Situació
Vestigis de l’antic monestir cistercenc integrats dins l’edifici barroc que forma l’actual santuari.
ECSA-M. Catalán
El santuari marià i antic cenobi cistercenc de la Bovera es troba dalt d’un turó (589 m) a uns 2 km a ponent del poble de Guimerà, prop dels límits amb els termes de Ciutadilla i Verdú.
Mapa: 34-15 (390). Situació: 31TCG466039.
S’hi arriba des de Guimerà per un camí veïnal. (JDM-APF)
Història
El lloc de la Bovera és conegut des del 1190, any en què el cavaller Pere de Tàrrega decidí fundar en aquest indret un monestir, que va posar sota la protecció de Vallbona de les Monges. El monestir és documentat a partir del 1195, moment en què era regit per Elisenda de Tàrrega, filla del fundador. La comunitat de la Bovera va ser governada successivament per les abadesses Guillermina, Elisenda de Boixadors, Elisenda de Tàrrega i Agnès de Guimerà. En temps d’aquesta abadessa, el 1237, la comunitat, amb permís del papa Gregori IX, fou autoritzada a buscar un nou emplaçament a causa de la pobresa i la manca d’aigua de la Bovera. Una part de la comunitat passà al Berguedà, on va iniciar la nova comunitat de Valldaura d’Olvan, mentre es duia a terme la construcció de la casa de Vallsanta, al peu de la Bovera, al costat del Riu Corb, on ja residia definitivament la comunitat restant, el 1246, sota la direcció de l’abadessa Agnès de Guimerà.
A partir d’aquest moment l’antiga església de la Bovera i les dependències monacals esdevingueren un santuari, que era fortificat i disposava d’una torre documentada el 1438. Per a l’església es pintà al final del segle XVI un retaule gòtic tardà que es conserva al Museu Episcopal de Vic, on s’expressa gràficament la llegenda del trobament de la imatge de la Mare de Déu de la Bovera per un bou.
L’antiga casa de l’ermità es va refer sobre el monestir i la torre i per això s’ha conservat una galeria romànica tardana. L’església del santuari fou refeta entre els anys 1726 i 1730 pel mestre d’obres Ramon Nicolau.
La casa annexa a l’església de la Bovera va ser restaurada l’any 1986 segons un projecte de l’arquitecte J. Figuerola. (JDM-APF)
Abaciologi de la Bovera i Vallsanta
| ABADESSES DE SANTA MARIA DE LA BOVERA | |
| Elisenda de Tàrrega | 1195 |
| Guillermina | 1200 |
| Elisenda de Boixadors | 1211 |
| Elisenda de Tàrrega | 1215 |
| Agnès de Guimerà | |
| ABADESSES DE SANTA MARIA DE VALLSANTA | |
| Agnès de Guimerà | 1246 |
| Berenguera de Savellà | 1261 |
| Elisenda de Bell-lloc | 1283 |
| Elisenda de Vallclara | 1292 |
| Eliarda de Guimerà | 1306 |
| Agnès de Josa | 1308 |
| Berenguera Alemany | 1337 |
| Agnès de Guimerà | 1345-1350 |
| Beatriu d’Erill | 1367 |
| Aldonça de Castre | 1392-1404 |
| Francesca de Castellet | 1404-1412 |
| Sibil·la de Montsó | 1418 |
| Constança de Bellvís | 1427 |
| Caterina Roqueta | 1433 |
| Sibil·la d’Anglesola | 1442 |
| Elionor Plana | 1447 |
| Tomassa Guiu | 1449 |
| Elionor Rasquera | 1454 |
| Eulàlia Ollera | 1461 |
| Elionor d’Òria | 1482 |
| Justina Valls | 1483-1486 |
| Isabel Marcera | 1515 |
| Isabel de Riglos | 1520-1539 |
| Janota Copons | 1563-1568 |
| Anna de Trilla | 1576-1581 |
| Jerònima Salvany, presidenta | 1588 |
(JDM-CPO)
Església
Planta de l’actual santuari de la Bovera. Hom pot observar a l’interior de l’edificació, a ponent de l’església, el porxo antic i altres vestigis del monestir cistercenc.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya-J. Figuerola
El santuari de Santa Maria de la Bovera és un edifici barroc format per l’església i la casa d’acollida o de l’ermità, dins el qual es conserven algunes estructures corresponents als vells edificis medievals, com la part baixa d’un edifici rectangular, en el qual s’obre a la façana de ponent una porta adovellada d’arc de mig punt. Aquest edifici, amb un aparell de carreus rectangulars ben tallats, podria correspondre a una torre o a alguna altra dependència de l’antic monestir. És a ponent de l’àmbit on es devia aixecar l’església monàstica primitiva.
El més interessant que resta de l’antic monestir, però, és un porxo situat al nord de l’edifici esmentat. És format per quatre arcs suportats per columnes de fust quadrilobulat, amb els capitells i les bases dividits en quatre elements. La columna de l’extrem de llevant és adossada a un pilar, mentre que l’arc de l’extrem de ponent, abans de la seva restauració, era molt alterat i arrencava directament del mur, la qual cosa palesa una modificació del porxo en aquest sector. Aquest fet no permet saber si el porxo s’allargava cap a aquesta direcció. Les columnes s’assenten sobre un podi baix, que als extrems s’interromp per formar dos passos, que no sabem si corresponen a l’obra original.
Per la seva tipologia aquest porxo pot assimilar-se a un porxo claustral, tot i que el més probable és que es tracti del porxo d’una galeria única que funcionava com a atri dels primitius edificis medievals.
Els elements conservats a l’antic monestir cistercenc de la Bovera són escassos, però posen en evidència una certa sumptuositat en la composició arquitectònica del primitiu conjunt que, en determinats aspectes, com l’austeritat en el treball dels capitells, evoca la solució formal de porxos claustrals com el de Santa Maria de Bellpuig de les Avellanes, i en la construcció dels fusts es relaciona estretament amb el claustre de Sant Miquel d’Escornalbou, construïts al segle XIII, en un moment d’esgotament dels repertoris formals altmedievals i d’anunci de les formes compositives gòtiques. (JAA)
Claustre
Planta, alçat i secció del porxo del segle XIII, a escala 1:50, abans de la restauració de l’arc de l’extrem de ponent.
Servei del Patrimoni Arquitectònic de la Generalitat de Catalunya-J. Figuerola
El porxo que ha restat de l’antic monestir de la Bovera és format, com ja s’ha dit, per quatre arcades sostingudes per cinc columnes, tres exemptes i dues adossades al llenç. Les columnes, compostes per un feix de quatre fusts monolítics, són sustentades per unes bases de tipologia àtica, és a dir, un plint rectangular seguit de dos tors, l’inferior considerablement voluminós, que emmarquen una escocia. Dels angles del plint surt una mena de gafet o grapa que s’uneix amb el tor inferior. Aquesta particularitat, malgrat que no és estranya en les bases romàniques de tipologia àtica (Sant Pau del Camp, catedral de Girona, Sant Cugat, Santa Maria de l’Estany), sembla que té una gran acceptació dins la zona lleidatana; es troba al claustre del monestir de Bellpuig de les Avellanes, a les bases de la Seu Vella de Lleida, a les de Santa Maria d’Agramunt, a Roda d’Isàvena, a Solsona i àdhuc a la catedral de la Seu d’Urgell, on el gafet és substituït per una bola.
Els capitells, amb àbac i collarí, presenten una estructura troncocònica invertida i són de secció quadripartida. Damunt de l’àbac descansa el coixí amb funció de salmer doble, d’un sol bloc i considerablement alt. La decoració es limita als capitells, concretament als capitells de la segona i tercera arcades (d’esquerra a dreta del conjunt des del punt de vista de l’espectador). El segon capitell és esculpit per tres cares i el tercer només per la cara frontal i una lateral.
Vista del porxo de l’antic monestir, amb decoració de motius heràldics als capitells.
ECSA-M. Macià
Aspecte actual del porxo conservat a l’interior de l’edifici de l’ermità després de laseva restauració.
ECSA-M. Catalán
Els motius decoratius dels capitells consisteixen en escuts o campers. En el de la segona arcada, corresponent a tres cares del capitell quadripartit, es disposen sis escuts amb el símbol heràldic de la família Alemany, senyora de Guimerà des del segle XII fins al XIV. El dibuix del camper està repujat damunt el tambor i el símbol nobiliari hi és incís.
En el capitell de la tercera arcada només apareix el camper en les dues cares del capitell quadripartit; en la cara lateral es disposa un escut que, a diferència dels campers de l’altre capitell, no està repujat sinó rebaixat. Dins aquest escut es disposa, en relleu, la creu llatina de l’orde de Sant Benet. En les cares frontals, només apareix el dibuix incís d’un camper, sense cap símbol heràldic (malgrat que són plens d’incisions, no s’observa cap senyal o figura). Cal dir que en la columna adossada de la dreta hom hi ha gravat, d’una forma un xic barroera, el símbol heràldic dels Alemany, sense inscriure’l dins el camper. D’altra banda, la columna de l’altre extrem ha estat refeta recentment.
La tipologia dels capitells, la seva estructura troncopiramidal i l’austeritat i simplicitat decoratives concorden amb les del claustre premostratenc de Bellpuig de les Avellanes.
Quant a la utilització dels senyals heràldics com a motiu ornamental, cal esmentar que al proper monestir de Vallsanta, fundat a mitjan segle XIII, també hi ha profusió de símbols heràldics de les famílies que van finançar l’obra: els Alemany i els Guimerà. (MMG)
Escultura
Un capitell que es conserven a la sagristia de l’actual santuari.
ECSA-M. Macià
A la sagristia del santuari es conserva un capitell exempt, molt mutilat i deteriorat, amb àbac i collarí, i decorat amb una ornamentació vegetal que segueix la línia d’abstracció de la fórmula coríntia. En cada cara del cistell es disposen tres tiges molt planes que a la part superior desenvolupen un folíol que es vincla cap a l’exterior; damunt d’aquests folíols, i coincidint amb els angles i el centre del capitell, es disposa un altre nivell de fulles que s’adossen al bloc. La característica principal del capitell és la simplicitat juntament amb la tendència geomètrica de les formes.
Aquest capitell va ser reutilitzat com a material constructiu de la casa annexa al santuari i es va recuperar durant les obres de consolidació. Pel fet de localitzar-se dins l’àmbit de l’antic monestir cistercenc hom ha suposat que degué provenir d’aquest conjunt. Hem d’emmarcar el capitell dins les dates de la construcció del monestir, concretament al final del segle XII o potser dins d’alguna etapa d’ampliació no posterior a la primera meitat del segle XIII. Encara que estilísticament s’allunya de les poques produccions artístiques que han restat del monestir (concretament el pòrtic o el claustre), es troba dins la línia o tipologia ornamental cistercenca, caracteritzada per la senzillesa i per l’austeritat ornamental. Aquesta tipologia es troba dins l’àrea d’influència de l’orde cistercenc, àrea extensa que comprèn tot l’Urgell, les Garrigues i part de la Segarra; concretament podem esmentar com a paral·lels tipològics d’aquest capitell els de la porta de Sant Pere de Maldà, els de la de Sant Salvador de Torrebesses o els de l’antiga església de Granyena de les Garrigues.
Una imposta o fragment de cornisa que es conserva a la sagristia de l’actual santuari.
ECSA-M. Macià
Un altre element que va sorgir del farciment de la casa annexa al santuari durant les obres de restauració i que s’ha de relacionar amb el capitell anterior, i per tant amb el monestir cistercenc de la Bovera, és un element arquitectònic mutilat del qual no es pot afirmar si es tracta d’una imposta o d’un fragment de cornisa; el bloc, que presenta una mica de volada, dibuixa un cavet o copada, dins el qual s’inscriu una decoració animal, concretament dos caps de bòvids enfrontats. La datació d’aquesta peça s’ha de situar al final del segle XII i dins les dates de construcció del monestir. L’ús de testes animals i fins i tot humanes com a decoració exclusiva d’elements arquitectònics no és tan usual en el romànic com ho és la decorado vegetal o geomètrica; al Museu de Guimerà es conserva una imposta procedent del monestir cistercenc de Vallsanta que presenta en un dels seus angles un cap de bòvid. (MMG)
Bibliografia
Bibliografia sobre l’església
- Capdevila, 1929; Santamaría, 1935, pàgs. 83-84; Piquer, 1967b; Oliver, 1989, pàg. 140; Puig, 1989. pàgs. 14-81.
Bibliografia sobre el claustre
- Capdevila, 1929, pàg. 13; Puig, 1989, pàgs. 51-54.
Bibliografia sobre l’escultura
- Puig, 1989, pàg. 52.