Situació
Façana del palau senyorial dels Ardèvol, reconstruïda a partir del 1955 amb els carreus de l’antic edifici i al mateix indret on fou erigit.
ECSA-J. Bolòs
Actualment la façana d’aquest palau es conserva reconstruïda al carrer del Carme de la vila de Tàrrega. Fins el present segle, aquesta façana era situada en un edifici construït en aquest mateix carrer i indret —en època medieval anomenat d’en Falcó—, al costat de la capella del Corpus Christi. (JEM)
Mapa: 33-15 (389). Situació: 31TCG452125.
Història
La construcció d’aquest singular edifici del romànic civil català és deguda a la família dels Ardèvol, que fou una de les grans nissagues de la Tàrrega medieval, vila en la qual s’instal·laren a les acaballes del segle XIII.
De bon començament l’edifici fou utilitzat com a hospital. L’any 1324 Miquel d’Ardèvol feu donació d’un hospital en el qual seria atès tothom qui ho necessités. Aquest hospital fou construït al carrer d’en Falcó, al costat de la capella del Corpus Christi, també manada erigir pel dit Miquel d’Ardèvol.
La titularitat d’aquest hospital palau i de la capella passà a mans de diverses famílies nobles. Així, el 1443, un tal Francesc de Perellós es casà amb l’hereva de la casa d’Ardèvol, i ja durant el segle XVI la capella fou anomenada “capella d’en Francesc Perellós”. Al final del segle XVII, concretament el 1683, amb el matrimoni d’Ignàcia de Gay (besnéta de Ramon Perellós) amb Antoni de Potau, futur marquès de la Floresta —títol que li atorgà Felip V el 1703—, la capella i el palau canviaren de titularitat. Fou a partir d’aquest moment que sorgí la denominació de palau dels marquesos de la Floresta. Aquests moriren sense descendència, i l’herència va anar a parar a un cosí de la marquesa. Una filla d’aquest, Gertrudis de Gay, es va casar amb Ignasi de Sobies, de manera que aquesta família va esdevenir hereva del palau del carrer del Carme. Finalment, el 1845 s’uniren les cases Càrcer i Sobies amb el matrimoni entre Francesc de Càrcer i Josefa de Sobies. Aquests foren hereus del palau i la capella, i més tard ho deixaren al seu fill, el gran prohom targarí Enric de Càrcer i de Sobies, que al seu torn ho deixà al seu nét Manuel Vidal de Càrcer. Aquest feu donació dels elements arquitectònics per a la reconstrucció actual de la façana del palau. La capella va donar pas durant la darrera postguerra a un funcional conjunt d’habitatge i local comercial.
Malgrat la importància històrica de les diverses famílies que ocuparen aquest palau romànic i la seva grandesa i singularitat artística, val a dir que gairebé les úniques notícies que tenim de l’esmentat edifici es refereixen al seu estat ruïnós i que no reunia les condicions mínimes per a fer-lo habitable.
Ja a la darreria del segle XVII es parla de l’estat arquitectònic deplorable del palau. El 15 de juliol de 1689, el veguer de Tàrrega donà llicència als Potau perquè fessin unes obres de consolidació al palau i capella dels Ardèvol, car feia molt de temps que aquests edificis es trobaven en unes condicions que desaconsellaven viure-hi, fins al punt que, si no es feien les esmentades reformes, el casal amenaçava d’esfondrar-se a curt termini. Evidentment, la conclusió que hom pot treure de la notícia anterior és que, per a arribar a aquell estat de degradació, l’edifici devia estar abandonat, o si més no, totalment descuidada l’estructura arquitectònica durant molts anys.
L’estat d’abandó es va anar perpetuant, bé que l’edifici va arribar encara dret al segle XX. L’any 1934 la vila de Tàrrega va dur a terme un ambiciós programa d’infraestructura museística i educativa; hom parlava de comprar el palau dels marquesos de la Floresta i la seva inseparable capella per a encabir-hi una escola d’arts i oficis, l’institut d’ensenyament secundari, la biblioteca popular i el museu. Malgrat l’interès del consistori i les gestions que es dugueren a terme, el projecte no reeixí. Tampoc no havia prosperat la petició de declaració de monument nacional feta el 1933. La guerra civil i la postguerra acabaren d’enfonsar l’antic palau.
El dia 7 de desembre de 1940 es va derruir l’edifici. Des d’aleshores fins a l’inici de la seva reconstrucció, les pedres de la façana del palau targarí van quedar metafòricament enterrades al cementiri de la ciutat.
L’any 1955 l’Ajuntament de Tàrrega, després de llargues negociacions, cedí a la Mútua Patronal de Tàrrega la façana del palau dels marquesos de la Floresta per a ésser reconstruïda en el seu local social (núm. 14 del carrer del Carme), precisament en el mateix lloc on havia estat bastit històricament aquest palau. Poc després es procedí a la restauració o reconstrucció de la façana, tasca que van dirigir l’arquitecte Alexandre Ferrant Vàzquez, cap de Conservació de Monuments de la Zona de Llevant, i l’aparellador Joan Benavent Santandreu. (JEM)
Palau
Detall de la decoració escultòrica de la portada, que amb una composició geomètrica a base d’ocells i flors encerclats, o bé una tija sinuosa de palmetes, recorre la línia d’imposta i l’arc guardapols.
ECSA-F.J. de Rueda
La façana d’aquest palau resta dividida en tres parts, que corresponen a les tres plantes que tenia l’edifici original. A peu pla, l’ampla portalada és acabada amb un arc de mig punt, format per unes grans dovelles, resseguides per un guardapols molt treballat i ornamentat.
Al nivell del pis principal, a la façana, s’obren tres finestrals triforats, en els quals veiem les columnetes i els capitells. Aquests són decorats amb motius geomètrics. Per damunt dels arcs, destaca una motllura, que com a motiu decoratiu els ressegueix. La cornisa, aguantada per diverses mènsules amb nombrosos caps esculpits, i la galeria porxada que hi ha al damunt, foren afegits arran de la restauració. Antigament, tal com veiem en la fotografia de començament de segle, publicada per J.Puig i Cadafalch, A. de Falguera i J.Goday (1909-18, vol.III (II), pàg. 587), hi havia tres finestres fetes en un moment posterior a aquell en què es feu la resta de la façana.
Cal dir que tampoc no hi havia, almenys al començament de segle, les dues finestretes que veiem a banda i banda de la porta principal. Així mateix, podem assenyalar que els carreus actuals del conjunt de la façana no són pas exactament els mateixos que hi havia en un moment inicial i, fins i tot, que l’espai de separació entre l’arc de la porta i l’ampit dels finestrals és més petit que el que hi havia originàriament.
De l’interior del palau no n’ha restat res, a part de la descripció que en feu R. Novell (1958, pàgs. 21-22). Tanmateix, la major part dels elements que hi són descrits —unes cambres, un pou, unes escales, etc.— o bé foren fets o refets en època gòtica o bé ja posteriorment.
D’acord amb les seves característiques i amb la documentació de l’època, podem datar aquest notable palau ja en un moment tardà, al segle XIII. (JEM)
Escultura
La façana romànica d’aquest palau conserva elements escultòrics interessants. La porta situada a la planta baixa està resseguida exteriorment per un guardapols decorat escultòricament a través d’un fris format per dues bandes ondulades que originen superfícies circulars. Les de majors dimensions inclouen una au o un motiu floral. Aquest guardapols recolza damunt les línies d’impostes, ornamentades mitjançant una gran ona perlada, de la qual sorgeixen tot un seguit de brots secundaris amb direccions oposades de manera alternada; entre aquests i aquella neix un nou brot. Gràcies a fotografies antigues es pot constatar que a banda i banda d’aquesta portada es van obrir, al llarg del temps i d’una manera arbitrària, altres portes i finestres, les quals van ser suprimides a la restauració feta durant aquest segle. En el seu lloc s’hi han obert tan sols un parell de finestres rectangulars de petites dimensions, que han estat retallades en el mur, i protegides a través de ferros forjats moderns.
Dues mostres dels capitells esculpits que decoren els finestrals del primer pis, amb relleus d’entrellaços i figuració força estereotipada.
ECSA-F.J. de Rueda
En el primer pis, que constitueix la planta noble, hi trobem tres finestres coronelles, cadascuna de les quals està dividida en tres arquets monolítics de mig punt, proveïts de guardapols ornamentats escultòricament amb puntes de diamant. Idèntica decoració recorre les impostes i els àbacs. Les sis columnetes d’aquests finestrals tenen uns fusts molt prims i uns capitells de forma de frust de con invertit, molt esvelts i allargats. La seva decoració és de tipus vegetal i figuratiu. M’hi referiré de manera successiva tal com estan disposats avui dia —que no es correspon amb la ubicació originària—, començant pel situat a l’esquerra des del punt de vista de l’espectador. A cadascun dels angles superiors d’aquest primer capitell s’hi ha disposat una carassa de trets antropomorfs, amb la boca oberta, de la qual sorgeixen un parell de bandes perlejades, que posteriorment s’estenen per tot el tambor, entrecreuant-se les unes amb les altres i conformant superfícies de forma diferent; n’hi ha que inclouen una au o una flor. El següent capitell és ornat amb bandes resseguides per perletes, que originen espais aproximadament romboidals; la majoria inclouen una fulla o un fruit. Els collarins d’aquest parell de capitells no són llisos, sinó adornats amb perles de reduïdes dimensions. Els dos capitells de la finestra central estan decorats de manera molt similar, a base de cintes perlades que s’entrellacen —en alguns dels espais residuals del capitell esquerre s’hi ha disposat, a més, un element vegetal—. Els seus collarins contenen la mateixa decoració que els dels capitells de la finestra coronelía esquerra. A cadascun dels angles superiors del cinquè capitell trobem un cap d’animal de la boca del qual sorgeixen un parell de cintes en ziga-zaga, que s’estenen per tota la superfície de la cistella, entrellaçant-se i originant un seguit d’espais, alguns ocupats per una au o una fulla. L’últim capitell és decorat amb un seguit de bandes resseguides per un motiu de ziga-zaga, que s’enllacen i originen espais preferentment de forma circular, la majoria ocupats per una au o una flor. En correspondència amb el motiu geomètric que recorre les bandes d’aquests dos darrers capitells, els collarins respectius també estan decorats a base de ziga-zagues.
A les fotografies antigues es pot observar que en el segon pis només s’hi obrien tres finestres quadrangulars, sense decoració escultòrica, i que corresponien a una època posterior a la romànica. A la restauració portada a terme els anys cinquanta d’aquest segle es va reconstruir aquest pis prenent com a model la que s’havia fet uns quants anys abans a la Paeria de Lleida. En l’estat actual, en aquest segon pis del palau dels marquesos de la Floresta, totalment modern, trobem una cornisa que recolza sobre divuit permòdols, que contenen escultura figurativa, dominant-hi els caps humans i animals. Per damunt s’obre una ampla galeria amb quatre columnes i dues semicolumnes. Tots els capitells contenen motius de tipus vegetal. Corona la façana un ràfec sostingut per bigues de fusta.
La fórmula emprada al primer pis, consistent a utilitzar finestres triforades, també la trobem en uns altres dos edificis civils catalans del segle XIII, com són l’anomenada Fontana d’Or de Girona i la Paeria de Lleida. J. Puig i Cadafalch (1954, vol. III (II), pàg. 82) i C. Martinell (1957, pàg. 271) troben similituds en l’ornamentació dels capitells del palau targarí amb l’existent en els del monestir de Poblet. De fet, es tracta d’uns motius que es donen durant el romànic i que també apareixen en el gòtic. La forma dels capitells de la façana d’aquest palau dels marquesos de la Floresta, molt esvelta i allargada, és força típica dels capitells catalans del segle XIII. El tipus d’arcuacions de les finestres coronelles manté una inèrcia romànica. Si bé la decoració escultòrica de la portada també manté una tradició romànica, el tipus de dovelles ens n’allunya. Crec que cal datar la part originària de la façana d’aquest edifici civil a la darreria del segle XIII. (FJRR)
Bibliografia
Bibliografia sobre el palau
- Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (II), pàg. 587; Serra i Boldú, 1932; Novell, 1958; Diversos Autors, 1988.
Bibliografia sobre l’escultura
- Rocafort, s. d., pàgs. 439 i 440 i fig. pàg. 441; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. II pàg. 437 i vol. III (II), pàgs. 586, 587 (fig. 818) i 589; Anònim, 1910, pàgs. 15 i 16, i fig. pàg. 33; Vidal, 1911, pàgs. 139-140 i fig. pàg. 138; Àlbum Meravella, 1929, vol. II, pàgs. 273 i 311; Serra i Boldú, 1932, pàgs. 11 i 12 i figs. pàgs. 18 i 19; Razquín, 1935, pàg. 8; Gudiol-Gayà, 1948, pàg. 115; Puig i Cadafalch, 1954, vol. III, pàgs. 13 i 82 i làm. 111; Alcolea, 1955, pàg. 99 i fig. pàg. 98; Gudiol i Ricart, 1955, pàg. 27; Martinell, 1957, pàgs. 271, 276 (fig. 265) i 277; Novell, 1958, pàssim; Iglésies, 1965, pàg. 11; Durliat, 1967, pàg. 154; Elias, 1968, pàg. 11; Dolç, 1969, vol. I, pàg. 388; Serra i Teixidó, 1970, pàg. 19 i figs. pàgs. 21 i 210; Segarra, 1973, làm. entre pàgs. 16 i 17; Zamora, 1973, pàg. 251; Gudiol, Reglà, Vilà, 1974, vol. I, pàg. 213; Carbonell, 1974-75, vol. II, pàg. 67 i làm. 240; Tarragó, 1977, s. p.; Bartomeu, 1980, pàg. 117; Vidal-Vilaseca, 1981, pàgs. 147, 152, 156 i 157; L’art romànic a Catalunya, 1983, pàg. 86; Carbonell, 1983, pàg. 104; Dalmases-José, 1985, vol. II, pàgs. 139, 140 i 228 (nota 147) i fig. pàg. 136; Petit, 1986, pàg. 22 (figs. 34 i 35); Pladevall-Pagès, 1987, pàg. 403 i fig. pàg. 402; Catàleg de monuments, 1990, pàg. 218 i 429; Planes, 1990, làm. pàg. 129; Grau-Puig, 1991, pàgs. 119 i 125 (nota 2) i fig. pàg. 122; Novell, 1992, fig. pàg. 178; Espinagosa, Gonzalvo, Serés, 1993, pàgs. 41, 100, 102, 103, 104 i 230.