Introducció
El Vallespir, vall aspra i terra de muntanyes, s’obre a l’est a la plana del Rosselló a partir de Ceret i de Sant Joan de Pladecorts. Entre el massís del Canigó al nord, el de Costabona a l’oest i les Alberes al sud, els habitants de la primera edat mitjana van trobar refugi en aquesta terra, van instal·lar-hi els seus camps i ben aviat van saber treure profit dels recursos que oferia: la fusta, els cursos d’aigua, les pastures i els minerals van contribuir a fer progressar aquest petit pagus remot. Als segles centrals del feudalisme, al Vallespir es desenvoluparen les activitats pastorals i artesanes. Els castells estenien el seu control sobre els nombrosos masos escampats per la vall i les muntanyes petites, mentre que una part de la població s’establia en alguns poblets i en grans burgs al voltant de les esglésies o de l’abadia de Santa Maria d’Arles. Aquestes petites comunitats van evolucionar lentament fins que al segle XIV, a causa sobretot de les epidèmies, les guerres i les seves seqüeles de crisis demogràfiques i econòmiques, es va estroncar llur desenvolupament.
El territori del Vallespir a l’època carolíngia. Segles IX-X
Els primers testimonis escrits relacionats amb el Vallespir daten de l’època carolíngia i revelen la situació d’aquestes valls als segles de la primera arrencada econòmica de l’alta edat mitjana. Els documents fan esment al començament d’aquesta època d’un paisatge erm. Aquestes terres van passar de les mans de l’autoritat pública (l’emperador i els seus representants locals, comtes i vescomtes) a les de monjos vinguts d’Hispania, com l’abat Castellà i els seus clergues, o de fidels poderosos de l’Imperi carolingi: gots originaris del migdia de la Gàl·lia o hispani refugiats arran de l’ocupació de les terres del sud dels Pirineus per part dels musulmans; aquests nouvinguts s’instal·laren amb els seus homes, soldats, dependents i familiars. Tots van rebre el dret d’ocupar les terres pertanyents al fisc imperial amb la condició de conrearies i de proporcionar així a l’Imperi un mitjà de defensa d’aquesta àmplia zona fronterera que va ser anomenada Marca Hispànica. Aquesta modalitat de presa de possessió, anomenada aprisió, va ser molt utilitzada al Vallespir, tot i que no en podem pas avaluar la importància. D’aquesta manera, va “fundar” el vicus Sirisidum, és a dir, la vila de Ceret, el pare de Guimar i Radó, dos germans que van rebre un privilegi de confirmació dels seus drets l’any 814 per part de l’emperador Lluís el Piados. Al costat d’aquests poderosos, propietaris religiosos o laics, també s’hi instal·laren pagesos modestos que, per mitjà d’aprisions més discretes, van formar una xarxa de petits alous. Les fonts documentals mostren, al mig de les propietats dels grans aristòcrates com les esglésies, tota una societat de pagesos independents instal·lats als seus illots de terres lliures.
L’església de Sant Pere de Riuferrer recorda la gran vil·la del mateix nom, antiga propietat del monestir de Santa Maria d’Arles.
ECSA - Rambol
En canvi, tenim poques notícies d’aquesta època sobre el tipus d’activitats agrícoles i artesanals de la gent d’aquestes contrades. Pel que fa a l’agricultura, segur que es practicava el conreu de la vinya, ja que és esmentat prop d’Arles en un judici del 876, com també la recol·lecció de castanyes i nous (castenatas et nogaretos) al mateix indret el 876 i de castanyes a Riuferrer el 993 (castannaderio).
És notable, així mateix, la importància de la muntanya com a terreny de pastura per al bestiar. Els diplomes de Lluís el Tartamut del 878 i de Carlemany el 881 en favor de l’abadia de Santa Maria d’Arles concedeixen a l’abat i als monjos els prats i les muntanyes (pratum et serra) i els cortáis (curtiferis, eurtiles) per al bestiar gros (armenia), a més del dret de pasturar-hi. Més endavant, l’any 976, una dona anomenada Minimilla tenia en feu pel comte Oliba I Cabreta de Besalú la senyoria de Sant Joan de Pladecorts, que comprenia també les pastures. La disposició del Vallespir per a l’activitat pastoral també és testificada a través de nombrosos topònims antics que esmenten els prats (Prats de Molló) o els calms (zones sense bosc que sovint servien de pastura), com per exemple a Cortsaví.
El bosc també representa una riquesa natural important, i és utilitzat com a terreny de pastura per al bestiar petit, però també com a productor de fusta, de materials de construcció i com a font d’energia. Els boscos són esmentats sovint en els privilegis reials i en les confirmacions de donacions als monjos. A Sant Joan de Pladecorts, l’any 976, Minimilla va rebre els boschs et meneres. L’associació de les dues paraules deixa endevinar l’interès particular relacionat amb la conjunció en un mateix territori d’aquestes dues fonts de recursos naturals. Mines (probablement de ferro) i fusta (que produïa carbó) fan pensar en la metal·lúrgia, de la qual no es disposa pas d’un esment directe durant els segles IX i X; tanmateix, aquest document deixa entreveure l’existència d’una incipient indústria metal·lúrgica, com fan els antics topònims Rivo Ferrario (Riuferrer) al costat d’Arles, o Montferrer més tard. La vall de Riuferrer, d’altra banda, té un interès especial per als abats d’Arles, els quals obtingueren la confirmació dels seus drets exclusius sobre aquest territori després de diversos processos, sobretot contra els pagesos que intentaven artigar terres no conreades en les propietats de l’abadia, fet que mostra la “fam de terra” durant els segles IX i X a la Catalunya Vella.
Els cursos d’aigua també són inclosos en les donacions fetes a l’abadia d’Arles del Tec al segle IX, les quals esmenten els drets de pesca (piscatoriis) des de Riuferrer fins a Palaldà, de la mateixa manera que Minimilla havia rebut les piscaturia a Sant Joan de Pladecorts. Les aigües del Tec i dels seus afluents s’utilitzaren com a força motriu d’alguns molins, dels quals només hi ha notícies de dos, construïts al segle IX (a Ceret i en un lloc no identificat del Vallespir). Malgrat que no són pas abundants, són la prova indiscutible de l’inici del desenvolupament econòmic de la comarca i se’n troben indicis indirectes en els diplomes carolingis en favor del monestir d’Arles, els quals esmenten els aquarum decursibus (els canals dels molins) i els farinariis (molins fariners). Al segle X la construcció de molins es desenvolupa i en trobem set al conjunt de la vall: dos a Sant Joan de Pladecorts, un a Costoja, un a Prats de Molló i tres en altres indrets del Vallespir.
Després d’un període d’abandonament, almenys parcial, el període carolingi és marcat al Vallespir per una represa intensa de les activitats humanes: establiment de poblament, construccions, artigaments per iniciativa monàstica o aristocràtica, però també camperola. Ben aviat el Vallespir apareix com una d’aquestes “muntanyes plenes” de les quals baixen els homes cap a les planes. Les activitats s’orienten de seguida cap a la cria de bestiar i cap a l’artesania del tèxtil i dels metalls, de manera que es convertiran en una veritable especialització durant els segles següents.
Feudalització, creixement econòmic i naixement dels burgs. Segles XI-XIII
Explotació de ferro de Veterà, a Cortsaví, tancada fa alguns anys, darrer testimoni de la mineria tradicional de la comarca.
ECSA - Rambol
Durant el segle XI es produí el procés de feudalització al Vallespir. La proliferació dels castells i dels senyors va anar acompanyada d’un creixement de les seves exigències fiscals amb l’aparició de nous impostos i també de la conflictivitat entre els mateixos senyors. Un d’aquests conflictes és el que enfrontà, vers l’any 1090, l’abat d’Arles i Ramon Matfred, de Cortsaví, a propòsit de les exaccions comeses per aquest a la parròquia d’aquesta darrera població. Els drets indegudament exigits per Ramon Matfred revelen la importància que tenien les sostraccions senyorials durant el segle XI. Es prengueren per la força (toltas) part de les collites, del bestiar i del vi i també de les reserves d’aliment que els pagesos guardaven en sacrarios (cellers) construïts a l’interior de l’espai consagrat al voltant de l’església, anomenat sagrera o cellera. A la violència, a l’extorsió dels delmes, s’hi afegia, doncs, el sacrilegi de profanar un espai sagrat a fi d’apropiar-se d’allò que en el document és anomenat malos usaticos. En aquest cas Ramon Matfred és denunciat perquè privava l’abadia i l’església de Cortsaví, que depenia de Santa Maria d’Arles, d’una part de les seves rendes en prendre-les als pagesos que eren sota el seu domini.
La manera de repartir-se les rendes de la terra entre la classe aristocràtica recolzava, a més, en un feu, el qual és esmentat molt d’hora en la documentació del Vallespir (976 Sant Joan de Pladecorts, 1007 Arles, Cortsaví i Montboló). Els alous, sobretot els petits alous dels pagesos però també els dels aristòcrates, són absorbits de mica en mica per les donacions a les esglésies i els monestirs, com l’alou de Palaldà, donat a Santa Maria d’Arles l’any 1074.
La pressió sobre les terres i els poders d’origen públic preparà la dominació sobre els homes, i la pagesia del Vallespir no s’escapà del procés de servitud, afavorit per l’estructura de propietat de la terra; aquest és el cas dels habitants dels masos tinguts pel senyor de Boada en nom del monestir d’Arles el 1168, els quals tenien limitada la llibertat de moviments per tal de conservar a les propietats la mà d’obra que necessitaven per a l’explotació de la terra. Les dones originàries d’aquests masos que se’n volien anar havien de pagar dos sous al senyor. El règim de servitud es generalitzà en la majoria dels homes que explotaven aquests nombrosos masos (el document del 1168 ens en mostra més de seixanta al territori de Costoja-Sant Llorenç de Cerdans amb el nom de masos o de bordes) els quals són anomenats “homes propis i solius”, “afocats”, “amansats” o “abordats” i havien de pagar cànons específics com la cugucia (sobre l’adulteri), l’exorquia i la intestia (sobre les herències), que mostren la seva incapacitat jurídica.
La vinya ocupava un lloc especial entre les activitats agrícoles. Se’n troben plantacions al centre d’Arles, davant de l’església, encara l’any 1158, i el vi es conservava en cellers, els quals foren llegats, alhora que les vinyes, a Sant Joan de Pladecorts el 1146. Se li aplicaven cànons especials, com el que percebia el batlle de Boada sobre el vi venut a la taverna d’aquesta localitat l’any 1168. Aquests cànons sobre el vi i els conflictes que podien generar potser expliquen la clàusula del testament de Guillem Hug de Serrallonga, on es reconeixia que havia vessat voluntàriament i injustament el vi d’un habitant d’Arles, l’any 1267.
Els drets suprimits a Cortsaví el 1090 o els dels masos de Boada el 1168 permeten fer-nos una idea de la diversitat de collites dels pagesos; hi trobem, efectivament, una barreja d’ordi, sègol, blat, mill i civada. Aquests conreus permeten l’obtenció de fogaces i de palla. També s’obtenia lli i cànem, destinats a la confecció de teixits i de cordes. Al costat dels masos, a Quercorb, prop d’Arles i dels Banys d’Arles i a Prats, es conreen horts la producció dels quals no es precisa mai en la documentació. També hi ha oliveres, com a Sant Joan de Pladecorts el 1116.
El bosc aportava un complement important; no solament les castanyes —els pagesos de Falgars devien l’any 1270 un cànon en castanyes que havien de portar al monestir d’Arles anualment— sinó també els glans, aliment dels porcs que pasturaven pel sotabosc. La matança ja és una tradició anual ben consolidada. L’any 1168 els pagesos dels masos de Boada havien de pagar cànons en pernils i en porcs sencers, criats a casa seva. També hi ha cànons en pollastres, capons, ous i en carn de bestiar gros: cuixes de bou o de vaca, o pits de vaques; en aquest cas hom precisava que aquests pagaments s’havien de fer amb animals que acabessin de morir o que s’haguessin posat malalts. La cria de bestiar boví sembla que s’adreçava essencialment a la producció de llet o a la renovació de les bèsties de treball i de tir; així, els masos de Boada havien de pagar la “tragina”, una antiga obligació de carreteig.
L’any 1090 Ramon Matfred reconeixia que havia usurpat els delmes sobre les vaques i els ramats de Cortsaví i lliurava a l’abat d’Arles els anomenats “pasturatges del calm de Rodes”. Durant aquests segles sorgeix regularment la qüestió de la possessió dels pasturatges i de la seva utilització per part de les comunitats camperoles. Des del 1007 se sap que els homes de Riuferrer havien de lliurar al comte de Besalú els drets sobre les pastures de la seva demarcació parroquial, drets que el comte lliurava a l’abat d’Arles. Sembla que aquestes pastures sovint eren delimitades per creus gravades damunt de les roques que les envoltaven.
El 1237 els homes de l’abadia d’Arles conservaven el dret de pastura sobre els prats dels Banys d’Arles, tot i que aquestes terres havien estat cedides pel monestir amb motiu d’un intercanvi. Més tard, el 1281, els senyors de Cabrenys arribaren a un acord amb els habitants de Miralles sobre l’ús de les pastures de la muntanya de l’Alt Vallespir, en canvi del dret d’entrada i d’un cens en formatges que s’havia de pagar la diada de Sant Joan, fet que confirma la funció lletera de la cria del bestiar boví. D’altra banda, el bestiar oví proporcionava la llana que es treballava a Prats de Molló durant el segle XII.
La vila de Prats de Molló, capital de l’Alt Vallespir, fou un actiu burg artesanal i comercial a l’edat mitjana.
ECSA - A. Roura
El control per part dels senyors de totes les riqueses naturals s’estenia als rius, als corrents d’aigua i a la pesca, reservada al curs superior del Tec als homes de l’abadia d’Arles. Les aigües que alimentaven els molins de Sant Joan de Pladecorts foren concedides pels monjos d’Arles el 1007. El nombre de molins augmentà molt, i hi ha constància que el rei en tenia a Prats de Molló i a Reiners. L’any 1168 és esmentat un altre molí a Costoja, i el 1294 el propietari dels molins de Ceret comprà unes moles per substituir les que ja eren velles. El molí de Quercorb i el seu rierol d’alimentació són esmentats en un acord entre l’abat d’Arles i la senyora de Cortsaví l’any 1197. Al segle següent, l’any 1278, l’abat d’Arles autoritzà el senyor de Quercorb per a imposar l’ús comú d’un molí a tot un conjunt d’homes que vivien en determinats masos i bordes, els quals són enumerats en el document. Els abats d’Arles van posseir durant tota l’edat mitjana el dret de concedir les autoritzacions per a desviar les aigües del Tec i de Riuferrer, a Arles i als Banys d’Arles, tant per als molins com per al tec; en canvi, a penes el rei va intervenir en aquesta regió, al contrari del que va fer al Rosselló i al Conflent. El paper dels recs va tenir poca importància al Vallespir perquè aquesta comarca gairebé no ha patit ni pateix sequeres gràcies a les precipitacions regulars i a una xarxa hidrogràfica important. Els artesans tèxtils utilitzaven també la força motriu de l’aigua per als molins drapers, documentats des del 1151 a Prats de Molló.
La metal·lúrgia, molt desenvolupada a tot l’Alt Vallespir, es troba estretament lligada a l’estructura econòmica bàsica, el mas. Així, l’any 1168, l’abat d’Arles precisava que els masos dependents del senyor de Boada havien de donar “tant carbó (de llenya) com calgués per a la fabricació de les eines de ferro del mas”, carbó que havia d’ésser portat a la farga de Roirós. D’altra banda, el masover del mas Roirós havia de fer les feines de ferrer, car en aquesta època la metal·lúrgia estava associada a l’activitat agrícola: el ferrer era també un pagès que es nodria d’allò que produïa al mas. També eren complementàries en aquest marc rural les explotacions agrícoles i carboneres.
Els recursos de ferro són esmentats a Mollet l’any 1011, on el territori que depenia de l’església de Sant Miquel comprenia la valle magna ferraria; més tard, als segles XII i XIII, es documenten altres fargues a la vall de Galdares, al territori de Serrallonga i a Sant Ferriol, a la vall del Riu Ferrer, prop d’Arles.
La diversitat i la qualitat de la producció metal·lúrgica del Vallespir són encara constatables per notables vestigis artístics, com la ferramenta de la porta de l’església de Santa Maria de Costoja o la campana de ferro colat de l’església de Sant Guillem de Combret, abans dedicada a santa Magdalena i sant Guillem, al terme municipal del Tec.
La propietat de les mines era durant l’edat mitjana una qüestió molt important, que sovint s’escapava de l’autoritat reial. El 1146 l’abat d’Arles i el vescomte de Castellnou tenien desavinences per la possessió d’una mina de plata; aquest conflicte es va resoldre amb la cessió de l’esmentada mina a l’abat d’Arles. A partir del segle XIII la prospecció de tots els recursos miners del Vallespir era a càrrec de la iniciativa reial. Nunó Sanç comprà l’any 1234 la vila dels Banys a l’abat d’Arles, incloses “una o diverses mines”.
Terra de reserva, de pastures i de fargues, el Vallespir, però, no es troba pas al centre de l’expansió econòmica als segles centrals de l’edat mitjana dins els comtats nord-catalans; aquest paper el té, sense cap mena de dubte, la plana del Rosselló i la seva capital, Perpinyà. Tot i així, el Vallespir va anar adquirint una especialització agrícola important i una prosperitat que es constata prou bé a través de les nombroses construccions d’esglésies i de fortificacions en aquesta època. L’any 1159 el comte Ramon Berenguer IV, a fi de treure profit de la riquesa d’aquestes terres, empenyorà el seu domini de Prats de Molló a un cavaller, el qual li avançà 2 500 peces d’or; cal dir que el sistema de l’empenyorament permetia delegar l’explotació de terres llunyanes a tercers, els quals aportaven de manera immediata una important quantitat de diners. Durant aquesta època era corrent que la gestió d’aquests dominis es confiés a veguers o a batlles reials.
Les activitats artesanals i mercantils també trobaren un lloc al voltant d’algunes viles que, amb el temps, s’havien convertit en burgs mitjans; aquest és el cas de Ceret, Arles i Prats de Molló. Aquests tres llocs concentraven, durant l’edat mitjana, les funcions mercantils, i a més van veure néixer les primeres formes d’organització col·lectiva dels habitants.
A Arles, quan es consagrà l’església de Santa Maria el 1046, els bisbes assistents concediren a la vila el peatge del mercat, i l’any 1119, el comte Ramon Berenguer III de Barcelona augmentà aquesta donació en favor de l’abadia, la qual percebria en endavant tots els impostos públics del mercat, llevat d’un terç dels drets que era retingut pel comte. L’any 1293 el rei cobrava taxes sobre les mercaderies al territori de Ceret. Aquests senyals d’activitat comercial regular són testimoni de la participació del Vallespir en els corrents d’intercanvi que comencen a manifestar-se durant l’edat mitjana central.
Al voltant dels probi homines es formaren les primeres comunitats vilatanes. Aquests notables de la societat rural es fan veure en les ocasions solemnes, com a la consagració de l’església de Sant Pere de Riuferrer el 1159, en què la doten amb tres masos i una borda. Des del segle XIII, els habitants dels burgs importants econòmicament i ben organitzats comencen a fer tot un seguit de demandes; això comportà, de vegades, oposicions i lluites de les quals coneixem, almenys, un exemple. L’any 1235 un conflicte violent enfrontà la comunitat d’habitants d’Arles amb els monjos de l’abadia de Santa Maria; es produïren avalots, els quals van fer impossible la celebració dels oficis divins. La pacificació i l’acord arribaren amb la intervenció del bisbe d’Elna i del veguer del Rosselló. Els motius de la revolta dels burgesos d’Arles són coneguts indirectament pels termes de la convinença entre les dues parts. Efectivament, si bé els habitants d’Arles reconeixien que s’havien de sotmetre a les exigències fiscals derivades del forn i del molí de la vila i acceptaven de pagar al monestir una indemnització de 60 lliures pel perjudici que havia hagut de suportar pel fet de no haver satisfet els impostos, obtingueren com a contrapartida que l’abat d’Arles renunciés als drets d’exorquia i d’intestia que percebia fins aquell moment. Sabem que aquests drets eren feixucs: el primer consistia en el fet que, en cas de mort sense hereus directes, eren embargades les quatre cinquenes parts de l’herència, i el segon en el fet que una tercera part de l’herència era per al senyor si el difunt havia mort sense fer testament. A més de ser característics de la servitud i de la dependència personal dels homes envers el seu senyor, aquests drets també eren humiliants i, com els altres “mals usos”, cada vegada foren més difícils de suportar per part de la població.
La voluntat d’atreure dins la vila de Prats de Molló els nous habitants que s’hi havien anat establint a prop gràcies al creixement demogràfic experimentat al segle XIII explica la decisió del sobirà d’alliberar els habitants d’aquella població, el 1241, dels drets d’exorquia, de cugucia i d’intestia. Pocs anys més tard, el 1245, enfranquí totalment els habitants estrangers que venien a establir-se al puig que hi havia al costat del palau reial de Prats de Molló; així, durant cinc anys restaren lliures de qualsevol tipus d’impost, com l’alberga, l’host, la cavalcada i qualsevol servei degut al rei o al veguer.
La població de Ceret obtingué el reconeixement de la seva organització municipal el 1282, quan els senyors de Castellnou, Guillem i Ava, concediren als habitants d’aquesta vila el nomenament de quatre cònsols anuals, escollits pel poble la primera vegada, i després renovats pels cònsols sortints. En el marc d’un burg o d’una vall, units per uns mateixos interessos econòmics, socials i polítics, aquestes noves solidaritats vilatanes també disposaven de mitjans financers que els permetien de pagar les fortes indemnitzacions imposades pels senyors per a recuperar les seves llibertats.
La prosperitat i el sentit de solidaritat de les comunitats vilatanes també s’expressen a través de la creació i el manteniment de nombrosos hospitals per als pobres; a l’origen, sovint eren cases senzilles, llegades per particulars perquè hom hi recollís els malalts, però de mica en mica es van anar engrandint i enriquint a través de donacions. Aquestes cases per a pobres es troben situades en els llocs de pas (al coll d’Ares es coneix un hospital dedicat a santa Maria des del 1261) o a les viles (als Banys d’Arles l’hospital rep, l’any 1267, una donació de Guillem Hug de Serrallonga). El 1297 també hi havia un hospital per a pobres a Prats de Molló.
Segle XIV: continuació de la prosperitat, creixement dels burgs i primeres crisis
El creixement econòmic del Vallespir durant els segles XII i XIII, moderat però constant, continuà durant la primera meitat del segle XIV. A les valls es continuen construint molins, fargues o ponts, es multipliquen els mercats, les fires i les activitats financeres. Però aquest creixement s’alenteix brutalment arran de la Pesta Negra (1348), i s’atura i fins i tot recula en part a causa dels nombrosos retorns de les epidèmies, de les guerres i d’altres tipus de catàstrofes.
Les activitats mineres continuen i la metal·lúrgia es desenvolupa durant el segle XIV. En aquesta època les aigües del Tec són donades en emfiteusi a fi de permetre la construcció de molines de ferro, és a dir, fargues, dues de les quals s’instal·laren a Prats de Molló i els seus propietaris obtingueren franquícies de fusta i de carbó. La desforestació provocada per la producció de carbó de fusta per a la metal·lúrgia era ja en aquella època molt gran, per la qual cosa l’autoritat reial va prendre mesures de protecció dels boscos i es va convertir en una preocupació permanent dels monarques durant el segle XIV.
D’altra banda, l’activitat metal·lúrgica tendí a convertir-se en industrial i a ser practicada per especialistes, però encara resta lligada també a l’activitat rural i al mas, i quan el senyor de Castellnou cedí tres bordes i quatre masos situats al territori de Montferrer a un habitant d’Arles, entre els cànons que s’havien de pagar per aquestes explotacions agrícoles esmenta una cinquena part del ferro i del carbó.
L’explotació de la fusta per a la construcció comportà l’aparició de serradores (documentades a Cortsaví el 1312 i al Tec el 1339), al costat dels molins de blat i dels molins drapers. Els oficis es diversificaren; cada vegada amb més freqüència hom troba esments en les escriptures de sastres, teixidors i tintorers als burgs; així mateix, hom sap que per als treballs al palau reial de Prats de Molló el 1327 es contractaren fusters, picapedrers, talladors i col·locadors de pissarres.
Les activitats mercantils també es diversificaren i s’organitzaren; el 1308, al mercat de Prats de Molló es venien llanes, pells, bestiar, aviram, blat, raïm, mel, cera, nous i glans. Aquest mercat, al qual acudia gent de l’exterior, es completà amb fires (nundine) de tres dies durant les festes de les santes Justa i Rufina.
L’organització municipal es reforçà: els habitants de Ceret obtingueren el 1301 la mà armada, és a dir, el dret de formar la seva pròpia milícia; poc després, el 1321, els de Prats de Molló, obtingueren permís per a crear un consolat que aplegà el burg i la rodalia: dos cònsols representaven Prats de Molló i, dos més, la vall.
Amb l’augment de les relacions comercials i la monetarització de l’economia, els burgs més actius del Vallespir acolliren petites comunitats israelites, com a Arles i a Ceret. Del segle XIII, no es coneix el nom de cap jueu resident al Vallespir, tot i que segurament hi havien anat algunes famílies procedents de la plana del Rosselló, ja que el 1281 es troba en els registres notarials de Perpinyà un jueu anomenat “de Cereto”. Des del 1336 hi ha testimoni documental de l’existència de jueus a la vila de Ceret; un d’ells era metge i tots practiquen el préstec de diners. Altres jueus arriben a Ceret després de la seva expulsió del regne de França el 1349, provinents sobretot de Carcassona. Al final del segle XIV la comunitat jueva de Ceret sembla que es troba en via de desaparició, com fa pensar la venda per part del procurador reial a un habitant d’aquesta vila d’una parcel·la anomenada “lo fossar dels Juheus”. L’abandonament del cementiri marca sens dubte la davallada demogràfica del grup, però potser també es pot tractar d’un procés d’integració que s’enceta arran de les conversions cada vegada més nombroses a partir d’aquesta època.
La segona meitat del segle XIV és marcada, al Vallespir, pels signes d’un profund despoblament produït arran de la propagació de l’epidèmia coneguda per la Pesta Negra; aquest despoblament es feu patent, sobretot, a l’alta vall del Tec, al voltant de Prats de Molló, on alguns indrets arribaren a perdre, en pocs anys, un noranta per cent de la població.
L’estructuració del poblament a partir dels castells i les esglésies. Segles XI i XII
Vista aèria del castell de Montferrer, un dels més notables de la comarca a desgrat de la seva destrucció amb explosius, feta, es creu, per ordre del marquès de Vauban, al segle XVII.
ECSA - Camara J.P. Joffre
Durant els dos segles centrals de l’edat mitjana s’anà formant la fisonomia del Vallespir feudal: es construïren nombrosos castells, que foren la seu de l’autoritat privada de les famílies senyorials, exercida en nom dels vescomtes; les esglésies fundades abans de l’any mil es reconstruïren, es consagraren, es dotaren i esdevingueren progressivament el centre a partir del qual s’originaren nous vilatges o pobles. Les tensions socials s’exacerbaren sota una pressió senyorial més forta, i els amos de la terra, esdevinguts també amos de la justícia i dels homes, sotmeteren els camperols que abans eren lliures a una nova servitud dins el marc dels masos, tan nombrosos al Vallespir. L’hàbitat agrupat fou probablement més favorable a la defensa de les llibertats camperoles, però, tot i així, la pressió senyorial es manifestà amb el control directe d’aquestes comunitats i amb les sostraccions de la renda dels camperols.
Des del final del segle X es poden entreveure els primers indicis de l’atracció exercida per l’església sobre la població. El 988, els comtes de Cerdanya, Oliba I Cabreta i Ermengarda, donaren al monestir d’Arles la villa de Costoja i la seva església, amb el cementiri i les cases que es trobaven al voltant de l’església; ja quatre anys abans, el bisbe havia donat als monjos la casa del capellà que era adossada a l’església. D’altra banda, les esglésies de Sant Pere d’Arles i de Sant Martí de Cortsaví reberen, amb motiu de la seva consagració, l’any 993, un cimeterium de trenta passos destinat a l’enterrament dels morts; molt aviat, però, se sap que els camperols dipositaren, dins aquest espai anomenat cellera o sagrera, les seves collites dins de petites construccions o graners; de fet, els pagesos portaven a terme aquesta pràctica per tal de protegir els productes de les seves collites de les rapinyes dels senyors feudals dins l’espai consagrat que envoltava les esglésies. En el cas del Vallespir, la documentació ha conservat una prova excepcional d’aquestes extorsions senyorials. Es tracta d’una acta mitjançant la qual Ramon Matfred, senyor de Cortsaví i home pietós que va dotar el priorat de Serrabona amb motiu de la seva fundació l’any 1082, es comprometia a deixar d’exercir els seus malos usaticos sobre l’església de Sant Martí de Cortsaví; reconeixia que sostreia les toltes de l’església i els quaranta-tres sacrarii que hi havia al cementiri. Cal dir que les toltes eren les sostraccions que com a senyor feia sobre les reserves de menjar dels habitants de la seva castellania. Ramon Matfred, que regia el feu de Cortsaví, esmentat el 1020 (el castell és mencionat al segle XII), va infringir la protecció sagrada de la qual es beneficiava el cementiri i les construccions que s’hi trobaven (batejades sacrarii, mot que donarà ‘sagrera’). El nombre força important dels cellers de què parla el document citat (43) fa suposar que cada família pagesa hi tenia el seu, la qual cosa dona una idea de la forta ocupació d’aquestes muntanyes a la darreria del segle XI. Aquest fet contrasta amb el fogatjament del 1365, segons el qual, després d’un primer període de mortalitats, Cortsaví tenia 37 focs.
Santa Creu de Quercorb, antiga església parroquial unida al segle XVI a la de Sant Esteve d’Arles, que guarda bona part de la seva estructura preromànica.
ECSA - A. Roura
La presència d’aquests “cementiris” protegits al voltant de les esglésies del Vallespir és acordada mitjançant els actes de consagració i, de vegades, confirmada tot seguit. Com ja s’ha dit, aquest espai abraçava, habitualment, trenta passos al voltant de l’església, i els retrobem, a més dels dos casos esmentats més amunt, a Santa Cecília de Coç (1158). L’acta de consagració de Santa Maria de Costoja, efectuada l’any 1142 pel bisbe Udalgar de Castellnou, posa de manifest que es donaren d’espai sagrat trenta dextres (més d’un metre). A l’església de Santa Justa i Santa Rufina de Prats de Molló, segons la consagració del 1245 —que confirmava la consagració feta l’any 982—, el cementiri consta delimitat per punts de referència propers al veïnatge. A Sant Llorenç de Cerdans, l’església era només una ecclesiola dependent de la parròquia de Santa Maria de Costoja, en el territori de la qual va ésser construïda, i en conseqüència, no va rebre més que un cementiri de dotze passos en la consagració del 1159. En el cas de l’església abacial de Santa Maria d’Arles, consagrada l’any 1046, foren segurament unes creus les que delimitaren l’espai d’immunitat.
Torre de la muralla de la vila de Ceret (segles XIII-XIV), que recorda el temps que els vescomtes de Castellnou senyorejaven aquesta vila.
ECSA - A. Roura
Després de la construcció dels cellers, aquest espai sagrat al voltant de les esglésies va prendre sovint el nom de cellera, com succeeix al Rosselló; aquestes celleres són documentades a Morellàs, Sant Joan de Pladecorts, Costoja, Reiners i Montferrer. A Riuferrer, amb motiu de la consagració de l’església de Sant Pere l’any 1159, li foren donats tots els cellers del poble. En el cas d’altres viles, com Ceret o Sant Llorenç de Cerdans, el terme concret de “cellera” o no ha estat emprat o no ens ha arribat a través de la documentació, però si hom es fixa en el plànol d’aquests dos pobles sembla clar que existiren celleres, les quals determinaren una part de la conformació urbanística d’aquests indrets.
Posteriorment, alguns pobles nascuts al voltant d’una església no van poder resistir l’atracció exercida per l’establiment de nous castells privats, car els senyors feudals intentaren, sia mitjançant la coerció sia amb la promesa de protecció, fer que els habitants d’aquells pobles es traslladessin a viure vora la seva fortalesa. Per exemple, hom observa aquest fenomen a Cortsaví des de la consagració de l’església de Sant Martí l’any 1159. El bisbe Artau d’Elna, que oficià la consagració, li confirmà aleshores el seu caràcter parroquial, alhora que precisava la dependència de l’església de la capella de Sant Jaume, la qual havia estat construïda feia poc al castell de Cortsaví, i prohibia que hom es pogués apropiar les rendes de l’església parroquial (oblacions, drets de sepultura, etc.), l’única que tenia els drets de baptisme; finalment, fixava una multa severa en cas que algú contravingués el que s’havia acordat. Resta clar, pel contingut d’aquesta acta de consagració, que l’objectiu era evitar una temptativa per part dels senyors feudals o els castlans d’usurpar les rendes i els drets de l’església parroquial de Sant Martí. Tot i així, malgrat la protecció eclesiàstica, els castellans de Cortsaví van reeixir finalment en el fet que el poble es desplacés del seu indret fundacional primitiu fins al peu del seu castell, i que la comunitat abandonés la seva església parroquial situada al mig del cementiri; a partir d’aquell moment, la capella castellera de Sant Jaume tingué al seu càrrec els serveis religiosos de la població, fins que fou substituïda al segle XVII per una nova església parroquial sota la mateixa advocació.
A Mollet, l’església de Santa Maria, esmentada des del 938, se situa al costat del cementiri; al seu voltant s’aplegaven els pobletans (el terme de “cellera” no apareixerà en la documentació fins l’any 1321), però la villa Moleto es trobava sota el domini d’un castell, el castrum de Montferrer (esmentat vers el 1068), els senyors del qual retien homenatge als vescomtes de Castellnou, senyors eminents del lloc. Tot i que no es produí un canvi en l’emplaçament del poble, com succeí a Cortsaví, el control que exercia el castellà s’expressa pel fet que als segles següents la documentació parla de la “cellera del castell de Montferrer”, i amb el temps, el poble sencer canviarà el primitiu nom de Mollet pel de Montferrer.
Al segle XI apareixen altres castells, concretament els de Montdony (castello Monte Donno, 1020) i de Serrallonga (Castellum Serralonga, entre el 1075 i el 1098, que més tard s’esmenta com a castrum Cabrens). En aquesta darrera fortalesa es va fundar una capella dedicada a sant Miquel, mentre que un document esmenta una parrochia de Cabrens, fet que porta a una confusió entre el poble, seu de l’església parroquial, i el castell que el domina.
D’altra banda, el poblament evoluciona en dues direccions contràries: alguns llocs habitats des d’antic s’esllangueixen i moren, mentre que altres, apareguts de vegades sota una forma embrionària, conegueren un gran creixement demogràfic durant el període central de l’edat mitjana. Així, hom veu com desapareixen dels documents algunes villae dels segles IX i X, com és el cas de Locertetum, que només subsistí com un petit nucli anomenat Lasertet, o bé foren relegats al rang de villares’, la villa Avellanadello, esmentada el 936, es convertí en un villare al final del segle X, i la villa de Miralles també decaigué. Altres, en canvi, progressaren; aquest seria el cas del villare de Riuferrer, mencionat l’any 869, el qual apareix esmentat com a villa a la darreria del segle X; i se’n podrien encara esmentar molts més. Per contra, n’hi ha d’altres que presenten encara dubte, com ara el villare de Asenario (a Reiners), esdevingut vilar Genoni, i mencionat documentalment l’any 1115 com a villa que vocant Vilar Gennoni, mentre que la seva església —sufragània de la de Sant Vicenç de Reiners— és esmentada el 1163 com a Sancta Maria de Villare. Més destacable és l’èxit obtingut per les fundacions monàstiques, les quals semblen estructurar el conjunt poblacional de la vall del Tec. Les modestes cellae accediren gairebé totes al rang de villae; en aquest sentit destaquen, per exemple, Sant Martí de Fonollar (citat el 844; com a cella el 869 i com a villa el 1011), Santa Cecília de Coç (cella el 869, probable villare el 1011 i villa etparrochia el 1158), i els Banys d’Arles (cella el 869 i villa i parròquia a l’inici del segle XIII).
El poblament dispers, característic de les regions muntanyoses, era constituït per masos, matisi i bordae; les actes de concessió d’aquests masos precisen sovint que les seves explotacions, com les famílies que els treballaven i llurs descendents, havien de dependre directament del senyor, ja fos laic o eclesiàstic. D’aquesta manera esdevenien homines amansati et abordad i se’ls podien aplicar tots els “mals usos” propis de la servitud. Els masos són nombrosos en territoris extensos com el de Prats de Molló, o també en territoris on l’estructura de la població és menys concentrada, com Reiners i el terme municipal actual de l’Albera, a l’est.
Una llista molt completa dels que es trobaven als territoris de Costoja, Vila-roja i Rivo Perdito és la que facilita el capbreu i la convinença establerta entre l’abat d’Arles i Bertran de Boada l’any 1168; segons aquest document es poden comptar una quarantena de masos i trenta-dues bordes o cabanes, la majoria disperses.
Fortificació dels petits nuclis de població, la política reial de desenvolupament i les grans crisis. Segles XIII i XIV
Plànol de la cellera de Santa Maria de Costoja, reconstruïda a partir del cadastre del 1811.
A. Catafau
A la fi del segle XII alguns dels masos que acabem d’esmentar esdevingueren petites viles: al voltant de Prats de Molló, molts dels masos que portaven el nom d’un antic tinent es convertiren en villare o villarium a l’època següent, com per exemple el villare de Brugato, el villare den Cabatz, el villare de Gironeyla i el villare de Noguereto. Paral·lelament, el terme castrum passà cada cop més a designar un poble fortificat, de vegades al voltant d’una primitiva cellera, la qual cosa confirma la proliferació de les formes de poblament concentrat i el paper complementari que tingueren els masos i les caseries com a formes d’hàbitat dispers; els grans burgs esdevingueren centres de refugi, de mercat i d’artesanat. El castrum de Prats i els de Palaldà, Reiners i Sant Joan de Pladecorts apareixen entre la fi del segle XII i el principi del XIV. Aquests petits centres vivien sota el domini dels castlans, però alguns arribaren a conservar antics privilegis d’immunitat. A Costoja, per exemple, la família dels Serrallonga, que posseïa la jurisdicció civil alta i baixa, va haver de fer treure el 1267 el costell amb l’argolla que havia fet instal·lar feia poc a la cellera i reconèixer, el 1280 i el 1307, que tota la jurisdicció pertanyia a l’abat d’Arles. A Morellàs, per contra, el senyor sembla que prengué posició al centre mateix de l’espai protegit, car a l’interior de la cellera hi tenia una casa, també anomenada castrum.
Plànol de la vila medieval de Sant Joan de Pladecorts segons el cadastre del 1811. El castell acabà desplaçant l’església parroquial com a centre del nucli de poblament.
A. Catafau
La política reial de protecció dels comtats nord-pirinencs es reflecteix en la voluntat de fixar una població nombrosa en unes ciutats determinades, les quals s’escollien per la seva situació estratègica i la seva funció comercial o econòmica. Al Vallespir, l’elecció reial es declinà per Prats de Molló, on el 1245 s’establí un gran nombre de pobladors, i esdevingué així el centre de l’Alt Vallespir com a vila amb un gran desenvolupament d’activitats agrícoles i artesanals; el rei multiplicà les exempcions de càrregues fiscals i les promeses de llibertat en favor dels qui anessin a poblar-la, i la seva església, reconstruïda, es tornà a consagrar l’any mencionat. El 1308 es creà un mercat setmanal, i les fires anuals durant les festes de les patrones —santa Justa i santa Rufina—, s’allargaven fins a quatre dies. Finalment, el 1339, el monarca afavorí la construcció d’un recinte murat que abracés la nova aglomeració urbana, car fins aleshores només es trobava envoltada de muralles la vila vella.
El primer fogatjament del Vallespir és posterior a la Pesta Negra del 1348. Un capbreu reial del terme i la vila de Prats del 1327 permeten avaluar, tanmateix, l’abast de la crisi demogràfica de la comarca del darrer segle de l’edat mitjana. Es compten a la vall de Prats tretze petites viles, de les quals Aiats acull vint caps de família; tres generacions després, el 1417, ja no són més que dues. Tots els censos fiscals d’aquesta època repeteixen la lletania dels despoblaments, de les mortalitats i dels cataclismes (terratrèmols i inundacions) i, fins i tot, fan el curiós recompte dels llops i dels ossos que ronden pels carrers durant la nit.
Al final del segle XIII i durant bona part del segle XIV els nous perills, les lluites internes entre els regnes de Mallorca i d’Aragó, les incursions frontereres i les grans campanyes militars, convertiren durant un temps aquestes valls en unes regions veritablement “aspres”, on la vida dels homes es feu més difícil. Amb l’arribada de nous temps d’inseguretat, proliferà la construcció de noves fortificacions: les torres de guaita de la Guàrdia i d’en Mir, la torre de Coç i la torre de Castellar, entre d’altres, en són un bon exemple.
Les Famílies senyorials del Vallespir entre els segles X-XIV
El Vallespir actual no comprèn pas tot l’antic vescomtat del Vallespir, que abraçava un territori més ampli al sud-est del comtat del Rosselló, sobretot al voltant de la seu del vescomtat, el castell de Castellnou, que actualment forma part de la comarca veïna del Rosselló. Aquest Vallespir medieval fou territori de castells i seu del poder de famílies senyorials de diversa categoria. En la seva extensió actual, hi ha els llocs d’origen de dos grans llinatges: la família Cortsaví i, sobretot, la família Serrallonga, que figuren entre els grans barons de les terres catalanes del nord dels Pirineus. Al voltant d’aquests magnats, un cert nombre de famílies de segona fila, no tan ben conegudes, tenien les senyories de la Clusa, Boada, Palaldà, Montferrer, Ceret i Coç.
La família Serrallonga
Torre nord de l’important castell de Cabrenys (o de Serrallonga). seu de la nissaga dels Serrallonga.
ECSA - J. Bolòs
La senyoria de Serrallonga, esdevinguda posteriorment una baronia, tingué la seu al castell de Cabrenys (o Cabrenç). La documentació no dona cap notícia d’aquest castell i d’aquesta família abans del segle X; a la darreria de la mencionada centúria l’indret de Serrallonga era sota la dependència directa dels vescomtes de Castellnou, vescomtes del Vallespir. Segons J. B. Alart, eminent arxiver i erudit rossellonès del segle passat, el castell de Cabrenys hauria pogut ésser la seu del representant del comte de Besalú al Vallespir abans de la construcció del “nou castell” de Castellnou, la primera notícia del qual data del 993. Aquesta és una hipòtesi que no es pot pas confirmar en els textos que han pervingut, i sobre la qual només l’arqueologia i la datació dels vestigis més antics del castell de Cabrenys podrien donar alguns elements de certesa.
Els orígens de la família Serrallonga ens són desconeguts; hem de suposar que tenia arrels antigues, i potser formava part de l’aristocràcia carolíngia de la Marca Hispànica. El primer senyor conegut es deia Ramon Bracads, fill de Belisenda i de Matfred I, senyor de Cortsaví; aquell, vers el 1088, jurà fidelitat a Guillem, ardiaca d’Elna, que posseïa la senyoria de Castellnou, i prometé lliurar-li la potestat del castell de Serrallonga (anomenat de Cabrenys per primera vegada el 1141). El seu curiós sobrenom permet de reconèixer-lo en nombroses escriptures de la mateixa època; probablement fou ell qui va signar amb el nom de. Ramon Braciato com a testimoni d’un document del comte de Besalú entre el 1073 i el 1078, fet que el presenta com a membre de l’entorn comtal. Aquest acte té relació amb béns a la Fenolleda, lloc que podria semblar allunyat dels dominis patrimonials de la família Serrallonga; tanmateix, retrobarem el 1242 el senyor de Serrallonga implicat en una acció militar de reconquesta de terres situades en aquest sector geogràfic. El 1106 Ramon Brachiati és anomenat de Curte Savino quan signa una altra donació del comte de Besalú, Guillem II, en favor de l’església de Narbona. No és pas impossible que les senyories de Serrallonga i de Cortsaví haguessin estat unides durant un temps. El 1118, quan el comte de Barcelona, Ramon Berenguer III, empenyorà al bisbe d’Elna l’església de les Santes Justa i Rufina de Prats de Molló n’exclogué el que Ramon Brachad hi posseïa. Aquest sobrenom fa recordar també el de Calcia vetula, portat per un cavaller present a les consagracions de Santa Maria d’Arles i de Sant Llorenç de Cerdans el 1157 i el 1159, el qual podria ser un descendent d’aquest Brachad i l’avantpassat de la línia dels Boada, com veurem més avall. Potser hom pot suposar que al segle XI hi havia un nucli familiar comú a l’origen de les tres famílies que dominaven l’Alt Vallespir: els Serrallonga, els Cortsaví i els Boada, nissagues amb orígens confusos de les quals només es troben notícies poc clares durant el segle XII.
Fill d’aquest Ramon Brachads fou Bernat, el senyor de Serrallonga següent, el qual fou succeït pel seu fill, del qual s’ignora el nom.
Del 1157 al 1203 el senyor de Serrallonga fou un tal Ramon, net de Bernat. És present l’any 1157 en la consagració de la nova església del monestir d’Arles, al costat del seu senyor, el vescomte de Castellnou. Després signà, el 1168, l’acord entre l’abat d’Arles i Bertran de Boada. Al seu costat signa un tal Arnau de Serrallonga, que podem suposar que era parent seu. Com que un Arnau de Serrallonga va ser més tard, i durant molt poc temps, bisbe d’Elna abans de la seva mort (1223-24), de vegades han estat confosos tots dos en un sol personatge. Tant si es tracta del mateix Arnau com d’un descendent, fill o cosí, podem veure la importància d’aquesta família per l’alt nivell de càrrecs que aconseguiren. Més tard, el 1193, Ramon de Serrallonga concedí l’autorització de fortificar Forques, donat a l’abat d’Arles pel vescomte de Castellnou. Un altre signe de la consideració i del paper polític del senyor de Serrallonga és el fet que Ramon de Serrallonga signà el 1183 en una carta del rei Alfons I de Catalunya-Aragó i el 1203 en una acta del rei Pere I, fet pel qual ens apareix com un dels seus cortesans més pròxims. Aquesta important família ens serà ben coneguda fins al segle XIV.
Entre el 1217 i el 1260, aproximadament, la senyoria estigué en mans de Bernat Hug de Serrallonga. Aquest signà, al costat de la noblesa més alta del Rosselló, la constitució de Pau i Treva que Nunó Sanç va fer aprovar a l’octubre del 1217 i en un altre document expedit també per Nunó Sanç l’any 1222. Bernat Hug es casà amb l’hereva de l’altra poderosa família feudal del Vallespir, Ermessenda, vídua de Ramon de Termes i senyora de Cortsaví almenys des del 1197. Prestà jurament al vescomte de Castellnou el 1236 pels castells de Serrallonga i de Montdony, prop dels Banys d’Arles, que sembla que depenia del primer, i el 1241, el vescomte de Castellnou posà sota la seva dependència, a més d’aquests dos castells, el de Montalbà, situat no gaire lluny del de Montdony. Sovint és documentat en l’entorn del rei Jaume I entre el 1242 i el 1254, tot i que va ser excomunicat el 1242 per l’arquebisbe de Narbona perquè havia participat en una expedició militar al costat del comte de Tolosa, la qual tenia com a finalitat recuperar els béns confiscats per la croada contra els albigesos. Aquests béns situats a la Fenolleda li pervenien probablement de la seva esposa, vídua del senyor de Termes, tot i que els senyors de Serrallonga, aparentment, van tenir interessos en aquella contrada força temps abans.
En qualsevol llinatge aristocràtic d’aquell temps, la importància del seu rang jeràrquic era marcada tant per criteris sociològics com pel poder militar i econòmic. El primer i el més revelador d’aquests criteris sociològics és el nivell d’ascensió social a través de les aliances matrimonials. La hipergàmia, és a dir, la possibilitat que tenien certs llinatges de casar els seus fills i filles amb els d’una família d’un rang lleugerament superior al seu, mostra si aquestes famílies eren o no realment poderoses i, sobretot, si progressaven en l’escala social. Aquest és el cas d’Ermessenda de Cortsaví en casar-se amb el senyor de Serrallonga, la qual va ascendir de rang. D’altra banda, a Bernat Hug de Serrallonga també li interessava aquest matrimoni, car permetia que un dels fills que en nasqués, en aquest cas fou el segon fill, dit “Ramon de Serrallonga”, esdevingués l’hereu de la senyoria de Cortsaví. Les filles nascudes d’aquest matrimoni continuaren l’ascensió social de la seva família i els seus enllaços matrimonials permeteren als seus pares d’aliarse amb dues de les famílies més poderoses del Rosselló; efectivament, Ramona es casà amb Ramon de Canet, fidel del rei d’Aragó, i Saurina sembla que es va casar amb un Ponç, de la poderosa família dels Ortafà.
L’hereu de la família Serrallonga, Guillem Hug, el trobem associat al govern del seu pare des de l’any 1236, mentre que el 1257 el veiem aparèixer sol en un acte on, com a senyor de Serrallonga, confirmà la possessió del castell de la Clusa a Berenguer de la Clusa. El 1260 apareix al costat de Ponç de Vernet com a consenyor de Millars, tot concedint privilegis als habitants d’aquesta vila. Guillem Hug hi posseïa una casa forta que potser li pervenia pel seu casament amb una dama anomenada Galceranda. A partir d’aquesta mateixa data Guillem Hug és conegut com a propietari de molins al peu del Palaldà. La senyoria de Palaldà, com a dependència del castell de Montalbà, fou unida a la segona meitat del segle XIII a la de Serrallonga. La senyoria de Guillem Hug també s’estenia almenys sobre una part de la parròquia de Reiners, car el 1261 deslliurà de la servitud un dels seus homes “propis i solidaris” de Buçac, indret ara del terme dels Banys d’Arles.
Seguint la tradició aristocràtica de repartiment de les funcions militars i eclesiàstiques entre els fills de grans famílies feudals, el germà segon de Guillem Hug de Serrallonga, dit Arnau, fou canonge d’Elna i ardiaca del Conflent.
Guillem Hug apareix documentat per darrera vegada els anys 1266 i 1267. La primera vegada al costat del rei Jaume I a Múrcia com a testimoni d’una escriptura; l’any següent, dictà el seu testament mentre es preparava —segons diu ell mateix—, per anar a Terra Santa sota el senyal de la creu; en la seva acta testamentària establí que el seu fill Bernat Hug, encara menor d’edat en aquesta data, fos el seu hereu universal. Aleshores posà tots els seus castells sota la protecció del vescomte de Castellnou, el qual des de la partida de Guillem Hug prengué possessió de Serrallonga i de Montdony. Entre les seves filles una, Ramona, va ser religiosa del convent de Sant Salvador de Perpinyà el 1279 i en va esdevenir priora entre el 1321 i el 1335. Guillem Hug va morir el 1270, data en la qual un notari lliurà una còpia del seu testament.
Bernat Hug de Serrallonga, el seu fill, el succeí a partir d’aquest any i aproximadament fins abans de l’any 1293. Com que era menor d’edat quan va morir el seu pare, fou posat sota la tutela de la seva mare Galceranda i del seu oncle Arnau, ardiaca del Conflent i canonge d’Elna des del 1241. L’ardiaca Arnau posseïa nombrosos beneficis eclesiàstics al Rosselló, al Vallespir, al Conflent i fins i tot a la diòcesi de Narbona, la qual cosa probablement té relació amb les possessions de la família Serrallonga a la Fenolleda. Ha restat el seu segell, format per “armes parlants”, és a dir, un escut on es representa de manera imaginària el nom del castell d’on prové la seva família: s’hi veu una cabra que recorda les torres de “Cabrenys”.
El 1278 Bernat Hug apareix fent-se càrrec dels plens poders de la senyoria. El rei de Mallorca Jaume II, davant de la demanda del vescomte de Castellnou, exigí que el senyor de Serrallonga destruís les fortificacions bastides a Montalbà i a Fontanills, aquesta darrera al terme d’Arles. El 1281 Bernat Hug, en companyia de la seva mare Galceranda i de la seva esposa Ermessenda de Cartellà, concedí el dret de pastura als habitants de Miralles, al terme de Prats de Molló. Aquest document mostra bé que malgrat l’èxit general i indiscutit de la transmissió dels títols a través de l’hereu mascle, durant el segle XIII es continuava considerant que calia l’acord dels ascendents i de l’esposa, o almenys que era desitjable, a fi d’evitar qualsevol impugnació per l’abandó de drets senyorials.
En les seves darreres accions conegudes, el 1284 i el 1285, hom sap que Bernat Hug es mostrà fidel al rei Pere II en el conflicte que aquest mantingué amb Jaume II de Mallorca entre el 1285 i el 1298. Jaume II li confiscà tots els béns i s’atribuí durant aquest període el títol de “baró de Cabrenys”; Bernat Hug morí abans del 1293 i deixà dues filles i un fill, els quals no recuperaren la possessió dels seus béns fins després de l’any 1298.
El seu fill Guillem Galceran de Cabrenys posseí la senyoria de Serrallonga des de la mort del seu pare fins el 1307, data de la seva darrera acció coneguda. En els documents que s’han conservat apareix com un poderós magnat que ha recuperat tot el seu patrimoni i el prestigi personal. Assistí a Girona, l’any 1302, al jurament de fidelitat i homenatge que l’infant Sanç de Mallorca, en nom del seu pare el rei Jaume, prestà a Jaume II de Catalunya-Aragó. L’any 1306 reté homenatge a Ponç Hug d’Empúries pel castell de la Clusa i al rei de Mallorca pel de Reiners; d’altra banda, el rei Jaume II de Catalunya-Aragó li confirmà el 1307 els drets i les justícies de Serrallonga. Mort sense fills probablement el 1312, el succeí una de les seves germanes dita Beatriu de Serrallonga entre el 1313 i el 1337, data en la qual desapareix la línia directa dels Serrallonga.
La família Cortsaví
Els orígens de la poderosa família de Cortsaví són foscos. Consta una primera notícia l’any 1020, en què el comte de Besalú, Bernat Tallaferro, llegà a la seva filla Constança el feu de Cortsaví que posseïa per ell un tal Oriol. El 1090 sembla que el senyor de Cortsaví era Ramon Matfred, dit també Ramon Bracads, el qual, l’any esmentat, usurpava productes agrícoles que els pagesos de Cortsaví guardaven als quaranta-tres cellers (sacrarios) que hi havia al cementiri de l’església parroquial de Sant Martí; així mateix, exercia exaccions sobre el territori de tota la parròquia.
L’any 1036 és esmentat un Matfred al cercle del comte de Besalú, en qualitat de senyor de Cortsaví. Aquest Matfred era el pare de Ramon Bracads i havia estat senyor de Cortsaví abans que ell. Pel que hom dedueix, al començament del segle XII la senyoria de Cortsaví estava lligada a la de Serrallonga. Efectivament, el 1106 Ramon Brachiati de Cortsaví signa en una escriptura expedida pel comte de Besalú, i l’any 1088, un personatge homònim consta com a senyor de Serrallonga; indubtablement es tracta de la mateixa persona.
Després de l’any 1119 aquestes dues famílies semblen ben diferenciades. Trobem un Bernat de Cortsaví com a testimoni d’una donació del senyor de Palaldà el 1119; uns anys després, el 1128, un Ramon de Cortsaví actuà com a testimoni en un acord entre el bisbe d’Elna i el vescomte de Castellnou. A partir del 1157 la genealogia de la família de Cortsaví apareix molt més precisa. Aquest any Bernat de Cortsaví, el seu germà Guillem i llur mare, anomenada Blanca, assistiren a la consagració de l’església de Santa Maria d’Arles. S’ha de remarcar que cap dels membres d’aquesta família, en canvi, no estigué present en la consagració de l’església parroquial de Sant Martí de Cortsaví el 1159; això és degué probablement a l’oposició que perdurava a propòsit dels delmes i les rendes eclesiàstiques que els castellans de Cortsaví havien intentat d’aplicar a l’església de Sant Jaume, construïda per ells al peu del castell. En canvi són presents, el mateix any, a la consagració de l’església de Sant Pere de Riuferrer. D’altra banda, Bernat de Cortsaví fou testimoni l’any 1164 de l’acord entre el seu senyor directe, Guillem, vescomte de Castellnou, i Girard II, comte de Rosselló. Més tard, el 1193, Bernat de Cortsaví, anomenat senior, i Ramon de Cortsaví, el seu fill, signaren l’autorització per a la fortificació de Forques, acordada entre l’abat del monestir d’Arles i el vescomte de Castellnou. Aquesta és la darrera referència coneguda de Bernat i se sap, d’altra banda, que Ramon de Cortsaví, el seu fill, va morir poc després de l’any 1194 sense descendència.
A la mort de Ramon de Cortsaví, va heretar la senyoria el seu germà Bernat el Jove, el qual tingué tres filles, totes elles maridades amb senyors de rang elevat. Gueraua es casà amb Ponç de Vallgornera, llinatge famós de l’alt Empordà; Maria es maridà amb Bertran d’Illa, fill d’una important nissaga rossellonesa, i, per acabar, Ermessenda prengué com a marit en primeres noces Ramon de Termes, mort el qual el 1211, es casà de bell nou amb el seu cosí, Bernat Hug, senyor de Serrallonga. En aquesta estratègia matrimonial de les famílies aristocràtiques, el casament d’Ermessenda amb Ramon de Termes representa l’aliança amb una de les famílies més poderoses de la Narbonesa, aliada amb els comtes de Tolosa i que va tenir un paper de primer ordre en la resistència contra Simó de Montfort, cap de la croada contra els albigesos. El fill d’Ermessenda i de Ramon de Termes, Oliver de Termes, desposseït dels seus béns per la croada, va ser al llarg del segle XIII un cavaller temerari que va combatre en totes les guerres i que va prendre part sobretot en la conquesta de Mallorca, lluitant amb les tropes de Nunó Sanç, entre el 1229 i 1230.
Fruit del segon matrimoni d’Ermessenda, hereva de la senyoria de Cortsaví, van néixer dos fills, el futur senyor de Serrallonga, Guillem Hug, i Ramon, anomenat “Ramon de Serrallonga”, el qual a la mort de la seva mare prengué la senyoria de Cortsaví i la de la Bastida, al Rosselló. Ramon “de Serrallonga” fou l’executor testamentari del seu germanastre Oliver de Termes, mort a Palestina després del 1257 en la croada de Lluís IX de França.
El fill de Ramon, anomenat Arnau de Cortsaví, succeí el seu pare al capdavant de la senyoria, mentre que el seu germà Ramon de Cortsaví, després d’haver entrat en l’orde dels dominics, va ser nomenat bisbe de Mallorca el 1318. L’any 1282 Arnau de Cortsaví i la seva muller Gueraua donaren l’autorització per agafar aigua del riu de Lentillà, al Conflent.
Arnau de Cortsaví es va posar l’any 1285 al costat del rei Pere II de Catalunya-Aragó i en contra de Jaume II de Mallorca, el qual, aquest mateix any, li confiscà els seus béns. Recuperà totes les seves propietats després de la pau d’Argelers, signada el 1298.
Les famílies senyorials menors
Als vessants sud i nord de la vall del Tec, una sèrie de castells de mitjana importància van ser custodiats, de vegades des del segle X, per famílies de les quals hom ha pogut resseguir la petja d’alguns dels seus membres a través de documentació, malauradament dispersa i molt fragmentària. Sovint les informacions es limiten a un nom, una data i moltes suposicions. Tanmateix, aquesta escassetat de referències no és pas casual, car les dues famílies dominants, els Cortsaví i sobretot els Serrallonga, van tenir tendència a monopolitzar el poder i a unir a la seva senyoria els castells menors del Vallespir.
La família Clusa
Al costat del pas del Pertús, el castell de la Clusa va tenir a l’edat mitjana una certa importància militar per tal com controlava el pas de les Alberes. La nissaga dels Clusa, que prengueren el mateix nom de l’indret, va posseir la senyoria d’aquesta fortalesa fins al segle XIV, moment en què passà a dependre de la família rossellonesa dels Montesquiu.
L’any 1024, un Guillem de ipsa Clusa formava part dels executors testamentaris de Bernat, comte de Besalú, tot i que la Clusa depenia del comte d’Empúries. Aquest fet confirma el rang d’aquest castlà, però no es té cap més notícia d’aquesta família fins a la fi del segle XII. El 1198, el cavaller Bernat de la Clusa, el seu germà Ponç i la seva germana Saurimunda, esposa de Pere de Santmartí, permutaren alguns masos a la plana del Rosselló per diverses propietats a la Clusa i a Sant Joan de l’Albera.
El cavaller Berenguer de la Clusa, senyor del castell del mateix nom, és esmentat en la documentació el 1238, amb motiu del jurament de fidelitat que feu al seu senyor, Bernat Hug de Serrallonga, el qual, al seu torn, tenia el domini del castell de la Clusa com a vassall del comte d’Empúries, segons un jurament de fidelitat datat l’any 1234. L’any 1257, quan Guillem Hug de Serrallonga succeí el seu pare, Bernat Hug, signà amb Berenguer de la Clusa una convenientia, és a dir, una convinença feudal, per tal de confirmar-li la guarda d’aquest castell. Dos anys més tard, Berenguer de la Clusa fou l’executor testamentari de dos cavallers propers al cercle del comte d’Empúries.
Després d’ell, al capdavant de la senyoria hi ha Ponç de Capmany, un noble de l’Empordà, de prop de Peralada; possiblement aquest era parent de Berenguer de la Clusa. L’any 1285, Ponç aplegà una colla d’homes armats, els quals Jaume II de Mallorca retingué al castell de la Clusa arran del conflicte que l’enfrontava al rei Pere II de Catalunya-Aragó. Ponç de Capmany finà abans que s’acabés el conflicte l’any 1292, i la senyoria de la Clusa passà en herència a la seva filla Blanca i al seu espòs Guillem de Creixell, els quals foren succeïts per llur fill Arnau de Creixell l’any 1324; finalment, la senyoria va anar a parar a mans dels Montesquiu.
La família Boada i Calça Vella
Una família anomenada Boada posseí moltes propietats durant el segle XII a l’extens territori de la parròquia de Costoja i de Sant Llorenç de Cerdans.
Segons J. B. Alart, aquesta família originàriament era anomenada Calça Vella. Així, l’any 1157, el cavaller Calcia Vetula, la seva esposa Elbrarda i llur fill Bertran assistiren a la segona consagració de l’església de Santa Maria d’Arles. Posteriorment, segons indica J. B. Alart, aquest Bertran va ser anomenat de Buada (Boada). Alguns anys abans, en la consagració de l’església de Santa Maria de Costoja, datada el 1142, hom troba aquest cavaller anomenat Calcia Vetula amb el càrrec de batlle, acompanyat pel seu fill Bertran, i a la mateixa data, qualificat també de cavaller, és consignat en la documentació com un dels participants en la reconstrucció de la petita església dedicada a sant Llorenç, dins la parròquia de Costoja, avui dia anomenada Sant Llorenç de Cerdans.
Una de les torres del castell de Palaldà, que donà nom, al segle XII, a un petit llinatge senyorial.
ECSA - A. Roura
Sembla difícil de creure que la mateixa família porti successivament els noms de Calça Vella i Boada com va creure J. B. Alart. Efectivament, l’any 1119, ja és esmentat en la documentació un Bertran de Boada, el qual signà una donació feta per Ramon de Palaldà; aquest Bertran no pot pas ser el fill, dit també Bertran, del cavaller de Calça Vella mencionat el 1157. Probablement n’és un ascendent, el pare o l’avi de Bertran de Boada, present en la consagració de l’església de Sant Esteve d’Arles el 1158. Aquest mateix Bertran de Boada, possessor del “mas de Boada” i d’unes quantes desenes de masos i de bordes al voltant de Costoja i de Sant Llorenç de Cerdans, va signar un acord l’any 1168 amb l’abat d’Arles a propòsit dels censals d’aquestes possessions rurals.
En aquesta mateixa època, Bertran de Boada, el seu germà Pere Ramon i la seva mare Eliarda tenien en comú un alou a Torrelles, el qual fou cedit a Ermengarda de Vernet.
El 1292, hom troba referències a una dama dita Cecília, vídua de Bertran de Boada, probablement fill, net o nebot del precedent, el qual consta com a partidari de Jaume II de Mallorca en l’enfrontament que aquest mantingué contra el rei Pere II de Catalunya-Aragó.
La família Ceret
El castell de Ceret és esmentat en la documentació vers l’any 1070. Originària d’aquest indret, és molt ben coneguda una família de senyors durant els segles XII i XIII. Així, un tal Gausfred al final del segle XI deixà la senyoria de Ceret al seu fill Guillem Gausfred, el qual, l’any 1119, apareix signant com a testimoni un privilegi comtal en favor del mercat de la vila d’Arles. Poc després es tenen notícies dels fills de Guillem Gausfred, anomenats Rotllan i Udalgar de Gausfred, primer, i després, a partir del 1147, de Ceret. L’any 1157, un Berenguer de Ceret era present en la consagració de l’església abacial de Santa Maria d’Arles; l’any 1176 és conegut un Bernat de Ceret, emparentat amb Ermessenda de Millars i amb Pere de Domanova.
La família Ceret és prou poderosa al final del segle XII per a elevar un dels seus membres a la dignitat episcopal; així, Guillem, bisbe d’Elna del 1187 al 1198, era originari d’aquesta família. Ja al segle XIII hom té constància del testament d’un Guifré de Ceret el 1239, i Galceran de Ceret, espòs de Fina, fou el darrer senyor conegut a mitjan d’aquesta centúria. Signà com a testimoni, l’any 1267, en l’acta testamentària de Guillem Hug de Serrallonga. En aquesta època, la senyoria de Ceret passà per matrimoni a la casa de Vernet, nissaga rossellonesa, i a la darreria del segle XIII, també mitjançant un enllaç matrimonial, anà a raure en mans dels vescomtes de Castellnou.
La família Santjoan de Pladecorts
El territori de Sant Joan de Pladecorts era posseït en propi alou, segons un document de l’any 976, per Minimilla, la qual és esmentada com a domina de Pladecorts; el mateix any, amb data de 28 de juliol, el donà al comte de Cerdanya i Besalú, Oliba I Cabreta, per tal de rebre’l d’ell en feu. Molt probablement, dues dones anomenades Gota i Sicarda que, conjuntament amb llurs marits, tenien drets sobre Sant Joan l’any 998, eren filles seves. Al segle XI la família comtal de Besalú posseïa drets en aquest lloc, però des d’aquest segle l’abat d’Arles esdevingué el senyor principal del lloc. A l’inici del segle XIII reapareix una família de Sant Joan de Pladecorts, probablement a causa d’exercir-hi la batllia per compte dels abats. L’any 1211 són documentats un tal Arnau de Santjoan i el seu germà Guillem, seguits per un Berenguer i un altre Arnau; un darrer senyor, anomenat Berenguer, morí a mitjan segle XIV, bo i deixant la senyoria d’aquest indret al seu cunyat Francesc de Bellcastell abans de passar a la família Ortafà, i temps després als Llupià i els Oms.
Les famílies Palaldà, Coç, Reiners, Morellàs i Montferrer
El nom de Palaldà fa pensar en un habitatge senyorial de l’època romana o carolíngia (Palacio Dan) però no se sap res d’aquesta suposada existència i dels seus eventuals successors fins el 1087, en què Guillem Ramon de Palaldà és esmentat com a senyor d’aquest indret; més tard, el 1119, el mateix Guillem Ramon, la seva esposa i la seva filla Estefania donaren quatre masos en penyora a l’abadia d’Arles. La senyoria de Palaldà sembla que a continuació resta sotmesa a la baronia de Cabrenys.
Al segle XII va existir una família dita de Coç, oriünda de l’antic veïnat del mateix nom —on avui dia hi ha el mas de Coç—, un membre de la qual, Berenguer de Coscio, assistí a la consagració de l’església abacial d’Arles el 1157 i de l’església parroquial de Santa Cecília de Coç, el 1159. No es coneix cap més notícia d’aquesta família, però hom sap que al segle XIV la senyoria de Coç havia passat a domini reial.
De la família Reiners és té constància al segle XII d’un personatge anomenat Pere Guillem de Reiners, el qual signà com a testimoni en una sentència en favor de l’abadia d’Arles el 1108; aquesta referència fa pensar que es devia tractar d’un home important, potser el senyor del lloc. Aquest mateix personatge, Pere Guillem de Reiners, torna a ser mencionat en un altre document datat el 1119. No es té cap més notícia de la família Reiners, i des del segle XIII, el lloc de Reiners sembla que es trobava sota la dependència dels senyors de Cabrenys.
L’indret de Morellàs constituí probablement una senyoria des del segle XI; hi ha referència a un Ramon de Maurellar el 1147 i a altres membres d’aquesta nissaga al segle XIII; entre aquests, Pere de Santmartí (de Sant Martí de Fonollar), el qual adquirí els drets feudals sobre Morellàs, drets que la seva família conservava encara al segle XIV.
De la nissaga dels Montferrer, el primer senyor conegut fou, l’any 1068, un tal Guillem Bernat, fill d’Arsenda, el qual prestà jurament aquest any pel castrum Montferrer. A la darreria del segle XI aquest castell era controlat pels senyors de Cortsaví, sobretot per Ramon Matfred. El 1159 hom troba esmentat un senyor de Mollet (antic nom de Montferrer), Arnau de Moled, el qual és conegut per la seva assistència a la consagració de Santa Cecília de Coç. Més endavant, al començament del segle XIV, el rei Sanç I de Mallorca donà en feu la senyoria de Montferrer a Dalmau de Castellnou, la qual a partir d’aquest moment restà inclosa dins el vescomtat de Castellnou, tot i que més endavant fou traspassada als Oms. Aymat Catafau