Situació
Anvers i revers d’una de les esteles més antigues que s’han conservat, procedent de l’antic cementiri parroquial.
J.M. Miró
El poble dels Omells de na Gaia s’esglaona per un pujol que s’alça vora del barranc d’Aiguaires, al peu del tossal de Solans.
Mapa: 33-15 (389). Situació: 31TCF394964.
Per a arribar als Omells de na Gaia, cal prendre en direcció S la carretera L-220, que s’inicia entre Belianes i Maldà, a la cruïlla amb la carretera que va a l’Espluga Calba. (CPO)
Història
L’indret fou repoblat a mitjan segle XII, conjuntament amb l’Espluga Calba, Vinaixa, Tarrés i Rocallaura. Aquesta església parroquial estigué en un primer moment inclosa dins el bisbat de Vic i fou cedida pel bisbe d’aquesta diòcesi a la mitra de Tarragona entre els anys 1146 i 1154, sota l’arxiepiscopat de Bernat Tort. Tot i que el lloc dels Olmels és esmentat en la documentació des de l’any 1152 i el seu castell es menciona el 1177, cal esperar fins el 1238 per trobar la primera notícia directa de la seva parròquia. Consta que aquest any, en testar Pere d’Aguda, castlà de la fortalesa, deixà a l’església de Santa Maria dels Omells una llàntia perquè cremés nit i dia davant l’altar.
A la darreria del segle XIII, en la relació de parròquies i esglésies que contribuïren a la dècima papal recaptada els anys 1279 i 1280 en l’arxidiòcesi tarragonina, consta que el rector dels Olmellis satisfeu cadascun d’aquests anys 53 sous i 3 diners.
El lloc dels Omells de na Gaia formà part de la baronia de Vallbona des de la darreria del segle XIII fins a la fi de l’antic règim; per aquest motiu, l’abadessa de Vallbona gaudia del dret de patronat sobre la rectoria dels Omells, dret que incloïa les facultats següents: publicar les vacants, sotmetre a examen els candidats a rector i proclamar els beneficiaris escollits i donar-los possessió. Els arquebisbes de Tarragona s’oposaven a aquest privilegi, fet que va moure diversos plets amb les abadesses de Vallbona, a les quals fou reconegut com a legítim aquest privilegi perquè detenien la senyoria laica i eclesiàstica de l’indret; l’època més conflictiva per aquesta causa es donà entre els anys 1501 i 1747, sota els abadiats que van des de Francina de Guimerà fins a Manuela de Cortiada. D’aquest període s’ha conservat la llista amb els noms dels rectors de la parròquia dels Omells.
L’actual església parroquial de Santa Maria és un edifici del segle XVIII situat a la part alta del poble, amb capelles laterals i un esvelt campanar de torre amb el cos superior vuitavat. La primitiva església devia estar emplaçada prop del cim del tossal on s’esglaona el poble, on hi havia el castell i indret on s’ha descobert un important conjunt d’esteles discoidals. (MMFG-MLIR)
Escultura
Procedents de l’antic cementiri parroquial de la població es conserven dotze esteles discoidals que cal datar des de la darreria del segle XII fins a l’inici del període gòtic. Les esteles són tallades en pedra saulonenca del país. Es guarden a la mateixa població, deu exemplars a l’ajuntament i els dos restants en una casa particular. La seva localització es produí amb motiu d’unes obres d’ampliació del darrere d’una casa situada al tossal que corona el poble, anomenat “el Castell”. En rebaixar el lloc, aparegueren les esmentades dotze esteles funeràries discoidals, dues tapes monolítiques de sepultura medievals i ossos humans. L’indret, al vessant de migdia del tossal, sens dubte havia estat ocupat per l’antic cementiri, als peus del castell. L’església parroquial primitiva, antecessora de l’actual, també devia ésser en aquest lloc.
A més d’aquestes dotze esteles es coneix un exemplar d’estil gòtic procedent també amb seguretat del mateix lloc i actualment guardat en una casa particular.
Del conjunt d’esteles n’hi ha quatre que cal destacar. La primera, de la darreria del segle XII, té una alçada conservada de 74 cm, un disc de 46 cm de diàmetre i un gruix de 16, 5 cm. L’amplada del coll del peduncle és de 20 cm i la del peu, de 37 cm. Al revers, una orla circular simple emmarca una roseta geomètrica formada per un bordó de feble relleu, al centre de la qual hi ha un estel de sis puntes (segell de Salomó), formant alhora una figura hexagonal que tanca una flor d’onze pètals bisellada. El fons és gravat. A l’anvers del disc hi ha una creu de braços iguals eixamplats, amb els extrems units a l’orla circular, de poc relleu. El fons és gravat amb buixarda o cisell. El peu de la creu, indicat per dues línies incises verticals, ultrapassa l’orla. Damunt el coll del peduncle de l’estela hi ha incís el traç del compàs que delimita el contorn del disc. El centre de la creu conserva el punt incís del compàs. El peduncle té forma de cua d’oreneta.
La segona estela funerària remarcable, també de les darreries del segle XII, té una alçada conservada de 60 cm, un disc de 36 cm de diàmetre i un gruix de 19 cm. Li manca un fragment del disc, que està escantellat. L’amplada del coll del peduncle és de 17 cm i la del peu, de 37 cm. A l’anvers del disc amb bordó perifèric hi ha una creu, en baix relleu i fons gravat, de braços iguals eixamplats, amb els extrems units al bordó, tot al mateix nivell. Al centre de la creu hi ha una petita flor de sis pètals o sexfòlia bisellada. La sexfòlia en el món funerari té uns antecedents molt antics. Ja es troba en esteles funeràries discoidals de l’època etrusca —segles VIII-II aC— de Bolonya (Itàlia) amb significació celeste, simbolitzant i expressant alhora la creença en la immortalitat i l’eternitat. El mateix sentit té en les representacions funeràries cristianes a causa del sincretisme plàstic del cristianisme primitiu, que arriba evidentment fins al món romànic, del qual tenim una mostra a l’estela que estudiem. Al revers del disc hi ha novament el tema de la sexfòlia, amb els extrems en contacte amb el bordó delimitat per un cercle incís. Els pètals són ben precisats i fortament marcats mitjançant un bisellat, i la figura és delimitada per triangles bisellats. El relleu és accentuat. El peduncle d’aquesta estela té forma de cua d’oreneta.
Una altra estela, de les darreries del segle XII o del principi del XIII, té una alçada conservada de 56 cm, un disc de 34 cm de diàmetre i un gruix de 15 cm. Li manca la part superior del disc. El peduncle, en forma de cua d’oreneta, fa 19 cm d’ample al coll i 37 cm al peu. Tot l’anvers de l’estela està molt castigat per l’erosió i n’ha desaparegut la decoració. Al revers, també en força mal estat de conservació, hom pot veure una estrella de deu puntes (?), amb els extrems tocant el bordó exterior, tot en baix relleu amb fons gravat. El disseny d’aquesta estrella està emparentat amb alicatats musulmans de característiques semblants, com també amb una estrella geomètrica de la portalada romànica de l’església de Santa Maria del castell de Cubells (Noguera).
També de la darreria del segle XII o del principi del XIII és una altra estela que té un diàmetre del disc de 38 cm i un gruix de 16 cm. El seu peduncle té una amplada de coll de 20 cm. A l’anvers, l’estela està molt feta malbé. Li manca el peduncle i el disc està escantonat. Aquest és delimitat per un bordó al qual s’uneixen els extrems dels braços d’un motiu cruciforme en losange, tot en baix relleu. Al centre del losange o creu hi ha un disc amb una sexfòlia bisellada incisa, indicant així mateix el seu significat simbòlic cristià. Al revers hi ha una creu de sis braços iguals, amb els extrems còncaus, de feble relleu, que tocant-se per les puntes laterals configura una sexfòlia de pètals rebaixats. Els extrems de la figura són units al bordó perimètric, molt escantonat. Aquest tipus de creu de sis braços, gravada en nombroses esteles discoidals, és un motiu molt antic, que sembla pertànyer a un món intemporal. El seu origen és imprecís, encara que algun autor la fa originària de l’edat del ferro. (JMMR)
Bibliografia
Bibliografia general
- Rius, 1946, vol. I, pàgs. 153 i 159; Piquer, 1981, pàgs. 51-56.
Bibliografia sobre l’escultura
- Miró, 1986, pàgs. 47-49 i 75.