Situació
Vista aèria del nucli històric de Verdú, originat al redós del seu castell i ampliat més tard amb una vila nova de carrers longitudinals.
ECSA-M. Catalán
La vila de Verdú, presidida pel seu antic i gran castell, és emplaçada a 434 m d’altitud a l’esquerra del torrent del Cercavins, a l’extrem dels darrers contraforts de l’altiplà de la Segarra.
Mapa: 33-15 (389). Situació: 31TCG454085.
Verdú és a uns 5 km de Tàrrega per la carretera C-240, que des de Tarragona es dirigeix a la Seu d’Urgell i Andorra. (RBC-JBM)
Història
El lloc de Verdú, conjuntament amb Tàrrega, fou conquerit als musulmans pel comte de Barcelona Ramon Berenguer I vers l’any 1056, i poc després, el 1072, el mateix comte el cedí en alou a Arnau Company, a la seva esposa Guisla i a llur fill Oliver, per tal que hi afavorissin el poblament. La primera referència del castell data del 1080, en què Arnau Company i Guisla, en la tasca colonitzadora que els havia estat encomanada, cediren en alou a Ponç Duran i a la seva muller Ermengarda i a altres matrimonis, una part de les terres que posseïen a la marca del Mascançà, dins el terme del “castro que vocant Verduno”. L’any següent, Arnau Company i Guisla, junt amb llur fill Oliver, feren donació a Guillem Bernat i a la seva esposa Beatriu, entre altres béns, d“‘ipsum castrum de Verdu” amb tots els seus termes.
A l’inici del segle XII, el 1129, es consigna una escriptura per la qual Bernat Erall i la seva muller Llúcia, conjuntament amb Berenguer Arnau d’Anglesola i la seva esposa Guisla, encomanaren al matrimoni format per Arnau de Verdú i Ermengarda el castell de Verdú; aquest document revela que els donadors, de fet, els cediren la castlania de la fortalesa, per la qual cobrarien la quarta part de la dècima; a més, se’ls imposava la condició de residir en el mateix castell i d’acomplir diversos serveis vassallàtics. L’any 1164 Berenguer Arnau d’Anglesola feu donació a la seva filla Berenguera i al seu marit Guillem de Cervera, en propi alou, d‘“ipsum castrum et villam de Verdu”, situats al comtat de Manresa, amb tots els seus termes i les seves pertinences. Berenguera d’Anglesola, un cop vídua de Guillem de Cervera, en compliment de les darreres disposicions del seu difunt espòs, donava l’any 1173 al seu fill Guillem, entre d’altres béns, la vila i la fortalesa de Verdú; aquesta escriptura fou jurada sobre l’altar de l’església de Santa Maria de Gardeny, i amb Berenguer de Boixadors, Arnau de Timor i Iteri com a testimonis. Berenguera d’Anglesola, que vivia retirada al monestir de Santa Maria de Vallbona, conjuntament amb el seu fill Guillem de Cervera, concedí l’any 1184 una carta de població als habitants de Verdú, per la qual els eximia de l’eixorquia i del lluïsme i els garantia la lliure disposició dels seus béns; a més d’això manava que els moradors edifiquessin llurs cases davant el pla del castell, amb què es creava una vilanova, la qual, segons el document, devia ésser encerclada i protegida amb muralles i fossats.
Verdú es mantingué poc temps dins el domini dels Cervera, ja que l’any 1203, Guillem de Cervera, el fill de Berenguera d’Anglesola, conseller reial i senyor també de Juneda i Castelldans, empenyorà al monestir de Santa Maria de Poblet la vila de Verdú per tal de sufragar les despeses de la quarta croada a Terra Santa; l’any 1227, en no poder alçar l’empenyorament, Guillem de Cervera vengué a l’abat de Poblet el castell i la vila de Verdú amb els seus termes pel preu de 3 000 morabatins d’or.
Sota el domini de Poblet, Verdú esdevingué una vila pròspera i anà creixent a bon ritme. Gaudí d’un règim d’autogovern amb representació de tots els estaments socials, que de vegades s’enfrontà al batlle delegat de Poblet. Entre els privilegis que rebé destaca els de les fires de tota mena d’animals, que el rei Pere III concedí el 1378. Pocs anys més tard, el 1388, el monestir de Poblet adquirí definitivament el mer i mixt imperi sobre la vila, que mantingué fins a la desamortització del segle XIX. (RBC-MLIR)
Vila
Castell de Verdú, d’època gòtica, que va créixer al voltant d’una torre mestra central, cilíndrica, d’època romànica.
ECSA-J. Bolòs
La vila de Verdú s’estengué a ponent del castell. La seva planta no correspon pas a una quadrícula perfecta, però neix com a conseqüència de la creació d’una vilanova i fruit de la distribució ordenada de l’espai urbà. La vilanova era formada bàsicament per tres carrers que van d’est a oest i per quatre carrers longitudinals, que van de sud a nord. Hi havia, així mateix, quatre portals, el de Lleida o de Sant Miquel, a l’oest, el de la Font o de Tàrrega, al nord, el de Guimerà o Portal de Na Beneta, al sud, i el Portal Nou, a llevant. Aquest espai restà clos rere unes muralles, que incloïen, per exemple, a la banda de ponent, dues torres d’angle i tres bestorres de planta quadrangular.
Podem destacar diversos aspectes amb relació a aquesta vilanova. En primer lloc, que es tracta d’un cas de creació d’una població nova que va rebre unes franqueses, però alhora és un bon exemple d’encastellament tardà i de concentració forçada de la població. Com ja s’ha esmentat, l’any 1184, Berenguera de Cervera, senyora del lloc, va atorgar a la vila de Verdú una carta de poblament i va alliberar els habitants d’un mal ús i també del pagament d’uns determinats drets, i a més, va establir que els habitants s’havien de traslladar en un pla situat davant del castell, on havien de fer una vila, closa rere uns murs i uns valls. Aquest procés d’encastellament va significar l’abandó d’altres indrets, petits poblets com el Vilar que hi havia a l’altra banda del riu Cercavins, que segurament tenien l’origen en un moment anterior a la conquesta cristiana. És un procés semblant al que trobem, per exemple, al Segrià, arran de la creació del Castellnou de Segrià (vegeu, en aquest mateix volum, la introducció històrica dedicada a aquesta comarca).
En segon lloc, podem assenyalar el fet que l’església resta entremig del castell i la vilanova. Mentre la majoria de les vilacloses o viles castrals tenen l’església fora de llurs límits tancats per les muralles, en aquest cas, l’església, relacionada amb el castell i possiblement anterior a la vilanova, és situada dins del perímetre de les muralles vilatanes.
Trobem moltes façanes de les cases d’aquesta vilanova que reflecteixen encara segurament la divisió de l’espai creada en el moment de la concessió de la carta de poblament de l’any 1184. Al carrer de Sant Pere Claver o Carrer Major, hi ha diverses cases amb una façana que fa 330 cm d’ample i algunes que fan 510 cm, que poden correspondre a parcel·les de dues i tres braces d’ample. Als carrers de les Voltes o de Santa Magdalena hi ha algunes cases que poden tenir una amplada que correspon a 2,5 braces. De fet, caldria un estudi detallat del parcel·lari per tal de poder descobrir amb exactitud les diferents fases de construcció d’aquesta vilanova.
Fora de la vilanova, al sud, se celebrava la fira. En relació amb aquest firal i amb els principals camins que menaven cap a Guimerà i cap a Ciutadilla, en un moment més tardà, s’hi edificà el raval. (JBM)
Castell
Dins l’ampli recinte, de planta poligonal, que és ocupat per les diverses dependències del castell, l’element constructiu més antic és la torre cilíndrica. La resta de construccions ja pertanyen als segles XIII o XIV o bé, fins i tot, a un moment més tardà. La porta d’entrada a aquest recinte, acabada amb un gran arc de mig punt, s’ha de datar, per exemple, cap al segle XV.
La torre mestra, situada a la banda meridional d’aquest clos del castell, prop de l’entrada i al mig del pati, té una planta circular. La seva alçada actual és d’uns 22 m. A l’interior, l’espai resta repartit actualment en tres compartiments. A sota hi ha una cambra cega, acabada amb una falsa cúpula. Té una alçada d’uns 6 m i un diàmetre intern de prop de 5 m. La part inferior d’aquest espai, amb una fondària de gairebé 1 m més, és buidada a la roca. A la part superior d’aquesta cambra, un pou estret (2 m de diàmetre), amb una longitud de 2,5 m, permetia de passar d’aquest espai cec inferior al pis principal. Aquesta cambra inferior devia servir com a rebost o com a celler, bé que potser, si convenia, podia ésser utilitzada com a presó.
A la cambra principal s’accedia per una porta oberta al mur, a uns 8 m del sòl exterior. Aquesta porta és acabada, a fora, amb un arc de mig punt format per unes dovelles acuradament treballades. Modernament es construïren davant de la porta tres grosses mènsules de pedra, que suportaven una plataforma volada també feta de lloses. Al principi, com en totes les altres torres d’aquesta mena, només hi devia haver segurament una plataforma de fusta.
La cambra principal té un diàmetre de 3,5 m i, actualment, una alçada de 5,5 m; és acabada amb una cúpula. El gruix de la paret és d’uns 2 m. En el passadís que comunica la porta exterior amb la cambra, a mà esquerra, s’obre una porteta acabada amb un arc de mig punt, inici d’una escala de cargol força estreta, que, per dins del mur, permet de pujar al pis superior.
La cambra superior ara té una alçada de 8 m. A uns 2 m de terra hi ha un relleix a la paret, que sembla que reflecteix que hi havia un pis intermedi (que era més alt, atès que la cambra principal segurament no era tan alta). Tardanament, aquest compartiment superior fou acabat amb dos arcs de mig punt transversals i paral·lels entre ells, que suporten la coberta o terrat. Entremig d’aquests dos arcs hi ha una petita obertura que continua amb un corredor, que acaba, a l’exterior, amb una petita porteta coronada per un arc de mig punt. A la dreta surten unes escales que permeten d’accedir al terrat.
El terrat de la torre resta envoltat de merlets. Alguns d’aquests merlets, recentment, han estat aixecats, de tal manera que entre ells s’han pogut fer uns arcs que cobrien les obertures o portetes que s’hi crearen. Al mur exterior, per sota el nivell dels merlets, hi ha una sèrie de forats o traus que fan pensar que en algun moment hi hagué una galeria volada, feta de fusta.
Els murs d’aquesta torre són fets amb carreus força grossos i molt ben escairats, col·locats a trencajunt. Les dues obertures principals són la porta del primer pis i la porteta que hi ha gairebé al nivell del terrat. A més hi ha alguna espitllera, destinada a il·luminar, per exemple, l’escala que hi ha encastada a la paret.
Aquesta torre, d’acord amb les seves característiques, ha d’ésser datada cap al segle XII (o potser fins i tot a l’inici del segle XIII). Podem assenyalar les transformacions importants que ha sofert el seu interior, mentre la seva cara exterior ha restat molt ben conservada.
D’altra banda, pel que fa a aquest notable edifici, cal cridar l’atenció sobre l’existència de l’escala encastada, que aprofita el gruix del mur per a passar d’un pis a l’altre, solució que també trobem en alguns altres edificis d’aquesta època, militars o, fins i tot, religiosos.
En passar aquest castell de Verdú, al segle XIII, a dependre del monestir de Poblet, se li donà un caràcter més residencial i hi prengueren importància les estances destinades als serveis agrícoles i a fer de magatzem. D’aquest moment deu ésser la gran sala que hi ha, a peu pla, al costat de la torre, a la banda oposada d’on s’obre la porta d’accés al recinte del castell. Aquesta sala conté vuit arcs apuntats i diverses espitlleres. Sembla que podia servir de graner i també d’indret on es trepitjava el raïm, el most del qual queia al celler que hi havia a sota, acabat amb una volta de canó. En aquest possible celler hi ha uns petits canals destinats a conduir el most cap als diversos vaixells o botes, que hi havia arrenglerats a banda i banda. Damunt d’aquestes dues sales hi ha la gran sala gòtica. Al nord d’aquesta sala s’adossà la torre de planta quadrangular que rep el nom de Torre Escapçada i que en realitat feu de contrafort de la sala, que tendia a obrir-se a causa de la pressió dels arcs. D’aquest moment més tardà, fora, per tant, del marc cronològic d’aquesta obra, són també altres dependències i cambres que trobem dins l’espai clos per les muralles del castell. (JBM-RBC)
Bibliografia
- Piquer, 1968a, pàgs. 9-11; Font i Rius, 1969-83, vol. I, doc. 174, pàgs. 241-242 i vol. II, pàgs.712-713; Els castells catalans, 1979, vol. VI (II), pàgs. 1 071-1 082; Bertran, 1984; Boleda, 1984; 1988, pàgs. 221-241; Altisent, 1993, vol. I, doc. 21, pàgs. 38-39, doc. 25, pàgs. 41-42, doc. 71, pàg. 75, doc. 258, pàg. 205, doc. 457, pàgs. 341-342 i doc. 470, pàg. 352.