Situació
La vila inicial, originada al peu del castell —al centre de la fotografia—, és avui dia un centre comercial i vital per a tota la comarca de l’Urgell.
ECSA-J.Todó
La vila de Tàrrega, capital de la comarca de l’Urgell, s’emplaça a la riba dreta del riu d’Ondara, a 373 m d’altitud, i és envoltada, al sud-oest, pels tossals de Cercavins; a llevant, pels pendents de la Segarra; al nord, pels tossals de l’Ofegat, de Sant Eloi i del Mor, mentre que a ponent s’estén la plana d’Urgell. Per la seva situació geogràfica, la vila de Tàrrega, que rebé el títol de ciutat el 1884, ha constituït des de molt antic un important centre comercial.
Mapa: 33-15 (389). Situació: 31TCG452125.
A Tàrrega s’arriba per la carretera N-II que de Barcelona es dirigeix vers Lleida, passant per Igualada i Cervera. (MLIR)
Història
El lloc que ocupa avui la ciutat de Tàrrega ja existia durant la dominació musulmana, i molt probablement correspon a aquest període la construcció del primitiu castell. Situada en la via estratègica que mena a Lleida, la fortalesa de Tàrrega fou conquerida per iniciativa del comte de Barcelona Ramon Berenguer I, el qual l’any 1056 l’atorgà en esponsalici a la seva esposa Almodis. Dos anys després, el 1058, els mateixos comtes barcelonins signaren un conveni amb Ricard Altemir, pel qual aquest s’encarregaria de la reconstrucció i la defensa del castell, com també de la castlania. Com sigui que Ricard Altemir possiblement no reeixí en aquesta tasca, l’any 1069 Ramon Berenguer I i Almodis encomanaren la castlania de la fortalesa mitjançant un altre conveni a Miró Riculf, el qual, conjuntament amb Pere Udalard, a partir d’aquell moment tindria l’obligació de residir-hi, mantenir un petit exèrcit format per uns 20 homes, i poblar el castell, sota la sobirania del comte. Aleshores, la fortalesa de Tàrrega constituïa un lloc avançat en la línia fronterera als límits del comtat de Manresa o marca del comtat d’Osona.
Ramon Berenguer II, fill i successor de Ramon Berenguer I, heretà el castell de Tàrrega el 1076. Dos anys després, el 1078, el comte Ramon Berenguer II i la seva esposa Mafalda donaren a perpetuïtat aquest castell als germans Arnau i Guillem Guadall i als seus descendents; l’escriptura de donació indica que els comtes cediren als esmentats germans la vila, el castell i el terme de Tàrrega amb tots els seus drets i pertinences, amb la condició d’ajudarlos en la defensa del camí que anava de la vila de Cervera a Anglesola.
A poc a poc s’anà formant un nucli de poblament a redós del castell, el qual era governat per diversos castlans que es repartien les rendes. Probablement les controvèrsies sorgides entre els habitants de l’indret i els castlans per la qüestió dels abusos en els censos i altres drets fou la causa per la qual els comtes de Barcelona, Ramon Berenguer III i Dolça, l’any 1116, dictaren algunes mesures per al recapte dels delmes, fixaren les prestacions dels pobladors respecte dels comtes i els seus castlans, i garantiren el dret d’utilització de les aigües. Aquest document, encara que breu, revela la presència d’una activa comunitat agrària que conreava l’horta i les terres de secà.
Tàrrega fou colonitzada definitivament després de la conquesta de la ciutat de Lleida el 1149, i partir del segle XIII experimentà un notable creixement demogràfic, econòmic i polític. La seva condició de vila comtal va permetre la presència dels seus cònsols en la cort celebrada a Lleida l’any 1213 per Jaume I. Aquest mateix monarca, el 8 de març de 1242, atorgà als targarins un privilegi pel qual establia els costums i estatuts amb què s’havia de governar la vila, privilegi cabdal per a la regulació jurídica de la població i la creació d’un govern municipal. També reconeixia la facultat de celebrar anualment la fira de Sant Mateu. A més d’això, el rei Jaume I protegí les fires i mercats i concedí perpètuament l’escorxador i l’escrivania. A la seva mort el 1276, la vila fou heretada, successivament, pels seus descendents al tron; destaca pel seu favoritisme vers Tàrrega el rei Jaume II, del qual es conserven més de 59 disposicions al Llibre dels privilegis referents a aquesta vila. Entre altres coses, aquest monarca afavorí la presència d’una nombrosa comunitat jueva sota la protecció reial; consolidà el gremi dels argenters; féu construir l’hospital i urbanitzar la plaça de Sant Mateu amb els actuals porxos —avui plaça de Sant Agustí—, i protegí les fires i els mercats del dijous.
Concessió als habitants de Tàrrega d’uns estatuts i costums (8 de març de 1242)
El rei Jaume I concedeix uns estatuts i costums als habitants del castell, vila i terme de Tàrrega.
CONSUETUDINES VILLE TAREGE. DE MORIBUS ET CONSUETUDINIBUS VI-LLE TAREGE QUALITER UTI DEBEANT
Noverint universi quod nos Iacobus, Dei gratia rex Aragonum, Maioricarum et Valencie, comes Barchinone et Urgelli et dominus Montispesulani, per nos et omnes succesores nostros concedimus et damus vobis universis et singulis probis hominibus et habitatoribus castri et ville de Tarrega et eiusdem termini presentibus et futuris in perpetuum statuta et consuetudines infrascriptas, videlicet:
[1] Quod si conqueritur aliquis de aliquo, civiliter, reus dilacionem unius diei habeat petendi fiduciam. In criminali autem causa, statim assecuret reus si crimen notorium fuerit et manifestum. Et in utroque casu si persona suspecta fuerit, sine dilacione caveat.
[2] Rei qui convicti fuerint non teneantur dare tercium curie quousque super principali placitum fuerit pignorantum nec etiam expensas restituere adversario; set si partes ad invicem composuerint ex quo placitum fuerit pignoratum ante diffinitivam sententiam, subcumbens componat cum senioribus super prestando tercio secundum quantitatem composicionis et si ad diffinitivam sententiam venent expensas restituat.
[3] Castlani nec eorum baiuli non faciant inquisicionem in aliqua causa criminali nisi in eorum presencia crimen fuerit comissum et tunc accipiant fideiussorem ab illo a quo querimonia facta fuerit et fideiussione recepta si querelator ab accusacione voluerit desistere, dominus ex officio suo possit de maleficio inquirere.
[4] Si debitores in iure confessi fuerint debere debitum, habeant dilacionem solvendi debitum infra decem dies vel componere cum creditoribus suis infra decem dies sine aliqua pena. Verum, si contra voluntatem creditoris, debitum solvere prologaverint ultra decem dies, creditores recurssum habeant mostrandi hoc domino et dominus compellat debitores ut solvant debitum nisi iustum se excusaverint, et secundum quantitatem debiti componant cum senioribus. Si vero mobilia non habuerint unde solvant, habeant unius mensis spacium, vel amplius de licencia creditoris, vendendi inmobilia salvo iure curie.
[5] Causa que inter homines ville et dominos, exceptis nobis, vertitur tam super criminali quam civili, infra villam Tarrege terminetur et iudicetur et non alibi, et per causa illa non exeant villam homines neque ipsorum pignora.
[6] Qui fideiussorem habere non potuerit iuret se non posse habere et quod erit ad diem et dies et hac de causa persona eius impedita non sit neque capta nisi fuerit causa criminali. Sed si habuerit aliqua bona vel res, statim curie obligentur ut sub illa obligatione reddatur ius querelanti et non remaneat quin faciat sequi directum.
[7] Si noluerint castlani ius facere vel dimiserint amore peccunia amicitia vel odio alicuius, statim auctor vadat ad baiulum et in posse et manu baiuli nostri directum accipiat, castlani licencia non petita.
[8] Auctor et reus assecurare debent sufficienter directum per pignora et ex quo sic bene assecuratum fuerit non teneantur iterum redire pignora in posse curie usque ad sententiam diffinitivam.
[9] Stare non teneatur aliquis ad batalliam neque tornas aque calide vel frigide vel ferri calidi nisi de voluntate partium fuerit.
[10] Si castlani vel eorum homines conquerantur de aliquo homine Tarrege, homines Tarrege firment et faciant ius in posse nostri vel nostri baiuli.
[11] Emphiteota si vendiderit, alienaverit vel ad aliquem transtulerit rem quam pro domino teneat, donet quincuagesimam partem precii domino pro quo rem tenuerit et firmet cartam dominus nisi amplius vel paucis ex convencione inhita inter partes statutum fuerit exceptis tamen hiis que pro nobis tenuerint.
[12] Emphiteota ante quam rem emphiteoticam alienet, fatigam faciat in domino rei et in eorum posse firmet directum pro re censita.
[13] Saiones qui pignora de domo alicuius extrahere voluerint, non intrent domum illius sine uno vel duobus probis hominibus ville sed sine aliquo possint claudere portam.
[14] Extraneus qui comandam fecerit in villa vel miserit annonam vinum vel aliam rem, comanda non impediatur ei aliqua guerra senioris vel vicinii aut alia de causa vel delicto nisi fuerit debitor principalis vel fideiussor nec etiam pro debito vel fideiussione dum paratus sit facere ius.
[15] Extranei qui causa habitandi intraverint Tarregam et recepti fuerint pro vicinis, per unum annum sint liberi et inmunes a questia et omni servitio et exaccione regali et vicinali.
[16] Licet lis mota et contestata fuerit in posse curie vicini possint interponere partes suas ad componendum laude composicione sive consilio salvo tamen iure et iusticia curie.
[17] In criminali causa nemo nisi voluntarius compellatur testimonium perhibere set in civili ex quo vocatus et electus fuerit ad testimonium peribendum quacumque causa se subtraxerint compellatur testimonium facere.
[18] Si filius alicuius comiserit aliquod maleficium pater non teneatur in aliquo pro filio respondere nisi patre sciente filius in bona vel loca patris redierit vel ipsum pater sustinuerit scienter.
[19] Filius vel filia in potestate patris constituti contra voluntatem patris inhonesta conversacione se alicui comiserint sive contraxerint matrimonium de quo pater non sit paccatus, quicquid de bonis paternis habere debeant amitant perpetuo et pater valeat aliis heredibus dimitere et donare. Sed si pater eisdem postea voluntate sua conferre voluerit, possit vel etiam heredes instituere, presente constitucione non obstante, ita tamen quod de bonis suis pater hereditet eos.
[20] Ad regendam villam consilio proborum hominum et curie et baiuli nostri et ponendos bannos et ordinacionem aquarum, annuatim eligantur quatuor viri qui in officio isto durent et sint dum nobis placuerit.
[21] Debitores qui solvere non potuerint purgent se per sacramentum si necesse fuerit secundum quantitatem debiti, et per caput et per fidem iurare non teneantur infra VI menses nisi apparuerint res vel bona de quibus solvere possint, vel creditor probare possit, quod habeant unde solvant.
[22] In villa Tarrege quilibet extraneus respondere teneatur. Qui, ex quo possit, fidanciam dare noluerit, ianue de domo illius claudantur et si infra decem dies solvere noluerit vel componere, ex tunc curia compellat eum et habeat inde tercium.
[23] Qui retinuerit censum rei censuali per quadriennium dominus rei possit rem recuperare et pro sua habere et censum quem retinuerit emphiteota solvat domino.
[24] Ubi autem supradicte consuetudines non potuerint abundare, curia causas terminet secundum scriptos Usaticos Barchinone et illis non suficientibus, secundum legem goticam et illa non suficiente seccundum leges romanas.
[25] Concedimus etiam vobis annuatim in perpetuum in festo Sancti Mathei evangeliste, nundinas duraturas per octo dies a die festi predicti.
Datum Ilerde VIII idus marcii anno a nativitate Domini MCCXL secundo.
Sig+num Iacobi, Dei gratia regis Aragonum, Maioricarum et Valencie, comitis Barchinone et Urgelli et domini Montispesulani.
Testes sunt P[etrus], comes Urgellensis, G[uillelmus] de Montcatene, P[etrus] de Montcatene, Furtunius Guerra, Sancius d’Orta.
Signum Guillemoni scriba qui mandato domini regis hec scripsit loco die et anno prefixis. Lecta fuit regi."
O: BC, Arxiu, perg. núm. 4458 (caixa 4-VI-6).
A: Arxiu Municipal de Tàrrega, Llibre de privilegis, vol. I, foli 1.
B: Arxiu Municipal de Tàrrega, Llibre de privilegis, vol. II, foli 1.
C: Còpia de 1357: ACU, núm. 2 100 (numeració antiga 143).
a: Font i Rius: Costumbres de Tárrega, “Anuario de Historia del Derecho Español” (Madrid), 54 (1953), pàgs. 429-443.
Traducció
Costums de la vila de Tàrrega. Sobre la manera com s’han de practicar els costums i les consuetuds de la vila de Tàrrega
"Sàpiga tothom que nós, Jaume, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, de Mallorques i de València, comte de Barcelona i d’Urgell i senyor de Montpeller, que nós i tots els nostres successors concedim i donem perpètuament a tots i a cada un dels bons homes i habitants del castell i vila de Tàrrega i del seu terme, tant presents com futurs, els costums i estatuts següents:
[1] Si algú tingués alguna queixa contra algun altre, en matèria civil, el demandant que tingui un dia de temps per a demanar fermança. Si es tracta d’alguna causa criminal, que immediatament el demandant s’asseguri de si la falta és notòria i manifesta. I en ambdós casos si la persona resulta sospitosa, que sense cap dilació doni garanties.
[2] Els culpables que siguin convictes no hauran de donar el terç a la cúria fins que s’hagi posat penyora sobre el plet principal, i fins aleshores no hauran de pagar les despeses a l’adversari; però si les parts s’arrangen entre si des del moment que s’ha posat el plet, abans de la sentència definitiva, el perdedor que pacti amb els ancians sobre la prestació del terç d’acord amb la quantitat del pacte fet i si s’arriba a la sentència definitiva, que pagui les degudes despeses.
[3] Ni els castlans ni els seus batlles, que no facin indagacions en cap causa criminal si no és que el crim hagi estat comès en presència seva, i aleshores que prenguin un fiador d’aquell que ha presentat la queixa i si un cop rebuda la fidejussió el que ha presentat la queixa vol desistir d’ella, que el senyor d’ofici pugui indagar sobre la malifeta.
[4] Si els deutors davant el tribunal han confessat que de veritat són culpables d’un deute, tinguin un espai de deu dies per a pagar aquest deute o per entendre’s amb els seus creditors, també per espai de deu dies, sense cap pena. Però si allarguen més de deu dies el pagament del seu deute, sense el consentiment del creditor, els dits creditors poden fer recurs sobre això al senyor i el senyor obligui els deutors a pagar el deute si no tenen cap excusa justa i segons l’import del deute s’arrangin amb els senyors. Si no tenen béns mobles per pagar, que tinguin el temps d’un mes o més temps encara si els dóna llicència el creditor, per vendre els béns immobles sempre salvant el dret de la cúria.
[5] Totes les causes que hi hagi entre els homes de la vila i els senyors, exceptuant les que fan referència a nós, tant sobre causes criminals com civils, que es jutgin i concloguin dintre de Tàrrega i no en altre lloc, i per aquella causa ni els homes ni les seves penyores no surtin de la vila.
[6] Si algú no pot trobar cap fiador, que juri que no l’ha pogut trobar i que estarà disponible un dia i altre, i per aquesta causa no se li posi cap impediment ni però, tret que es tracti d’una causa criminal. Però si tingués alguna cosa o béns, que tot seguit li siguin empenyorats per la cúria i sota aquest empenyorament es faci justícia al que ha presentat la queixa i no es deixi la causa fins que s’hagi fet el dret.
[7] Si els castlans no volguessin fer justícia o l’abandonessin per diners, amistat o odi contra algú, de seguida el que promou la causa que acudeixi al batlle i en poder i en mà del nostre batlle rebi el dret, sense demanar llicència als castlans.
[8] El que promou la causa i el reu han d’assegurar amb penyores suficients que es pugui fer la justícia, per tal que si això no està ben assegurat no hagin de donar noves penyores a la cúria fins que es doni la sentència definitiva.
[9] Que ningú no estigui obligat a mantenir batalla o torneig o les proves de l’aigua calenta o freda o del ferro roent si no és per voluntat d’ambdues parts.
[10] Si els castlans o els seus homes es queixen contra alguns homes de Tàrrega, que els homes de Tàrrega firmin i demanin justícia a nós o al nostre batlle.
[11] L’emfiteuta que vengui, alieni o traspassi a un altre la cosa que té pel senyor, que doni la cinquantena part del seu preu al senyor pel qual tenia aquella cosa i que el senyor signi la carta tret que s’hagi establert algun preu més ampli o reduït per pacte entre les parts, fent sempre excepció de les coses que es tenen per nós.
[12] L’emfiteuta, abans que alieni alguna de les coses que té en emfiteusi, que doni el dret de fadiga al senyor i signi en poder d’aquest el domini directe de la cosa que té en cens.
[13] Els saigs que es vulguin endur alguna cosa empenyorada d’alguna casa, que no ho facin sense la presència d’un o dos prohoms de la vila, però sense algun d’ells que puguin clausurar la porta.
[14] El foraster que faci alguna comanda a la vila o que hi enviï blat, vi o alguna altra mercaderia, que no se li impedeixi la comanda per causa d’alguna guerra del senyor o de veïns o per alguna altra causa o delicte, tret que fos deutor principal o fiador, i que no es faci tampoc per cap deute o fiança sempre que estigui disposat a acceptar la decisió de la justícia.
[15] Els forasters que vinguin a Tàrrega a residir-hi i hi siguin acceptats com a veïns, que durant un any estiguin lliures i exempts de la quèstia i de tot altre servei o exacció tant del rei com del veïns.
[16] Encara que s’hagi promogut i presentat una qüestió davant la cúria, que els veïns puguin interposar les seves parts per imposar una declaració favorable o un bon consell respectant sempre el dret i la justícia de la cúria.
[17] En les causes criminals, que ningú sigui obligat a donar el seu testimoni si no és voluntàriament, però en les causes civils, quan una persona hagi estat cridada i elegida per a donar el seu testimoni, si per qualsevol causa se’n vol excusar, que sigui obligat a donar-lo.
[18] Si el fill d’algú ha comès alguna malifeta, que el pare no hagi de respondre per res del seu fill si no és que el fill, sabent-ho el pare, hagi tornat a la casa o possessió del pare o el pare el sostingui voluntàriament.
[19] El fill o la filla que es trobin encara sota la pàtria potestat i que contra la voluntat del pare mantinguin relacions deshonestes amb algú o contraguin matrimoni sense el consentiment del seu pare. que perdin tot el que els pertoqui en els béns paterns i que el pare pugui donar i deixar aquests béns a altres hereus. Però si el pare més endavant els els vol donar de pròpia voluntat, que ho pugui fer i constituir-los hereus, no obstant aquesta constitució, de tal manera que el pare els pugui fer hereus dels seus béns.
[20] Que cada any s’elegeixin quatre homes per regir la vila, amb el consell dels prohoms, de la cúria i del nostre batlle, els quals puguin posar bans i ordinacions sobre les aigües, i que romanguin en dit ofici i el tinguin mentre ens plagui a nós.
[21] Els deutors que no puguin pagar, que es justifiquin per mitjà de jurament si fos necessari, segons l’import del deute, i que no hagin de jurar pel seu cos i la seva fidelitat dintre de sis mesos si troben coses o béns amb els quals puguin pagar o el creditor pugui provar que tenen béns amb els quals poden pagar el seu deute.
[22] Que qualsevol foraster hagi de respondre dels seus béns a la vila de Tàrrega i el qui no vulgui donar fiança, que se li tanquin les portes de casa seva i si dintre de deu dies no ha volgut pagar o arribar a una avinença, que aleshores li obligui la cúria i que aquesta en rebi un terç.
[23] El qui retingui el cens d’una casa sotmesa a censal durant quatre anys, que el senyor de dita casa la pugui recuperar i tenir-la com a seva i que l’emfiteuta pagui al senyor el cens que hagi retingut.
[24] En les coses que no tractin aquestes consuetuds, que la cúria les determini segons els Usatges de Barcelona i si aquests no són suficients, segons la llei gòtica i si aquesta no fos suficient, segons la romana.
[25] També us concedim perpètuament que cada any pugueu celebrar fires per la festa de Sant Mateu evangelista, les quals duraran vuit dies a partir de dita festa.
Donat a Lleida el dia vuit dels idus de març de l’any de la nativitat del Senyor mil dos-cents quaranta-dos.
Signatura de Jaume, per la gràcia de Déu rei d’Aragó, Mallorques i València, comte de Barcelona i d’Urgell i senyor de Montpeller.
Foren testimonis Pere, comte d’Urgell, Guillem de Montcada, Pere de Montcada, Fortuny Guerra, Sanç d’Horta.
Signatura de Guillemó, escrivà, que ha escrit això per manament del rei el dia i l’any més amunt esmentats. Fou llegit al rei."
(Traducció: APF)
Tàrrega fou capital de la vegueria homònima des del 1304, que comprenia l’extrem occidental de l’antic comtat i bisbat d’Osona, des del Pla d’Urgell fins a la Noguera. Conservà la capitalitat fins a la supressió de les vegueries al segle XVIII.
L’arribada de la Pesta Negra el 1348 paralitzà el progrés de la ciutat tant demogràficament com pel que fa als aspectes econòmics. El malestar social resultant desembocà en l’assalt i l’incendi per part dels targarins del call jueu de la vila l’any 1349, escomesa en la qual perderen la vida uns 300 jueus; el rei Pere III, en tenir notícia d’aquests fets, dictà l’any 1350 un seguit de càstigs, els obligà a reconstruir l’antiga sinagoga i permeté que es poguessin tornar a establir al lloc nous jueus. Les primeres dades referides al poblament de Tàrrega corresponen al fogatjament del 1359, que enregistra uns 195 focs (uns 975 habitants).
Des de l’any 1331 la reina Elionor de Castella, segona muller d’Alfons III, era senyora de la vila de Tàrrega, la qual li havia estat donada en concepte d’esponsalici. El mateix any, la reina confirmà als targarins els antics privilegis i rebé homenatge dels síndics; tanmateix, l’any 1357 el rei Pere III, per raons polítiques, incorporà novament la vila a la corona, i poc després fou cedida al comte Enric de Trastàmara. Les difícils relacions polítiques entre Catalunya i Castella poden explicar que Tàrrega fos reincorporada a la corona el 1369, moment en què el monarca dictà un conjunt de normes per a la reconstrucció de les muralles, els fossats i el castell. Tot i això, Pere III vengué la vila el 1382 al seu fill l’infant Martí, i aquest, el 1391, la vengué al consell de la ciutat de Barcelona i esdevingué carrer de Barcelona. Aquesta ciutat en mantingué el domini fins el 1460, quan la cedí al rei Joan II per 50 000 florins d’or. (MLIR)
Vila fortificada
Plànol de la vila medieval, amb indicació del recinte inicial, de la vila nova i la muralla del segle XIV.
J. Bolòs
Tàrrega, com la major part de les poblacions d’aquestes comarques de la Catalunya Nova, fou una població d’origen castral. El primer grup de cases es va construir a redós de la fortificació. En un segon moment sembla que s’hi construí una vila nova, a la part meridional. Finalment, més enllà de la plaça i de l’església, s’edificaren nous habitatges, al llarg d’alguns dels principals camins de sortida.
El castell es bastí dalt d’un petit turó, situat a l’extrem occidental de la població medieval. Als seus peus, cap a l’est, les cases es distribuïren al llarg de diversos carrers, que actualment encara reben el nom de carrer del Castell o de pujada del Castell. A més, amb relació a aquesta darrera via, trobem també un conjunt de carrerons laterals, que pertanyien a aquest nucli primerenc. Els límits d’aquest sector original devien arribar, al sud, fins al carrer de la Cendra o al Carrer Major i, al nord-est, fins al carrer d’Urgell o, potser, fins al carrer del Mur dels Capellans. A l’extrem est, segurament ja fora d’aquest clos inicial, es construí l’església parròquial de Santa Maria i la Plaça Major. Podem trobar els trets bàsics d’aquesta distribució en moltes altres poblacions d’aquesta comarca o, per exemple, de la propera comarca de la Segarra.
Potser en un segon moment es produí l’expansió cap al sud. La sèrie de carrers força rectilinis i paral·lels entre ells que van del Carrer Major cap al riu d’Ondara semblen reflectir, almenys en part, una organització premeditada. El sector més ben organitzat és precisament el carrer de les Piques (antic carrer d’Arnau Ferrer) i el carrer de l’Estudi (el carrer del Call), que travessen, al nord, el carrer de la Vilanova. En aquests carrers, el parcel·lari és també força regular; moltes de les façanes de les cases tenen unes mides semblants, fruit d’una estructuració segurament deliberada.
A partir d’aquest nucli meridional primerenc potser hi hagué una expansió d’aquesta vila nova, cap a l’oest. Els carrers de la Font (o de Santes Creus) i de les Sitges (o d’Amat) no són tan rectes. A l’extrem occidental, el carrer de Sant Agustí (de Bell-lloc o de Framenors, en època medieval), que neix a la plaça de Sant Antoni, és, altra vegada, molt recte, i hi trobem nombroses cases amb unes parcel·les molt reduïdes i regulars. Sembla un petit raval.
A l’extrem nord-est de la Tàrrega medieval, en un segon moment, els límits de la població devien incloure fins darrere l’església i també el carrer del Mur dels Capellans. De fet, en aquesta banda, com veiem amb relació a moltes altres viles i ciutats, el portal que hi devia haver al costat de l’església va provocar l’aparició, defora el recinte, d’una placeta triangular, nascuda com a bifurcació de camins. A partir d’aquest indret, sembla que els carrers de Tàrrega van desenvolupar-se d’una manera espontània, amb relació a les principals vies que anaven vers el nord i vers l’est.
Un primer eix que es degué formar va ser el compost pel carrer dels Aiguaders (o Agoders), que, de fet, era una continuació del carrer d’Urgell, que passava pel nord del nucli castral original. Potser, sobretot en època gòtica, l’expansió es dirigí cap al carrer del Carme (o d’en Falcó) i el carrer de Santa Anna. En construir-se les muralles, al segle XIV, en època de Pere III, tot aquest recinte restà també clos rere uns nous murs.
En primer lloc, doncs, després d’una primera anàlisi de l’urbanisme i del parcel·lari, podem suposar l’existència d’un moment inicial, cap al segle XI, en què es creà (o es mantingué) la vila sota del castell. En un segon moment, potser es creà, cap al sud-est, una vila nova. La zona edificada arribà, aleshores, d’una banda, fins a tocar del riu i, de l’altra, fins darrere l’església. Finalment, en un tercer moment, s’edificaren els camins que anaven cap a l’est i cap al nord i es clogué tot el conjunt rere unes muralles. (JBM)
Bibliografia
- Miquel, 1945-47, vol. I, doc. 171, pàgs. 180-181, doc. 172, pàgs. 181-183, doc. 173, pàg. 183, doc. 174, pàgs. 184-185, doc. 489, pàgs. 518-520, i doc. 492, pàgs. 524-527; Font i Rius, 1969-83, vol. II, pàgs. 711-712; Lladonosa, 1972-74, vol. I, pàssim; Els castells catalans, 1979, vol. VI (II), pàgs. 1057-1064; Sarret, 1982 [1930], pàgs. 4-5; Petit, 1986, 4; Sabaté, 1991; Altisent, 1993, vol. I, doc. 19, pàgs. 36-37, doc. 25, pàgs. 41-42, doc. 28, pàgs. 44-45, i doc. 84, pàg. 87; Salas, 1996, 9, pàgs. 81-95.