Santa Maria de Verdú

Situació

Porta original de l‘església, al mur de ponent, una obra destacada de l’“escola de Lleida”.

ECSA-M. Anglada

L’església parroquial de Santa Maria és situada al costat del castell, en un indret limitat per un desnivell emmurallat on s’orienta la capçalera del temple i des d’on s’albira una àmplia panoràmica vers la vall del Cercavins.

Mapa: 33-15 (389). Situació: 31TCG454085.

Per a arribar-hi cal seguir l’itinerari que s’ha indicat en la monografia precedent. (XSB-RBC)

Història

Poc temps després de la conquesta del lloc de Verdú vers l’any 1056 per part del comte Ramon Berenguer I de Barcelona, aquest cedí l’indret el 1072 als esposos Arnau Company i Guisla i llur fill Oliver per tal que el colonitzessin. En aquest document es fa referència a l’“ecclesia vel ecclesiis quam vel quas illic faceritis”, la qual cosa indica que potser ja existia una església o en tot cas fou bastida molt aviat per a servir al culte dels repobladors, ja que consta com a existent en les llistes de parròquies del bisbat de Vic dels segles XI i XII. Sembla que aquesta primitiva església era dedicada a sant Nicolau.

L’església de Verdú consta ja edificada i amb ple servei de culte garantit per uns clergues l’any 1129, en què els esposos Bernat Erall i Llúcia, i Berenguer Arnau d’Anglesola i Guisla, encomanaren a Arnau de Verdú i a la seva muller Ermengarda el castell de Verdú en qualitat de castlans.

Al segle XIII Guillem de Cervera, que havia heretat Verdú dels seus pares Guillem de Cervera i Berenguera d’Anglesola, l’empenyorà al monestir de Poblet, el qual l’adquirí definitivament el 1227. Així, a mitjan segle XIII, quan la vila estava ja plenament integrada al domini de l’esmentat monestir, es bastí una nova església, segons ho mostra la deixa de Guillem Móra de l’any 1265, que en el seu testament deixà al capellà major, al vicari i a l’església de Santa Maria 12 diners per a la seva obra (“dimitto operi sancta Maria XII denarios”). També d’aquest mateix any consta el llegat testamentari de Jaume Laar, fill de R. Laar, el qual deixà “ad operi Sanctae Mariae II solidos et capellano majori II solidos et A. Pelati XII denarios”. És interessant fer notar que en aquest moment ja havia canviat l’advocació primitiva de sant Nicolau per la de Santa Maria, probablement per influència del monestir pobletà.

En la relació de parròquies i esglésies que els anys 1279 i 1280 contribuïren a sufragar la dècima papal col·lectada a la diòcesi de Vic, hi figura, dins el deganat d’Urgell, que el rector de l’església de Verdú satisféu el primer any esmentat 110 sous i el segon tan sols 18.

Al principi de l’any 1296, l’obra devia estar pràcticament acabada, ja que es troba una capitulació en la qual R. Berenguer, constructor de campanes de Manresa, promet a Jaume Bonet, Pere Cornellana, Pere Gaset i Pere Bonet, pagesos de Verdú, i a tots els homes de la universitat de Verdú de bastir unes campanes de bon so a l’església de Santa Maria; per la seva banda, aquests homes prometeren donar a R. Berenguer 120 sous i una lliura i quatre quintars d’aram i una campana per fondre-la procedent de la primitiva capella de Sant Nicolau. Aquesta notícia probablement anuncia l’acabament de les obres del nou temple.

L’heràldica dels Alemany hi és abundantment representada a partir de l’inici de la volta del temple, i hom l’atribueix al rector d’aleshores Berenguer Alemany, que ho fou durant l’últim quart del segle XIII; l’aportació d’aquest rector degué ser considerable, ja que el seu escut també figura esculpit a la porta d’entrada a la rectoria, contemporània a l’església.

El monestir de Poblet l’any 1235 va interposar un plet contra la mensa episcopal de Vic per apoderar-se del patronatge de l’església parroquial de Verdú, propietària de moltes terres, puix que, com ja s’ha dit, pertanyia aleshores a la diòcesi de Vic. Després de moltes apel·lacions per part de Poblet, es decidí a favor de Vic l’any 1240. Més endavant, l’any 1326, el bisbe de Vic encaminà un procés per adquirir el títol i les rendes del rector de Verdú, que eren molt sanejades, cosa que aconseguí del papa Joan XXII l’any 1330 amb la condició que havia de residir a Verdú, per espai de dos mesos. Des d’aleshores, el títol de rector de Verdú va ser tingut pel bisbe de Vic, el qual nomenava un substitut que rebia el nom de vicari perpetu, i malgrat la incorporació de Verdú a la diòcesi de Solsona l’any 1592, el bisbe de Vic mantingué el títol fins l’any 1916. (RBC)

Església

Interior de l’església, amb els grans arcs formers de perfil apuntat que comuniquen la nau central amb les falses naus laterals.

ECSA-X. Solé

Es tracta d’un edifici molt transformat per un seguit de reformes i ampliacions que modificaren l’estructura original romànica, de la qual només resta la portada principal situada al mur de ponent. L’església, en el seu origen, era un edifici d’una sola nau coberta amb una volta de canó de perfil lleugerament apuntat, i capçada a llevant per un transsepte amb els braços coberts per voltes de creueria i obert al temple mitjançant dos arcs formers de perfil apuntat. Aquesta estructura fou ampliada amb la construcció de capelles laterals obertes a la nau a través d’arcs formers de mig punt, els quals descansen, a la banda del transsepte, sobre pilars de base rectangular sense interrompre la continuïtat lineal dels paraments de la nau.

El procés de modificacions culminà amb l’allargament de la nau vers llevant per a afegir-hi la sagristia, i també l’allargament del transsepte de l’església cap a llevant i ponent, amb què es definia així una planta semblant a la de tres naus. La nau lateral nord és capçada a llevant per una absidiola de planta rectangular coberta amb volta de creueria i s’acaba a ponent amb un campanar de torre de planta quadrada. La nau lateral sud, versemblantment fruit d’una sola ampliació en època renaixentista, és capçada a llevant amb una absidiola de planta hexagonal i a ponent amb el baptisteri; aquest, però, és obert a la nau central mitjançant un arc de mig punt de perfil semicircular. Ambdues naus laterals falses són compartimentades per arcs torals apuntats, que arrenquen de pilastres rectangulars i mènsules, les quals reben els nervis de les voltes de creueria, alhora que són reforçats per uns contraforts que es manifesten als angles i als murs laterals de l’edifici. També es construí el cor amb embigat, sobre un arc de mig punt, el qual arrenca de mènsules encastades als murs laterals de la nau central de l’església.

Al mur de ponent s’obre la portada romànica, datable al segle XIII, la qual és composta d’arquivoltes en degradació que presenten un ric repertori escultòric de diferents temes geomètrics, i columnes i capitells decorats. A la mateixa façana ponentina hi ha un rosetó gòtic, una porta d’accés al campanar i dues finestres d’una sola esqueixada a l’interior, una de les quals il·lumina el baptisteri. Aquesta façana s’aixamfrana als seus extrems, probablement condicionada per l’antic entramat de carrers medievals, alhora que s’obre un carrer ample però de tram curt.

A la façana de migjorn, oberta a una plaça de dimensions considerables, hi ha una portada d’estil renaixentista que coincideix amb el transsepte del temple, i tres finestres de doble esqueixada amb ornamentació escultòrica d’estil gòtic, emmarcades pels contraforts coronats amb pinacles que modulen la façana. A la façana nord, més desordenada per culpa dels successius afegits, hi ha una porta petita d’accés al transsepte i quatre finestres ornamentades, dues d’una sola esqueixada a l’interior, a la banda de la capçalera.

L’aparell constructiu de l’edifici és format per carreus regulars que es disposen en filades uniformes, tant als murs interiors com a la volta de canó i als arcs de la nau central; aquest tipus d’aparell és característic de l’arquitectura romànica tardana. D’altra banda, la pedra tova que forma l’aparell a la banda exterior de l’església es troba força erosionada, sobretot a la portada romànica. (XSB)

Portada

Planta, alçat i secció de la portada de ponent de l‘església, a escala 1:50.

M. Anglada

A la façana ponentina de l’església parroquial de Santa Maria de Verdú s’obre una portada d’arc de mig punt, directament obrada a la façana, sense recórrer, doncs, a la solució estructural de disposar-la en un cos sobresortint amb relació al mur. L’atrompetament de la portada s’aconsegueix mitjançant tres arquivoltes concèntriques en degradació, la més externa acabada en una arcada a la manera de guardapols, les quals rodegen l’arc d’ingrés. Tots aquests elements recolzen damunt les línies d’impostes, que es disposen sobre les columnes de fusts monolítics llisos, tres per banda, i els intercolumnis corresponents, executats en aresta viva. Les dues motllures abossellades de l’arcada d’ingrés es perllonguen per la superfície mural de les antes. Els elements sustentants no arrenquen directament de terra, sinó d’un sòcol que ha patit molt els efectes de l’erosió. La decoració escultòrica, que és de tipus geomètric, vegetal i figuratiu, es concentra a les arquivoltes, guardapols, línies d’impostes, capitells i zona superior dels intercolumnis i antes.

Decoració esculpida de la portada de ponent.

ECSA-F.J de Rueda

L’ornamentació del guardapols consisteix en un banda de puntes de diamant i, més endins, s’hi pot veure un rivet integrat per arcuacions amb acabament triangular que conté una ornamentació perlejada. Un motiu de ziga-zagues calades, amb la cara anterior resseguida per dues línies incises i el lateral inferior per una, orna l’arquivolta externa. La intermèdia conté una cinta perlejada que es va creuant formant ondes, de cadascuna de les quals penja, a la manera d’una arracada, una forma aproximadament ròmbica, que n’inclou dues més d’incises. Segueix un soguejat i, a continuació, la repetició ininterrompuda d’una flor de lis. L’arquivolta interna està ornada a través d’un seguit d’ogives, on la cara anterior està resseguida per un parell de línies incises i l’intradós tan sols per una. Finalment, al dovellatge de l’arc d’ingrés, hi trobem un filet constituït per puntes de diamant.

Relleus corresponents a la línia dels capitells i les impostes dels brancals esquerre i dret, segons l’espectador, de la portada occidental.

ECSA-F.J. de Rueda

Hi ha tot un conjunt d’obres, essencialment portades, que pertanyen al que hom ha anomenat “escola de Lleida”, de la qual la portada occidental d’Agramunt i la dels Fillols de la Seu Vella de Lleida constitueixen els exemples més reeixits. Malgrat que la major part de mostres es troben a les comarques lleidatanes, hi ha una difusió força notable a la resta de Catalunya i a Aragó —sobretot a la província d’Osca—, i la seva influència arriba fins a terres castellanes i valencianes. Aquesta filiació es basa en l’empremta tolosana que el darrer taller escultòric de la Daurada va imprimir a totes aquestes obres, de les quals es perceben moltes similituds pel que fa a la composició i als repertoris emprats, especialment en els de tipus geomètric i vegetal. Un bona part dels temes que trobem en aquestes arcades suara descrites de la portada de Verdú, inclosa tradicionalment dins de l’“escola lleidatana”, són precisament els que de manera reiterada s’han considerat com a peculiars d’aquesta escola. Llevat de la línia d’ogives, que no hi apareix, i de la banda de flors de lis, que ha estat substituïda per una de palmetes, la resta dels motius són els mateixos que els que decoren el guardapols, les arquivoltes i l’arcada d’ingrés de la portada de Vilagrassa. Basant-se en peculiaritats que presenta la decoració d’alguna de les arcades de les portades de Verdú i Vilagrassa, F. Fité (1991, pàg. 87) considera la possibilitat de donarlos una altra filiació. En aquest sentit, esmenta, per exemple, la presència en una de les arquivoltes de la portada de Verdú d’un motiu de soga del tipus usual en altres àrees geogràfiques, com la rossellonesa, on apareix, verbigràcia, a les portades de les esglésies de Santa Maria de Cornellà de Conflent, Sant Jaume de Vilafranca de Conflent —l’oberta a la zona occidental del mur nord— o Santa Maria d’Espirà de l’Aglí, ornamentant una de les arquivoltes. S’ha de dir, però, que el motiu que hi ha en aquestes obres esmentades per l’autor presenta algunes variants amb relació a Verdú, ja que consisteix, de fet, en un cordó en forma d’esses adjacents o d’estries helicoïdals àmplies que es troba, a més, decorat amb més o menys profusió (vegeu-ne els corresponents estudis en els volums VII, pàgs. 409-410 i 537-539, i XIV, pàg. 226, respectivament, d’aquesta mateixa obra). Aquest motiu d’estries helicoïdals àmplies també apareix en una de les arquivoltes de la portada de Sant Esteve de Guils de Cerdanya (vegeu el volum VII, pàg. 150, d’aquesta mateixa obra). Però aquest tema que trobem a les portades catalanes al nord dels Pirineus és present igualment en algunes obres empordaneses, com ara a les portades de les esglésies de Santa Maria de Cistella, Santa Maria de Lledó i Sant Pere de Navata —a totes tres ornen una de les arquivoltes—, que han estat àmpliament analitzades per J. Camps (vegeu el volum IX, pàgs. 449-451, 536-545 i 576-579, d’aquesta mateixa obra), i de les comarques de la Garrotxa i del Ripollès, com, per exemple, a les portades de les esglésies de Sant Cristòfol de Beget, Sant Vicenç de Besalú —porta de migjorn— i Sant Esteve de Llanars, desenvolupat també en una de les seves arquivoltes (vegeu el volum IV, pàgs. 145-146 i 184-188, i volum X, pàgs. 136-138, respectivament, d’aquesta mateixa obra). Les portades de Beget i de Llanars ens interessen especialment, ja que damunt les columnes interiors recolza, a part del motiu d’estries helicoïdals àmplies, un altre, de menys grossària, que consisteix en un motiu de soga semblant a la de Verdú, on adquireix, però, unes majors dimensions(*). A la comarca garrotxina aquest mateix tema que decora una de les arquivoltes de l’església de Verdú també apareix en finestres, com ara a la de sobre de la portada de la façana de ponent de l’església de Sant Pere de Besalú, en una de les obertes a l’absis de l’església de Sant Miquel de la Miaña o en una altra situada al mur meridional del santuari de la Mare de Déu dels Arcs (vegeu el volum IV, figs. pàgs. 207, 330 i 355 d’aquesta mateixa obra) i sobretot en piques baptismals, decorant la eva superfície exterior, com a les de les esglésies de Sant Cristòfol de Beget, Sant Joan les Fonts, molt ricament esculpida, Sant Martí de Capsec, Sant Martí de Bianya o de Solamal, Sant Salvador de Bianya, Santa Maria de Puigpardines o Sant Romà de Joanetes, ornamentació que també retrobem en piques baptismals d’altres comarques. Així mateix, la coneguda portalada de Santa Maria de Ripoll conté aquest motiu de soga decorant el tor que hi ha per damunt de la socolada del seu frontispici, a tots dos costats de l’entrada. Malgrat que la Garrotxa i el Ripollès siguin dues de les comarques on podem trobar més difós aquest motiu, apareix també en alguns altres indrets i, no cal dir-ho, a la portada de Santa Maria de Vilagrassa.

Un motiu geomètric, configurat per quatre cintes perlades que s’entrellacen, orna, com a Vilagrassa, les línies d’impostes de tots dos costats de la portada de Verdú. Com allí, les cintes surten de la boca dels dos petits caps d’animals, probablement llops, que hi ha als extrems exteriors, un per banda, en un estat molt deficient. Aquest motiu de l’entrellaç, que apareix profusament en l’art antic, el trobem bastant sovint en època medieval. Decorant també les impostes és present, entre altres obres, a la tardana portada de la capella de Santa Llúcia de Barcelona, si bé en aquest cas les cintes no estan perlejades (vegeu el volum XX, pàg. 185, d’aquesta mateixa obra).

Capitells centrals del brancal dret de la portada oest,.

ECSA-F.J. de Rueda

Per dessota de la línia d’impostes de cada costat de la portada de Verdú es desenvolupa una mena de fris seguit, decorat escultòricament. Iniciarem la lectura pel brancal esquerre de la portada —des del punt de vista de l’espectador—, anant des de fora cap endins i, a continuació, analitzarem la del brancal oposat, en aquest cas seguint la direcció contrària, o sigui, de l’interior vers l’exterior. Com que en algunes zones aquesta escultura es troba força malmesa, de vegades haurem de recórrer, per saber què s’ha volgut representar, a la portada de Vilagrassa, més ben conservada, ja que en alguns casos s’han emprat els mateixos models iconogràfics. Aquest fenomen ja queda perfectament palès en el relleu de l’extrem del costat esquerre de la portada de Verdú. Hi apareix el mateix motiu i idèntic esquema compositiu que en el de la portada de Vilagrassa, on té el mateix emplaçament. Es tracta de dos dracs alats que s’entrellacen, de manera que el dirigit vers l’exterior mossega per la cua, avui dia perduda, però ben visible a Vilagrassa, un quadrúpede disposat cap per avall, possiblement la representació d’un felí(*). Es tracta, doncs, de la representació d’una lluita entre animals, temàtica que durant el romànic va tenir un gran desenvolupament. A més, a la zona inferior del relleu, a l’espai deixat per les cues dels monstres, s’hi distingeix una forma arrodonida força erosionada que deu representar un petit cap antropomorf. Per contra, no hi trobem, si més no en l’estat de conservació actual, la testa d’animal que apareix a la part superior del relleu vilagrassí. En el primer capitell s’ha emprat el mateix model iconogràfic que a Vilagrassa, on, a més, orna també el capitell extern del costat esquerre de la portada —des del punt de vista de l’espectador—. S’ha representat una figura humana dreta, vista frontalment, flanquejada per dos felins rampants, un a cada banda, compartint igualment la particularitat d’haver-se disposat, a l’extrem dret, un altre animal, segurament fèlid, del qual només és visible una part, que mossega la cua d’una de les feres. És una evocació del tema del domador d’animals, tal com es dedueix de l’actitud del personatge i de les feres. En el següent capitell, damunt d’un fons d’acant, s’ha disposat un àngel dempeus, frontalment, amb les ales desplegades, que amb totes dues mans sosté un objecte, segurament un llibre, on encara s’hi poden distingir algunes lletres incises, conformant el mot “REX”. El capitell intern és ocupat per un seguit de cintes perlejades entrellaçades, amb tres pinyes en fort alt relleu disposades a la part superior. A més, un xic més avall de la zona intermèdia del tambor hi ha quatre elements molt deteriorats, que potser són la representació d’altres tantes pinyes.

A l’inici de la part exterior de l’anta es continua amb la decoració de cintes perlejades i, després, hi trobem la representació de l’anyell místic, orientat vers l’interior, que, amb la pota davantera destra doblegada, sosté una creu. És el mateix tema iconogràfic que hi ha a Vilagrassa, en aquest cas disposat a l’intradós de l’anta d’aquest costat i orientat a l’inrevés. Es tracta d’un símbol cristològic que fa referència, a través de la creu, a la idea de sacrifici i mort. En època romànica va gaudir d’una gran fortuna, i es representà sobretot, pel que fa a l’escultura, a les portades. Cintes perlejades omplen la superfície de la motllura marcadament abossellada que hi ha a l’angle de l’anta i, ja a l’intradós, s’hi ha representat un colom, orientat cap a l’exterior i, per darrere seu, un jove dempeus amb els braços aixecats. A més, les potes de l’ocell i les extremitats inferiors del personatge són enllaçades per una cinta perlejada amb els extrems acabats en flors. Pensem que el colom fa referència a l’Esperit Sant i el jove és la representació de l’orant. Aquest darrer tema, que apareix a l’art paleocristià, recollint una iconografia d’origen pagà convenientment adaptada, va tenir una àmplia difusió als primers temps del cristianisme, com ho palesen les nombroses representacions catacumbals, però després patí una forta disminució amb relació a la seva utilització. En època romànica la imatge de Daniel a la fossa dels lleons sol caracteritzar-se per adoptar aquesta actitud, però també trobem la figura de l’orant en d’altres contextos. La idea de la salvació queda, doncs, força emfasitzada a la portada verdunina, ja que a la representació de l’Agnus Dei cal afegir la de l’Esperit Sant i la de l’orant.

Figuració esculpida que ocupa la cara externa dels pilars de l’arc de la porta, a l’alçada de la línia dels capitells.

ECSA-F.J. de Rueda

A la zona interior de l’anta de l’altre costat s’han representat dos personatges dempeus, orientats cap a la dreta i, a continuació, un quadrúpede, segurament un ós, dirigit vers la sinistra. Mentre que el primer personatge porta un element arrodonit, que deu representar un instrument de percussió, l’altre sembla sostenir un bastó. Per damunt de la indumentària d’aquest darrer personatge es distingeixen perfectament dues grapes de la fera. Sembla que es podria tractar d’una d’aquelles escenes de música, joc i espectacle tan típiques del món medieval, proveïdes de connotacions negatives, i de les quals l’art romànic ens ha subministrat nombrosos exemples i d’una gran varietat, ja que poden incloure músics, malabaristes, ballarines, saltimbanquis, joglars… A la portada de Verdú la fera sembla que fa algun exercici d’equilibri, sota la direcció de l’ensinistrador, i ajudat pel ritme que li marca l’altre personatge a través de l’instrument musical(*). A continuació, a la part superior de la motllura abossellada, al mateix angle, s’hi ha disposat un cap, versemblantment humà. Segueix el tema d’Abraham en el moment de sacrificar el seu fill Isaac. Aquest ha estat representat frontalment, a la gatzoneta damunt d’un altar. A continuació trobem Abraham dret, igualment de front, que amb la mà dreta porta el seu fill i amb l’altra sosté el coltell. Més enllà, s’ha representat un àngel amb les ales desplegades, disposat també frontalment, que amb la destra detura l’acció del gran patriarca prest a consumar el sacrifici i amb l’altra assenyala vers el costat contrari, on apareix un moltó, animal que Abraham substituirà pel seu fill, oferint-lo en holocaust. Per damunt del quadrúpede hi ha uns matolls i un colom(*). Hom podria interpretar aquest ocell com una al·lusió a l’Esperit Sant, en substitució de la dextera Domini, imatge que, en aquest context, apareix sovint. La mà esquerra de l’àngel, que sembla assenyalar l’ocell, reforçaria aquesta hipòtesi. Tanmateix, no es pot descartar la possibilitat que s’hi hagués disposat simplement per omplir el buit d’aquesta zona, amb una finalitat purament ornamental, com passa al relleu més extern d’aquest brancal de la portada al qual ens referirem més endavant, si atenem a l’excepcionalitat que el motiu del colom té dins el tema del sacrifici d’Isaac, el qual durant l’època medieval apareix representat en algunes ocasions. Dins l’escultura romànica catalana es troba representat en una pilastra procedent de l’antiga església parroquial de Sant Miquel de Camarasa —MNAC—, al capitell més interior del brancal dret —des del punt de vista de l’espectador— de la portada de l’església ribagorçana de la Mare de Déu de Baldós de Montanyana (l’escena s’ha de completar amb el moltó representat al capitell que li segueix), al relleu meridional del pilar sud-oriental del claustre de la catedral de Girona, en un capitell de l’ala sud del claustre de la catedral de Tarragona, en un capitell català conservat al Musée de Cluny de París, que I. Lorés ha considerat recentment com a procedent del claustre del monestir empordanès de Sant Pere de Rodes(*), i segurament coronant la segona motllura abossellada —de fora endins— del brancal esquerre —des del punt de vista de l’espectador— de la portada oberta al mur de migdia de la catedral de Roda d’Isàvena. En cap d’aquestes obres no s’hi ha representat el colom que trobem a la portada de Verdú. El sacrifici d’Isaac és una prefigurado del sacrifici de Crist, i constitueix, per tant, una al·lusió a la redempció i salvació. D’igual manera que Isaac és el redimit a través de la seva substitució pel moltó, així mateix la humanitat ho és mitjançant Crist, que la reemplaça en la creu(*).

Al sacrifici d’Isaac segueix un capitell on es combinen elements vegetals i figuració. La zona inferior del tambor s’ha cobert de fulles d’acant, per damunt de les quals s’han disposat sis caps d’animals arrenglerats, amb trets distintitus. Sembla que s’hi han representat l’ase, el mussol, el llop, el gos, la cabra i un altre animal difícilment identificable. Més amunt trobem una filera de palmetes, per sobre de les quals s’han esculpit vuit petits caps, també arrenglerats, en aquest cas antropomorfs. Aquesta iconografia de caps humans i zoomòrfics disposats entre elements vegetals, que té uns orígens orientals, sembla que a Verdú pren un significat negatiu, relacionat amb el pecat, si es tenen en compte les connotacions negatives dels animals representats. A la part superior de l’angle del següent capitell hi ha un cap monstruós de la boca del qual sorgeix una cinta perlejada, que, en multiplicar-se, empresona dues figures femenines bicorpòries, que aixequen els braços. Mentre que amb una de les mans s’agafen a un dels extrems de les cintes, acabats en dos caparrons, amb l’altra s’aferren a la boca de la carassa. Figures empresonades per cintes o tiges sorgides de les boques d’algun mascaró són bastant usuals dins del romànic. Són representacions que acostumen a tenir una significació negativa, relacionada amb el pecat, com també sembla escaure’s a la portada verdunina. La zona inferior del capitell més extern és ocupada per un reng de fulles d’acant i la superior per dos elefants afrontats, animals que es caracteritzen per les qualitats positives que des de l’antiguitat se’ls ha atorgat. Emplaçat al mateix lloc retrobem aquesta representació a la portada de Vilagrassa, on la composició s’ha enriquit amb l’afegit d’un segon reng de fulles d’acant, disposat damunt del primer. En un parell de capitells de l’interior de l’absis de l’església del monestir ripollès de Sant Joan de les Abadesses hi trobem també el tema dels dos elefants afrontats. Al relleu exterior d’aquest costat apareix novament el mateix motiu que, ocupant el mateix lloc, hi ha a la portada vilagrassina. Consisteix en la representació d’un lleó en posició rampant, figurat de perfil, llevat del cap, que ho ha estat frontalment. Porta corona i amb la pota davantera esquerra sosté un capet que, pel paral·lel de Vilagrassa, sabem que és antropomorf. Damunt de la punta de la seva cua hi ha un ocell. Ocupant la zona inferior, a l’espai deixat pel lleó, s’hi ha representat el que sembla una guineu panxa enlaire. Es tracta, doncs, d’una escena de lluita de la qual el lleó ha sortit triomfant.

A la banda esquerra de la portada —des del punt de vista de l’espectador—, adjacent al guardapols, hi ha un alt relleu solt que representa un quadrúpede orientat cap a la sinistra, força malmès.

Relleus corresponents a l‘intradós dels pilars que sostenen l’arc de la porta, alineats amb els capitells dels brancals.

ECSA-F.J. de Rueda

L’estructura arquitectònica de la portada de Verdú és molt similar a la de l’església de Vilagrassa. Aquestes coincidències també es donen en el pla compositiu i fins i tot, com hem vist, iconogràfic, amb la utilització d’uns mateixos models. El guardapols i l’arc d’ingrés d’ambdues portades contenen els mateixos motius ornamentals. La banda de ziga-zagues de l’arquivolta més externa de Verdú, la retrobem a la intermèdia de Vilagrassa. Els tres temes que ornen la segona arquivolta de la portada de Verdú són els que apareixen a l’arquivolta exterior de la de Vilagrassa, amb l’única variació del motiu vegetal, flors de lis en aquella i palmetes en aquesta. La diferència més notòria es dóna en la decoració de l’arquivolta interna, ja que la línia d’ogives de Verdú ha estat substituïda, a Vilagrassa, per un seguit de puntes de diamant. Idèntic és el motiu que ocupa les línies d’impostes de totes dues portades, com també els capets zoomòrfics dels extrems exteriors. Si d’aquí passem a la decoració escultòrica dels frisos seguits que hi ha dessota de les línies d’impostes, tot i que en alguns casos hi ha diferències notables pel que fa als temes iconogràfics representats, les coincidències continuen sovint fins als més mínims detalls: lluites entre feres, domador d’animals, elefants afrontats, l’anyell místic. En algun cas veiem com hom ha utilitzat el mateix motiu situantlo en un context diferent. Així succeeix amb l’àngel del capitell intermedi del brancal esquerre de la portada de Verdú, figurat de manera isolada, que té una gran semblança amb els àngels que apareixen a Vilagrassa, sobretot amb el representat a l’intradós de l’anta dreta. Altres vegades es percep l’ús del mateix motiu, però de manera més simplificada a Verdú que a Vilagrassa. Això passa, per exemple, al capitell de cintes entrellaçades i pinyes del brancal esquerre de totes dues portades, en què a Verdú s’ha prescindit dels capets zoomòrfics, o en el que conté el tema dels elefants afrontats, situat al costat oposat, en què els dos rengs d’acants de Vilagrassa s’han reduït a un a la portada verdunina. Estilísticament les similituds són també molt acusades. Malgrat la forta erosió que pateix l’escultura de la portada de Verdú es poden distingir alguns detalls que també es troben a Vilagrassa. S’hi detecta, per exemple, una identitat en la manera de fer les ales dels àngels, amb tot un seguit de petits cercles a la part superior i la resta recorreguda per diverses incisions longitudinals. D’altra banda, els caps dels personatges de totes dues portades, molt grossos, són arrodonits, amb els trets facials indicats de manera sumària, i es poden observar també semblances en la manera de fer els elements vegetals i geomètrics. De tot això sembla que cal concloure que hi ha una identitat de taller pel que fa a la decoració escultòrica de les portades de Verdú i Vilagrassa. Finalitzada l’una, el taller es degué traslladar a fer l’altra, situada a uns pocs quilòmetres. La qualitat de l’escultura de Vilagrassa, que ja és bastant mediocre, especialment en la figuració, pateix una minva en la de Verdú, on els defectes i les deficiències són encara més notables, sobretot en els motius antropomorfs i zoomòrfics.

Sembla que la portada de Verdú s’ha de datar, igual que la de Vilagrassa, a la segona meitat del segle XIII, probablement en un moment bastant avançat dins d’aquesta centúria, i, juntament amb elements que fan que puguem parlar del que habitualment es qualifica d’inèrcia del romànic, n’apareixen d’altres, detectables sobretot en la figuració, més aviat gòtics. (FJRR)

Escultura

Revers d’una estela funerària trobada en enderrocar-se la sagristia vella, decorada amb la representació d’un palau, segurament un motiu heràldic.

J.M. Miró

Procedents de l’antic fossar de la població, situat a redós de l’església parroquial de Santa Maria, es conserven setze esteles discoïdals, algunes de les quals foren emprades com a material de construcció al mur de contenció del nou cementiri. Formen un aplec variat, datable del romànic fins al segle XV probablement. Fixades a l’esmentat mur del cementiri n’hi ha dues que es poden datar dels segles XII-XIII. Es troben senceres i les dues són decorades amb orla circular simple i una creu grega de braços iguals, tocant l’orla pels extrems. Una és de tipologia eixamplada i l’altra paral·lela concavada. Les dues esteles són treballades en baix relleu.

En enderrocar-se la rectoria vella situada a tocar de l’antic cementiri aparegué un ampli fragment d’una estela discoidal decorada. A l’anvers hi ha representada una original creu recreuada unida pels extrems a l’orla circular simple. El recreuat és format per vuit peces, dues per cada braç, d’angle agut, amb el vèrtex a l’exterior, formant així mateix una altra creu d’extrems aguts a manera de creu retrinxada. Al revers de l’estela, també amb orla, s’hi ha representat un palau, amb una estructura allargada i sense torres, bé que merletada. Aquest bocí d’estela, corresponent al seu disc, fa 37 cm per 35 cm i 16 cm de gruix. La decoració pertany al món de l’heràldica. La peça és atribuïble al segle XIII, i fou realitzada tota en baix relleu tallat en pedra sorrenca del país. (JMMR)

Bibliografia

Bibliografia sobre l’església

• Rius, 1946, vol. I, pàgs. 227 i 239; Piquer, 1968a, pàgs. 11-12; Boleda, 1991; Altisent, 1993, vol. I, doc. 21, pàgs. 38-39 i doc. 71, pàg. 75.

Bibliografia sobre la portada

• Rocafort, S. d., pàg. 461; Arderiu, 1908, 7, pàg. 5, 8, pàgs. 4 i 6; Puig i Cadafalch, Falguera, Goday, 1909-18, vol. III (II), pàgs. 773, 774, 782 (fig. 1 144) i 783; Vidal, 1911, pàgs. 148-149; Album Meravella, 1929, vol. II, pàg. 303; 1931, vol. IV, pàg. 288; Serra i Boldú, 1932, pàg. 6; Razquin, 1935, pàg. 8; Gudiol-Gaya, 1948, pàg. 95; cid, 1954, pàgs. 153 i 154; Puig i Cadafalch, 1954, vol. III, pàgs. 11 i 80, i làm. 54; Alcolea, 1955, pàg. 98 i fig. pàg. 97; Monreal-Riquer, 1955-65, vol. III, pàgs. 238 i 239; Durliat, 1967, pàg. 136; Piquer, 1968a, pàg. 11 i làm. VII; Dolç, 1969, vol. I, pàg. 387; García Piñol, 1974, pàgs. 27 i 29; Gudiol, reglà, vilà, 1974, vol. I, pàg. 215; Carbonell, 1974-1975, vol. II, pàg. 66 i làms. 229-230; 1976, pàg. 32; Miró, 1978, pàgs. 83-88; Bartomeu, 1980, pàg. 117; Vidal-Vilaseca, 1981, pàgs. 39, 152, 175, 176, 179-185, 187, 189, 191, 202, 203 i 307; Ávila, 1982, pàg. 23; Bastardes, 1982, pàg. 475; Yarza, 1982, pàg. 231; Carbonell, 1983, pàg. 103; Yarza, 1984a, pàg. 304; 1984b, pàg. 112; Dalmases-José, 1985, vol. II, pàgs. 46, 47, 181, 182, 185 i 186, i fig. núm. 4 de la pàg. 184; Novell, 1985, vol. II, pàg. 47; Diversos Autors, 1986, pàg. 76; Fité, 1986, pàgs. 49, 51, 53, 55-57, 59, 61, 63-65, 67, 69, 70-74, 76, 77, 79-81, 83 i 84; Planes, 1986, pàg. 42; Vallverdú, 1986, pàg. 37; Boleda, 1988, pàg. 237 i pàg. 240; Espinagosa, 1988; Anònim, 1989, pàg. 15; Boleda, 1991, pàg. 17; Fité, 1991a, pàgs. 80, 81, 85, 87, 89 i 113-114; 1991b, pàgs. 93, 99, 100, 101 (nota 18) i 105 (notes 75 i 76); Gonzalvo, 1991, fig. pàg. 113; Miró, 1991, pàgs. 45-63; Bergés, 1995, pàgs. 67 (nota 18), 68 i 251, fig. 6.

Bibliografia sobre l’escultura

• Fluvià, 1982, pàg. 152, fig. 466.