Santa Maria de Vallbona de les Monges

Situació

Vista aèria del cenobi, el més important de la branca femenina de l’orde cistercenc a Catalunya.

ECSA-J. Todó

L’antic monestir cistercenc de Santa Maria és al bell mig del poble de Vallbona de les Monges, el qual s’emplaça a la zona meridional de la comarca de l’Urgell, als contraforts septentrionals de la serra del Tallat, que limita amb la comarca de la Conca de Barberà.

Mapa: 33-15 (389). Situació: 31TCF406991.

Per a arribar-hi des de Tàrrega, cal agafar la carretera C-240 en direcció a Tarragona, amb dues opcions: en arribar a l’altura del coll de la Portella, s’agafa la carretera L-201 que porta a Maldà, i des d’allí cal prendre la carretera L-220 que mena a Vallbona de les Monges passant per Llorenç de Rocafort. També, des de Tàrrega, es pot seguir la carretera local LV-2021 que la uneix amb Maldà, i des d’aquest poble seguir la mateixa carretera que ja s’ha indicat. (GGB-PRG)

Història

Dins el context de la implantació a la Catalunya TAI Nova, al segle XII, dels tres grans centres monàstics cistercencs de Vallbona, Poblet i Santes Creus, els orígens del monestir de Santa Maria de Vallbona tenen uns trets peculiars respecte als altres dos cenobis de la branca masculina. Aquests orígens s’insereixen en el context d’unes agrupacions mixtes d’ermitans, liderats per la figura carismàtica de Ramon de Vallbona, també anomenat Ramon d’Anglesola, apel·lant possiblement a la seva procedència.

La primera referència documental que cita Vallbona data del 28 de febrer de 1153, any en què una tal Agnès feu donació d’una peça de terra a canvi d’erigir la seva sepultura en el lloc de Santa Maria de Vallbona. Tanmateix, és més significativa la data del 26 de maig de 1157, en què el comte de Barcelona Ramon Berenguer IV cedí a Ramon de Vallbona el lloc de Cérvoles, per tal d’edificar-hi un eremitori masculí. Sembla que el monestir de Poblet va témer que allí s’implantés una comunitat masculina que rivalitzés amb ell a causa de la seva proximitat geogràfica, i el fet fou que el 1171 aquest senyoriu de Cérvoles tornà a Poblet, que es comprometé, amb el seu abat Hug al capdavant, a construir un oratori i una cel·la al lloc de Vallbona.

El monestir de Poblet aconseguí que el sector masculí de la comunitat de Vallbona es traslladés a Poboleda, a la serra del Montsant, mentre que a Vallbona hi restaren les religioses, encapçalades per Berenguera de Cervera. Aquesta il·lustre dama de la casa d’Anglesola fou esposa de Guillem II de Cervera, senyor de Juneda, i mare de Guillem IV de Cervera, senyor de Verdú i monjo de Poblet.

L’any 1172, Ramon de Vallbona aconseguí de portar a Vallbona una comunitat de monges del monestir de Tulebras (Navarra), el primer de l’orde cistercenc a la Península de la branca femenina; el grup era encapçalat per Òria Ramírez (1176-80). Aquestes religioses s’assentaren a la serra de Colobres (vora el Tallat), encara que Ramon de Vallbona (traspassat el 1176) volia la unió de les dues comunitats de Vallbona i Colobres. De fet, aquest objectiu s’assolí ben aviat. Les monges de Colobres deixen de citar-se en la documentació ja al final del segle XII, mentre que Òria Ramírez és considerada pels antics abaciologis de la casa com la primera abadessa de Santa Maria de Vallbona (el 1174 hi consta Beatriu com a superiora regular, però possiblement sense els atributs propis d’abadessa), que incorporava i adoptava plenament els principis monàstics del Cister, tal com volia el ja esmentat Ramon de Vallbona.

Durant aquest període, Vallbona rebé les atencions dels comtes reis del casal de Barcelona, fet totalment decisiu per a l’assentament definitiu del monestir. Així, al març del 1176, el rei Alfons I el Cast feu una primera donació de terres i béns a Vallbona. A l’abril del 1177, el mateix monarca concedí al monestir un important privilegi d’immunitat, pel qual es protegien les cases, les granges, les terres i els homes que hi vivien, concedint-los-hi el dret d’herbatge, pasturatge i l’ús de les aigües de tots els dominis reials. D’altra banda, la reina Sança, esposa d’Alfons I, comprà el lloc de Vallbona i el cedí a les religioses per tal que hi construïssin un monestir, a més d’assegurar-los-hi tot el que fos necessari per a viure i vestir. Fins i tot hi ha documentat un sojorn del rei Alfons I a Vallbona, pels volts del 1178.

Els favors reials foren ben aviat imitats per altres membres de l’alta noblesa catalana. Així, el comte d’Urgell Ermengol VII feu donació, el 18 de juny de 1177, d’un alou dins el terme de Linyola. Ramon de Torroja, juntament amb la seva muller, Gaia de Cervera, donà a l’abadessa Òria una peça de terra al terme de Barbens, el mateix any 1177. D’altres benefactors importants foren Bernat de Caldes, el gran escrivà reial, que el 25 d’agost de 1178 feu donació a Vallbona d’unes propietats a Lleida; també es pot citar, entre altres, Gombau de Ribelles (senescal del comte d’Urgell Ermengol VII), que el 17 de setembre de 1179, en testament, deixà com a religiosa de Vallbona la seva filla Berenguera. Es pot dir, com a conclusió d’aquest primer període, que els reis Alfons I i Sança representaren per a Vallbona el paper fonamental que tingué, per exemple, Ramon Berenguer IV en la fundació de Santa Maria de Poblet.

Al llarg del segle XII continuen les deixes de la noblesa: Pere de Bellvís, Guillem de Tàrrega, Guillem d’Anglesola i les del vescomte Guillem I de Cardona, per posar alguns exemples. Hom pot concloure, així, que a la darreria del segle XII ja s’havia configurat el nucli de la futura baronia del monestir de Vallbona, senyoria eclesiàstica completada al segle XIII, i que perdurà al llarg dels segles com el domini fonamental del monestir vallbonenc. Sens dubte, una baronia que no es podia comparar amb els grans dominis pobletans o de Santes Creus, però que es constituí en peça clau de la influència socioeconòmica de Vallbona en aquest sector geogràfic del país, situat fonamentalment a la part meridional de l’actual comarca de l’Urgell.

Com era també normal a l’època, el monestir de Vallbona aconseguí els favors i les immunitats de les màximes autoritats eclesiàstiques, encapçalades pel mateix papat. Així, el 19 d’abril de 1198, el papa Innocenci III concedí a Vallbona un importantíssim diploma d’immunitat eclesiàstica, confirmant totes les llibertats, exempcions, privilegis, indulgències i gràcies concedides al monestir, i col·locà les persones i béns del cenobi sota la seva protecció i patrocini. El mateix Innocenci III, el 7 de juliol del 1200, atorgà un document de salvaguarda del monestir, i el 26 de febrer de 1201 dictà una butlla cabdal per a Vallbona, ja que, a més de confirmar les anteriors disposicions d’immunitat i privilegis, regulava la clausura i assegurava per a Vallbona la seva independència envers l’episcopat.

En l’aspecte constructiu, manquen dates concretes d’execució d’obres a Vallbona, fet que contrasta amb les abundants notícies històriques. Tanmateix, és segur que en aquest període inicial es començà, cap al 1176, l’obra del temple monàstic i la galeria de migdia del claustre, la de més antigor, si hom té en compte la seva tipologia artística.

La força expansiva de Santa Maria de Vallbona va continuar amb vigor al llarg del segle XIII. Així, continuaren els favors i les donacions, entre les quals cal esmentar com a més importants les del comte d’Urgell Ermengol VIII i les dels vescomtes de Cabrera; fins i tot tingué lloc la professió monàstica, a Vallbona, de la comtessa de Pallars Jussà, Guillema I (1231-34).

En un altre sentit, cal esmentar com a fet remarcable la celebració a Vallbona d’un capítol general d’abadesses cistercenques de la corona d’Aragó, l’any 1228.

Durant aquesta centúria, són molt importants per a Vallbona les donacions que rebé del rei Jaume I, i fins i tot d’Alfons X de Castella. El 1268 és documentada una estada de Jaume I a Santa Maria de Vallbona. El 1270, el mateix monarca manà als seus oficials que no entorpissin les bèsties de tragí del cenobi. D’altra banda, Ramon Folc IV de Cardona concedí a Vallbona els drets de la verema de Montblanc i d’altres llocs, a més d’un guiatge i d’un bovatge. El 1296, Ramon Folc V de Cardona, dit el “prohom vinculador”, donà a Vallbona diversos drets d’herbatge.

Un altre fet destacat fou la voluntat testamentària de Violant d’Hongria, esposa de Jaume I, d’ésser enterrada al monestir de Vallbona (1251). Així, el 23 d’octubre de 1275 arribaren les seves despulles al cenobi, acompanyades per les de la seva filla Sança. Sebollides als murs de l’absis central de l’església monàstica, aquests enterraments converteixen Vallbona en panteó reial, tal com els grans panteons de la monarquia catalanoaragonesa de Poblet i Santes Creus, una monarquia que confià plenament amb l’orde del Cister. També cal dir que aquests sepulcres reials de Vallbona, transformats durant l’època moderna amb un gust més que dubtós, mereixen una restauració que els retorni el seu aspecte originari.

Com ja s’ha apuntat abans, es pot dir que al llarg dels segles XII i XIII s’anaren formant els dominis del monestir de Vallbona, situats bàsicament als termes del voltant del cenobi, dins l’actual comarca de l’Urgell, amb alguna excepció (l’Espluga Calba, a les Garrigues): fonamentalment els dominis eren formats per viles i castells, amb els seus termes, alguna granja i quadres, i dins un procés de dessecació de pantans, rompuda de noves terres i organització ramadera, tan característica dels cistercencs de la Catalunya Nova. Gràcies a les nombroses concessions reials i nobiliàries, Vallbona ja posseïa el domini dels llocs que es constituïren des del punt de vista jurídic en una potent baronia al segle XIV, amb Pere III: en primer terme cal citar Vallbona [1153-57] (la vila es formà al segle XVI amb les disposicions del concili de Trento). Dins d’aquest terme consta, des del 1164, el mas del Sant Esperit, actualment deshabitat; la quadra de Mas Déu, que limitava amb els termes de Vallbona, els Omells de na Gaia, Llorenç de Vallbona i el mas del Sant Esperit. La primera citació documental de Mas Déu és del 1232, i actualment és també un terme deshabitat; Llorenç de Vallbona (1157); Rocallaura (1195); el Vilet (1212); Montesquiu (1219, que quedà deshabitat al segle XVI en incorporar-se els seus pobladors a la nova vila de Vallbona); els Eixaders (1219; deshabitat des del segle XIX. Constituïa la granja de Vallbona sobre la qual ha pervingut més documentació); Preixana (1227); el mas de Vallbona, prop de la vila de Preixana, i documentat des del 1327 (actualment també desaparegut); els Omells de na Gaia (1245); l’Espluga Calba (de fet, el període de domini de Vallbona sobre aquesta vila començà el 1251 i acabà el 1350; així doncs, des del punt de vista jurídic no formà part de la baronia de Vallbona); Valerna (1273. Fou una quadra, deshabitada des del segle XV); finalment, Rocafort de Vallbona (1285). Val a dir que dins d’aquests dominis s’edificaren diversos castells: el Vilet, Rocafort de Vallbona, Llorenç de Vallbona, Montesquiu, Rocallaura i els Omells.

El reconeixement jurídic dels dominis de Vallbona —és a dir, l’establiment de la baronia del monestir— no arribà fins a l’abadiat de Saurena d’Anglesola (1379-92). Concretament, el 10 de març de 1380, l’abadessa Saurena comprà al rei Pere III la jurisdicció civil i criminal i el mer i mixt imperi d’aquests dominis pel preu de 22 000 sous barcelonesos, destinats a socórrer l’illa de Sardenya. Més endavant, l’abadessa precisava que si el rei li retornava aquesta quantitat, li tornaria el mer i mixt imperi, però que es reservaria el fur de la jurisdicció civil i criminal (2 d’abril de 1380). En un altre diploma del 9 d’abril del mateix any, Saurena comprà el bovatge, el rebovatge, el tragí, l’herbatge i altres servituds dels llocs de la baronia, pel preu de 110 sous barcelonesos. Aquests tres diplomes constitueixen, doncs, l’establiment jurídic de la baronia del monestir de Vallbona i l’inici del poder temporal del cenobi, amb l’abadessa com a cap d’aquests dominis, convertint el monestir en centre de la vida política, jurídica i economicosocial de les viles, els termes i els llocs de l’esmentada baronia.

Durant aquesta època, la comunitat monàstica era molt nombrosa —superava els 150 membres— i és notori el lligam de les religioses amb els llinatges més brillants de la noblesa del país: Cardona, Cervera, Cervelló, Alemany, Bellvís, Boixadors, Rubió, Queralt, Anglesola, etc.

Mapa de les possessions del monestir fins al segle XIV.

F. Sabaté i G.Gonzalvo

La força expansiva i de creixement de Vallbona va tenir un vessant pròpiament monàstic dins la branca femenina del Cister, significatiu pel que fa a la seva obra fundacional. Amb més o menys seguretat, tingueren vincles filials amb Vallbona els monestirs de: Santa Maria del Pedregal, Santa Maria de la Bovera, més endavant traslladat a Santa Maria de Vallsanta, Sant Hilari de Lleida, Santa Maria de Bonrepòs i la Saïdia o Gratia Dei de València.

En aquesta època es continuà la construcció del temple monàstic, almenys pel que respecta a la capçalera i el creuer. La galeria de llevant del claustre correspon també a aquest moment. També es van iniciar altres construccions annexes al claustre. Del dormitori només resten alguns elements, camuflats per construccions modernes. Naturalment no es pot obviar el portal d’accés al temple, al braç nord del creuer, obra també del segle XIII, i els sarcòfags adossats al mur del temple, per la part exterior. En l’aspecte cultural, s’han conservat a l’arxiu monàstic catorze còdexs del segle XIII, obrats al brillant escriptori de Vallbona.

L’esplendor de Vallbona, iniciada al segle XIII, té la seva culminació al llarg del segle XIV, sota l’impuls de les abadesses del llinatge dels Anglesola, possiblement la casa nobiliària més potent de la Catalunya de Ponent: Blanca d’Anglesola (1294-1328), Berenguera d’Anglesola (1348-77), Sibil·la d’Anglesola (1377-79) i Saurena d’Anglesola (1379-92), que introdueixen a Vallbona les seves millors obres gòtiques.

En l’aspecte jurídic, des de l’any 1380, i per concessió del rei Pere III el Cerimoniós, com ja s’ha dit, les abadesses de Vallbona tingueren la jurisdicció civil i criminal dels seus dominis, i es feu plenament efectiu el règim senyorial de la baronia del monestir. En el camp del culte, s’instauraren en aquesta època dos beneficis que perduraren durant segles: el del Corpus Christi (1348) i el de la Mare de Déu del Claustre (1393). D’altra banda, cal fer notar en aquesta època un fort impuls de la biblioteca i l’escriptori, que té en el còdex de Blanca d’Anglesola una peça paradigmàtica (malauradament desaparegut durant la guerra civil de 1936-39, però del qual es conserven descripcions importants, degudes a Jaume Pasqual).

En l’apartat artístic i tal com ja s’ha apuntat, és el moment del gran impuls constructiu dins la magnificència del gòtic: l’acabament de l’església monàstica, el bellíssim cimbori campanar gòtic (construït sota el govern de l’abadessa Elisenda de Copons), la sala capitular, la sumptuosa nau de tramuntana del claustre i altres elements menors. En moltes d’aquestes obres figuren amb profusió les armes de les abadesses Anglesola. Definitivament el període romànic del monestir s’havia acabat i l’esplendor del gòtic havia transformat profundament el cenobi.

El segle XV marca l’inici d’un cert declivi de la vida monàstica, d’acord amb l’evolució general del monaquisme català, i dins el marc d’una societat marcada per les crisis de tota mena, àdhuc la bèl·lica, amb la guerra civil de 1462-72. Encara, però, s’hi efectuen obres de relleu. Així, Blanca de Caldes (1422-46) completà el claustre amb la construcció de la galeria de ponent, a més d’ornamentar la sala capitular amb una nova pavimentació, i amb la Mare de Déu de terracota que presideix aquesta sala del capítol, deguda al cèlebre escultor Pere Joan. També d’aquesta època de les abadesses de la casa de Caldes (a més de la citada Blanca, també fou abadessa Aldonça de Caldes, 1455-68) és una sala —possiblement un dormitori—, amb arcs gòtics amb les seves armes, situada al sobreclaustre, camuflades per les pèssimes reformes del segle XIX. L’actual projecte general de restauració del monestir permetrà de recuperar aquests elements. Hom pot dir, doncs, que amb les abadesses de la casa de Caldes s’acaben totes les dependències monàstiques essencials de Vallbona. A partir d’aleshores, les reformes seran, bàsicament, en detriment de l’antic patrimoni arquitectònic de la casa.

Les disposicions del concili de Trento (Decretum de regularibus et monialibus), que prohibiren l’existència de monestirs femenins aïllats per tal d’evitar saqueigs, pillatges i profanacions, tingueren efectes importants per a Vallbona, ja que a partir d’aquests decrets es creà la vila de Vallbona de les Monges, el 1573. Els nous pobladors vingueren del lloc de Montesquiu, dins la baronia, terme que des d’aleshores quedà despoblat. El 1587, la vila de Vallbona ja tenia uns 150 veïns. El poble es bastí a base d’ocupar antigues dependències menors de la primera clausura de Vallbona: l’hospital de pobres i pelegrins, l’hostatgeria, el celler gòtic i la zona de les germanes converses. D’altra banda, durant l’abadiat d’Elionor de Vilafranca (1537-47) es començà a retocar l’antic refetor, i es construí la capella de Sant Cristòfol a la galeria nord del claustre, en estil gòtic flamíger. També, al segle XVI, el claustre fou pavimentat de bell nou.

Es pot considerar el segle XVII com el període que encapçalà les grans crisis del cenobi de Vallbona, que es prolongaren al llarg dels segles XVIII i XIX, i fins i tot al segle XX, amb la Guerra Civil Espanyola. Hom pot dir que a partir d’aquest moment el monestir ja no tornà a gaudir de l’esplendor medieval. El segle XVII estigué marcat en la història del monestir de Vallbona pels grans litigis que hagué de suportar amb les mateixes cases de l’orde, o bé amb l’episcopat. En línies generals, foren plets llargs i molt costosos, que damnaren greument l’estabilitat econòmica i moral de la casa, ja prou immersa en un cert relaxament de l’observança, tret comú a tot el monaquisme. El primer dels grans plets, conegut a Vallbona com el de “la clausura”, el promogué Francesc Virgili, bisbe de Lleida (1599-1620). El litigi començà el 1601, any en què el bisbe volgué implantar la clausura tridentina al monestir de Vallbona. Les monges s’hi oposaren, ja que al monestir es practicava una clausura suau, d’acord amb el breu de Gregori XIII (1572-85) i segons les directrius de l’abat general de Cîteaux. El bisbe lleidatà tingué amb Vallbona una lluita aferrissada, amb fets molt violents, que no acabaren fins a la seva mort, el 1620.

L’altre gran plet del monestir de Vallbona fou el que mantingué amb el cenobi germà de Poblet, començat per l’abat Pere Virgili (1688-92) i clos sota l’abadiat de Pere Albert (1692-96). Aquest litigi, conegut com el de “la paternitat”, tenia algun tret comú amb l’anterior del bisbe de Lleida. D’una banda, els abats de Poblet pretenien tenir l’exercici de la paternitat i jurisdicció immediata sobre Vallbona, intervenint directament en afers interns importants del monestir com l’elecció d’abadessa. Un cop més, les religioses tornaren a insistir en la seva dependència directa de l’abat general del Cister. El plet, viu durant el període 1691-95, fou favorable per sentència romana a Vallbona, però va deixar delmada l’economia monàstica d’ambdós cenobis cistercencs; el mateix Jaume Finestres, el conegut historiador pobletà, el qualificà d’absurd i de greus conseqüències econòmiques per al monestir de Poblet. D’altra banda, no cal dir que la guerra dels Segadors (1640-52) també pertorbà l’estabilitat de Vallbona, dins el clima de crisi generalitzada al Principat.

La decadència monàstica de Vallbona s’accentuà al llarg del segle XVIII, amb les conseqüències de la guerra de Successió (1705-17) i de la Guerra Gran (1788-95). A més, el monestir començà a tenir problemes seriosos amb les viles i els llocs dels seus dominis, que originaren nous plets. Aquest també és un element comú a l’època, en què entra en crisi el model de la societat d’antic règim, que s’accentuarà amb les ressonàncies de la Revolució Francesa, i que per a les cases religioses va significar la fi, al segle XIX, dels seus dominis baronials i, en conseqüència, la pèrdua d’importants rendes. Vallbona tampoc no en fou una excepció. Hom pot citar, només com a apunt, les creixents dificultats del cenobi per a capbrevar en els pobles de la baronia. Una crisi, doncs, important, que té paral·lelismes amb els cenobis germans de Poblet i Santes Creus, molt més abocats al desastre per les grans dimensions dels seus dominis senyorials.

Com a fet positiu cal destacar que, a la fi del segle XVIII, és el moment en què es produeix l’arrencada important de la historiografia generada al voltant del monestir de Vallbona, i la reorganització del seu important arxiu històric. En aquest darrer cas, es conserven dos grans índexs de l’arxiu, i quant a l’obra historiogràfica cal esmentar el Llibre Verd de Vallbona (1800), fruit de la historiografia il·lustrada i crítica, obra del cèlebre Jaume Pasqual, membre il·lustre de la destacada escola històrica de Bellpuig de les Avellanes. J.Pasqual visità el monestir de Vallbona i hi feu estada; possiblement també és obra seva el disseny d’un preciós armari per a l’arxiu monàstic, que ha arribat fins a l’actualitat i que ben aviat serà restaurat. També cal esmentar que el 1837 es publicà, pòstumament, una altra obra del mateix J. Pasqual: la Carta al marqués de Capmany, que és la primera obra impresa referida a la història de Vallbona, sobretot pel que fa als seus orígens. A més, cal fer esment que aquesta publicació estigué a cura del canonge arxiver de Vic, Jaume Ripoll i Vilamajor, un altre il·lustre historiador fill de Preixana, que hi aporta unes notes plenes de suggeriments molt importants per a la història del monestir de Vallbona.

Durant la dinovena centúria, diversos fets polítics i militars van afectar el monestir de Vallbona. L’ocupació francesa va originar dues exclaustracions (1809 i 1810-15), i els disturbis del 1835 provocaren l’absència de la comunitat durant sis mesos d’aquell any. Tanmateix, el cenobi de Vallbona va salvar-se de la desamortització liberal (exceptuant-ne algunes finques), que ocasionà l’abandó dels monestirs germans masculins de Poblet i Santes Creus, el 1835. El fet, ben insòlit, és que la vida de la comunitat va continuar al llarg del segle XIX i perdura en l’actualitat. El monestir sofrí poques destruccions durant els fets bèl·lics del segle XIX (part de l’arxiu monàstic), però patí les contínues visites de milícies liberals i carlines. El cenobi es vinculà fortament al baró d’Eroles i el 1837 rebé la visita del pretendent Carles. Segons J. J. Piquer i Jover, això no significà un decantament de les religioses vers el bàndol absolutista, i de fet es tracta encara d’un aspecte poc estudiat; en aquest sentit hi ha sospites que, efectivament, Vallbona es decantà cap al sector carií (d’altra banda, fet no aïllat pel que fa als sectors del clergat, que seguiren clarament la causa carlina).

Les dificultats econòmiques del segle XIX continuaren delmant la vida de la casa. A poc a poc, les rendes de la baronia anaren disminuint, d’acord amb la dissolució general de l’antic règim a Espanya. Hom pot dir que la definitiva extinció del règim senyorial exercit per Vallbona s’esdevingué definitivament durant l’abadiat de Maria Isabel de Gallart i de Grau (1854-72). La pèrdua de la baronia, doncs, comportà greus dificultats econòmiques per al sosteniment de la comunitat, obligada a vendre’s objectes litúrgics i artístics de valor.

Pel que fa a la vida interina de la comunitat, el segle XIX comportà canvis significatius. L’any 1824, l’abadessa Maria Lluïsa de Dalmau i de Falç (1815-53) establí, de manera definitiva, la vida comuna de les religioses, que fins llavors observaven una clausura tènue. Desaparegueren així els habitatges particulars de les monges, que eren bastits damunt del claustre i dins el recinte del monestir. Aquest era un aspecte també ben particular de Vallbona, que presenta certes analogies amb la canongia de la catedral de Tarragona, però que contrastava amb la resta de cenobis cistercencs.

Aquesta reforma de la vida comunitària de Vallbona comportà greus conseqüències per al seu patrimoni arquitectònic. Així, el 1832 es començà a bastir l’anomenada “obra nova”, que es va prolongar, amb algunes interrupcions, al llarg del segle XIX. En síntesi, les obres consistiren a construir, damunt el claustre, una sèrie de pisos i habitacles per a la posada en pràctica de la vida en comú, però que allunyaren Vallbona de la veritable vida genuïna del Cister i l’acostaren a un model de simple convent. Les obres, però, es feren sense cap mirament, amb un gust deplorable, i a la llarga s’ha demostrat que han posat en perill l’estabilitat de tres de les galeries del claustre monàstic (les dues romàniques i la neoromànica del segle XV). També cal apuntar que Maria Isabel de Gallart i de Grau (1854-72) tancà el secular període de les abadesses perpètues. Maria del Carme de Mas i de Vedruna (1872-74), filla de Joaquima de Vedruna, fou la primera superiora del nou període quadriennal, consolidat amb l’abadiat de Rosa Vivó i Figueres (1874-78). D’altra banda, l’any 1895 s’obrí al claustre la capella neogòtica de la Mare de Déu del Claustre, que ha estat objecte de restauració durant les actuals obres iniciades a la dècada dels vuitanta, sota la direcció de l’arquitecte Jordi Llorens.

En començar el segle XX, s’incorporà com a confessor de Vallbona Francesc Bergadà, notable impulsor de la historiografia d’aquest monestir cistercenc, encara que amb una qualitat certament discutible. D’altra banda, la Mancomunitat de Catalunya efectuà una primera restauració del cimbori gòtic (1922), element que encara avui dia té molts problemes de conservació i que necessita una restauració urgent. El 1931, el monestir de Santa Maria de Vallbona fou declarat monument historicoartístic, prèvia petició de la Comissió Provincial de Monuments de Lleida.

Amb la Guerra Civil Espanyola de 1936-39, les monges hagueren d’abandonar el monestir, el qual sofrí les majors destruccions de tota la seva història. El mobiliari artístic més preuat (retaules, imatges, cadirat, orgue, objectes de culte i part de l’arxiu monàstic i de l’arxiu parroquial de la vila) fou destruït. Tanmateix bona part de l’arxiu i dels llibres litúrgics, i alguns objectes artístics i de culte, foren traslladats al monestir de Poblet i a Viladrau, sota la direcció encomiable d’Agustí Duran i Sanpere. Encara avui resten de Vallbona algunes taules gòtiques d’excepcional valor (actualment custodiades al MNAC, a Barcelona), i se salvaren la Mare de Déu del Claustre i la del cor, obra de Guillem Seguer (imatge gòtica policromada del segle XIV, actualment al temple monàstic), i la Mare de Déu que presideix el capítol. També es coneix una imatge gòtica de santa Caterina, procedent de Vallbona, i avui dia conservada a Austràlia. D’altres objectes litúrgics i de culte foren salvats, així com una històrica farmàcia, materials que hauran de fornir el futur museu del monestir de Vallbona.

L’any 1957 se celebrà el VII Centenari de la fundació de Vallbona, encara que aquesta es podria situar de manera més fidedigna el 1153, tal com ja va apuntar J.J. Piquer i Jover. Durant l’efemèride, es publicà una monografia de Vallbona —de no gaire qualitat, val a dir— de l’historiador lleidatà J. Lladonosa i Pujol. Igualment, es construí la germandat del monestir, entitat que no va tenir gaire continuïtat (fou dissolta el 1971). Durant aquest període, Vallbona tingué en J.J.Piquer i Jover el seu més brillant historiador, amb una ingent tasca que culminà, el 1978, amb la publicació del seu Abaciologi de Vallbona, l’obra més extensa dedicada a l’estudi de la història del monestir. També cal esmentar que, durant la dècada dels anys vuitanta, l’arxiu històric fou objecte d’una profunda ordenació i classificació, i el 1992 en fou publicat un inventari, editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya, i redactat sota la direcció d’Isabel Navascués, religiosa arxivera del monestir.

També en el període dels anys vuitanta s’inicià un ambiciós i molt necessari projecte de restauració integral del monestir de Vallbona. El projecte fou encarregat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya a l’arquitecte J.Llorens i Perelló. Les obres foren iniciades l’any 1986. A hores d’ara, s’ha dut a terme l’enderrocament de les edificacions del sobreclaustre, corresponent a l’ala oest del claustre, ja que aquestes construccions del segle XIX —com ja s’ha apuntat— amenaçaven l’estabilitat de la galeria claustral. A més, en aquest sector de l’edifici s’han enllestit les noves dependències de l’arxiu i del futur museu, s’han bastit les noves sales de recepció i de visites, la botiga del monestir, i des de fa poc s’ha inaugurat la nova hostatgeria monàstica. Paral·lelament, gairebé s’ha construït tot un nou edifici destinat a acollir les noves cel·les monàstiques i les sales de treball de les religioses, que amb l’enderrocament de les sales del sobreclaustre perdien molts espais necessaris per a les seves tasques quotidianes.

Després d’un període d’interrupció, les obres s’han reprès el 1997. Està projectat d’enderrocar la resta del sobreclaustre, que a més permetrà recuperar dues sales gòtiques camuflades per aquestes construccions. Acabada aquesta actuació, es pretén restaurar el malmès i magnífic cimbori gòtic del segle XIV, i també és previst de fer una neteja i consolidació de l’església monàstica. No es pot precisar l’acabament del conjunt de les obres de restauració pendents, ja que tot dependrà dels recursos disponibles. (GGB-PRG)

Abaciologi de Santa Maria de Vallbona

Vegeu a continuació l'abaciologi de Santa Maria de Vallbona, segons Piouer, J.J.: Abaciologi de Vallbona (1153-1977), Fundació Roger de Belfort, Santes Creus 1978, pàgs. 411-414.

ABADESSES PERPÈTUES
Beatriu	1174
Öria Ramirez	1176-1180
Sandina	1180-1181
Öria Ramirez	1181-1184
Ermessenda de Rubió alies Boscana	1191-1229
Eldiarda d’Äger	1232-1242?
Ermessenda de Fontanes	1242-1246
Eldiarda d’Anglesola	1246-1258
Arnalda d’Alta-riba	1259-1267
Gueraua de Cardona	1267-1270
Elisenda de Timor	1270-1273
Gueraua de Cardona	1273-1282
Gueraua de Queralt	1282-1294
Blanca d’Anglesola	1294-1328
Alemanda d’Avinyó	1328-1340
Elisenda de Copons	1340-1348
Berenguera d’Anglesola I de Pinos	1348-1377
Sibil-la d’Anglesola	1377-1379
Saurena d’Anglesola	1379-1392
Constanga de Cabrera i de Foix	1392-1401
Gueraldona d’Aleny	1401-1419
Violant de Perellós	1419-1422
Blanca de Caldes	1422-1446
Beatriu Desfar	1446-1455
Aldonga de Caldes	1455-1468
Violant de Sestorres	1468-1479
Francina de Guimerä	1479-1503
Lluisa de Meiá	1503-1507
Aldonga de Pallarés	1507-1510
Beatriu de Copons	1510-1537
Maria Aldonga de Vilagaiä	1537
Elionor de Vilafranca	1537-1547
Joana de Vilafranca	1547-1553
Jerönima de Boixadors	1554-1562
Estefania de Piquer	1563-1576
Arcängela de Copons	1576-1601
Jerönima de Pong i d’lcard	1601-1603
Dorotea de Ferrer i de Lliure	1604-1626
Victoria de Vallbona i de Riglös	1626
seu vacant	1626-1631
Leocädia de Ricard i de Cardona	1631-1657
Anna Maria de Sullar i de Pong	1657-1658
Maria Angela de Sullar i de Sapeira	1658-1662
Magdalena d’Areny i de Toralla	1662-1683
Maria de Borrell i d’Aguilaniu	1683-1701
Maria de Llúria i de Magarola	1701
Anna Maria de Castellvi i de Pong	1701-1711
seu vacant	1711-1716
Manuela de Cortiada i de Pujalt	1716-1747
Caterina de Borräs i de Carbonell	1747-1748
Agnes de Cortit i de Colomina	1748-1767
Maria Teresa de Riquer i de Sabater	1767-1802
Maria Ignäsia de Castellvi i de Pontarrö	1802-1806
Maria Josepa de Moixö i de Francoli	1807-1811
seu vacant	1811-1815
Maria Lluisa de Dalmau i de Falg	1815-1853
Maria Isabel de Gallart i de Grau	1854-1872
ABADESSES TEMPORALS. PERÍODE QUADRIENNAL
Maria del Carme de Mas i de Vedruna, presidenta	1872
Rosa Vivo i Figueres	1874
Maria Teodora de Mas i de Vedruna, presidenta	1878
Maria del Carme de Mas i de Vedruna, presidenta	1879
Joaquima Preciado de Vedruna, presidenta	1880
Cecilia Pallares i Besora	1884
Maria Teresa Ribera i Sans	1888
Joaquima Preciado de Vedruna	1892
Maria Teresa Ribera i Sans	1896
Joaquima Preciado de Vedruna	1900
Maria Teresa Ribera i Sans	1904
Maria Teresa Ribera i Sans, presidenta	1908
Maria Teresa Ribera i Sans	1912
Maria Teresa Ribera i Sans	1916
Maria Teresa Ribera i Sans, presidenta	1920
ABADESSES TEMPORALS. PERÍODE TRIENNAL
Maria Teresa Ribera i Sans	1921
Maria Teresa Ribera i Sans, presidenta	1924
Maria Teresa Ribera i Sans	1924
Maria Teresa Ribera i Sans, presidenta	1927
Maria Esperanga Aleu i Oriach, presidenta	1928
Maria Esperanga Aleu i Oriach	1929
Maria Esperanga Aleu i Oriach	1932
Maria Esperanga Aleu i Oriach, presidenta	1935
Maria Esperanga Aleu i Oriach	1935
Maria Esperanga Aleu i Oriach, presidenta	1940
Maria Esperanga Aleu i Oriach	1940
Maria Neus Codina i Cendra, presidenta	1942
Maria Purificaciö Forcadell i Domenech	1943
Maria Mercé Nogareda i Espigol	1946
Maria Mercé Nogareda i Espigol	1949
Maria Purificaciö Forcadell i Domenech	1952
Maria Josefina Nolla i Pelegri	1955
Maria Josefina Nolla i Pelegri	1958
Maria Purificaciö Forcadell i Domenech	1961
Maria Purificaciö Forcadell i Doménech, presidenta	1964
ABADESSES TEMPORALS. PERÍODE SEXENNAL
Maria Assumpciö Domingo i Escalé	1965
Maria Frederica Roquet-Jalmar i Ensesa	1971
Maria Frederica Roquet-Jalmar i Ensesa, presidenta	1977
Maria Frederica Roquet-Jalmar i Ensesa	1978
Maria Frederica Roquet-Jalmar i Ensesa	1984
Maria Frederica Roquet-Jalmar i Ensesa	1990
Marla Frederica Roquet-Jalmar i Ensesa	1996
Maria Frederica Roquet-Jalmar i Ensesa, elegida per temps indefinit	1996-
(GGB-PRG)

Església

El pla arquitectònic del monestir de Santa Maria de Vallbona segueix el model clàssic cistercenc, encara que amb unes peculiaritats pròpies.

Capçalera de l’església des del costat sud-est, on s’aprecia el volum del cos del transsepte, de l’absis central i del cimbori.

ECSA-M. Catalán

El temple de Santa Maria de Vallbona té planta de creu llatina. La seva capçalera s’adapta plenament a les normes del Cister: un absis central carrat, que sobresurt sobre els dos altres absis, també carrats, que s’obren als braços del transsepte. Aquest és el model que segueix, per exemple, Santes Creus. En canvi, el sistema d’absis amb capelles radials i deambulatori que hom troba a Santa Maria de Poblet s’apropa més als exemples de les grans esglésies romàniques de pelegrinatge. A Vallbona, l’església és d’una sola nau; en aquest cas es tracta d’una excepció dins el conjunt de les esglésies del Cister, que generalment utilitzen les tres naus. Un exemple similar, tot i que ben allunyat, es troba al monestir de Hovedö, a Noruega. El creuer de Vallbona, molt pronunciat, reafirma aquesta línia de dependència del model romànic. La nau única es pot trobar, per exemple, a la col·legiata de Santa Anna, a Barcelona. Per contrast, les formes cilíndriques romàniques són substituïdes al Cister per les formes prismàtiques, i és aquesta formulació la que hom troba a l’església de Vallbona. La nau, construïda amb murs llisos de gran espessor, és reforçada a l’exterior per contraforts totalment llisos, i amb forma de prisma truncat en els seus acabaments. En un dels murs de la nau —el que fa costat a la galeria de tramuntana del claustre—, hom troba dues obertures romàniques, una de les quals cegada segurament en el moment de construir-se aquella galeria claustral, al segle XIV.

Analitzant amb més profunditat el temple de Vallbona, cal fixar-nos primerament en la capçalera. A l’absis central s’obren, al mur principal, tres finestres romàniques amb arc de mig punt i amb tendència a la forma d’espitllera, molt utilitzada al Cister, sense cap mena d’ornament escultòric. Mirant de front l’absis central, al mur de la dreta hi ha la credença, formada per dos arcs de mig punt que recolzen en dues columnes bessones, amb decoració molt esquemàtica als capitells. En un segon nivell del mur, a més alçada, s’obren dues finestres romàniques amb arc de mig punt, que emmarquen el gran finestral gòtic obert posteriorment, sobre les tres finestres romàniques centrals. Aquests dos finestrals són oberts als dos murs laterals de l’absis, un a cada mur. Cal dir que al mur del costat dret hi ha una altra finestra anàloga a les anteriors, però de dimensions més reduïdes. A l’absis central, hi ha els sepulcres de Violant d’Hongria, esposa de Jaume I, i de la seva filla, la princesa Sança. El de la reina està pràcticament encastat al mur i deixa veure, a l’exterior, la seva estructura. És un sepulcre format per una caixa de pedra llisa, coberta amb una tapa de doble vessant i sostinguda per tres columnetes. Les mateixes característiques té el sepulcre de Sança. Les sepultures són cobertes amb pintures heràldiques i algunes inscripcions del final del segle XVIII. Hi figuren les armes de Catalunya-Aragó i les de Castella. El fet dels enterraments reials a Vallbona concorda també amb els postulats de l’orde, segons els quals només els membres de la reialesa podien ésser enterrats a l’església. Només cal recordar aquí els magnífics panteons reials de Poblet i Santes Creus.

Tota la capçalera és coberta amb volta de canó apuntada, seguint un ús corrent en el període de transició del romànic al gòtic en què ens movem, i que hom troba en nombrosos exemples de la Catalunya Nova. Cal dir que els dos absis menors de la capçalera tenen una petita obertura en forma d’espitllera, amb arc de mig punt. També cal fer notar que, en el punt en què s’aixeca la volta de canó, hi ha una imposta de força gruix, sense ornaments. Aquest és també un element molt usual a les esglésies de la Catalunya Nova.

El creuer o transsepte té una estructura molt marcada i ampla, seguint el model romànic. A l’extrem del braç dret s’obre una capella en forma d’absis carrat i amb volta de canó apuntada. Té també una obertura molt simple, en forma d’espitllera. L’arc que forma aquest petit santuari està reforçat amb un element addicional, que surt de la norma estricta cistercenca: dues columnes cilíndriques, amb capitells decorats amb temes vegetals simples. Actualment, aquesta capella acull la imatge de la Mare de Déu del Claustre, col·locada sobre un altar, amb la mesa sostinguda per una peanya amb quatre columnetes als angles com a ornamentació, amb capitells llisos.

Al braç esquerre del transepte s’obre una bella portalada, l’únic accés a l’església des dels murs exteriors del monestir; està formada per cinc arquivoltes de mig punt, amb la disposició de degradació, que descansen sobre columnes. Els capitells són ornats amb temes vegetals, entrellaçats i pinyes. Algun autor, com J.J.Piquer, hi vol veure certa relació amb l’escola escultòrica de la catedral de Lleida. Al centre de la portalada, i sobre una llinda llisa, se’ns ofereix a la vista un magnífic timpà presidit per la figura de Santa Maria, en la forma de reina asseguda al seu tron, cenyida amb la corona reial, i amb el seu Fill, assegut al genoll esquerre, que du a la mà un ceptre florit; encarats a la figura central, a banda i banda, hi ha dos àngels turiferaris que honoren aquesta majestuosa escena amb l’encens litúrgic.

També en aquest sector del creuer s’obre una escala de cargol que condueix a la coberta del temple. És octogonal i coberta amb lloses en forma de piràmide.

En la intersecció del creuer amb la nau s’aixeca un magnífic cimbori llanterna octogonal. Fou bastit damunt els quatre arcs torals del creuer, apuntats, i sobre quatre trompes. Té la volta de creueria i obertures ogivals. Es tracta, doncs, d’un element arquitectònic del període de transició en què ens movem. La concepció del cimbori és plenament entroncada amb la tradició romànica, encara que algunes de les solucions són gòtiques.

A l’església de Vallbona hom pot trobar altres elements de forta tradició romànica. Aquest és el cas dels mascarons que ressegueixen, per l’exterior del temple, la cornisa de la capçalera. Era aquell un lloc adient per al lliure desenvolupament de la imaginació de l’artista, ben allunyat de la vista de les religioses. Abunden les formes antropomòrfiques, sovint picaresques: religiosos i religioses, nobles i dames, soldats, pagesos, artesans, i una extravagància notable en el repertori de bestiari. Sens dubte, aquest és un altre dels elements que s’allunyen de la norma d’austeritat cistercenca i que il·lustren de la flexibilitat en la seva aplicació.

Cal fixar també l’atenció en la part exterior del mur de l’església que dona a l’actual plaça del monestir, i que fins al segle XIX havia estat el fossar de les monges. En aquesta part del mur podem entreveure un antic portal d’accés a l’església, que va ésser cegat i cobert per una volta sobresortint gòtica, en forma de fornícula, per tal d’encabir-hi un sepulcre. Efectivament, en aquest mur hom troba adossats una sèrie de sarcòfags, alguns dels quals són del segle XIII. Tenen la seva importància, sobretot pel fet que la majoria presenten símbols heràldics considerats els primers exemples existents, juntament amb els dels sepulcres del claustre del monestir de Santes Creus.

Ara caldria parlar de la datació del temple de Vallbona. En aquest aspecte, la documentació conservada no aporta gaires dades. Com era norma habitual, les primeres obres del monestir probablement començaren per la capçalera de l’església i el creuer (el braç nord), i simultàniament —fet corrent en la tradició constructiva del Cister— es degué començar a bastir el claustre.

De ben segur, l’obra de l’església es devia iniciar a la segona meitat del segle XII. El 1275 hi foren traslladades les despulles de la reina Violant d’Hongria. Cal suposar, doncs, que almenys la capçalera estava acabada en aquella època. La datació que proposen alguns autors, com N. de Dalmases i A. José i Pitarch, se situa, pel que fa als inicis, en els anys 1163-77, i s’allarga fins el 1275 quant a l’acabament de la part fonamental de l’església. A més, les sepultures adossades a l’exterior del mur nord de l’església, perfectament datables al segle XIII, són la prova que aquesta part ja s’havia construït.

Fins aquí la descripció dels elements més antics de l’església de Vallbona. Com a conclusió podem dir que aquest temple, arquitectònicament parlant, s’apropa força al de l’església del monestir de Santes Creus, amb les variants ja assenyalades (la nau única) i amb unes dimensions força més modestes. En aquest període de transició, però, ens movem en un terreny en el qual resten interrelacionades les construccions de grans catedrals (Lleida, Tarragona), grans monestirs cistercencs i altres esglésies, capelles i castells que conflueixen en aquesta peculiar barreja d’elements romànics i gòtics.

Les obres van continuar a l’església de Santa Maria de Vallbona. De fet, alguns autors plantegen la hipòtesi de l’acabament de tot el temple amb volta de canó apuntada, i que després degué ser reconstruïda d’acord amb els nous cànons gòtics. Crec, sincerament, que el ritme de la construcció i la seva datació impedeixen força la defensa d’aquesta tesi. De fet, Vallbona seria un exemple més de l’església planejada inicialment com a romànica, i acabada amb el gust del gòtic a les voltes i els finestrals. A la comarca de l’Urgell, n’és un bon exemple l’església parroquial de Santa Maria d’Agramunt. I, a gran escala, les importants catedrals de Lleida i Tarragona. El més plausible és que, ja al final del segle XIII o al començament del XIV, la nau de l’església i el transsepte es cobrissin amb la volta de creueria que hom pot admirar avui, sense substituir una hipotètica volta de canó. És aquesta l’època de les abadesses de la casa d’Anglesola, com demostra el seu senyal heràldic a la clau de volta del darrer tram de la nau de l’església, i en aquest cas deu correspondre a l’obra de Blanca d’Anglesola (1294). Algunes obertures romàniques dels murs foren tapiades i s’obriren els magnífics finestrals gòtics del santuari, del creuer i dels dos murs de la nau —completada amb una rosassa—, que donen al temple la lluminositat que caracteritza el gòtic. La coberta és la clàssica del gòtic: volta de creueria i arcs torals que recolzen en mènsules totalment llises. El colofó brillant de la introducció del gòtic a l’església de Vallbona fou el magnífic i agosarat cimbori campanar, construït damunt el penúltim tram de la nau. És un bellíssim exemplar del més refinat goticisme, obra feta sota l’abadiat d’Elisenda de Copons (1340-48).

La fàbrica del temple, plenament acabada, va sofrir poques variacions al llarg dels segles. Si més no, cal citar l’obertura d’una capella lateral a la nau, per la banda de migdia, d’estil gòtic flamíger, dedicada al Corpus Christi.

Gairebé tot el mobiliari litúrgic de l’església —retaules, cor, orgue—, que corresponia a l’estil gòtic, i després al barroc i neoclàssic, fou destruït durant la revolta del juliol del 1936.

Claustre

Ala meridional del claustre, la qual es va començar a construir a la darreria del segle XII.

ECSA-M. Catalán

Una altra de les construccions bàsiques del monestir de Vallbona és el claustre. Com ja hem apuntat abans, començà a bastir-se simultàniament amb l’església. La planta del claustre és trapezoidal, fenomen provocat, ben possiblement, per la seva bona adequació al terreny. D’altra banda, la planta trapezoidal dels claustres té altres exemples: podríem esmentar aquí el magnífic claustre del monestir cistercenc de Lo Toronet (Provença).

Contravenint una mica la norma habitual cistercenca, el claustre de Vallbona no s’enquadra en l’angle del creuer de l’església. En aquest cas, està adossat al tram més baix del mur de migdia de l’església. L’espai que teòricament havia d’estar ocupat pel claustre va ésser l’indret on es bastí la sala capitular, obra del període gòtic de les abadesses Anglesola. Sigui com vulgui, sembla clar que el claustre de Vallbona va començar a bastir-se per la galeria de migdia, possiblement a les acaballes del segle XII. Malgrat la manca de documentació, pensem que es tracta de la primera galeria del claustre per diverses raons. En primer lloc, en aquesta ala es van obrir els edificis més necessaris per a la vida quotidiana de la comunitat: el refetor, la cuina i el calefactori, a més de l’escriptori. En segon lloc, els capitells presenten una manca gairebé total d’ornamentació. La mateixa utilització de la tàpia i la manca d’altres elements arquitectònics i ornamentals que presenta la galeria de llevant ens semblen motius ben clars per a adonar-nos del progrés que suposaven els elements que hom troba en aquesta galeria de llevant; per aquest motiu, creiem que la galeria de migdia devia ser la primera a construir-se.

Interior de l’ala de llevant del claustre del monestir.

ECSA-M. Catalán

L’estructuració de l’ala de migdia és composta per tres pilars i tres contraforts a la part exterior de la galeria, i cadascun d’aquests tres trams és format per tres arcs de mig punt sostinguts per parelles de columnes, les darreres adossades als pilars de separació. Els contraforts suporten la pressió, a l’interior, dels arcs torals, que recolzen en les columnes, i al mur, en grosses mènsules sense cap decoració escultòrica. A l’interior, un arc apuntat marca el timpà i els tres arcs de mig punt. Quant a l’ornamentació dels capitells, s’observa una manca total de formes escultòriques. Els capitells, completament llisos, gairebé fan la impressió d’estar inacabats. Només dos parells de capitells —els situats a cada extrem de la galeria— presenten motius decoratius. Cal dir també que aquesta galeria —com la resta de les que completen el claustre— és coberta amb volta de creueria, menys pronunciada que la galeria de llevant, i com la galeria de llevant no presenta claus de volta. La solució de la volta de creueria als claustres cistercencs és un element molt usual, com per exemple al claustre del cenobi de Poblet, i que els dona un caràcter propi. Un gran pilar angular uneix la galeria de migdia amb la de llevant.

L’obra del claustre devia continuar per la galeria de llevant, la segona galeria romànica de Vallbona. Segurament es va bastir durant la primera meitat del segle XIII. L’evolució que aquesta galeria presenta juntament amb la de migdia és notòria, i l’acosta molt a la galeria romànica del claustre de Poblet; totes dues són clarament inspirades en el claustre de la casa mare del monestir de la Conca de Barberà: Fontfreda.

Vista de l‘ala de llevant del claustre des del pati interior.

ECSA-M. Catalán

La galeria de llevant està formada per cinc trams, dividits per quatre pilars i cinc contraforts a la part exterior de la galeria. L’estructura constructiva és semblant a la de migdia, però presenta importants modificacions. Una d’aquestes és que entre els pilars se succeeixen uns arcs apuntats, que emmarquen un timpà amb un ull de bou. En total, a la galeria es van obrir cinc ulls de bou que presenten una ornamentació gairebé simètrica: unes columnetes que formen una estructura radial s’uneixen al centre amb uns entrellaçats propis de la tradició islàmica. Cal remarcar que a la galeria de migdia el timpà era llis, i que l’arc apuntat que emmarcava cada tram només es trobava a l’interior. A la de llevant, aquest arc es troba a ambdues cares de la galeria. Com a la de migdia, sota el timpà s’obren tres arcs de mig punt sostinguts per parelles de columnes, les darreres adossades als pilars de separació. Els contraforts exteriors sostenen els arcs torals, que recolzen en les columnes, i al mur, en les mènsules. La volta de creueria d’aquesta galeria té unes línies ogivals més pronunciades. Cal destacar que la utilització de carreus regulars i ben tallats en aquesta galeria indica el perfeccionament constructiu i la seva progressió respecte a la galeria de la banda de migdia.

Un aspecte remarcable de l’ala de llevant és l’ornamentació dels capitells, i fins i tot d’alguns dels àbacs. També, en comparança amb la galeria de migdia, és notòriament més rica. La decoració s’adiu amb les normes del Cister: absència de formes humanes o animals. Els temes vegetals en tenen l’exclusiva.

Cal comentar ara l’element arquitectònic de l’arc apuntat que emmarca els arcs de mig punt del claustre. Aquest model, present com hem dit a Poblet, serà utilitzat a les catedrals de Lleida i Tarragona. En el cas dels ulls de bou que s’obren als timpans, el tema es repeteix al claustre de la catedral de Tarragona, amb la particularitat de disposar-ne dos per a cada timpà. En definitiva, un element ben definit provinent de Provença i el Llenguadoc, que fou introduït a Catalunya pels monjos del Cister.

Les altres dues galeries del claustre ja no corresponen a aquest període. La galeria de tramuntana és plenament gòtica, del segle XIV, de l’època de les abadesses Anglesola, de la mateixa manera que la sala capitular, tot un espai ornat profusament amb les armes d’aquell llinatge. En aquest punt del monestir, però, cal fer notar que hi ha una obertura romànica, amb arc de mig punt, sobre la porta que dona accés a l’església des del claustre. A la mateixa altura i al mur de la galeria de tramuntana s’observa una obertura anàloga, però tapiada. Sens dubte, són reminiscències dels murs romànics de l’església. La galeria de ponent del claustre és ben curiosa: perfectament datable al segle XV per la profusió de les armes heràldiques, és obra dels períodes abacials de la casa de Caldes: Blanca de Caldes (1422-46) i Aldonça de Caldes (1455-68). La seva raresa rau en el fet d’utilitzar un pompós estil neoromànic, possiblement reutilitzant material original romànic, a hores d’ara difícil de localitzar quant als seus orígens. Potser la intenció era la de retornar a l’esperit de l’austeritat cistercenca, imitant l’estil de les galeries romàniques del migdia i de llevant.

Les antigues dependències claustrals del primer període històric de Vallbona s’han perdut, transformades de manera irreversible amb el pas del temps. No podem saber res, doncs, del refetor, el dormitori, la cuina o el calefactori dels primers temps; en algunes de les galeries es van obrir portes adovellades de mig punt, perfectament datables per les armes.

Com ja hem apuntat en les notes històriques, el segle XIX va comportar l’adopció d’una vida comunitària de les religioses, que fins el 1825 vivien en cases independents, a l’entorn del monestir. Aquest fet originà una transformació radical en les estructures arquitectòniques de la casa, que en general s’han de qualificar de lamentables per al patrimoni artístic de Vallbona. Les obres, conegudes a Vallbona com l’“obra nova”, es van iniciar el 1832 i es van interrompre diverses vegades a causa de les guerres carlines. Finalment, foren inaugurades l’any 1882. Aquestes transformacions afectaren les ales de llevant, ponent i migdia del claustre. De fet, es va ocupar l’espai del sobreclaustre per construir-hi una sèrie de plantes al damunt. La composició i l’estil d’aquestes obres seguien els corrents medievalistes de l’època, en la línia d’Elies Rogent.

D’entrada, aquesta construcció, que de fet convertia Vallbona en una construcció del segle XIX edificada sobre un claustre medieval —manllevant aquestes paraules a l’arquitecte Jordi Llorens—, va comportar la desaparició d’importants edificis medievals, bàsicament gòtics. A la galeria de llevant s’enderrocà el dormitori, que devia seguir els cànons dels monestirs de Poblet i Santes Creus. A la galeria de migdia va desaparèixer el refetor, mentre que a l’ala de ponent es destruïren diverses construccions barroques. (GGB)

Capitells

A l’extrem del braç del transsepte del costat de l’Epístola s’obre una capella carrada i coberta amb volta de canó apuntada. L’arc resultant que forma aquesta capella se sosté sobre dues columnes cilíndriques coronades per sengles capitells amb decoració vegetal. Aquests són uns elements poc usuals dins les premisses d’austeritat cistercenca, i per això, interessants.

Els capitells de pedra es conserven en bon estat, encara que presenten mostres d’haver estat emblanquinats en alguna ocasió. Ambdós tenen cimaci llis i astràgal rodó, i apareixen adossats a l’angle format pel mur del transsepte i el de l’obertura de la capella.

El capitell de la dreta, troncocònic, fa 34, 5 cm (alçada) × 21 × 21 cm (ample de cada cara). Està encapçalat per una franja rectangular que forma un angle, i que dona al capitell l’aspecte de gaudir de dues cares; aquesta franja està decorada amb cercles plens disposats un darrere de l’altre de manera horitzontal, el mateix acabament que hom veu al capitell esquerre.

El capitell de la dreta presenta el tema de les fulles de lliri d’aigua representades de manera matussera: tres rengles superposats de fulles “planes com puntes de llança”(*) es distribueixen per tota la superfície del capitell, de manera que les fulles del rengle intermedi sobresurten, intercaladament, per darrere de l’inferior que neix de la base del capitell, així el rengle superior sobresurt per darrere del segon. Aquest esquema coincideix amb el d’un capitell de l’absis, igual que amb diversos capitells i el fris decoratiu d’un pilar d’angle del claustre. El treball de fulles de lliri d’aigua abunda als edificis del Cister, així, hom el troba també al claustre de Poblet i Santes Creus; però no és exclusivament cistercenc, ja que es repeteix a l’ala meridional del claustre de Tarragona on fins i tot arriba a acompanyar temàtica figurativa. Les dates de tots aquests exemples giren entorn de la primera meitat del segle XIII, datació igualment aplicable a aquest capitell.

El capitell de l’esquerra fa 34 × 21 × 21 cm; també té la mateixa franja superior que el de la dreta i igual ornamentació de cercles. El cos del capitell està decorat amb unes altes fulles disposades de manera vertical que neixen de la base i creixen fins a obrir-se als angles; aquestes fulles semblen les d’acant més desenvolupades i tenen remarcada la seva nervadura. En un segon nivell hom veu dues fulles més del mateix tipus però més esquemàtiques, la punta de les quals es correspon en l’angle amb les volutes; del centre d’aquestes fulles superiors penja un fruit granulat semblant a una pinya, un àrum o una mora. La temàtica de les “pinyes” es repeteix amb diferents esquemes; hom la pot veure de manera similar a Sant Sarnin de Tolosa, als claustres de Sant Cugat del Vallès i Girona, en àmbits cistercencs com Poblet, i també a Tarragona i Lleida(*). La datació del capitell, per la funció que acompleix, igual a l’anterior, i, per la temàtica emprada, també és de la primera meitat del segle XII. (NBP)

A l’absis central de l’església de Santa Maria, en el mur de la dreta, es troba la credença, formada per dos arquets de mig punt que recolzen sobre un parell de columnes, les quals estan coronades per dos capitells geminats.

Els capitells, de secció trapezoidal, són de pedra; es conserven en bon estat i és evident que van estar emblanquinats. Tots dos manifesten decoració vegetal treballada de manera molt esquemàtica.

El capitell extern està ornat amb dos rengles de fulles de lliri d’aigua llargues i amples, i un rengle superior del qual sobresurten solament les puntes. Les fulles corren per tota la superfície del capitell, remarcant el nervi central i perfilant-se la seva part superior, per on apareixen unides. Tot i que en aquest capitell el treball és molt matusser, el tema que el decora és el mateix que hom veu també, a l’interior de l’església, en un capitell de la capella del transsepte; al claustre, més ben acabat, es repeteix en uns capitells de les galeries de migdia i de llevant, i en un pilar d’angle a manera de fris.

El motiu decoratiu de la fulla de lliri d’aigua a Vallbona té un paral·lel fàcilment explicable al claustre dels monestirs de Poblet i de Santes Creus, ja que es va difondre molt dins l’orde del Cister i va influir també en claustres com el de la catedral de Tarragona.

El capitell intern, tocant al mur, desenvolupa un motiu que recorda el tema de les tiges vegetals entrellaçades, però aquí expressat de manera més esquemàtica i matussera. En dues de les cares, oposades, sembla que s’insinua una gran fulla mitjançant una incisió que emmarca el motiu d’entrellaçats de les altres dues cares. La manera en què està estructurat el capitell en recorda uns altres del claustre de Peralada (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (I), pàgs. 306 i 307), en els quals les fulles de dues cares emmarquen el tema decoratiu vegetal, de caràcter més geomètric. Pel que fa pròpiament als entrellaçats, aquest motiu de Santa Maria de Vallbona pot trobar paral·lels similars en uns capitells de la Seu Vella de Lleida, més ben treballats, o en un de Sant Salvador de Concabella. Aquest tema d’entrellaçats vegetals orna sovint diferents elements escultòrics, tant al segle XII com al XIII.

Per la coincidència temàtica de les fulles de lliri d’aigua, molt repetida al monestir, i per les seves connexions amb altres centres ja comentats, la datació dels capitells de la credença de Santa Maria de Vallbona se situa entorn de la primera meitat del segle XIII, com els capitells de la nau de llevant del claustre i el de la capella del transsepte. (NBP)

Sarcòfags

Sarcòfags de la reina Violant d’Hongria i la seva filla, la infanta Sança d’Aragó, datables al segle XIII I repintats en època moderna.

ECSA-M. Catalán

A l’interior de l’absis central de l’església, encastats en els murs, es troben els sepulcres de la reina Violant d’Hongria, muller de Jaume I, i de la infanta Sança d’Aragó. Tots dos són de la mateixa tipologia i no presenten decoració escultòrica.

Per una inscripció policromada al sarcòfag de Violant d’Hongria sabem que les seves despulles van ser traslladades l’any 1275; d’altra banda, la tipologia d’aquests sepulcres s’aproxima a la de les tombes de l’exterior del monestir, que s’estudien en aquesta mateixa monografia. És per tot això que podem datar-los del final del segle XIII. (NBP)

Portada

Portada romànica que s’obre al braç nord del transsepte, que comunica l’església amb l‘exterior.

ECSA-E. Pablo

Planta, alçat i secció, a escala 1:50 de la portada del braç nord del transsepte.

M. Anglada

Una porta monumental situada al braç nord del transsepte comunica l’església del monestir de Vallbona amb l’exterior. Inserida en un cos avançat, molt habitual a les portalades de l’àrea lleidatana (per exemple, les de l’Anunciata o de Sant Berenguer, a la catedral de Lleida), s’obre a occident; és d’arc de mig punt i esbocada. Tot i estar ornamentats els capitells que coronen les columnetes laterals i també les mènsules dels arquets cecs disposats sota la cornisa que, a manera de frontó, delimita la porta, l’element més interessant de tot el conjunt és sense cap mena de dubte el timpà.

El timpà el presideix una Maiestas Mariae amb l’Infant assegut a la falda (desplaçat al costat esquerre), fent el gest de la benedicció, amb dos àngels turiferaris a banda i banda. Es tracta d’una peça monolítica, treballada en alt relleu, el valor de la qual en el context del romànic català més retardatari ha estat reconegut tradicionalment per la historiografia. Malgrat això, durant molt de temps ha restat sense resoldre el tema de la seva filiació estilística. Pel que fa als capitells integrats a la portalada, presenten les suficients afinitats formals amb els de les galeries més antigues del claustre (oriental i sud) per a considerar-los tots plegats obra del mateix taller. Tenen ornamentació vegetal. A la banda dreta es repeteix per cinc vegades el mateix motiu: dos pisos de fulles d’acant coronats per un tercer nivell en el qual figuren volutes. La mateixa composició reapareix a la zona exterior de l’arc, tot i que complementada aquí amb un tema molt grat al darrer romànic: el de les fulles que deriven en pinyes. A l’esquerra, els capitells són menys uniformes. Els dos més interiors presenten la solució de les pinyes ja esmentada, els dos immediats a aquests, fulles d’acant, i el darrer capitell, així com l’espai exterior contigu, un entrellaçat vegetal de la liana del qual neixen fulles. Algun dels motius esmentats és també present al claustre i fins i tot pot afirmar-se que forma part del repertori més genèric del romànic català de la Catalunya Nova (per exemple el de les fulles amb la pinya).

En canvi, el timpà s’allunya, per plantejaments i estil, de la resta de l’escultura de Vallbona. Ni en els capitells del claustre, ni en els que hem descrit de la portalada no hi ha cap mena de concessió a la decoració figurativa. L’únic element historiat de tot el cenobi que correspon al moment d’obra primitiu és el timpà, fet que no deixa d’ésser sorprenent, però, ultra això, l’execució formal de les figures és tan peculiar que difícilment podem trobar punts comuns entre el treball escultòric d’aquestes i el dels capitells. Tot plegat sembla menar-nos a formular una hipòtesi: que el timpà s’hagi executat enllà del monestir per incorporar-lo després a la portalada preparada a tal fi. Recordem que la solució és perfectament viable i que l’ús d’elements prefabricats en l’arquitectura durant els segles medievals s’atesta arreu.

Timpà i part dels capitells esculpits que decoren la portada oberta al mur occidental del braç nord del transsepte, amb el tema central de la Mare de Déu i el Nen acompanyats per dos àngels turiferaris.

ECSA-E. Pablo

He assenyalat en començar que estava per resoldre satisfactòriament la qüestió de les vinculacions estilístiques del timpà. No és del tot exacte. En dues ocasions anteriors ja m’he pronunciat en aquest sentit, tot i que sense aportar els arguments que presentaré ara(*). L’estil dels drapejats, els denominats plecs mullats de fort regust antiquitzant que vesteixen les figures, el tractament dels rostres, en els quals destaquen els ulls de mirada dura, apunten en una direcció inequívoca: l’art de l’escultor rossellonès Ramon de Bianya, actiu al començament del segle XIII. Recordem que a Elna i a l’Eula se serven dues làpides sepulcrals d’aquest període, en les quals figuren sengles inscripcions epigràfiques que incorporen la signatura del seu artífex, el nom del qual ha estat llegit com R. de Via o Ramon de Bianya(*). A l’entorn d’aquestes peces autògrafes s’ha anat confeccionant un catàleg relativament ampli que inclou majoritàriament làpides funeràries, però també realitzacions més ambicioses com la portalada monumental de Sant Joan el Vell de Perpinyà. Dels diversos treballs consagrats a l’escultor, el que més fortuna ha tingut ha estat el que M. Durliat li dedicà l’any 1973(*). En aquest, ultra les obres rosselloneses, es vincularen a l’artífex dos relleus encastats actualment a la façana de l’església d’Anglesola, originaris de l’edifici romànic anterior(*). Quan M. Durliat publicà el seu treball, ja feia alguns anys que J. Gudiol s’havia pronunciat a propòsit del parentiu estilístic d’una part dels capitells situats a la capçalera de la catedral de Lleida amb l’art de l’escultor rossellonès(*). Evidentment ambdues realitats estilístiques (Lleida i Anglesola) no estan en absolut deslligades. Així ho vaig manifestar en una comunicació que ha restat inèdita, incorporant fins i tot a aquest capítol de l’activitat “catalana” de Ramon de Bianya, el timpà de Vallbona de les Monges(*). Treballs posteriors s’han pronunciat de nou a propòsit d’aquesta presència del corrent rossellonès a la catedral de Lleida(*) i, d’altra banda, jo mateixa he posat en relació amb l’herència figurativa del mestre un sarcòfag originari de Sant Sebastià dels Gorgs, al Penedès, ara al Museu Diocesà de Barcelona(*). Naturalment totes aquestes evidències formals són prou abundants per a considerar, més que no s’havia fet fins ara, l’empremta de l’artífex i de l’escola que se’n deriva en el desenvolupament de l’escultura romànica tardana a la Catalunya meridional.

Convé assenyalar, però, que en aquesta avaluació estilística que proposem, el focus lleidatà esdevé bàsic. Probablement fou l’obra de la catedral de Lleida (iniciada l’any 1203) la que va atreure l’artífex rossellonès i, des de la ciutat, les formes que li eren pròpies irradiaren a indrets pròxims de la mà de mestres més maldestres. Els dos relleus presidits per sant Pere i sant Pau d’Anglesola palesen aquesta minva de qualitat si es contrasten amb els capitells de la capçalera de la seu, i el mateix succeeix amb el timpà de Vallbona, si es compara, per exemple, amb el treball escultòric de les figures que presideixen la porta de Perpinyà (singularment amb la Maiestas Domini).

Sabem documentalment que l’inici de la fàbrica del monestir de Vallbona ha d’ésser propera a l’any 1178. Aleshores Alfons I visità el cenobi(*) i en el document que recull l’homenatge que van retre-li un seguit de cavallers se cita l’església de “Santa Maria la Vella” com a seu de l’acte. Aquesta precisió permet deduir de forma implícita l’inici d’una nova fàbrica a l’indret. Construcció aleshores incipient en la qual va tenir directa responsabilitat, segons apunten els termes d’una donació reial, Sança, esposa d’Alfons I. Un document sense data informa d’aquesta cessió a Vallbona: un llegat destinat a adquirir les terres on s’havia de bastir la casa que acolliria la comunitat femenina, i, ultra això, la donació dels béns necessaris per al manteniment de la comunitat(*). Cap al 1219 s’estava treballant a l’església segons manifesta el testament d’Alamanda de Burgués(*). L’any 1245 un nou document informa de l’existència de l’altar de Santa Maria (probablement l’altar major de l’església) al qual Ramon Berenguer d’Àger fa donació d’una llàntia(*). Només quatre anys més tard, l’obra de l’església es beneficia novament amb una deixa testamentària: en aquest cas la de Ramon Deude, el qual hi destinà 12 masmudines(*). L’elecció de Vallbona com a lloc de sepultura per part de la reina Violant d’Hongria, l’esposa de Jaume I, l’any 1251, degué suposar un impuls notable pel que fa a la construcció del cenobi. La casa no només va ser afavorida per Violant i pel rei Jaume, sinó que fins i tot Alfons X de Castella, el gendre, va disposar el 1254 un llegat anual de 500 maravedissos: “para labrar la obra desse mismo monasterio...”, segons explicita l’instrument(*).

Naturalment totes aquestes referències documentals atesten la continuïtat dels treballs arquitectònics en el decurs de la primera meitat del segle XIII, activitat que va mantenir-se els anys posteriors. Per a avançar una proposta de datació per a la portalada que analitzem, hem de partir de la que es defensa usualment per a l’obra de Ramon de Bianya, al Rosselló. Recordem que les peces funeràries autògrafes corresponen a personatges finats en 1202-03. D’altra banda, pel que fa a Perpinyà, les donacions per a l’obra semblen apuntar a una data propera al 1220. Ultra aquest marge cronològic, comptem amb la data de la solemne col·locació de la primera pedra a la catedral de Lleida (1203), a partir de la qual s’ha determinat l’avenç del procés constructiu des de la capçalera cap als peus de l’edifici. Pel que fa a la vinculació del mestre Ramon de Bianya a Lleida, s’ha proposat un marge cronològic per a delimitar-lo: 1220-25(*). Si establim una seqüència cronològica, òbviament Anglesola i Vallbona han de ser posteriors a tot plegat: en primer lloc l’etapa rossellonesa, després la ciutat de Lleida i, ja des d’aquí, la irradiació de la sintaxi formal de l’escultor, de la mà d’ajudants o seguidors menys destres, a les contrades veïnes. Naturalment aquesta ordenació s’adiu perfectament amb el procés d’obra de l’església de Vallbona. Iniciada als darrers anys del segle XII, com hem vist, a la meitat del segle següent la nova església havia d’estar enllestida pel que fa al transsepte. Recordem que aleshores s’institueix una llàntia en honor de la Mare de Déu, al seu altar, forçosament al major. És viable, en conseqüència, apuntar una data propera al 1225 per situar l’execució del timpà que estudiem.

Pel que fa a les vinculacions estilístiques d’aquesta obra amb l’escultor rossellonès, probablement expliquen de retruc les relacions genèriques que des del punt de vista compositiu poden descobrir-se en contrastar-lo amb un altre timpà: el de l’església rossellonesa de Santa Maria de Cornellà de Conflent. Tot i que cal advertir distàncies (iconogràfiques en el cas de la figura de la Mare de Déu, però també pel que fa a la seva indumentària) degudes al marge cronològic que separa ambdues obres, en un i altre timpà, per exemple, els àngels (en els dos casos turiferaris) adopten idèntica disposició, emplaçats a banda i banda del grup central. En aquest sentit és important remarcar que s’atesten parentius més directes entre el grup de Maria i l’Infant de Vallbona i el que presideix el capitell del mainell a la porta del claustre de la catedral de Tarragona, molt més propers l’un de l’altre quant al marge temporal. A Tarragona, Maria, coronada i amb el cap cobert per un vel, mostra l’Infant desplaçat també cap al costat esquerre, el qual, com a Vallbona, fa el gest de la benedicció. (FEB)

Escultura

Al braç del transsepte del costat de l’Evangeli s’obre una portada formada per cinc arquivoltes. Aquestes són cobertes per una cornisa de dos vessants, formada per arcuacions cegues. Gairebé totes les mènsules de la cornisa són llises, excepte una amb el cap d’un llop i una altra amb un personatge tocant la cornamusa.

Un gran pilar angular uneix la galeria de migdia del claustre amb la de llevant. Com a element escultòric cal destacar un fris amb una doble filera de fulles col·locades de manera que les inferiors se sobreposen a les superiors. (EBC)

Capitells del claustre

Els capitells romànics del claustre —corresponents a les galeries sud i est— són de pedra i el seu estat de conservació és divers: alguna de les columnes i els capitells de la nau de llevant han estat substituïts per una reproducció, i d’altres apareixen malmesos.

Capitells de l’ala meridional del claustre decorats amb fulles de lliri d’aigua.

ECSA-M. Catalán

A la nau de migdia (4, 22 m d’amplada × 24, 72 de llargada × 3’75 m d’alçada) els capitells no estan decorats, tenen cimaci llis i apareixen simplement desbastats, excepte dos: els tocants a l’angle sud-est, els quals segueixen el mateix tipus de model que veiem al pilar d’angle a manera de fris. Es tracta de dos capitells decorats amb fulles de lliri d’aigua. El seu format és ample, allargat i llis, i estan marcades per un nervi que corre des del naixement a la punta de la fulla. Es disposen, verticalment, per tota la superfície del capitell, en dos rengles superposats, sobresortint el superior per darrere de l’inferior(*). Cada un dels capitells està encapçalat per volutes que des del centre es desenrotllen fins als angles. El pilar d’angle desenvolupa el mateix esquema als vessants sud i est, reafirmat per un capitell just a l’angle, igual que els descrits anteriorment.

Aquest ornament es retroba en capitells de la nau est, i es repeteix en diferents punts del monestir i també a la capella del braç sud del transsepte i a l’absis. Aquest senzill esquema, molt propi dels edificis cistercencs i que també és present al monestir de Poblet, és comú a l’escultura retardatària de la Catalunya Nova i s’utilitza força al claustre de la catedral de Tarragona.

Per la simplicitat dels capitells i per les parets de tàpia de l’ala sud, juntament amb el fet que els serveis principals es reuneixen en aquesta nau, es pensa que fou la primera que es construí del claustre. Probablement es pugui datar a les acaballes del segle XII i sigui coetània a les primeres obres del temple(*). Això no obstant, és possible que els dos capitells decorats d’aquesta nau i el treball del pilar d’angle siguin contemporanis de la nau est, del començament del segle XIII.

Capitells esculpits de la galeria de llevant del claustre, ornats amb pinyes i aglans, tiges entrecreuades amb fruits penjants i el característic motiu de fulles de lliris d’aigua.

ECSA-M. Catalán

A la nau de llevant (4, 22 d’ample × 27, 07 de llarg × 4, 25 d’alt) tots els capitells presenten decoració floral i vegetal. Es repeteixen quatre tipologies d’ornamentació ben comunes dins l’orde cistercenc:

• Les fulles de lliri d’aigua, que ja hem vist al pilar i als dos capitells decorats de la nau de migdia. Aquest motiu apareix en deu dels capitells dobles i respon a les exigències d’austeritat pròpies de l’orde. La seva distribució al monestir de Vallbona, en dos rengles de fulles emmarcades per volutes, recorda llunyanament el capitell corinti. El tema de les fulles de lliri d’aigua no va ser un motiu exclusivament emprat per l’art cistercenc; uns temes semblants a aquest es troben a Sant Sarnin de Tolosa i a San Isidoro de Lleó. També és present al claustre, sala capitular i lavabo del cenobi de Poblet, així com a diferents elements escultòrics del monestir de Santes Creus(*). D’altra banda, aquest motiu es barreja amb d’altres retardataris al claustre de Tarragona(*); ocupen les tres quartes parts dels capitells i apareixen des de les seves disposicions més senzilles fins a exemples més desenvolupats que fins i tot acompanyen temes figuratius de sirenes i monstres que, com informa J.Camps, s’allunyen de les intencions d’austeritat amb què el Cister usà el tema.

• Tiges entrecreuades amb fruits penjants semblants a una pinya o àrum. Aquest tema es repeteix en dos parells de capitells i l’últim pilar (est-nord) de la nau de llevant. No són exactament iguals, però ambdós parteixen del mateix esquema: dues tiges estriades s’entrellacen de manera simètrica deixant uns espais lliures romboïdals, en la seva part superior s’ajunten amb unes palmetes, que se cenyeixen amb una mena d’anelles, de les quals pengen uns fruits granulosos semblants a una pinya o un àrum barrejats amb fulles digitades. Un d’aquests esquemes presenta les tiges i les anelles perlades; J. Puig i Cadafalch, A. de Falguera i J. Goday apunten que possiblement vulgui copiar models d’orfebreria. L’origen del tema sembla que és tolosà, ja que coincideix amb un capitell doble del segon taller de la Daurada i presenta punts de contacte amb alguns capitells dels claustres de Sant Cugat del Vallès i la catedral de Girona(*).

• Tema de pinyes i aglans. Aquest decora dos parells de capitells i el primer pilar de l’ala est del claustre. Tema molt estès, el veiem en capitells de Santa Maria de Lluçà, la catedral d’Elna o Santa Maria de Porqueres, i també als claustres de Tarragona i Lleida. D’unes fulles llises que es disposen als angles surten unes pinyes allargades, com de pi; al centre del capitell penja un fruit de secció poligonal semblant a un aglà, sostingut, com les pinyes, per anelles. El tema de les pinyes es repeteix a la porta exterior del braç nord del transsepte, i, amb el mateix esquema que es pot veure a Vallbona, es retroba en un capitell de la seu de Tarragona, comparable a uns dels Banys de Girona(*).

• Fulles amples sota volutes. Sota les volutes d’angle s’obren unes amples i esquemàtiques fulles al centre i als angles del capitell; sembla un exemple no desenvolupat de capitell corinti en què les fulles d’acant no s’haguessin treballat. Aquest esquema es troba reproduït en cinc parells de capitells i en tres pilars (segon, tercer i quart) de la galeria est.

L’ala de llevant té, d’altra banda, tres cimacis ornamentats. Dos d’ells presenten un tema de tiges vegetals estriades que s’ondulen i entrecreuen a la meitat del cimaci, formant uns espais circulars que són ocupats per dues pinyes o àrums entre fulles digitades, i una petita pinya rodona al centre. El tema es retroba al claustre de la catedral de Tarragona, però també apareix anteriorment al claustre de Sant Cugat del Vallès i a la llinda de la canònica de Santa Maria de Manresa. J. Camps inclou aquest motiu en un grup de temes propis de la segona flora llenguadociana(*).

L’altre cimaci està decorat amb unes tiges estriades entrellaçades amb fulles digitades semblants a les palmetes d’àrum i disposades de manera simètrica.

Hom pot datar la galeria de llevant al començament del segle XIII, sent immediatament posterior a l’ala de migdia, de la darreria del segle XII. Els motius que permeten establir aquesta datació són: l’ull de bou del timpà de l’arc que es disposa entre els contraforts del claustre, que després es retroba al claustre de Tarragona, però aquí amb dos ulls de bou, i la temàtica ornamental dels capitells, que és molt propera a la del claustre de Poblet. Més tard aquesta ornamentació també apareix al claustre de la seu de Tarragona, i fins i tot, amb altres variants, es repeteix a la Seu Vella de Lleida. (NBP)

Sarcòfags exteriors

Conjunt de sepultures adossades al mur de tramuntana de l’església abacial.

ECSA-M. Catalán

Adossades a la part exterior del mur nord de l’església de Santa Maria, que dona a la plaça que hi ha davant del monestir, hom troba cinc tombes. Cal dir que al començament n’eren sis, però hi manca la primera, la més propera a la portalada.

De les cinc sepultures conservades, una és gòtica, i les altres quatre són de ben entrat el segle XIII. La plaça de davant del monestir on s’encaren les esmentades tombes fou fins al segle passat el “fossar de les monges”, això és, el lloc d’enterrament de les religioses, dames de la noblesa o benefactors.

Els murs de les esglésies esdevenien molt sovint llocs d’enterrament, Vallbona n’és una bona prova, i també la seu de Barcelona; els enclavaments principals per a dipositar-hi sepultures eren el claustre, el pòrtic, l’interior de l’església, i els volts dels temples, com les parets de les naus (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. Ill (II), pàgs. 553 i 555).

Els quatre sepulcres que ens interessen de Vallbona són de mitjan segle XIII, i es componen del sarcòfag o caixa amb coberta de dos vessants de pedra. Recolzen sobre quatre columnes, les quals, al mateix temps, apareixen col·locades sobre un podi de pedra. La seva situació exterior els ha deteriorat, i per això, en un parell gairebé no es veuen les representacions amb símbols heràldics.

Iniciem l’estudi d’esquerra a dreta, des de la portalada: el primer sepulcre que trobem és llis, no presenta cap motiu heràldic, representació o inscripció, i el seu estat de conservació és deficient. Se sustenta sobre quatre columnetes amb capitells llisos, només un d’ells esbossa unes fulles d’acant. Les seves mides són: 190 cm (des de la base de les columnes)/88 cm (vas) d’alt per 220 cm d’ample per 63 cm de profunditat.

El segon sepulcre, amb la mateixa disposició que el primer, amida 180 (amb columnes) / 82 cm (vas) d’alçada per 213 cm d’amplada per 68 cm de profunditat. A pesar del seu mal estat de conservació, s’endevinen els cards, les armes dels Cardona. Segons J J. Piquer i Jover, la tomba devia correspondre a Berenguera de Cardona (1211) (Piquer, 1983, pàg. 75). D’altra banda també trobem una Gueraua de Cardona com a abadessa del monestir, amb dues prelatures, en 1267-70 i 1273-82 (Altarriba-Baluja, 1990, pàgs. 101-102).

El tercer i el quart són els més interessants, ja que són visibles les armes de les famílies i presenten inscripcions que ens informen dels seus destinataris. En ambdós la representació de les armes s’estructura d’igual manera: al frontal del vas s’obre un espai rectangular, remarcat per una incisió, i compartimentat al mateix temps en cinc espais menors, el central reservat per a la inscripció.

Sepultura de Sibil·la de Guimerà, muller de Guerau d’Alemany, la qual hi fou traslladada l’any 1286. Al frontal del sarcòfag es poden veure les armes dels Alemany.

ECSA-M. Catalán

El tercer túmul (220/119 × 249 × 85 cm), si jutgem per la inscripció: ANNO DOMINI M CC LXXX VI KALENDAS JULII FUIT TRASLATA DOMINA SIBILIA DE GUIMERA UXOR GUERAU ALAMAN CUIUS ANIMA REQUIESCAT IN PACE AMEN, hem de suposar que fou de Sibil·la de Guimerà, esposa de Guerau d’Alemany. Als costats de la inscripció apareixen dos escuts alternats, un amb representació d’una mena d’arquets, l’altre amb l’ala dels Alemany.

A la inscripció, bastant deteriorada, del quart sarcòfag (175/75 × 214 × 63 cm) podem llegir: ANNO DOMINI MILESIMO DUCENTESSIMO CUADRAGESSIMO CUARTO NONO KA- LENDAS AUGUSTI OBIIT DOMINA MICAELA ZAZARA MULIER ... CUIUS ANIMA REQUIESCAT IN PACE AMEN. Així doncs, la sepultura devia pertànyer a Miquela Sasala (1244), els escuts de la qual, basats en formes arquitectòniques, apareixen representats al frontal del vas; a cada un dels laterals veiem una creu inscrita en un cercle, i també detectem al frontal la decoració d’una roseta de sis pètals encerclada. Aquest és un motiu usual en el romànic, el trobem força reproduït en un altre sarcòfag romànic, el de Santa Maria de Gualter, 1909-18, vol. III (II), pàg. 556), però aquí les rosetes són de vuit pètals. El tema també pot aparèixer ornant piques baptismals com la de Sant Julià d’Estaràs (vegeu l’estudi corresponent en aquest mateix volum).

En època romànica veiem un primer tipus de sarcòfag: el de la simpctangular amb XIII que el sarcòfag se situa sobre columnes i es decora amb motius heràldics (Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (II), pàgs. 557-558); exemple d’això és el sepulcre de Guillem II de Montcada, vescomte de Bearn (†1229), a Santes Creus, de realització molt propera a la data de la seva mort (vegeu l’estudi fet per F. Español en Catalunya medieval, 1992, pàgs. 112-113). Hem de reconèixer, com diu F. Español, que els monuments funeraris són poc freqüents en el romànic català de mitjan segle XIII. Tot i això, els sepulcres de Vallbona segueixen la tipologia dels de Santes Creus, encara que sense el mateix caire monumental; i les inscripcions donen una datació semblant, per la qual cosa pensem que la confecció d’aquestes sepultures se situa, també, entre la segona meitat i el final del segle XIII. (NBP) 

Esteles

Estela funerària decorada amb una creu de braços iguals, que es conserva a la part superior de la paret de tanca del cementiri de la població.

J.M. Miró

Al poble de Vallbona de les Monges es conserven vuit esteles discoïdals, sis d’elles al cementiri actual. Són situades damunt de la paret del cementiri i la majoria deuen procedir del fossar primitiu de Santa Maria la Vella, encara que alguna pot provenir del fossar adjunt al monestir, actualment transformat en plaça pública. El fossar de Santa Maria la Vella s’utilitzà des del segle XII fins a l’any 1825, l’anomenat Cementiri Vell des del 1825 fins al 1903, i l’actual fou inaugurat el 1903.

Dues d’aquestes esteles discoïdals són interessants per la tipologia de la creu que presenten. A l’estela més ben conservada, li manca el peduncle. A l’anvers el disc és decorat per una creu de braços iguals, eixamplada, d’extrems lleugerament còncaus a tocar l’orla perimetral. L’estela ha estat realitzada en baix relleu. El revers és marcat per una sexfòlia tallada a bisell.

La segona estela del cementiri que aquí estudiem amb més detall, fortament trencada pel peduncle, és decorada per una creu còncava, els braços de la qual, a tocar l’orla pels extrems, sorgeixen d’un motiu central botonat. Tot el treball és fet en baix relleu. Al dors hi ha gravada a bisell, amb una forta i sensible incisió, la figura d’una sexfòlia. El disc fa 31, 5 cm d’ample per 15 cm de gruix.

Ambdues esteles, tallades en pedra del país, han de ser atribuïdes a la darreria del segle XII o bé al XIII. (JMMR)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Rocafort, S. d., pàgs. 220-222; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (I), pàgs. 409-412 i 471-479 i vol. III (II), pàg. 574; Bergadà, 1926-27; 1928; Lladonosa, 1957; Villarrúbias, 1959; Janini, 1962, XV, pàgs. 439-452; Piquer, 1967a, vol. I, pàgs. 233-262; Solsona, 1967, vol. I pàgs. 325-328; Pladevall, 1968, pàgs. 346-351; Altisent, 1974; Carbonell, 1974-75, vol. II, pàg. 82; Piquer, 1976; Ferrer-Vives, 1977; Piquer, 1978; 1981; Dalmases-José, 1985, vol. II, pàgs. 50-87; Pomés, 1987; Capdevila, 1988a; Llorens, 1989, pàgs. 205-230; Llorens, 1990, 2 pàgs. 293-309; Piquer, 1990; Prats, 1990; Altarriba-Baluja, 1991; Rovira, 1991; Navascués, Bello, Gonzalvo, 1992; Gonzalvo-Baró, 1997.

Bibliografia sobre els capitells

• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (I), pàgs. 306 i 307; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (I), pàg. 481.

Bibliografia sobre la portada

• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (II), pàg. 804, fig. 1182; Gudiol-Gayà, 1948, pàg. 106, fig. 179; Puig i Cadafalch, 1954, III, pàgs. 88 i 96, fig. 66; Carbonell, 1974-75, vol. II, pàg. 82; Dalmases-José, 1985, vol. II, pàg. 154; Ocón, 1987, vol. I, pàgs. 437-440, i vol. II, pàgs. 258-259; Español, 1991, pàg. 396; Pallium, 1992, pàg. 116.

Bibliografia sobre els capitells del claustre

• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (II), pàgs. 718-720.

Bibliografia sobre els sacòfags exteriors

• Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (II), pàssim; Piquer, 1983a; Altarriba-Baluja, 1990; Catalunya medieval, 1992, pàgs. 112-113.

Bibliografia sobre les esteles

• Piquer, 1983a.