El marc històric del romànic del Vallespir

Antecedents: de la prehistòria a la fi del Baix Imperi

Dolmen de la balma de Na Cristiana (l’Albera), l’any 1993, quan s’hi practicaven excavacions.

J. Castellví

No fa gaires anys que la coneixença de l’ocupació humana al territori del Vallespir, pel que fa a èpoques prehistòriques, es limitava a uns escassos jaciments arqueològics en coves, com a Montboló o Can Pei (Montferrer), i a unes prospeccions efectuades en jaciments a l’aire lliure situats prop del Voló i dirigides per J. Abélanet. Més recentment, dos equips d’investigadors han iniciat una sèrie de prospeccions arqueològiques de manera sistemàtica; un d’ells, anomenat “Groupe de Préhistoire du Vallespir et des Aspres” i dirigit per F. Claustre, porta a terme una interessant recerca a les zones muntanyoses de la comarca, mentre que l’altre equip, format per J. Kotarba, A. Vignaud i altres, ha anat posant al descobert nous jaciments prehistòrics a la conca mitjana del Tec.

Pel que fa al paleolític, es coneix tan sols un jaciment a l’aire lliure, atribuïble al paleolític inferior (1 000 0000-100 000 anys); es tracta de la cova de la Vall Manya, al municipi del Voló, que tot i que actualment resta inclòs a la veïna comarca del Rosselló, històricament s’ha considerat del Vallespir. Quant al neolític, els coneixements que en tenim ja són més nombrosos; així, a banda dels coneguts d’antic, segons prospeccions recents hi ha uns vint jaciments nous. Del neolític antic o epicardial (c. 4 300-4 000 anys), dins la cova de la Font Calda (Reiners) ha estat localitzat un conjunt de vasos amb fons cònic i amb nanses amples i rabassudes, sense cap mena de decoració. El període de transició entre el neolític antic i mitjà és present a la balma de Montboló, on J. Guilaine ha posat en evidència l’existència d’una fàcies pirinenca, desconeguda fins avui al Vallespir. Tanmateix, de jaciments d’aquesta fàcies pirinenca, se’n coneixen tant al Principat de Catalunya (coves del Pasteral, de Can Montmany, etc.) com al Rosselló i la Fenolleda (coves de Montou, de Belestar, etc.) i l’Arieja. La ceràmica trobada a la balma de Montboló deriva del neolític antic o epicardial; és formada per atuells amb engalba brillant i sense decoració, de formes hemisfèriques (bols, olles), i vasos esfèrics amb colls subcilíndrics i nanses verticals.

El neolític mitjà del grup de Chassey (3 500-2 800 anys aC) és ben representat prop del Voló, on hi ha dos jaciments arqueològics remarcables: el Cortal d’en Quirc i Cavallès. El primer és un jaciment a l’aire lliure, de 8 000 m2, on s’han posat al descobert unes 130 estructures d’hàbitats, delimitats per uns forats de pals; el material trobat, com ara eines i ceràmica, és representatiu de la cultura de Chassey, estesa per la major part de l’actual territori de l’estat francès. El jaciment de Cavallès ha donat un conjunt important d’instruments de sílex i d’atuells ceràmics. D’aquest mateix període, neolític mitjà i final, es coneixen altres assentaments a l’aire lliure (com el de les Claperes i la Roureda, al Voló) o en coves (com la cova de la Dona a Reiners, i la ja esmentada de Can Pei a Montferrer). Malauradament, un dels problemes que tenen aquests jaciments a l’aire lliure, les restes arqueològiques dels quals es troben a molt poca profunditat, és el de l’erosió, tant natural com antròpica.

El megalitisme és també ben representat al Vallespir, amb tot un seguit de dòlmens trobats a l’entorn de la vila de Ceret: la cova d’en Rotlan (Cortsaví), la Caixa d’en Rotlan (Arles), la Siureda (Morellàs) i el de la balma de Na Cristiana (l’Albera); els treballs d’excavació d’aquest darrer dolmen, a càrrec de J. Abélanet, han donat com a resultat la descoberta d’alguns elements materials del neolític final del grup de Verazà (2 700-2 200 anys aC) i l’excavació de la balma de la Siureda, portada a terme per F. Claustre, restes materials del calcolític i del bronze.

S’ha pogut comprovar que els homes del calcolític (2 200-1 800 anys aC) i de l’edat del bronze (1 800-700 aC) sovint reaprofitaren per a viure indrets ja coneguts i habitats des del neolític antic. Hom troba, sobretot, hàbitats o inhumacions en coves, car en aquest període els assentaments a l’aire lliure són encara desconeguts al Vallespir. La cova de la Font Calda (Reiners), ocupada ja des del neolític antic, contenia una sepultura del període comprès entre el calcolític i el bronze antic; posteriorment, en aquesta mateixa cova es revela un assentament del bronze final. La balma de Montboló és també una cova sepulcral del calcolític-bronze antic, i fou ocupada fins al final d’aquest període. La cova de Can Pei (Montferrer), és, de fet, una sepultura col·lectiva del calcolític-bronze antic fins al bronze final. Tanmateix, la cova de la Dona (Reiners) va ser utilitzada com a sepultura col·lectiva al calcolític i, posteriorment, d’hàbitat durant tot el bronze. Els jaciments a l’aire lliure que es coneixen d’aquests períodes són dues necròpolis d’incineració, “camps d’urnes” (bronze final, c. 950-700 aC); es tracta de la necròpoli de Serrallonga, excavada a càrrec d’H. Baills, que ha donat un conjunt de 20 tombes d’incineració, típiques de la transició del bronze final III al Hallstatt, i de la necròpoli de Vilanova (Ceret), excavada sota la direcció de F. Claustre, on van ser localitzades una seixantena d’urnes.

A l’edat del ferro, el substrat d’origen iber del país assimilà els pobles celtes vinguts del nord d’Europa. Les zones muntanyoses dels massissos de les Alberes i del Vallespir eren poblades pels bèbrices. Aquesta població estigué en contacte amb els mercaders i pobles colonitzadors (grecs i romans) que navegaven per la Mediterrània, car la vall del Tec constituïa una via de comunicació natural entre la costa mediterrània (Cotlliure, Portvendres, al Rosselló) i el rerepaís. Al Voló, J. Abélanet i R. Marichal localitzaren, el 1978, a l’indret anomenat les Claperes, un conjunt de sitges plenes de ceràmiques ibero-gregues del segle IV o III aC.

L’any 218 aC, el gros de l’exèrcit d’Hanníbal travessà els Pirineus, probablement pel coll de la Perxa (Cerdanya); tanmateix, sembla lògic pensar que, des d’un punt de vista tàctic, algunes de les columnes d’aquell exèrcit travessessin els Pirineus pels altres passos orientals: coll d’Ares, del Pertús, de la Massana, de Banyuls, etc. Amb la implantació dels romans a la Gàl·lia Transalpina (121-120 aC), els passos del coll d’Ares, el Pertús i, més tard, a l’època de Pompeu, el de Panissars, foren primordials per al pas de les tropes de la via Domitia, veritable pont terrestre entre Roma i Hispània. La via del Vallespir que lligava Hispània amb la costa a través del coll d’Ares —nom que evoca unes ares o altars— i la vall del Tec, era probablement utilitzada ja a l’època republicana; aquesta és la conclusió a la qual arriben M. Mayer i I. Rodà després d’estudiar un mil·liari de Sant Jordi d’Alfama; del coll d’Ares, antic caput viae, sortia una via que arribava a Tàrraco, passant per les comarques d’Osona i el Vallès. D’altra banda, les recerques recents (1985-93) portades a terme per un equip dirigit per J. Castellví entre la Jonquera i el Voló (vall de la Roma) han permès de localitzar el traçat de la via Domitia, que era una veritable xarxa de camins paral·lels entre el pont d’Espanya (la Jonquera) i la Clusa del Mig. Es tractava d’un camí tallat dins la roca o obert sobre un terraplè, l’amplada del qual és de 4,50 m, tot i que en alguns trams fa 3,20 m (a la Porta de les Cluses), i en altres en fa 5 (al coll de Panissars). Els monuments lligats a aquesta via són mal datats (mil·liari de les Cluses) o tardans (pilar del pont del Piló, al Pertús; mil·liari de Constantí a Panissars).

L’antic camí del Vallespir al pla de l’Arca, a Fonollar (Morellàs i les Illes).

J. Castellví

Quant a l’ocupació humana, apareix dins la segona meitat del segle II aC una xarxa de petits nuclis de poblament rural, molt probablement cases de pagès que tingueren una vida curta, possiblement una sola generació i rara vegada més temps. Aquest tipus d’assentament podria ésser la conseqüència d’una primera colonització del territori pels romans, els quals degueren fer una redistribució de les terres als indígenes a partir d’un primer cadastre. D’aquest fenomen hi ha testimoni en diversos jaciments molt ben estudiats, com el de Sobre Camps (Sant Joan de Pladecorts; excavat per O. Passarrius), les Tombes (Ceret; excavat per J. Kotarba i A. Vignaud) i els de la vall de la Roma (Fonollar, Vinyes d’en Grau, Mas Rimbaut, Camp de la Torre, Pelegrí) que confronten amb la via Domitia (estudiada per l’equip de J. Castellví). Tots aquests jaciments han donat com a materials trobats a les excavacions àmfores itàliques i ceràmica campaniana i ibèrica. De tots ells, el jaciment més gran és el del Camp de la Torre, al coll del Pertús, que va participar en els esdeveniments derivats de les guerres sertorianes (82-71 aC). Excepte el de Fonollar, tots aquests jaciments van ser abandonats a la fi de les guerres que acabem de mencionar; d’aquesta època (71 aC) data el trofeu fet bastir per Pompeu al cim dels Pirineus, al coll de Panissars (summum Pyrenaeum), les excavacions del qual posaren al descobert els seus fonaments entre el 1984 i el 1993.

Segons l’arqueòleg J. Kotarba, una segona onada de nuclis de població “romanitzats” aparegué a mitjan segle I aC, tant a la plana del Rosselló com al peu de les Alberes; d’altra banda, sembla lògic que aquest fenomen s’hagués fet extensiu a la vall del Tec. Probablement la seva creació fou una conseqüència de l’acció de Cèsar sobre aquesta regió després del seu desembarcament a Empúries al final de la guerra contra els pompeians (49 aC). D’altres jaciments daten de l’Alt Imperi; es tracta de nuclis de població que es crearen just en el moment de la pax romana i desaparegueren cap al final del segle II dC; alguns d’ells es poden relacionar amb la creació d’estacions o punts de parada de les xarxes viàries: aquest és el cas del jaciment de Fonollar, que perdurà com a nucli de població fins al Baix Imperi (probable estació d’ad Centuriones/ad Centenarium) i del jaciment del camí de Panissars (probable estació d’ad summum Pyrenaeum).

Detall d’una sala de les antigues termes dels Banys d’Arles, obra del segle II dC.

ECSA - A. Roura

Pel que fa a l’economia del Vallespir en aquell període, hom ha localitzat nombrosos jaciments miners a l’entorn del massís del Canigó d’època republicana; això explica l’important paper del Vallespir com a via de pas fins a la costa i els centres de redistribució del ferro. D’aquests centres locals, el més important i que ha perdurat fins avui és el dels Banys d’Arles (Aquae Calidae), que conserva encara avui dia restes importants de les antigues termes, construïdes al segle II dC, a l’època dels Antonins. Hom ha dit d’aquestes termes romanes que són el monument antic més important de la Catalunya del nord de l’Albera.

El Baix Imperi és testimoniat al Vallespir amb jaciments com Venta Farines i la cova de la Porta de Ferro, tots dos a Ceret. Al primer jaciment, Venta Farines, excavat per A. Vignaud, es va posar al descobert una sitja amb material ceràmic i al segon, que fou excavat per F. Claustre, D. Loirat i J. Kotarba, es localitzaren, a més d’àmfores d’època republicana, diverses peces de la darreria del segle IV o de l’inici del segle V (gots de vidre, monedes amb el nom de Constantí i de Màxim).

Vista aèria del popularment anomenat “Castell dels Moros” de les Cluses, en realitat una fortificació romana del segle IV que controlava durant el Baix Imperi el pas de la via Domitia vers la frontera amb Hispània.

ECSA - Jamin

Aquest jaciment de la Porta de Ferro, situat dins d’una cova, és revelador del període d’inseguretat que marcà el Baix Imperi, entre el segle III i l’arribada dels visigots, al principi del segle V. Monuments de defensa per excel·lència són el conjunt de fortificacions de les Cluses (Clausurae, Claustra), construïdes entre el segle III i mitjan segle IV al punt més estret del congost de la Roma, les quals controlaven el pas de la via Domitia vers la frontera amb Hispània. El castrum de la riba dreta podria datar del segle III, mentre que el de la riba esquerra, conegut amb el nom de “Castell dels Moros”, és més tardà. Fins avui, les excavacions realitzades a l’indret de les Cluses, primerament portades a terme per R. Grau i continuades ara per J. Castellví, han proporcionat un material arqueològic que s’estén des del segle III fins al V. D’aquest mateix segle data un sarcòfag paleocristià, de marbre blanc, de procedència desconeguda i conservat a l’antic atri de l’església de Santa Maria d’Arles. (SGC-JCa)

El Vallespir i l’extensió del seu nom

El Vallespir, esmentat en la documentació dels segles IX i X com a Vallis Asperi, Vallis Aspiraria o altres variants, constituí un dels tres pagi que integraren l’antic comtat del Rosselló, tal com fou constituït després de la conquesta carolíngia.

Geogràficament es reduïa, en un principi, a l’alta conca del Tec i dels seus afluents, a partir de Morellàs; però més tard, sembla que a partir de la creació del vescomtat de Vallespir després de la divisió dels comtats d’Oliba I Cabreta entre els casals de Besalú i de Cerdanya, hom constata que la noció de Vallespir s’estengué a poc a poc, abraçant no solament la regió dita dels Aspres, sinó fins al Riberal, des d’Illa a Sant Feliu d’Avall, ja al Rosselló. Sens dubte, la raó principal de l’extensió del vescomtat del Vallespir rau en el fet que, des de l’inici, el seu titular fou elegit dins una família de pròcers ja fortament arrelada al cor dels Aspres, a l’entorn del castell de Cameles. Gràcies a les possessions alodials d’aquesta família, les quals s’estenien fins a Illa i a Sant Feliu d’Amunt i Sant Feliu d’Avall, s’assegurava pràcticament el lligam amb la Fenolleda i el Perapertusès, pagi atribuïts a Bernat I Tallaferro, comte de Besalú i fill d’Oliba I Cabreta.

Un altre indici de la manca de concreció inicial dels límits del Vallespir el tenim també en l’extensió que es va donar el deganat del Vallespir, creat dins del segle XII. D’acord amb la vella documentació i els límits que ajuden a precisar les Rationes decimarum dels anys 1279 i 1280, aquest s’estenia fins a la Mediterrània i incloïa molts termes rossellonesos com Bula d’Amunt, Queixàs, Castellnou, Tuïr, Trullars, Brullà, etc., fins a tocar el límit municipal d’Elna. Es tracta, evidentment, d’una delimitació feta a efectes pràctics, segurament a causa de la gran extensió del deganat i ardiaconat del Rosselló, però és un indici més de la imprecisió inicial dels límits del Vallespir. (PP)

El poblament al Vallespir entre els segles VIII i XI

La toponímia dels llocs habitats

Mapa de les vil·les, vilars, celleres i castells del Vallespir a l’edat mitjana amb indicació del seu topònim llatí.

A. Catafau

L’apel·latiu que tenen les valls del Tec i dels seus afluents en la seva part muntanyosa, vallis Asperi (Vallespir), tan sols reflecteix d’una manera parcial la realitat diversa i contrastada dels territoris que les componen. A l’oest, la vall presenta uns vessants més escarpats, i per tant, l’esmentat nom pot evocar la dificultat que tingueren sempre els homes per a ocupar aquests primers contraforts pirinencs entre el Canigó, el Costabona i la Garrotxa; tanmateix, des dels primers eixamplaments dels fons de vall, les petites conques de Prats de Molló, de Costoja, després de Sant Llorenç de Cerdans, i evidentment, d’Arles, van afavorir molt més els conreus i la instal·lació d’activitats artesanals i de poblament. Encara més avall, passat l’estret coll dels Banys d’Arles, s’obren àmplies valls creades per terrasses fluvials molt eixamplades, amb sòls rics en al·luvions, protegides tant dels vents dominants i dels rigors hivernals com dels excessos de calor de l’estiu; totes aquestes característiques la converteixen en una de les regions més acollidores del territori català al nord dels Pirineus. Així doncs, d’on li ve aquest nom tan poc adequat? Una possible resposta d’aquesta pregunta es podria trobar potser en l’estat d’abandonament del qual donen testimoni les fonts de l’alta edat mitjana, període històric en què la regió va rebre aquest nom.

Tal com revela la toponímia, la xarxa hidrogràfica fou la que determinà, des d’antic, l’establiment dels humans i les primeres delimitacions territorials a la comarca. Les grans villae, l’extensió de les quals abraça de vegades la superfície de diversos municipis actuals, tenen els noms dels cursos d’aigua, que en constitueixen l’eix de penetració: al nord rivo Ferrario (Riuferrer, des del 820; anomenat el 1011 valle vetere), al sud río Nigro (Reiners, 998) i rio Nugario (Riunoguers, 974). La muntanya, que tantes vegades ha servit com a punt de referència i de delimitació natural en els primers documents, també s’imposa en la primitiva toponímia dels llocs habitats: Serra-longa (Serrallonga, 866), Monte Bodone (Montboló, 941), Monte Donno (Montdony, 1020), Monte Albano (Montalbà, 1020), Monte Ferrario (Montferrer, després del 1070), i potser Quercorb (orònim pre-romà?). Però els noms dels pobles també poden revelar unes condicions favorables a la seva localització, com devien ser els indrets situats en les planes esteses dels fons de les valls o en replans als vessants d’una muntanya: villare de Planis, Vila Plana, villare de Vineis Planis, tots al territori de Prats de Molló (Pratum, Pratis, des del 878) el nom del qual diu força de les disposicions del terrer. Els arbres fruiters i els conreus són presents als vocables: a més de les vinyes i els noguers ja vistos, podem afegir les oliveres (alodium de Olivis, Olius, 976) a Sant Joan de Pladecorts, la curtis del qual, com la de Cortsaví (Curtís Savini) respon a un clos d’horts.

Els recursos del subsol, en particular el ferro del massís del Canigó al nord (Riuferrer, Montferrer) i la seva explotació, i després la transformació del mineral, formen un altre grup de topònims (molines esmentat ja al segle XII, la Menera apareix al segle XIII). També hem de tenir en compte la importància de les fonts d’aigües termals (Bagniles, Balneis, 832) o de les fonts (Fontanilis, a Arles, 993).

Els establiments humans des dels orígens fins a la fi del segle X

Les valls del Vallespir han deixat les empremtes d’una ocupació molt antiga, que es remunta des del paleolític fins a l’edat dels metalls, com ja s’ha dit anteriorment.

Els vestigis de l’ocupació romana encara eren visibles a l’edat mitjana als Banys d’Arles, on els monjos s’instal·laren cap al 780 in aedifica antiqua. Les fonts medievals conserven el record de les instal·lacions militars romanes de la frontera dels Pirineus: Costogia, el 936 (de custòdia, que significa “la guarnició”), i Panoniores, el 878 (d’una guàrdia composta per soldats de Pannònia, a l’alta vall del Danubi), i naturalment, les Cluses; d’altra banda, conserven també el record d’alguns propietaris romans de villae: Maurelianum (1011, Morellàs) i Bucianum (820, Buçac, indret emplaçat al territori dels Banys d’Arles).

Un nombre força elevat de noms de llocs habitats construïts a partir del mot palatium poden indicar una residència aristocràtica de final de l’antiguitat (part urbana d’un gran domini rural o vil·la) o de l’alta edat mitjana: Palaciolo a Riuferrer (832), Palatiolo a Sant Joan de Pladecorts (976), Palatiolo superiori et inferiori a Ceret (1277), o bé Paladdanum (“el palau de Dan”, nom d’origen celta o germànic, esmentat ja el 814 i que correspon al poble de Palaldà). La xarxa de camins també és una herència antiga, remodelada a l’època carolíngia: la via vallespiriana (esmentada el 981) partia probablement de la via Domitia a l’altura de Sant Martí de Fonollar per remuntar la vall del Tec.

La història del poblament se’ns comença a revelar gràcies a fonts directes quan els primers monjos arribaren a la vall del Tec a la darreria del segle VIII. El desastre de l’exèrcit de Carlemany a Roncesvalls (778), seguit de l’expedició d’Almansor al nord de l’Espanya musulmana, va provocar la fuita de nombrosos cristians que vivien sota l’ocupació sarraïna i que s’havien compromès en la temptativa carolíngia de reconquesta. Entre ells hi va haver clergues, de vegades de rang alt (Agobard, Teodulf), molts monjos (entre els quals Àtala, el fundador de Sant Policarp de Rasès) i aristòcrates (alguns anaven en delegació a la cort imperial d’Aquisgrà), que portaven camperols, lliures o dependents, les seves dones i els seus fills, i també els seus capellans. A aquests hispani, com els anomenen els capitulars carolingis, se’ls van concedir unes condicions avantatjoses d’establiment en els comtats meridionals del regne de Carlemany; així, a canvi de la seva participació en la defensa militar d’aquests comtats, van obtenir el dret de conrear les terres públiques ermes (les expedicions sarraïnes i les contra-expedicions cristianes havien assolat i despoblat àmpliament la Septimània), les quals, esdevindrien al cap de trenta anys de la seva propietat segons el dret d’aprisió.

Sala dels banys romans d’Arles —encara en ús—, que foren aprofitats per un grup de monjos al final del segle VIII per a bastir-hi el primitiu monestir de Santa Maria d’Arles.

ECSA - A. Roura

Els monjos que van fundar el primer monestir de Santa Maria als Banys d’Arles sobre les ruïnes d’unes antigues termes romanes, venien ex partibus Hispaniae a través de senderols estrets (per angustam semitam), possiblement per la difícil vall del Montdony, a l’inici de la qual es troben els Banys d’Arles; aquests monjos eren conduïts per Castellà, que ja era abat, i ràpidament van obtenir preceptes reials que legalitzaren la seva instal·lació i els atorgaren un vast territori (tota la vall del Tec, des dels Banys fins més amunt d’Arles, les valls adjacents de Riuferrer i de Costoja), del qual els documents successius donen compte respecte de la seva ocupació progressiva. Hi van fundar nombroses cellae, petites dependències monàstiques que funcionaven com a centres d’explotacions allunyades i d’embrions de noves parròquies; així, des de l’any 820, la documentació consigna l’existència d’una església anomenada Sant Julià, a Buçac (els Banys d’Arles), i una altra de dedicada a sant Pere, a la vall de Riuferrer (Arles). L’enorme villa de Riuferrer, anomenada també Arulas, englobava un territori que després seria dividit entre les parròquies de Riuferrer, d’Arles i de Cortsaví. La villa d’Arles es distingeix malament de Riuferrer per la banda nord, i al sud s’estenia fins als Banys d’Arles. El 869 ja havia estat fundada la cella de Sant Quintí, a les mateixes portes del monestir que, en tres generacions, esdevingué parròquia per tal de donar servei religiós al burg que es creà al seu voltant. També es van fundar d’altres cellae a Sant Martí de Fonollar (Morellàs i les Illes) i a Coç (església de Santa Cecília, prop del Tec). Algunes de les esglésies que depenien del monestir d’Arles eren dedicades, com aquest, a santa Maria; aquests serien els casos de les esglésies de Panissars, Costoja i el Vilar de Reiners.

En la fixació de la xarxa parroquial, que es constitueix a grans trets abans de l’any 1000, intervingueren també els mateixos parroquians, els quals fundaren i dotaren les esglésies de Sant Martí de Cortsaví i de Sant Esteve d’Arles, totes dues amb categoria de parròquia, en territoris veïns que formaven part de la gran villa de Riuferrer, l’any 993; d’altra banda, els seus territoris es troben delimitats pels de les parròquies veïnes. Al territori de Costoja hi ha dues esglésies que probablement ja existien al final del segle X: Santa Maria a Costoja i Sant Llorenç de Cerdans, que depèn eclesiàsticament de la primera.

L’alou de Montis Nigro (936), al territori de Costoja, restarà inclòs més tard dins la dita Villa Rubia (936, Vila-roja).

La voluntat d’apropar els llocs de culte als nuclis de poblament explica la seva multiplicació i també és la prova que en les enormes villae d’origen antic tardà s’havien desenvolupat petits centres de població en emplaçaments adients al llarg de les valls. Alguns d’aquests petits nuclis són coneguts a través de la documentació, en la qual se’ls anomena villares; de vegades porten el nom del fundador, sovint un nom germànic que indica el període de la seva aparició. A Arles hi havia el villare Cotaletus (869), probablement en un lloc de pas, un gual, però que no conegué un desenvolupament posterior; a Riuferrer hi havia un villare que els monjos de Santa Maria d’Arles van comprar a un tal Raganteus (869); a Reiners, el villare de Asenario (“d’Aznar”, potser un hispanus, el 930); i a Sant Joan de Pladecorts, el Vilarcello (976).

No és improbable que alguns d’aquests petits nuclis poblacionals haguessin estat fundats per grups d’hispani refugiats en aquests territoris, els quals es dedicaren a artigar i conrear les terres. Per exemple, sabem que el 814 dos germans, Guimar i Radó, van fer que se’ls confirmés la propietat del territori del vicus Sirisidum (Ceret), que el seu pare havia rebut per privilegi imperial, per artigar-lo, probablement al final del segle VIII. La gran extensió d’aquesta heretat (més de cinc mil hectàrees: de Massanet a Llauró, de Palaldà a la capella de Sant Jordi) implica que aquests aristòcrates havien portat amb ells camperols, per tal que posessin en conreu les terres incultes. D’altra banda, també és força probable que en aquesta villa, qualificada de vicus —per tant probablement centre rural antic d’una certa importància—, hi continuessin vivint i llaurant la terra una part de la població autòctona, tal com confirmen els documents posteriors, que mostren la fragmentació del domini en petites propietats.

Camperols indígenes que vivien en els grans territoris atribuïts als monjos amb l’objectiu d’artigar-los, de vegades van conrear terres que no els eren destinades. L’any 832 es va celebrar un judici per una demanda interposada per un tal Babilà, segon abat de Santa Maria d’Arles, el qual es queixava que alguns camperols locals havien anat a “fer provisions” a la cella d’Arles. La investigació ratificà la dependència d’aquesta cella del monestir, que incloïa tota la vall d’Arles, de manera que els camperols hagueren de restituir les terres ocupades il·legalment. A Sant Martí de Fonollar, el 875, un altre tribunal públic reunit a l’església va dirimir una queixa de l’abat d’Arles contra un camperol que havia usurpat unes terres des de feia vuit anys i que també va haver de restituir segons dictà la sentència.

Del Vallespir de l’alta edat mitjana, no es disposa de gaire informació sobre els primers castells. A tot estirar, es poden citar el castro Corvi (Quercorb), esmentat el 832 entre els límits territorials del nou monestir de Santa Maria reconstruït en el seu emplaçament actual, a Arles, després d’una incursió devastadora dels normands. Més d’un segle més tard trobem citat, només una vegada, el castello Falcone (indret prop de Costoja ara inclòs dins la frontera espanyola, 936) i el lloc dit Castellet (alod de Casteled, 976), prop de Sant Joan de Pladecorts. Així doncs, podem observar —per la situació geogràfica dels municipis en què eren situades aquestes dues fortaleses avui desaparegudes— que aquestes es trobaven en una situació perifèrica, i feien de guàrdia des del sud i del nord-est, respectivament. Tan sols subsisteix el nom de Quercorb en una capella i en un modest lloc habitat. Les mencions d’aquets castells desapareixen molt aviat de la documentació local conservada, quan l’organització social i militar de pagus és capgirada per la multiplicació de fortaleses privades i la reorganització de la defensa sota l’autoritat dels vescomtes del Vallespir. (AC)

L’actuació dels comtes de Besalú al Vallespir i part del Rosselló (988-1111)

Mapa dels castells i les edificacions militars del Vallespir anteriors al 1300.

J. Salvadó

El Vallespir, com ja es va exposar en parlar dels primers comtes del Rosselló en el volum XIV de la present obra, va restar unit, igual que el Conflent, al comtat rossellonès. El Conflent se’n va separar amb el comte Berà I, però vers el 878 tornaven a estar units tots els antics pagi que formaven la diòcesi d’Elna sota el comte Miró I, dit el Vell (878-896), que des dels volts del 870 senyorejava ja el Conflent. A la seva mort el comtat de Rosselló, reduït a la zona costanera, va passar al seu gendre Benció, mentre que el Vallespir, l’alt Rosselló, el Conflent, el Capcir, i segurament la Fenolleda, van passar a Miró II, dit el Jove, comte de Cerdanya, nebot de Miró I i fill de Guifré el Pilós. Aquest mateix comte el 913 va esdevenir comte de Besalú. Així, el Vallespir va restar pràcticament unit al comtat de Cerdanya, i més tard al de Besalú, tot i que en alguns documents, situats entre el 866 i el 993, es digui que encara és terra del Rosselló, esment que cal entendre més com a geogràfic que com a domini polític.

L’any 988 el comte de Cerdanya Oliba I Cabreta va repartir els seus comtats i així el Vallespir i altres béns, com la Fenolleda, passaren a integrar el comtat de Besalú. És per això que des del 988 els comtes de Besalú seran senyors del Vallespir i d’una part important del Rosselló, annexionada al vescomtat de Vallespir o de Castellnou. A més, adquiriren, a ponent de Perpinyà, l’abadia de Sant Esteve i, a la vall baixa de l’Aglí, el castell de Pena, pròxim dels territoris de Talteüll i Vingrau —al límit entre els territoris del Rosselló i el Perapertusès— també posseïts per la mateixa casa comtal. Aquestes possessions foren confirmades per una carta de donació del comte de Besalú, Bernat I Tallaferro, al seu fill primogènit Guillem I, atorgada al juliol de l’any 1012.

Després de la mort accidental del comte Bernat I, el seu testament sacramental (jurat el 13 d’octubre de 1021) repetirà en termes similars, les mateixes donacions al seu hereu, el comte Guillem I.

De fet, si el castell de Pena i Sant Esteve del Monestir havien pertangut sempre al comtat de Rosselló i a la diòcesi d’Elna, Talteüll i Vingrau quedaren integrats a la diòcesi de Narbona fins a la fi de l’antic règim, la qual cosa demostra que no eren localitats rosselloneses, sinó antigues dependències del Perapertusès, com els pobles limítrofs de Pasiòls i Tuissan. Per bé que el contingut dels documents datats els anys 1012 i 1021 sigui una mica ambigu, sembla que el comte Bernat I Tallaferro tenia aquests pobles per mà de Pere de Carcassona, bisbe de Girona i també comte de Carcassona i de Rasés. És important d’assenyalar que el text del document de l’any 1021 integrava el territori de Vingrau i el puig d’Aguilar, seu al segle XII d’un castell infeudat als senyors de Tèrmes, el qual fou venut per Oliver de Termes l’any 1260 al rei de França Lluís IX.

El comte Bernat I Tallaferro posseïa, a més, al territori de Malloles —situat al sud-oest de Perpinyà—, un alou, el qual engrandí a l’inici del segle XI amb la compra a uns particulars d’altres terres alodials, sobretot vinyes. Aquell territori, anomenat antigament villa Gothorum, era tot conreat de vinyes, la qual cosa provocà un canvi en el seu nom, ja documentat des del 902: Malleolas o Mallols. Probablement el comte de Besalú, Bernat I, extreia de Malloles el vi de taula, car en el seu comtat es produïa casi únicament cereals i farratge.

De l’administració de Bernat I Tallaferro i dels seus successors als territoris rossellonesos i vallespirencs sotmesos a llur autoritat es poden citar:

—Un plet dirimit dins l’església Sant Tomàs de Llupià, l’any 1018, presidit pel comte Bernat I de Besalú i pel seu germà, el comte Guifré II de Cerdanya, a propòsit dels delmes i les primícies de l’església Santa Coloma de la Comanda, prop de Tuïr, disputats entre diversos magnats, entre els quals hi havia Oliba d’Oms i el vescomte de Cerdanya Sunifred, a favor del qual es conclogué aquest plet.

—Una assemblea judicial que tingué lloc al castell de Besalú els primers dies d’abril del 1033, presidida pel comte Guillem I (1021-52), a propòsit d’una reclamació de Guillem, abat d’Arles, contra uns senyors locals que havien usurpat alguns béns del monestir.

—La donació l’any 1036 per part del comte Guillem I de Besalú d’un camp d’oliveres situat a la vall de Reiners, en favor de l’“església” de Sant Miquel arcàngel, que fou consagrada l’any 1036 i que és situada dins l’església de l’abadia de Santa Maria d’Arles. El text d’aquesta acta de consagració és important, car prova que la capella de Sant Miquel arcàngel ja existia deu anys abans de la consagració de l’església abacial d’Arles, l’any 1046.

—El mateix any 1036, el comte Guillem I de Besalú, conjuntament amb la seva esposa Adelaida i llur fill Bernat, va fer un intercanvi amb l’abat d’Arles, Bonfill, aprovat pel bisbe d’Elna Berenguer, pel qual cedia al monestir l’alou de Freixà, prop d’Arles, en canvi de les terres que l’abadia tenia a Prats de Molló i de tres masos al comtat de Besalú.

—El 15 de novembre de l’any 1046, “el comte Guillem i la comtessa Estefania” eren presents a la solemne consagració de l’església abacial d’Arles, amb els comtes Gausfred II de Rosselló i Ramon-Guifré de Cerdanya. Aquest comte Guillem no pot ser altre que Guillem II, dit el Tro, car era l’espòs d’Estefania, per bé que el seu pare Guillem I i la seva esposa Adelaida encara fossin vius.

—El germà i successor de Guillem II, dit Bernat II, portà a terme dins els seus comtats la reforma gregoriana, impulsada per Gregori VII, elegit papa el 1073. L’any 1078, el comte sotmeté a Cluny, amb l’ajut d’Hunald, abat de Moissac, les abadies de Santa Maria d’Arles i de Sant Pau de Fenolhet; tanmateix, poc abans, hagué de redimir-les “als qui les havien adquirides en feu” i hagué de satisfer cent unces d’or a l’arquebisbe Guifré i una suma similar a Arnau-Arnau de Llers per Arles, i encara cent unces d’or al vescomte Pere de Fenollet per Sant Pau.

A partir de l’any 1085, Bernat II es retirà al seu comtat de Ripoll, deixant el govern dels altres comtats al seu nebot Bernat III, massa jove l’any 1066 per succeir el seu pare Guillem II.

—Bernat III de Besalú (1085-1111) sembla que tingué en els primers temps del seu govern dificultats amb l’ardiaca-vescomte Guillem II de Castellnou (1075-v 1094), com també amb el vescomte Pere de Fenollet. Fou probablement l’any 1085 que un cavaller dit Guillem Bernat li feu jurament de fidelitat per la possessió dels seus castells al nord del Pirineu: el castell de Vallespir (o torre dels Banys d’Arles), Montferrer, la Clusa, la torre de Ceret, Montdony, Serrallonga, Castellnou, Fenolhet i Pèirapertusa. I encara, el 18 de juliol de 1090, li serà prestat un altre jurament d’homenatge per tot l’honor comtal que posseïa Bernat-Hug de Serrallonga, el qual sembla que succeí a l’abans esmentat Guillem Bernat; això implicava una despossessió oficial i provisional dels vescomtes de Castellnou i de Fenolhet.

Entre els documents interessants de la seva actuació al Rosselló, cal fer menció de la donació que feu, sempre dins l’esperit de la reforma gregoriana, de les esglésies de Sant Andreu i Santa Maria de Ribesaltes al monestir de Santa Maria de la Grassa, en presència de Guillem III, vescomte de Castellnou, l’any 1103; la renúncia consentida l’any 1106 pel comte, en favor de l’abadia de Sant Pau de Narbona, de les albergues, forces, toltes, quèsties i altres drets que percebia sobre la comunitat dels frares de Sant Feliu d’Amunt; aquesta renúncia va ser signada també pel vescomte Guillem III, perquè Sant Feliu era inclòs dins el seu vescomtat.

Bernat III, en morir l’any 1111 sense fills, heretà el domini útil del comtat de Besalú el seu parent Bernat Guillem de Cerdanya, sota la condició del tenir-lo en feu del comte de Barcelona Ramon Berenguer III, el qual aconseguí l’any 1117, amb la mort de Bernat Guillem, que tots els dominis dels comtes de Besalú s’integressin a la casa comtal de Barcelona.

El vescomtat de Vallespir i el llinatge de Castellnou

Castell de Castellnou, a l’actual comarca del Rosselló, residència principal dels vescomtes del Vallespir i capital del vescomtat del mateix nom.

ECSA - M. Catalán

El vescomtat de Vallespir, anomenat de “Castellnou” des de l’inici del segle XI —car la seu administrativa del vescomtat s’establí al castell de Castellnou— incloïa dins el seu territori les possessions alodials d’Ansemund, senyor del castell de Cameles i tronc de la dinastia vescomtal dels Castellnou (Ansemund fou l’avi de Guillem I, primer vescomte de Castellnou) i també molt probablement —per bé que falti la prova documental decisiva— de la dels Fenollet.

Com a vassalls i representants al Vallespir i l’alt Rosselló dels comtes de Besalú, jurídicament separats dels comtes de Rosselló, i esdevinguts progressivament independents dels seus senyors directes els comtes de Besalú, els vescomtes de Castellnou foren, particularment des del 1050 al 1150, els senyors feudals més potents de la Catalunya del Nord; nombrosos membres d’aquesta nissaga figuren entre les jerarquies eclesiàstiques del bisbat d’Elna.

Ansemund, senyor del castell de Cameles, és conegut només pel seu testament datat el 18 del maig del 941, pel qual, amb la seva esposa Quíxol, va vendre als seus set fills (sis fills i una filla) les possessions alodials que tenia, situades —segons el testament— “al comtat de Rosselló, al Vallespir, al comtat de Cerdanya i al comtat de Besalú”. D’aquesta acta testamentària, de la qual no es conserva l’original però n’existeix una còpia del segle XVIII (APO, Fonds Fossa, núm. 50), es poden extreure un seguit de conclusions:

El segon fill, Sentill, el retrobem el 991 amb la seva esposa Adelaida, donant al seu fill Udalgar l’alou de Teulís, amb els delmes i les primícies; un altre a Sant Feliu d’Avall, a Rellà, a Polig i a Vallicrosa, els quals, segons el document, eren situats “en el comtat de Rosselló, al Vallespir”. La mare, Adelaida, se’n reservava, però, l’usdefruit mentre visqués, i es precisava que aquells alous constituïen l’herència d’Udalgar, de manera que no ho podien heretar cap dels seus germans.

Possiblement Udalgar fou el fill primogènit de Sentill i d’Adelaida. És esmentat l’any 1000 com a sacerdot; l’any 1009 signà com a arxipreste d’Elna en l’acta de consagració de Sant Martí del Canigó i el 1011 en la de Santa Maria de Montoriol d’Amunt i Sant Miquel de Montoriol d’Amunt; encara, el 1022, figura signant en l’acta de consagració de Sant Pau de Pi, al Conflent. Sota l’episcopat de Berenguer de Gurb, fou un dels principals personatges del capítol d’Elna; el 8 de maig de 1027 exercí la funció de jutge a Sant Miquel de Cuixà, en un plet a propòsit d’un alou de Millars i participava, el 16 de maig del mateix any, al sínode de Toluges, presidit per l’abat Oliba. Alguns anys més tard, amb data de 21 d’agost de 1028, l’arxipreste Udalgar donava al seu germà Guillem, mitjançant una escriptura, els alous que posseïa a la vila d’Elna, a Ortafà, a Sant Martí de Terrats (a ponent d’Elna), segons es diu en el document, a causa d’una malaltia. Nogensmenys, vivia encara dos anys després, i apareix per darrera vegada el 14 d’agost de 1030, en una assemblea judicial celebrada dins l’església de Santa Maria de Toluges, en presència del comte de Rosselló, Gausfred II, i d’Adalbert I, vescomte de Tatzó.

Guillem I, fill de Sentill i germà d’Udalgar, fou el primer vescomte de Castellnou. Hom el troba documentat el 8 de desembre de 1006, en l’acta d’elecció d’Adalbert, abat de Sant Genis de Besalú; en aquesta escriptura signà com Vuilielmus vicecomes. Pocs anys després, en una escriptura de permuta entre uns particulars i l’abat del monestir d’Arles, datada el 18 de febrer de 1012, firmà com Wilelmus, filius Sentille. L’any següent, el 1013, en un document datat el 10 d’agost, hom l’identifica signant com a almoiner del comte de Rosselló Guislabert I, conjuntament amb el vescomte de Tatzó, Adalbert I. Posteriorment, el mes de febrer del 1018, era present al castell de Besalú, amb Pere, vescomte de Fenolhet, i firmava l’acta d’institució del bisbat de Besalú; en aquesta ocasió hi consta com a Vuilielmi vicecomitis Asperiensis. No serà fins l’any 1021 que se’l troba signant per primera vegada com a “vescomte de Castellnou” en el testament sacramental del comte de Besalú Bernat I Tallaferro, en qualitat d’almoiner.

Jaspert I, vescomte de Castellnou, fill del precedent, presidí, amb el seu germà l’ardiaca Udalgar, un plet en favor de Sant Miquel de Cuixà, que tingué lloc el 24 d’agost de 1052 dins l’església de Santa Eugènia de la Riba (municipi del Soler), a causa de la propietat d’un alou a Baó. El 22 de juny de 1061, es trobava al palau de Cornellà de Conflent amb el vescomte Udalgar de Fenollet, car havien estat elegits com a jutges pel comte de Cerdanya Ramon, per una causa que aquest mantenia amb Bernat, vescomte de Cerdanya. Cinc anys després, a la primavera del 1066, hom veu Jaspert I participant en el concili mixt que se celebrà al prat de Toluges, per commemorar i estendre les disposicions de la Treva de Déu.

Udalgar, germà del precedent, era ardiaca d’Elna el 1052. Ell fou l’inspirador, l’any 1053, de la humiliació pública infligida al bisbe d’Elna, Berenguer III (que es declarà “destructor” de l’església) amb l’ajuda dels clans familiars de Cerdanya i Besalú. Segons un document datat entre els anys 1065-66, l’ardiaca Udalgar va ésser acusat d’haver-se apropiat alguns béns de la mensa capitular i, resistint amb les armes amb l’ajut del vescomte Jaspert I i els seus fills, trobà la mort en un combat; tanmateix, els béns usurpats per Udalgar passaren al domini de l’esmentat vescomte i dels seus fills. Posteriorment Guillem II, fill de Jaspert I, que succeí Udalgar en el càrrec d’ardiaca d’Elna, retornà a la mensa canonical els béns usurpats pel seu oncle.

Udalgar I, vescomte de Castellnou, fill de Jaspert I, és documentat per primera vegada en una escriptura datada el 13 de març de 1068, per la qual Rangarda, comtessa de Carcassona, cedí el comtat de Rasès al seu gendre Guillem-Ramon, comte de Cerdanya; en aquest document el vescomte Udalgar de Castellnou signà com a testimoni conjuntament amb el vescomte Udalgar de Fenollet. L’any 1071, hagué de transigir a retornar al bisbe Ramon la tercera part de les pastures del Rosselló i del Vallespir, que pertanyien a l’església d’Elna. Va morir vers l’any 1075.

Guillem II, nomenat ardiaca d’Elna l’any 1064, va succeir en el vescomtat de Castellnou el seu germà Udalgar I, car el fill d’aquest, dit també Guillem, era encara menor d’edat. En un plet dirimit a la capella de Santa Creu del castell de Castellnou, datat el 30 de març de 1077, Guillem, ardiaca d’Elna, s’intitulà vescomte de Castellnou; aquest plet s’havia originat sobre el testament verbal d’un tal Jaspert, clergue, (probablement parent seu), el qual havia usurpat alguns béns a Sant Feliu d’Avall. Hom el veu intitular-se l’any 1079 archidiaconus vel vicecomes, en una important donació d’alous a Sant Feliu d’Amunt i a Sant Feliu d’Avall. Pocs anys més tard, el 4 d’agost de 1082, signava la carta de donació de l’alou de Forques al monestir de Santa Maria d’Arles. L’any 1088, fou elegit abat de Sant Pau de Narbona i, el 9 de gener de 1089, s’intitulava “abat i vescomte de Castellnou” conjuntament amb Guillem, “vescomte”, nebot seu, en una escriptura per la qual renunciaven al cobrament de les toltes i altres impostos que percebien de manera il·legítima a Pesillà de la Ribera, les quals havien d’ésser cobrades pel monestir de Santa Maria de la Grassa. Dos anys més tard, el 20 de gener de 1091, Guillem firmà, conjuntament amb el seu nebot, una acta de concòrdia al monestir d’Arles entre Ramon Matfred de Cortsaví i Guitard, abat de l’esmentat cenobi, i el 8 de novembre del mateix any, participava com a “arxilevita i canonge” en la constitució de la regulació de la mensa capitular d’Elna, feta pel bisbe Artal II i els dignataris del capítol. Aquesta intitulació ha d’interpretar-se que Guillem ja no detenia el càrrec d’ardiaca d’Elna i conservava, tant sols a títol honorífic, la dignitat d’arxilevita. Guillem II atorgà el seu testament el 13 d’abril de l’any 1091, tot i que la seva mort es produí després del 1094, car consta que el papa Urbà II, amb data de 19 de març d’aquest any, li adreçà una carta per la qual li feia saber que havia instituït a Sant Pau de Narbona una canònica augustiniana.

Guillem III succeí el seu oncle Guillem II en el vescomtat de Castellnou. El 24 de març de 1092, ja figura signant com a “vescomte de Castellnou”, en una escriptura per la qual retornava al bisbe Artau I i als canonges d’Elna tots els drets que ell i el seu oncle retenien contra justícia a la vila de Trullars; com a compensació, el bisbe i els canonges li lliuraren la suma de 100 sous, un alou a Pontellà i la meitat de les rendes d’un mas situat a Tellet. Nogensmenys, un cop mort el seu oncle Guillem II, ardiaca d’Elna i vescomte, el bisbe Artau I i la canònica, pledejaren amb Guillem III a causa d’un alou situat a l’església de Santa Agnès de Croanques i dos alous més a Sant Feliu d’Amunt i Sant Feliu d’Avall, car aquests béns havien estat llegats a l’església d’Elna pel seu oncle, segons el testament que atorgà l’any 1091, i ell els retenia injustament; aquest plet finalitzà amb una convinença, signada al febrer del 1095, en virtut de la qual el vescomte retornava a l’església d’Elna l’alou de Santa Agnès de Croanques, mentre que el fill del vescomte que fos ordenat de clergue tindria els alous dels dos Sant Feliu. L’acta de convinença fou signada pel comte de Rosselló Guislabert II i el seu fill Gausfred, per Pere de Castellnou, oncle del vescomte, i per diversos pròcers.

El 20 d’agost de 1100, Guillem III va subscriure una carta per la qual el clergat de l’església de Santa Maria d’Oltrera renunciava en favor de l’església d’Elna a un alou dit “camp del puig Udalguer”, situat dins l’esmentada parròquia; les escriptures antigues havien demostrat que aquest alou havia estat llegat per Udalgar, arxilevita, al seu germà Guillem I, vescomte de Castellnou, i aquest al seu torn l’havia llegat al seu fill Udalgar, també arxilevita, i per dret hereditari passà a Guillem II, ardiaca d’Elna i vescomte de Castellnou, el qual l’havia cedit per testament al capítol de l’església d’Elna. Pocs mesos més tard, amb data de 25 de novembre del mateix any, el vescomte Guillem III fou designat com a garant de la renúncia del comte Guislabert II de Rosselló i del seu fill Girard I, a la tercera part dels drets que percebia a la vila de Tanyeres, els quals havien estat llegats, pel testament d’Arnau Guillem de Salses, a la seu d’Elna. Encara dins el mateix any, Guillem III subscrivia una convinença entre el comte Hug d’Empúries i Guillem Bernat de Santcristau, a causa de l’alberga de Baó (Guillem Bernat era germà per part de mare del vescomte Guillem III, car aquella, dita Estefania, l’havia tingut del seu segon marit, Bernat de Santcristau). El 21 de juliol de 1102, el veiem signant una carta per la qual Ramon Udalgar, vescomte de Tatzó, renunciava en favor de l’abadia de la Grassa a l’església de Sant Quirc de Cànoes. Amb data de 17 de juny de 1105, ell mateix, mitjançant una escriptura, confirmava la seva renúncia a favor de l’esmentada abadia, totes les exaccions que els seus parents, injustament, feien a les viles de Pesillà de la Ribera i de Cornellà de Conflent; en aquesta carta signava també com a testimoni el seu fill Jaspert. L’any següent, el 1106, amb data de 9 de novembre, Guillem III signava com a testimoni en una carta per la qual el comte de Besalú, Bernat III, donava a l’església de Sant Pau de Narbona tots els seus drets sobre un mas situat a Sant Feliu d’Amunt. Juntament amb la seva mare, la vescomtessa Estefania, era present el 4 de març de 1108 en un acte d’evacuació d’un dels alous de Forques en favor del monestir de Santa Maria d’Arles. L’any 1115, conjuntament amb la seva esposa Ermessenda i llurs fills, Udalgar, Jaspert i Artau, amb data de 8 de maig, Guillem III signava una escriptura per la qual renunciava en favor del bisbe d’Elna Pere Bernat, a la tercera part dels delmes que percebia de l’església de Sant Esteve de Pontellà. Tres anys més tard, el 2 d’abril de 1118, subscrigué, amb el seu fill Jaspert, una acta d’empenyorament de l’església de Santa Justa i Santa Rufina de Prats de Molló en favor del bisbe Pere Bernat, feta pel comte de Barcelona Ramon Berenguer III. El 16 de maig de 1119, signava en una concessió de mercat feta al monestir d’Arles pel comte de Barcelona Ramon Berenguer III i, el 21, en una carta d’empenyorament feta per Guillem Ramon de Palaldà, de dos masos situats a Costoja, en favor de l’abadia de Santa Maria d’Arles. L’any 1121, Guillem III figura encara signant en una acta per la qual Renard Ponç, el seu fill Guillem i el seu net Ramon Berenguer, lliuraven al monestir d’Arles els drets que posseïen sobre uns predis situats a les esglésies de Sant Joan d’Oms i Sant Feliu de Calmella. Hom desconeix l’any del seu traspàs, però ja devia haver mort el 1127 car el seu fill Jaspert l’havia succeït en el govern del vescomtat.

Jaspert II era fill i successor de Guillem III. Un dels primers esments de Jaspert com a vescomte data de l’any 1127 quan signà com a testimoni conjuntament amb el seu germà Udalgar, ardiaca d’Elna (després bisbe d’Elna) i abat de Sant Pau de Narbona, en una escriptura de donació de béns en favor de l’abadia benedictina de Santa Maria de la Grassa. L’any següent, el 1128, amb data de 8 d’agost, feu una convinença amb el bisbe d’Elna, Pere Bernat, per tal d’establir els drets que ambdós tenien sobre les pastures del Vallespir i del Rosselló, concretament als territoris de Baixàs, Salelles, Elna, Corbera del Castell, Cameles i Cornellà de la Ribera. L’acta fou també subscrita per la seva mare, la vescomtessa Ermessenda, i per altres nobles. Jaspert II era espòs de Mafalda de Barcelona, i per tant, gendre del comte barceloní Ramon Berenguer III. No obstant això, el 17 de setembre de 1131, dos mesos després de la mort del seu sogre, l’esmentat comte de Barcelona, el vescomte Jaspert II i el seu germà Artau, senyor de Millars, firmaven una convinença amb el comte Gausfred III de Rosselló, per la qual prometien que si morien sense infants llurs dominis serien cedits al mencionat comte rossellonès. Aquesta convinença, aparentment, sembla que no tenia gaire en compte els drets que el comte de Barcelona tenia sobre els territoris senyorejats per Jaspert, atès que era hereu dels comtes de Besalú. Alguns anys més tard, amb data de 28 de desembre de 1136, Jaspert II conjuntament amb el seu germà Artau signà com a testimoni en una acta de concòrdia entre Ramon Berenguer IV de Barcelona i Guillem, senyor de Montpeller; així mateix, el 10 de maig de 1140, signava com a testimoni en una convinença feta entre el bisbe d’Elna, Udalgar de Castellnou, germà seu, i Guillem de Salses, a propòsit de les fortificacions de la vila d’Elna. El 10 de juny de 1151 era encara present i jurava com a testimoni, al costat del seu germà Artau i del seu fill Guillem, en la donació de la vila de Perpinyà feta pel comte Gausfred III de Rosselló al seu fill Girard II.

Guillem IV, successor i fill de Jaspert II, signava com a “Guillem de Castellnou” a l’agost del 1151 en una escriptura per la qual Bernat Tort, arquebisbe de Tarragona, donava la ciutat de Tarragona al comte Ramon Berenguer IV, amb el consentiment del papa Eugeni III. Sis anys més tard, el 13 d’octubre de 1157, assistí amb la vescomtessa Mafalda de Barcelona, la seva mare, i el seu oncle Artau, senyor de Millars, a la solemne consagració de l’església abacial de Santa Maria d’Arles. Signà amb data de 8 de maig de 1164 el testament sacramental del comte Gausfred III de Rosselló. El vescomte Guillem IV de Castellnou és esmentat com a beneficiari en el testament del comte Girard II de Rosselló, atorgat el 4 de juliol de 1172; li hi llegava els beneficis de certs drets derivats del castell de Malpàs (municipi de Bompàs, Rosselló), el qual seria senyorejat pels hospitalers de Sant Joan de Jerusalem. Aquesta és l’última notícia que hom té de la seva existència.

Jaspert III succeí el seu pare Guillem IV en el vescomtat de Castellnou. Un dels primers testimonis documentals de la seva actuació data del 12 de març de 1188, quan autoritzà Robert, abat d’Arles, per a la construcció d’un castell a Sant Joan de Pladecorts; entre els firmants, a banda d’ell mateix, hi consta el seu germà Berenguer de Castellnou. Posteriorment, el 9 de juny de 1193, autoritzava el mateix abat d’Arles, Robert, per a la fortificació de la vila de Forques; en aquesta acta també figura com a signant el seu fill Guillem de Castellnou. Jaspert III fou designat almoiner en el testament de Bernat de Cortsaví, atorgat el 13 de novembre de 1194. Hom desconeix la data de la seva mort, la qual sembla que es produí vers l’any 1194.

Guillem V, vescomte de Castellnou i fill del precedent, el 19 de setembre de 1207 retia homenatge a Bernat, abat del monestir de Santa Maria de la Grassa, en presència del bisbe d’Elna i de Ramon Roger, comte de Foix, entre d’altres; el mateix dia signava en un privilegi concedit pel rei Pere I a la vila de Perpinyà per tal impulsar l’obra de la muralla de la vila. El 24 de febrer de 1211, signava un privilegi del mateix rei en favor de la vila de Vilafranca de Conflent i el 21 de febrer de 1213, un altre, atorgat als homes de la vila de Salses. El 4 de maig de 1218, juntament amb Pere, abat de Sant Miquel de Cuixà, posà fi a un litigi entre Guillem, abat de Santa Maria de la Grassa, i Berenguera a propòsit de la senyoria de Pesillà de la Ribera. El 23 de juliol de 1218, Nunó Sanç, senyor de Rosselló, renovava l’empenyorament de Sant Llorenç de la Salanca, fet amb l’autorització de Guillem de Creixell, veguer de Cerdanya, en favor del vescomte Guillem V de Castellnou, espòs de Ramona de Creixell. El 17 d’abril de 1241, restituí a Nunó Sanç, senyor de Rosselló i del Vallespir, la vegueria de tot el Vallespir i les possessions i els drets que li pertanyien, i es reservà per a ell alguns drets sobre certes propietats de dita vegueria; la vigília d’aquest acte, el 16 d’abril, el vescomte Guillem V havia firmat un compromís amb el mateix Nunó Sanç sobre els drets que tenia al castell de Sant Llorenç de la Salanca, com a conseqüència d’un deute contret pel rei Pere I de 4 000 sous melgoresos; aquest compromís fou també signat pel seu fill Jaspert. Guillem V prestà encara jurament de fidelitat i homenatge a Nunó Sanç, amb data de 24 d’abril de 1241, pels castells de Llupià, Montoriol d’Amunt, Bellpuig i Corbera del Castell. L’any següent, el vescomte Guillem jurava les constitucions de pau i treva de l’assemblea de Malloles, presidida per Jaume I. El darrer testimoni que hom ha localitzat de l’actuació d’aquest vescomte és la seva signatura en una escriptura datada el 21 d’octubre de 1245, per la qual Jaume I concedia en favor de l’orde del Temple unes pastures a la vila de Prats de Molló; en aquest document signà com a G. de Castronovo. Sembla que el seu traspàs es produí vers l’any 1249.

Jaspert IV, que succeí al capdavant del vescomtat el seu pare Guillem V, firmava Jaubertus de Castronovo en un privilegi del rei Jaume I de 31 de maig de 1249, en favor dels paraires de Perpinyà. Hom troba la seva signatura (Jauzbertus vicecomes Castri novi) en una carta de Jaume I de Catalunya-Aragó del 4 d’abril de 1257, per la qual confirmava els privilegis de les esglésies i persones eclesiàstiques del regne; i alguns anys més tard, torna a aparèixer la seva signatura com a Jauzbertus vicecomes Castri novi en una escriptura de l’infant Pere datada el 8 d’octubre de 1261, per la qual ordenava que s’utilitzés la moneda barcelonina de tern a Perpinyà. D’altra banda, el 13 de juny de 1262 el vescomte Jaspert IV era present en la cerimònia de casament de l’infant Pere amb Constança de Sicília a Montpeller. Dos mesos més tard, el mateix any, amb data de 21 d’agost, signà com a testimoni en l’acta testamentària del rei Jaume I. Al novembre del 1265, el vescomte Jaspert IV acompanyà el rei i els infants a la croada de Múrcia; per aquesta raó figura signant en una carta de Jaume I datada a Múrcia, el 5 de febrer de 1266, per la qual creava la mesura del “pes de la farina” en favor dels cònsols de Perpinyà. El mes d’octubre del mateix any subscrivia una carta del monarca esmentat, en favor de l’hospital de Perpinyà, i en dues més del mateix monarca datades l’any següent, el 1267. Jaspert IV de Castellnou s’havia esposat amb Ava de Fenollet el dia 8 de gener de 1243; Ava era filla del vescomte Pere V de Fenollet, el qual fou desposseït del vescomtat l’any 1229. Aquest li havia aportat un dot de 3 000 sous melgoresos, amb drets i rèdits dins les parròquies de Cameles, dot pel qual el vescomte Jaspert li havia cedit com a penyora el lloc de Pontellà. Els esposos no s’entenien i feren una demanda de separació, la sentència de la qual fou pronunciada el 14 d’agost de 1267; Jaspert IV prometé de restituir els 3 000 sous melgoresos, conjuntament amb els drets que li havia donat Pere V de Fenollet a les parròquies de Cameles. Ava de Fenollet es retirà a l’hospital d’Illa, on prengué l’hàbit religiós i donà a la casa tots els seus béns. Hi morí el 1299. L’any 1268 el vescomte Jaspert IV anà amb el rei Jaume I al regne de València. Allí caigué malalt i redactà a València el seu testament, datat el 22 de maig de 1268. Morí aquest mateix any.

Guillem VI succeí el seu germà Jaspert IV al capdavant del vescomtat de Castellnou, car aquest havia mort sense fills. El 6 de desembre de 1271, l’infant Jaume confirmava al vescomte Guillem VI totes les justícies civils i criminals, amb mer i mixt imperi, dins les parròquies de Sant Esteve de Pontellà, Sant Feliu d’Amunt i d’Avall, Sant Pere de Corbera del Castell, Sant Fructuós de Cameles, Santa Maria de Fontcoberta, Sant Cugat i Sant Jaume de Queixàs, Santa Maria de Montoriol d’Amunt, Sant Sadurní de Montoriol d’Avall, Santa Coloma de les Illes, Sant Esteve de Prunet, Sant Pere de la Serra, Sant Joan Evangelista de Teulís i Santa Agnès de Croanques; així mateix li atorgava el dret de cavalcada a Casafabre i les justícies civils i criminals de Ceret, amb el mixt imperi. G. vicecomes de Castronovo signà conjuntament amb el seu germà Dalmau, senyor de Sureda i de Montbram, un privilegi de Jaume I datat el 9 d’abril de 1274 relatiu a la venda i l’exportació del blat, en favor dels perpinyanesos. L’any següent, el 1275, amb data de 12 d’octubre, el vescomte Guillem VI era testimoni del casament de l’infant Jaume amb Esclarmunda de Foix. S’havia casat amb Ava de Vernet, la qual li aportà en dot el castell i la vila de Ceret; acordaren conjuntament, el 2 de maig de 1282, la facultat d’elegir cada any, el dia de Sant Joan Baptista, 4 cònsols per a l’administració de la vila.

Jaspert V era fill de Guillem VI i d’Ava de Vernet; succeí el seu pare en el govern del vescomtat de Castellnou. En la crisi política que enfrontà Pere II de Catalunya-Aragó amb el seu germà Jaume II de Mallorca l’any 1285, Jaspert V prengué partit pel primer. Hagué d’emigrar al Principat de Catalunya, on ocupà durant un temps el càrrec de castlà del castell de Montgrí. L’any 1286, el rei de Mallorca, Jaume II, assetjà i ocupà el castell de Castellnou i el desmantellà. El vescomte no pogué recuperar el castell i el vescomtat fins després de la pau d’Anagni, l’any 1298. Poc temps després, el projecte de casament de la seva filla Francesca amb Pere VII de Fenollet, fill del vescomte d’Illa, no prosperà, per la qual cosa es desencadenà entre ells una guerra que acabà d’arruïnar el ja delmat vescomtat de Castellnou. Quan morí, el 1321, devia a Pere de Fenollet una suma de 8 000 lliures. El rei Sanç I de Mallorca ordenà la venda dels castells de Sant Feliu d’Amunt i d’Avall i dels drets de feu dels Castellnou sobre Corbera del Castell i Llupià, els quals foren alienats en favor de Pere de Fenollet. La successió de Jaspert V recaigué sobre la seva filla primogènita, Sibil·la; l’altra filla, Francesca, esposà Pere IV de Queralt. Tanmateix, el vescomtat de Castellnou fou suprimit pel rei Sanç I de Mallorca, per bé que subsistís la branca col·lateral dels Castellnou, eixida de Dalmau I, fill del vescomte Guillem V; aquesta branca eren senyors de Montbram i de Montferrer. El darrer representant d’aquesta, Berenguer de Castellnou, va vendre el 1370 els castells de Castellnou i de Bellpuig al vescomte Andreu de Fenollet, i moriria sense fills el 1373. (PP)

Vegeu: Castells i edificacions militars del Vallespir anteriors al 1300

Els vescomtes de Vallespir, després de Castellnou

Ansemund	(† d 941)
Sentill	(† d 991)
Guillem 1	(† d 1029)
Jaspert 1	(† v 1066)
Udalgar 1	(† v 1075)
Guillem II	(† v 1094)
Guillem III	(† v 1124)
Jaspert II	(† v 1151)
Guillem IV	(† v 1172)
Jaspert III	(† v 1194)
Guillem V	(† v 1249)
Jaspert IV	(† 1268)
Guillem VI	(† 1284)
Jaspert V	(† 1321)
	(PP)

L’organització religiosa del Vallespir

Vista aèria del monestir de Santa Maria d’Arles, que tingué un paper de primer ordre en l’organització religiosa de la comarca.

ECSA - Camara J.P. Joffre

El Vallespir ha constituït, des del segle XII, un dels tres ardiaconats que van integrar la diòcesi d’Elna, juntament amb el gran ardiaconat d’Elna, dit més tard de Rosselló, i el de Conflent.

No se sap res de l’organització religiosa anterior a la restauració carolíngia; cal suposar, tanmateix, que una comarca important i sempre ben poblada, travessada per la via Vallespiriana, que remuntava la vall del Tec a partir de la via Domitia, devia estar estructurada religiosament molt abans de l’ocupació sarraïna.

Les primeres referències històriques després de la conquesta carolíngia són del final del segle VIII, poc després del 780, quan l’abat Castellà, amb un grup de monjos, va travessar per camins angostos i difícils els Pirineus per establir-se a l’indret dels Banys d’Arles, on existien notables edificacions d’època romana, entorn d’una important deu termal. Castellà, com molts d’altres hispani, es va veure obligat a abandonar els territoris hispànics després de la fracassada expedició de Carlemany contra els sarraïns l’any 778.

Entorn d’aquest establiment monàstic es van anar consolidant comunitats pageses, i fins i tot urbanes entorn dels Banys d’Arles, que van ésser la causa de l’erecció d’esglésies per al seu servei, als llocs veïns de Sant Julià, a Buçac, i de Sant Pere, a Riuferrer, documentades ambdues el 820; el fons documental del cenobi d’Arles permet conèixer dins el mateix segle IX l’existència d’altres centres religiosos com la cel·la de Sant Quintí, prop dels Banys, per a atendre l’assentament humà que es va crear entorn del cenobi, o en indrets més allunyats com Sant Martí de Fonollar, prop de l’inici de la via Vallespiriana o Santa Cecília de Coç, prop del Tec.

Mapa de les esglésies del Vallespir anteriors al 1300.

J. Salvadó

La mateixa documentació monàstica continua aportant notícies d’altres esglésies o parròquies nascudes sota la protecció del cenobi d’Arles, però d’iniciativa privada, com Sant Martí de Cortsaví o Sant Esteve d’Arles, l’any 993. Aquestes dues esglésies foren consagrades el 19 de novembre de dit any 993 per Berenguer, bisbe d’Elna, germà del futur bisbe i abat Oliba; en l’acta, en la qual subscriuen 17 habitants, es diu que foren edificades pels pares dels que ara són presents i que ells ho tenien per successió o herència, i per això les lliuren al bisbe perquè les consagri; en aquest acte, el bisbe Berenguer els donà un espai de trenta passes per a cementiri i sotmeté les esglésies a la catedral de Santa Eulàlia i Santa Júlia d’Elna.

Mapa del deganat o ardiaconat del Vallespir segons les Rationes decimarum Hispaniae dels anys 1279-80.

A. Pladevall

A partir del final del segle X i l’inici de l’XI són ja existents la majoria d’esglésies, sobretot les parroquials de la comarca, com Sant Pere de Ceret (814), Sant Joan de Pladecorts (976), Sant Miquel de Riunoguers (982), Santa Justa i Santa Rufina de Prats de Molló (982), Santa Maria de Costoja (988), Santa Maria de Panissars (v. 990), Sant Andreu de Montboló (993), Sant Llorenç de Cerdans (1011), Sant Vicenç de Reiners (1027), etc. Moltes d’aquestes esglésies depenien del monestir de Santa Maria d’Arles, que fou l’autèntic organitzador de la “xarxa parroquial de la comarca”.

Sembla que al llarg del segle XII es va estructurar l’ardiaconat del Vallespir, a semblança dels dos altres deganats de la diòcesi d’Elna. No posseïm, però, cap llista de parròquies del deganat anteriors a les que donen les Rationes decimarum del 1279 i el 1280, en les quals manquen, tanmateix, algunes esglésies de poques rendes o altres de sotmeses a Arles. El mapa que s’adjunta dona una visió de l’extensió de l’ardiaconat i de les esglésies que el formaven al final del segle XIII, cosa que representa una extensió molt més àmplia que no pas la de la comarca actual, puix que arribava al mar i comprenia també moltes parròquies de l’actual comarca del Rosselló.

En l’aspecte monàstic, la comarca del Vallespir tingué només el monestir de Santa Maria d’Arles, abans esmentat, del qual es parlarà extensament en la part dedicada a les monografies, i dos petits priorats o cases situades en punts estratègics de pas dels Pirineus: Santa Maria de Panissars, inicialment, vers el 990, dependent d’Arles, i més endavant sotmès al de Ripoll, i Santa Margarida de Colldares, documentat el 1264, amb un hospital i petita comunitat dependent de Sant Pere de Camprodon. (APF)

Vegeu: Esglésies del Vallespir anteriors al 1300.

Bibliografia

• R. d’Abadal i de Vinyals: Catalunya Carolíngia, vol. II (I), Els diplomes carolingis a Catalunya, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1926-1950
• R. d’Abadal i de Vinyals: Catalunya Carolíngia, vol. II (II), Els diplomes carolingis a Catalunya, Institut d’Estudis Catalans, Barcelona 1952
• J. B. Alart: Notices historiques sur les communes du Roussillon, 2 vols., Perpinyà 1868-1878
• J. B. Alart: Cartulaire Roussillonnais, 26 volums manuscrits, Biblioteca Municipal, Perpinyà 1880
• J. Castellví: Clausurae (Les Cluses, Pyr.-Or.): forteresses-frontière du Bas Empire romain, dins Frontières terrestres, frontières célestes dans l’Antiquité, edició a cura d’A. Rousselle, Presses Universitaires de Perpignan, Perpinyà 1985, pàgs. 81-103
• J. Castellví-S. Got Castellví: Recherches sur la station romaine d’ad Centuriones (Saint-Martin de Fenollar, Maureillas-Las Illas) (Pyr.-Or.), “Études roussillonnaises” (Perpinyà), XIII, (1994-95), pàgs. 47-52
• J. Castellví-J. M. Nolla-I. Rodà: La identificación de los trofeos de Pompeyo en el Pirineo, «Journal of Roman Archaeology» (Michigan), 8 (en premsa)
• A. Catafau: L’église et le village dans l’ancien diocèse d’Elne, Dea, Université de Toulouse-Le Mirail
• A. Catafau: Les hispani et l’aprision en Roussillon et Vallespir, “Frontières” (Perpinyà), núm. 2, Centre de Recherche sur les Problèmes de la Frontière, Universitat de Perpinyà, pàgs. 7-20
• A. Cazes: Le Roussillon sacré, l’Imprimerie Catalane, Perpinyà (la edició: Prada 1977)
• C. Devic-J. Vaissete: Histoire générale de Languedoc, 3a edició, 16 vols., ed. Privat, Tolosa de Llenguadoc, 1872-1904
• Liber feudorum maior, edició a cura de F. X. Miquel i Rosell, 2 vols., CSIC, Barcelona 1945-1947
• P. de Marca: Marca hispanica sive limes hispanicus, Baluze, París (reedició facsímil, ed. Base, Barcelona 1972)
• C. Martínez-N. Rossignol: Le peuplement du Roussillon, du Conflent et du Vallespir aux IXe, Xe, et au début du XIe siècles, Mémoire de maîtrise, Université de Toulouse-Le Mirail, 1972-1973
• F. Monsalvatje: Noticias históricas, vol. 7, El monasterio de Santa María de Arles, Olot 1896
• P. Ponsich: Les origines de l’abbaye d’Arles, “Études roussillonnaises” (Perpinyà), núm. 4 (1954-55), pàgs. 69-99
• P. Ponsich: Límits històrics i repertori toponímic dels llocs habitats dels antics “països” de Rosselló-Vallespir-Conflent-Capcir-Cerdanya-Fenolledès, “Terra Nostra” (Prada), núm. 37 (1980), pàgs. 3-197
• A. de Pous: Tours et châteaux du Vallespir, “Conflent” (Prada), núm. 77 (1975), pàgs. 261-315