Anvers de la creu, on s’aprecia clarament la remodelació que sofrí la peça en època moderna, tal com es conserva actualment.
ECSA-E. Segarra
Anglesola posseeix una relíquia insigne de la Creu de Crist, vulgarment coneguda amb el nom de “Santa Creu”. Es conserva a la capella de la Santa Creu.
La llegenda conta que Martí de Montsant, pelegrí o soldat que venia de les croades de Terra Santa, anà a Anglesola al principi del segle XIII, allí caigué malalt i fou hospitalitzat a l’Hospital dels Pobres de Jesucrist (en aquells moments de recent fundació), que era governat pels pares trinitaris. Aquest pelegrí, que morí a l’hospital i posteriorment desaparegué el seu cadàver, deixà al poble d’Anglesola les seves coses, principalment una capseta que contenia vuit bocins de la Creu de Jesucrist i que fou anomenada pels anglesolins les “Santes Virtuts” o “Santa Creu”(*). D’aquesta manera explica la llegenda que aquesta preciosa relíquia havia estat enviada per un àngel vestit de pelegrí, el qual, en complir la seva missió de dipositar el tresor al poble d’Anglesola, desaparegué.
Veracreu d’Anglesola. Revers de la creu segons una fotografia del 1921, on es pot veure com les planxes de la restauració feta en època moderna embolcallen les antigues, de les quals encara resta una bona mostra dels relleus figuratius.
Arxiu Mas
Hi ha d’altres documents escrits que parlen de l’arribada de la Santa Creu a Anglesola. Així, trobem en un llibre de J. Altisent i Jové un document —el més antic i més autoritzat referent a la Santa Creu— que diu així: “Any 1200. Vingué un Àngel en figura de Pelegrí y portà la tan grandiosa relíquia de Santa Creu, dit pelegrí morí a l’hospital que existie en esta vila, qual Hospital se reedificà (en el carrer de Montmassat) y lo cos del pelegrí desaparegué. Dit pelegrí va dir que se die Martinus de Moncte sancto, o sea Martin de la montaña santa(*)”.
És molt important destacar que des d’un bon principi l’arribada d’aquesta relíquia causà un gran impacte al poble d’Anglesola, el qual s’hi abocà fent donacions i ofrenes per a la seva acollida i manteniment.
Que aquest tresor és molt antic ho testimonien l’estructura i el dibuix de la capsa que contenia aquests vuit bocins. Tot i això, no se sap res de la devoció immediata per part dels anglesolins a aquesta creu; les primeres notícies del culte que se li rebé són a partir de la segona meitat del segle XIV: una de les més antigues es refereix al 1375 en un document transcrit al català del 17 de novembre del 1392(*).
Al llarg de la seva història la relíquia ha sofert dos robaments sacrílegs, un al final del segle XVI o XVII i l’altre al segle XIX. La tradició de la vila ha tenyit de llegenda aquesta relíquia i ha recordat com a cosa prodigiosa els fracassos que van patir els qui intentaren robar-la i la protecció que donà a la vila quan fou invocada en època de tempestes, sequeres i calamitats(*).
Ja des del segle XVI trobem la tradicional festa major de primers de maig en honor a la Santa Creu i amb la benedicció d’uns panets, antigament símbol de la caritat als pobres i necessitats. Amb el temps, aquest costum es generalitzà, de manera que es donaven a tothom que hi assistís. Actualment, i seguint la tradició, la data en què se celebra la Festa Major d’Anglesola segueix essent el dia 8 de maig, diada anomenada la “Invenció de la Santa Creu”, en què es reparteixen els panets beneïts per la famosa relíquia(*).
La Santa Creu d’Anglesola consta de dues parts: el reliquiari pròpiament dit i la peanya, tots dos de plata daurada i amb les següents dimensions: 57, 5 cm d’alçada; 20 cm d’ample, i de 3 a 4 cm de fondària (la fondària varia segons el lloc).
El reliquiari consisteix en una creu arquebisbal i en dos ostensoris (dues teques) situats a l’eix del travesser de la creu, dins dels quals, i en un vericle de plata, hi ha una petita creu de fusta, que estotja els vuit bocins de la Veracreu. Al peu d’aquesta creu de plata hi ha gravada en baix relleu la data del 1676 (data que probablement fa referència a la construcció d’aquesta). És, doncs, la part més important del reliquiari, ja que hi és guardada l’autèntica relíquia de la Santa Creu, salvada miraculosament en els robatoris del 1863 i de la Guerra Civil Espanyola del 1936. Les seves mides són les següents: 18 cm d’alçada, 12 cm d’ample (en el seu braç llarg) i de 2 a 2, 5 cm de fondària.
La creu presenta la particularitat estructural de tenir un doble travesser, el superior més curt que l’altre (8, 5 cm el curt, respecte als 12 cm del llarg), element distintiu per considerar-se de la tipologia que ens és coneguda com a creu patriarcal, una tipologia poc afortunada a les nostres terres (se’n conserven ben poques).
Probablement el que avui és el revers de la creu hauria estat originàriament l’anvers. Que l’aspecte actual de la relíquia no és el que presentava antigament ens ho demostra el tipus de decoració emprat en cadascuna de les cares de la creu, així com una fotografia de l’Arxiu Mas, feta l’any 1921, en què el revers de la creu presenta una fisonomia clarament romànica, amb decoració figurativa, geomètrica i vegetal.
Pel que fa a la decoració ornamental, l’anvers de la creu presenta decoració floral, aconseguida mitjançant la tècnica del repussat. Paral·lelament a aquest tipus de decoració, trobem incrustades sis gemmes policromades (tot i que originàriament haurien estat set, una no s’ha conservat), les quals donen un cert preciosisme cromàtic a l’anvers d’aquesta creu, motiu molt estimat en peces que custodiaven relíquies tan preuades; els colors emprats són el verd i el vermell, i són aparentment de poca vàlua. Tot i que es troben creus reliquaris d’època romànica que, donada la seva importància i valor, tenen incrustades gemmes policromades, el que no és tan freqüent, és trobar aquest tipus de decoració vegetal o floral, la qual seria més pròpia d’estils posteriors al romànic. A més, ens ha semblat més adient per a justificar l’estil i època d’aquesta relíquia fixar-nos en el que hauria estat l’original anvers de la creu (que té poc a veure amb l’actual, el qual presenta decoració vegetal per tot arreu, excepte un Agnus Dei central, situat al bell mig del travesser llarg de la creu).
Una sèrie de motius vegetals esculpits en plata (amb forma de flor i que són disposats en sanefa) contorneja tota la creu, afeginthi elegància decorativa, com també són contornejades amb una filera de cercles platejats les dues teques que contenen la custòdia.
El revers d’aquesta creu, en canvi, presenta diversos tipus de decoració: figurativosimbòlica, geomètrica i vegetal. Així, trobem tretze motius decoratius executats amb la tècnica del repussat, els quals es troben emmarcats per un cercle puntejat, acuradament treballat, que realça el motiu iconogràfic que conté el seu interior. Alguns d’ells es repeteixen dos i tres cops, i tots ells són emmarcats per un cinturó d’argent doblegat: es tracta d’una planxa d’argent, d’època posterior a la peça original, posada de forma poc afortunada (ja que amaga, en algun cas, el que hi ha a sota), possiblement col·locada per a subjectar bé el que hi havia d’original (i que en algun moment hagués perillat la seva conservació).
Pel que fa a la iconografia d’aquesta cara de la creu, trobem identificats tres Agnus Dei (dos situats als extrems del travesser curt i l’altre, de difícil identificació, a l’extrem vertical de la creu); també identifiquem les figures en bust de la Verge i Sant Joan, a l’extrem esquerre i dret respectivament, del travesser llarg; la figura d’Adam (el segon motiu començant per sota del braç vertical de la creu); un àngel, situat al mig dels dos travessers, i per últim, la resta de motius decoratius la constitueixen dues flors de lis i tres altres motius florals.
Al bell mig dels dos travessers —i seguint amb la iconografia del seu actual revers— trobem gravades dues creus gregues amb profunditat, les quals fan referència a la relíquia de la Veracreu: probablement són aquestes dues i no les de la part davantera, com s’ha dit en alguna ocasió, les que devien contenir originàriament els vuit bocins del calvari de Jesucrist.
Pel que fa a la peanya, consistia en dos braços i dos àngels, un per banda, que sostenien les borles que penjaven d’un cordó d’or i seda, lligat al capçal de la creu. Aquesta fou robada sacrílegament la nit del 25 al 26 d’abril de 1863. L’any 1879, gràcies a la generositat d’Antoni M. Calaf, fill d’Anglesola, se’n féu una d’igual a l’anterior, la qual desaparegué de nou en plena eufòria iconoclasta, l’any 1936. Novament fou reproduïda l’any 1950 gràcies a la iniciativa de l’aleshores rector d’Anglesola, Joan Espert, i a l’aportació generosa de tot el poble.
De la possible restauració o restauracions d’aquesta creu en diverses ocasions no se’n sap res segur. Si més no, ha quedat clar que l’aspecte actual de la Veracreu d’Anglesola no és pas l’original (és a dir, la peça romànica que havia existit al principi), però no podem saber en quantes ocasions ha estat restaurada ni tampoc en quina època. És per això que publiquem la fotografia del revers de la creu de l’Arxiu Mas (que ja hem dit que probablement hauria estat l’anvers), ja que és només aquesta cara la que presenta un interès com a peça romànica i que, per tant, mereix ser estudiada aquí.