confrontava amb els límits territorials de Montfalcó, la Tallada, Freixenet i Sant Domí.
Els esposos Guifré Bonfill i Ricarda, conjuntament amb llur fill Ramon Guillem, l’any 1086 feren retrovenda d’aquest castell al seu senyor, Bernat Ricolf, pel preu de 100 sous i 10 lliures de plata. El fill i hereu d’aquest darrer, dit Ramon Bernat, senyorejà el castell d’Amorós fins el 1120, quan trobant-se sense recursos econòmics i amb el castell empenyorat, decidí entrar en la germandat de Sant Vicenç de Cardona, en canvi, de cedir-li la fortalesa. Així doncs, a partir d’aquest moment, l’abat de Cardona esdevingué senyor feudal d’Amorós, que passà a formar part del patrimoni de la canònica de Sant Vicenç. A mitjan segle XII les dificultats econòmiques continuaven per als castlans d’Amorós, ja que hi ha notícia que l’any 1154 Guillem de la Guàrdia i Dolça, castlans de la fortalesa, empenyoraren a Arnau de Montserrat per 50 morabatins “ipsum castrum de Moros”, amb tots els drets que hi posseïen.
A l’inici del segle XIII, l’any 1206, Arnau, cambrer de Sant Vicenç de Cardona, detenia el domini del castell i terme d’Amorós, i com a tal, dirimí un llarg plet amb el castlà, dit Berenguer de Riner, on es decidí, entre altres coses, que es repartirien a parts iguals les quèsties imposades als pagesos del terme i recaptades pel batlle del cambrer a Amorós. El 1215 era castlà de la fortalesa Dalmau de Santdomí, el qual en aquest any traspassà la castlania al seu fill Berenguer, tot reconeixent el domini eminent de la cambreria de Sant Vicenç de Cardona. La continuïtat dels Santdomí com a castlans d’Amorós s’estroncà el 1245, any en què Berenguer de Santdomí vengué a Ramon de Vilanova, prebost de Cardona “totum castrum et villam de Moros”, amb tots els seus termes i les seves pertinences, pel preu de 300 sous barcelonesos. Aquesta notícia posa de manifest la recuperació de la castlania d’Amorós per part de la canònica de Cardona, i de fet, és la darrera referència directa que es té d’aquest castell. Tot i així, en el fogatjament de l’any 1381 consta que el lloc d’Amorós, amb quatre focs, era del cambrer de Solsona. (MLIR-IEM)
Castell
Del castell d’Amorós tan sols resta avui dia un pany de paret de la torre mestra, el qual es troba intacte, i presenta unes mides molt reduïdes. Fa uns 2 m d’alçada i 1 d’amplada. És bastit amb pedra calcària en forma de blocs rectangulars de mida mitjana, distribuïts en filades força irregulars. Les construccions que té adossades i sobreposades no permeten veure el gruix del mur.
L’estat en què es troba aquesta torre evidencia que es va reutilitzar la seva pedra per a bastir les cases que l’envolten.
Aquest edifici es troba inclòs en la línia de defensa constituïda per les fortificacions de Montfalcó Murallat, Vilalta, la Tallada i la Panadella, totes elles distants entre si menys de tres quilòmetres. (IEM)
Bibliografia
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 279, pàgs. 304-305; Els castells catalans, 1979, vol. VI(I), pàgs. 616-617; Casas, 1992, pàgs. 237-239.